Em sembla que aquest any tornaré a gaudir molt amb la F1.
dimecres, 23 de desembre del 2009
dimecres, 16 de desembre del 2009
Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 8: prenent-nos el pèl
Ara ja podem dir que el Jac porta més temps fora de la protectora panxa de la mare que no pas el temps que va ser-hi dins. I aquest temps és suficient per aprendre moltes coses, encara que principalment s'ha centrat en com fotre'ns el pèl a mi i a l'Anna. No cal ni que digui que nosaltres estem encantats, doncs realment està molt divertit i no serà fins més endavant que potser ens en penedirem d'haver-nos deixat fotre el pèl.
La guarderia està resultant molt productiva per a dos coses fonamentals: primer, cada 10 dies el tenim a casa malalt, així que el seu sistema immunològic s'ha d'estar convertint en un dels més ben preparats que hi hagi per collons (això per no mencionar com estem participant activament en el bon funcionament de la indústria farmacèutica del país). Segon, el fet de ser el més petit de la classe li dóna una visió privilegiada sobre el comportament humà i com aprofitar les debilitats dels qui l'envolten; com fer pena, com defensar-se, com actuar en grup, etc.
De moment no passem del "papa", "mama", "nonono" i altres paraules, principalment quan s'enfada o bé quan vol aconseguir alguna cosa. També ha après a fer pets amb la boca (pppppttt!!!) i sempre que endevines el què vol, assenteix amb el cap, tot fent un saltironet i un petit crit (molt esverat i evidentment content). Riu molt quan el fas "volar" o "el deixes caure" i sempre que el porto "a coll-i-bé" em pica amb les dues manetes al cap perquè salti. Per acabar de desarmar-te si t'enfades, ha après a fer petonets (encara que a vegades s'està uns 10 segons que sembla que no li acabi de sortir) i, excepcionalment, a dir "hola" (o "ala") tot movent la maneta.
Comença a entendre el què li diem: sol fer cas (excepte quan està molt emprenyat) quan se li diu que no toqui una cosa o no vagi a algun lloc, encara que primer sempre comprovarà fins a quin punt pot fer allò que se li està negant, juntament amb els límits de la paciència de qui li està parlant.
Com no, acabem amb un parell d'anècdotes que ens han fet gràcia:
- Una de les moltes coses que ha tingut la boleta diabòlica ha estat algun tipus de malestar estomacal (o sigui que vomitava quasi tot el què menjava i es cagava un parell o tres de cops al dia... i quan dic es cagava vull dir ell, roba i el què hi hagués a sota). Un cop "superat" aquest malestar, va tornar a la guarderia i en anar-lo a recollir, la seva educadora (es veu que ara volen que els anomenem així) va explicar que a mig matí li va semblar que alguna cosa baixava per la cama del nen (per dins els pantalons), mentre ell saltava graciosament fins a fer-la sortir. Pobret, ara que la cosa ja no era líquida, va treure de cop l'equivalent a un parell o tres de dies en una sola feinada i, és clar, el bolquer no dóna per a tant! Efectivament, es va cagar fins als mitjons.
- Tot parlant del nadal, dates en les que visitem a uns familiars que viuen a madriz, la germana de l'Anna li diu al nen "Jac, per nadal t'hauràs de portar bé que jo he d'estudiar". Ell se la mira i fa pppppttt!!!.
- L'Anna està planxant i jo, mentre faig el sopar, intento que el Jac jugui amb una pilota de goma que li hem comprat, però ell ja ha vist la roba plegada damunt el sofà: no hi ha res més divertit que tirar a terra la roba acabada de planxar! Veient que li diem que no, que no toqui la roba ni la tiri a terra, ell - com qui no vol - fa rodolar la pilota fins davant la pila de peces planxades. Aprofita quan no mirem per allargar la maneta. Quasi ja té un jersei a la mà quan l'Anna gira el cap i el mira. Ràpidament el nen es retira i fa com si jugués amb la pilota, tot esperant el proper error del guarda.
La guarderia està resultant molt productiva per a dos coses fonamentals: primer, cada 10 dies el tenim a casa malalt, així que el seu sistema immunològic s'ha d'estar convertint en un dels més ben preparats que hi hagi per collons (això per no mencionar com estem participant activament en el bon funcionament de la indústria farmacèutica del país). Segon, el fet de ser el més petit de la classe li dóna una visió privilegiada sobre el comportament humà i com aprofitar les debilitats dels qui l'envolten; com fer pena, com defensar-se, com actuar en grup, etc.
De moment no passem del "papa", "mama", "nonono" i altres paraules, principalment quan s'enfada o bé quan vol aconseguir alguna cosa. També ha après a fer pets amb la boca (pppppttt!!!) i sempre que endevines el què vol, assenteix amb el cap, tot fent un saltironet i un petit crit (molt esverat i evidentment content). Riu molt quan el fas "volar" o "el deixes caure" i sempre que el porto "a coll-i-bé" em pica amb les dues manetes al cap perquè salti. Per acabar de desarmar-te si t'enfades, ha après a fer petonets (encara que a vegades s'està uns 10 segons que sembla que no li acabi de sortir) i, excepcionalment, a dir "hola" (o "ala") tot movent la maneta.
Comença a entendre el què li diem: sol fer cas (excepte quan està molt emprenyat) quan se li diu que no toqui una cosa o no vagi a algun lloc, encara que primer sempre comprovarà fins a quin punt pot fer allò que se li està negant, juntament amb els límits de la paciència de qui li està parlant.
Com no, acabem amb un parell d'anècdotes que ens han fet gràcia:
- Una de les moltes coses que ha tingut la boleta diabòlica ha estat algun tipus de malestar estomacal (o sigui que vomitava quasi tot el què menjava i es cagava un parell o tres de cops al dia... i quan dic es cagava vull dir ell, roba i el què hi hagués a sota). Un cop "superat" aquest malestar, va tornar a la guarderia i en anar-lo a recollir, la seva educadora (es veu que ara volen que els anomenem així) va explicar que a mig matí li va semblar que alguna cosa baixava per la cama del nen (per dins els pantalons), mentre ell saltava graciosament fins a fer-la sortir. Pobret, ara que la cosa ja no era líquida, va treure de cop l'equivalent a un parell o tres de dies en una sola feinada i, és clar, el bolquer no dóna per a tant! Efectivament, es va cagar fins als mitjons.
- Tot parlant del nadal, dates en les que visitem a uns familiars que viuen a madriz, la germana de l'Anna li diu al nen "Jac, per nadal t'hauràs de portar bé que jo he d'estudiar". Ell se la mira i fa pppppttt!!!.
- L'Anna està planxant i jo, mentre faig el sopar, intento que el Jac jugui amb una pilota de goma que li hem comprat, però ell ja ha vist la roba plegada damunt el sofà: no hi ha res més divertit que tirar a terra la roba acabada de planxar! Veient que li diem que no, que no toqui la roba ni la tiri a terra, ell - com qui no vol - fa rodolar la pilota fins davant la pila de peces planxades. Aprofita quan no mirem per allargar la maneta. Quasi ja té un jersei a la mà quan l'Anna gira el cap i el mira. Ràpidament el nen es retira i fa com si jugués amb la pilota, tot esperant el proper error del guarda.
divendres, 11 de desembre del 2009
Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 4: Irish Tour (Rory Gallagher)
Vaig conèixer a aquest dimoni irlandès de la guitarra gràcies a un amic grec. Un autèntic tresor pels amants del blues-rock. Publicat al 1974.
PD: Cada any organitzen un festival al seu poble natal (Ballyshannon) on s'ingereixen milers de litres de cervesa i whiskey, mentre les guitarres elèctriques rebenten timpans a un ritme frenètic. Qui s'hi apunta?
PD: Cada any organitzen un festival al seu poble natal (Ballyshannon) on s'ingereixen milers de litres de cervesa i whiskey, mentre les guitarres elèctriques rebenten timpans a un ritme frenètic. Qui s'hi apunta?
dijous, 3 de desembre del 2009
La teta que no alimenta al poble
Quan la crisi apreta, el poble està de mala llet i l'imperi sembla a punt d'ensorrar-se, la colla de micos que tenim engreixant-se a les poltrones juguen a ser emperadors romans que, entre orgia i orgia, vomiten el seu narcisisme damunt els pobres esclaus, a qui han fet creure que són lliures plebeus i els han donat el fútbol, calmant la seva ira i aniquilant-los el propi criteri racional.
No contents amb fer els primers passos per carregar-se la única eina que potser els podria guillotinar, tot eliminant el lliure ús d'Internet a petició dels bufons que es caguen al mig del Colosseu, limitar la velocitat a la que tot ciutadà pot desplaçar-se per la Via Augusta (excepte per algun noble patrici) i esmicolar mica a mica qualsevol llegat lingüístic i cultural que no sigui de l'agrat imperial, també s'està pressionant fortament en l'adoctrinament dels innocents infants.
Es vol evitar que els nens puguin arribar a ser tant obesos com els savis senadors i per això es volen prohibir els famosos juguets que s'inclouen com a esquer en menjars tant poc saludables com el filet de carn picada de cristià amb pà de sang bullida o bé el testicle de gladiador africà de xocolata amb llet de burra, doncs s'ha demostrat que és precisament la seva ingesta el què engreixa a la canalla (és el què tenen els compostos químics derivats del petroli; són temptadors a la vista, però nocius per a la salut). També en un esforç per a protegir els més menuts, cada nen que és tractat per un doctor al Temple de la Salut és examinat minuciosament per descartar els quasi segurs abusos per part dels bàrbars progenitors, considerats culpables a no ser que demostrin el contrari.
Estimats plebeus, el pare govern pretén esculpir els nostres fills a la seva imatge limitant-los l'accés a la informació, l'opinió pròpia i fins el plaer de menjar llaminadures - i altres marranades - i fotre's com a porcs (excepte en festivitats marcades) i és precisament en aquest últim punt on es contradiuen amb els talibans que tant utilitzen com a al·legoria del mal de qui ens protegeixen, pel què fa a la resta són igual de fills de puta.
No contents amb fer els primers passos per carregar-se la única eina que potser els podria guillotinar, tot eliminant el lliure ús d'Internet a petició dels bufons que es caguen al mig del Colosseu, limitar la velocitat a la que tot ciutadà pot desplaçar-se per la Via Augusta (excepte per algun noble patrici) i esmicolar mica a mica qualsevol llegat lingüístic i cultural que no sigui de l'agrat imperial, també s'està pressionant fortament en l'adoctrinament dels innocents infants.
Es vol evitar que els nens puguin arribar a ser tant obesos com els savis senadors i per això es volen prohibir els famosos juguets que s'inclouen com a esquer en menjars tant poc saludables com el filet de carn picada de cristià amb pà de sang bullida o bé el testicle de gladiador africà de xocolata amb llet de burra, doncs s'ha demostrat que és precisament la seva ingesta el què engreixa a la canalla (és el què tenen els compostos químics derivats del petroli; són temptadors a la vista, però nocius per a la salut). També en un esforç per a protegir els més menuts, cada nen que és tractat per un doctor al Temple de la Salut és examinat minuciosament per descartar els quasi segurs abusos per part dels bàrbars progenitors, considerats culpables a no ser que demostrin el contrari.
Estimats plebeus, el pare govern pretén esculpir els nostres fills a la seva imatge limitant-los l'accés a la informació, l'opinió pròpia i fins el plaer de menjar llaminadures - i altres marranades - i fotre's com a porcs (excepte en festivitats marcades) i és precisament en aquest últim punt on es contradiuen amb els talibans que tant utilitzen com a al·legoria del mal de qui ens protegeixen, pel què fa a la resta són igual de fills de puta.
dimecres, 2 de desembre del 2009
Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 3: Friends Of Mine (Adam Green)
El tio probablement és un nen de papà, a qui li agrada anar de rar i viure "al límit" (si més no en quant a consum d'alcohol i drogues), però (quan vol) també és molt bo. Grans melodies i millors lletres en aquesta petita joia anti-folk. Publicat al 2003.
PD: el concert (gratuït) que va oferir per a unes 20 persones al Sidewalk Cafe de NYC al 2007, on vam tenir el plaer d'assistir i parlar breument amb ell, cervesa en mà, és un dels més especials als que mai he anat. Aquest disc sempre em transporta a aquella nit.
PD: el concert (gratuït) que va oferir per a unes 20 persones al Sidewalk Cafe de NYC al 2007, on vam tenir el plaer d'assistir i parlar breument amb ell, cervesa en mà, és un dels més especials als que mai he anat. Aquest disc sempre em transporta a aquella nit.
dijous, 26 de novembre del 2009
Pobresa d'esperit
Tal i com van les coses, ja no sé si als catalans ens queda massa més que la ràbia. Tenim un govern de la Generalitat que només fa que genuflexions al govern que ens té colonitzats des de fa temps, traient la bandereta del nacionalisme sempre que volen desviar l'atenció d'altres temes o bé guanyar vots quan s'acosten eleccions. Tenim un sistema que els polítics anomenen democràcia, encara que cada cop costa més veure-hi un sol bri de llibertat. Tenim una classe política corrupta i amb greus deficiències de moral, intel·ligència, vocació i aspiracions (excepte en l'enriquiment econòmic personal). Tenim una població adormida, sotmesa i que no és capaç de pensar per ella mateixa (com a molt, és capaç de repetir fil per randa allò que el seu líder - segons tendència política - herència familiar; no per convenciment propi - els grava al cervell). Tenim un poder judicial dirigit segons interessos econòmico-electorals i que, a més, ofereix protecció a qui la fa més grossa. Tenim un país veí conduït per l'odi, l'enveja i, sobretot, per l'avarícia, doncs com a minyona els produïm molts beneficis.
En resumides paraules, esta-tut-decidit (i que consti que se m'en fot l'Estatut, doncs el text actual és una misèria: el fons està en la repressió política, social i cultural que estem patint). Pel què a mi respecta que se'n vagin a prendre pel cul tots els espanyols, tots els polítics i tota la gent que viu a Catalunya i no la respecta (molts d'ells amb cognoms de la nostra terra). Independència? No sense bufetades i crec que al país veí ja saben que no arribarem tant lluny (no només per allò del seny català, sinó perquè no hi ha prou unitat, però si infinites picabaralles internes), per això ens prenen per imbècils. Potser ho som.
En resumides paraules, esta-tut-decidit (i que consti que se m'en fot l'Estatut, doncs el text actual és una misèria: el fons està en la repressió política, social i cultural que estem patint). Pel què a mi respecta que se'n vagin a prendre pel cul tots els espanyols, tots els polítics i tota la gent que viu a Catalunya i no la respecta (molts d'ells amb cognoms de la nostra terra). Independència? No sense bufetades i crec que al país veí ja saben que no arribarem tant lluny (no només per allò del seny català, sinó perquè no hi ha prou unitat, però si infinites picabaralles internes), per això ens prenen per imbècils. Potser ho som.
dilluns, 23 de novembre del 2009
9 + 3 mesos
Ja fa un any, avi. En aquest temps han passat moltes coses, però només et vull parlar d'una. De la més important. El Jac ja té nou mesos. Cada dia assimila alguna cosa nova, creix, compren i aprèn a sentir. Enyorança. Mai podré deixar de sentir-ne, especialment en dies com avui. Però precisament quan més en sento, veig els seus ulls vius i m'adono que, malgrat mai he cregut en un cel omnipotent, ara més que mai vull creure que ens tornarem a veure, que simplement passem a l'altre costat, però que la música no s'acaba mai. Els seus ulls. Hi veig felicitat, avi. Així et vull recordar. T'estimo i sé que ens esperaràs allà on tot és possible.
dijous, 19 de novembre del 2009
Digue’m com condueixes i et diré per què tenim la classe política que ens mereixem
A mesura que la setmana avança la son es va apoderant de la meva ment, aniquilant la part amable i bondadosa del meu ser (potser tampoc és tant difícil que això passi). Arribat el divendres, la transformació ja ha acabat i, en pujar el cotxe per anar a treballar (una mica abans de les set), quasi sedat per la somnolència (ben bé fins a mig matí), només la part més primària del meu cervell funciona, permetent poc més que respostes primàries: accelerar, frenar i insultar a la resta de conductors.
Si analitzem el conjunt de passerells i elements perillosos que trobem a les carreteres, però, podem arribar a entendre per què tot se n’està anant a la merda. Senyors, estem envoltats d’imbècils. Imbècils que voten i escullen a qui ens governa, construint una piràmide d’estupidesa i poder que espero rebenti algun dia. Com veieu, en aquest tema sóc tant tolerant com un jihadista amb les caricatures d’Alà.
Primer de tot m’agradaria parlar dels individus per als que el temps no és un bé preuat: circulen a 80 pel carril de l’esquerra, dificulten els avançaments canviant de carril a 10 km/h (amb un gest que pretén demanar calma al cotxe que quasi els envesteix) i, el millor, tot i pagar cada dia del món el mateix peatge, quan aturen el cotxe davant la barrera, comencen a buscar la cartera (en el cas de ser una dona, evidentment, primer cal buidar la bossa de mà objecte per objecte) i un cop trobada han de descartar 10 targetes abans de trobar la que toca (això si els funciona). Sempre s’imprimeixen el rebut abans d’arrencar.
Una de les espècies més perilloses amb la que hom es pot topar són els senyors de més de 50 anys, amb un cotxe prou gran i potent com per compensar el què la viagra no pot, que condueixen tal amo feudal per les seves terres. Habitualment la panxa quasi els impedeix que els braços arribin al volant. Solen córrer només per demostrar que tenen un cotxe que tu no et pots pagar, foten unes tallades que ni el cirurgià de la Duquesa de Alba i criden tot tipus d’insults (normalment misògins) amb una habilitat increïble perquè l’havà que s’estan fumant no els caigui de la boca.
A primera hora del matí, sobretot en èpoques estiuenques on les platges s’omplen, surten com bolets els avis que decideixen anar a plantar la tovallola a primera hora (per ells això vol dir que cal arribar a la sorra abans de dos quarts de vuit). S’identifiquen fàcilment doncs no passen de 60, condueixen amb el nas a un pam i mig del volant, gesticulen nerviosament mentre discuteixen amb la dona (“què collons hi fot tota aquesta gent a la carretera a aquestes hores?”, “Ja t’ho he dit que sortíem massa tard, Joan!”), no es volen deixar avançar i els seus canvis de carril es converteixen en una probabilitat d’accident superior al 50%.
No podia acabar sense esmentar als txeroquis amb el cotxe tunejat, música house a tot drap, ulleres de sol amb efecte mirall i esperit fernandoalonsoesdios, que creuen que un saxo amb un aleró els permetrà superar la velocitat de la llum. Condueixen en ziga-zaga i fins es permeten l’ús del voral per a avançar. A les matinades dels caps de setmana la quantitat d'alcohol i droga que trobareu a les seves venes és superior a la que hi ha a Las Vegas.
Només una pregunta final, perquè collons la gent redueix a 70 km/h (sigui quin sigui el límit de velocitat de la via) quan detecten, en un radi d’1 km, un cotxe de policia (és igual si és municipal i són en una autopista, guardia civil sense autoritat dins les carreteres catalanes o mossos que van a esmorzar)?.
Un dia d’aquests em compraré un bat de beisbol i un bidó de gasolina, crec que la meva ràbia ja generarà la guspira que engegarà la reacció destructiva en la que el Tarantino somia cada nit.
Si analitzem el conjunt de passerells i elements perillosos que trobem a les carreteres, però, podem arribar a entendre per què tot se n’està anant a la merda. Senyors, estem envoltats d’imbècils. Imbècils que voten i escullen a qui ens governa, construint una piràmide d’estupidesa i poder que espero rebenti algun dia. Com veieu, en aquest tema sóc tant tolerant com un jihadista amb les caricatures d’Alà.
Primer de tot m’agradaria parlar dels individus per als que el temps no és un bé preuat: circulen a 80 pel carril de l’esquerra, dificulten els avançaments canviant de carril a 10 km/h (amb un gest que pretén demanar calma al cotxe que quasi els envesteix) i, el millor, tot i pagar cada dia del món el mateix peatge, quan aturen el cotxe davant la barrera, comencen a buscar la cartera (en el cas de ser una dona, evidentment, primer cal buidar la bossa de mà objecte per objecte) i un cop trobada han de descartar 10 targetes abans de trobar la que toca (això si els funciona). Sempre s’imprimeixen el rebut abans d’arrencar.
Una de les espècies més perilloses amb la que hom es pot topar són els senyors de més de 50 anys, amb un cotxe prou gran i potent com per compensar el què la viagra no pot, que condueixen tal amo feudal per les seves terres. Habitualment la panxa quasi els impedeix que els braços arribin al volant. Solen córrer només per demostrar que tenen un cotxe que tu no et pots pagar, foten unes tallades que ni el cirurgià de la Duquesa de Alba i criden tot tipus d’insults (normalment misògins) amb una habilitat increïble perquè l’havà que s’estan fumant no els caigui de la boca.
A primera hora del matí, sobretot en èpoques estiuenques on les platges s’omplen, surten com bolets els avis que decideixen anar a plantar la tovallola a primera hora (per ells això vol dir que cal arribar a la sorra abans de dos quarts de vuit). S’identifiquen fàcilment doncs no passen de 60, condueixen amb el nas a un pam i mig del volant, gesticulen nerviosament mentre discuteixen amb la dona (“què collons hi fot tota aquesta gent a la carretera a aquestes hores?”, “Ja t’ho he dit que sortíem massa tard, Joan!”), no es volen deixar avançar i els seus canvis de carril es converteixen en una probabilitat d’accident superior al 50%.
No podia acabar sense esmentar als txeroquis amb el cotxe tunejat, música house a tot drap, ulleres de sol amb efecte mirall i esperit fernandoalonsoesdios, que creuen que un saxo amb un aleró els permetrà superar la velocitat de la llum. Condueixen en ziga-zaga i fins es permeten l’ús del voral per a avançar. A les matinades dels caps de setmana la quantitat d'alcohol i droga que trobareu a les seves venes és superior a la que hi ha a Las Vegas.
Només una pregunta final, perquè collons la gent redueix a 70 km/h (sigui quin sigui el límit de velocitat de la via) quan detecten, en un radi d’1 km, un cotxe de policia (és igual si és municipal i són en una autopista, guardia civil sense autoritat dins les carreteres catalanes o mossos que van a esmorzar)?.
Un dia d’aquests em compraré un bat de beisbol i un bidó de gasolina, crec que la meva ràbia ja generarà la guspira que engegarà la reacció destructiva en la que el Tarantino somia cada nit.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 2: Bleach (Nirvana)
Rock'n'roll (grunge, ok) en estat pur: guitarres elèctriques amb la distorsió a petar, lletres i veu amb molta ràbia. Tot el geni del Kurt Cobain sense parafernàlies en l'edició. Publicat al 1989.
dijous, 12 de novembre del 2009
Fer-se gran
El dijous passat em vaig adonar, definitivament, que m'estic fent gran. El cas és que havia d'anar a recollir uns papers a l'Autònoma (ja fa algunes setmanes que hi hauria d'haver anat, però em feia mandra i no havia trobat el moment de fer-ho). Finalment, hi vaig anar el dijous al vespre, sense saber que precisament era el dia de la Festa Major de l'Autònoma (bé, la meva germana que encara estudia allà m'havia comentat alguna cosa al matí, però se m'havia oblidat completament).
Déjà vu és la primera paraula que em ve al cap (no és original, però és efectiva). L'última Festa a la que recordo haver assistit ja queda 7 o 8 anys enrere (abans que prohibissin fer-la al bell mig de la carretera que queda davant de Ciències, Dret, etc.), quan encara em semblava divertit veure d'un tetabrik de Don Simon calent, veure infinitat del què ara s'anomena multicultis borratxos i no em feia massa fàstic reutilitzar un got que treien d'un cubell de brossa, ple d'aigua i gel, reconvertit a nevera (per allò de que l'alcohol mata les gèrmens). Encara recordo la primera vegada que vaig assistir a tal Festa: en baixar del tren la Plaça Cívica quedava amagada sota un dens núvol de maria. Certament, durant 2 o 3 anys va ser prou divertit.
Aquest dijous, només baixar del cotxe, vaig agafar les escales que porten a la Plaça Cívica per anar a l'escola de Postgrau. Eren les 7 de la tarda i les escales estaven ocupades per nens vomitant. Jo també oferia una imatge tan lamentable en el seu moment? També fotia aquella pinta de nen que es creu que és el rei del món? Ja hi havia tant neng per l'Autònoma? Realment em vaig sentir fora de lloc. Quan un veu que ja no connecta amb les generacions posteriors, suposo que ja pot dir que s'ha fet gran, no?
Déjà vu és la primera paraula que em ve al cap (no és original, però és efectiva). L'última Festa a la que recordo haver assistit ja queda 7 o 8 anys enrere (abans que prohibissin fer-la al bell mig de la carretera que queda davant de Ciències, Dret, etc.), quan encara em semblava divertit veure d'un tetabrik de Don Simon calent, veure infinitat del què ara s'anomena multicultis borratxos i no em feia massa fàstic reutilitzar un got que treien d'un cubell de brossa, ple d'aigua i gel, reconvertit a nevera (per allò de que l'alcohol mata les gèrmens). Encara recordo la primera vegada que vaig assistir a tal Festa: en baixar del tren la Plaça Cívica quedava amagada sota un dens núvol de maria. Certament, durant 2 o 3 anys va ser prou divertit.
Aquest dijous, només baixar del cotxe, vaig agafar les escales que porten a la Plaça Cívica per anar a l'escola de Postgrau. Eren les 7 de la tarda i les escales estaven ocupades per nens vomitant. Jo també oferia una imatge tan lamentable en el seu moment? També fotia aquella pinta de nen que es creu que és el rei del món? Ja hi havia tant neng per l'Autònoma? Realment em vaig sentir fora de lloc. Quan un veu que ja no connecta amb les generacions posteriors, suposo que ja pot dir que s'ha fet gran, no?
dimarts, 10 de novembre del 2009
Condescendència
Hi ha poques coses a la vida que em cabregin més que la gent que parla perdonant vides, donant consells que ningú els ha demanat i inflats per un egocentrisme violent. No cal dir que habitualment aquesta gent és subnormal. Normalment en situacions d'aquestes, m'és impossible esser condescendent i acabo vomitant la meva ràbia damunt seu. Hi ha vegades, però, que per múltiples raons t'has de contenir. L'únic consol que et queda en aquest cas és que, com l'experiència m'ha demostrat moltes vegades, el temps posa a tothom al seu lloc i aquesta gent aprenen a tancar la boca a hòsties. I tot, sense embrutar-te les mans.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 1: Led Zeppelin II (Led Zeppelin)
Un dels grups més grans de la història del rock. Jimmy Page: un guitarrista genial. Publicat al 1969.
divendres, 30 d’octubre del 2009
La justicia no és justa
No tinc ni idea de qui és Javier Rodrigo de Santos (una recerca llàmpec al google m'ha indicat que és l'ex-regidor d'urbanisme de l'ajuntament de Palma). Ni tant sols havia sentit a parlar dels abominables actes que va perpetrar (abús sexual a tres menors d'edat). Ara bé, després de llegir una noticia sobre la sentència de presó a què se l'ha condemnat, si que m'he reafirmat en què la justicia no és justa.
Un sempre té la sensació de què la justicia sempre té un forat legal per a permetre a aquells qui tenen poder i/o a aquells que la fan ben grossa d'evitar o minimitzar el seu càstig, mentre que a la gent comú no se'ls perdonen faltes que, molts cops, no deixen de ser anècdotes.
No és increïble que per a dictaminar la pena d'aquesta deixalla humana s'hagi considerat com a atenuant el fet que aquesta panerola fos drogoaddicte en el moment de cometre l'abús sexual? No hauria de ser al revés? Això si, que no t'acusin d'estripar una bandera espanyola o d'enfrontar-te a l'autoritat (amb o sense proves), que aquí no hi haurà atenuant que valgui.
Un sempre té la sensació de què la justicia sempre té un forat legal per a permetre a aquells qui tenen poder i/o a aquells que la fan ben grossa d'evitar o minimitzar el seu càstig, mentre que a la gent comú no se'ls perdonen faltes que, molts cops, no deixen de ser anècdotes.
No és increïble que per a dictaminar la pena d'aquesta deixalla humana s'hagi considerat com a atenuant el fet que aquesta panerola fos drogoaddicte en el moment de cometre l'abús sexual? No hauria de ser al revés? Això si, que no t'acusin d'estripar una bandera espanyola o d'enfrontar-te a l'autoritat (amb o sense proves), que aquí no hi haurà atenuant que valgui.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Als imbècils sempre els perd la boca
"Del Barcelona no ficharía a nadie". Aviam, reina, ja m'imagino que ha de ser dur que la Paris Hilton faci públic que t'agrada amagar-te la cuca entre les cames quan ets al bany (allò de que es pensava que es riurien d'ella si sortia amb un tio que es posa flors als cabells), però fora del camp el millor és que tinguis la boca tancada. Més que res per allò de les teves capacitats especials que et va explicar el metge.dilluns, 19 d’octubre del 2009
Coses de les que n'estic fins als collons
Dels polítics/burgesos-polítics, les seves estafes i que ens prenguin per subnormals:
- Informes que valen una pasta, totalment inútils, sobre temes tant importants com el comportament de no sé quin ocell a Barçalona, i amb tant rigor com "i crec que ja he acabat". Ull, que governen les "esquerres"!
- El Fèlix Bitllet, el cas Gürtel... això per no parlar de les SICAV.
- SMS i converses "privades" demostrant el gran nivell intel·lectual dels polítics, el respecte per la feina que fan i les ganes que tenen de sortir al diari/TV.
De la crisi i com, de nou, els polítics ens foten el pèl en comptes d'intentar solucionar-la:
- Pujar l'IVA? De debò? Segur que qui pren les decisions no són les filles gòtiques?
- Plan E? Retallar en I+D+I? De debò? Bé, està clar que som en un país de "paletos".
De l'administració pública:
- Et demanen el mateix collons de paper per a tots els tràmits... A veure, no hi ha un DNI electrònic? No poden haver-hi unes bases de dades compartides entre la Seguretat Social, l'Agència Tributaria, la policia, etc? A més, realment cal portar un putu paper segellat? Com? Que a més d'aquí a tres setmanes he de tornar a recollir-ne un altre? Que s'ha equivocat amb l'adreça i s'han de repetir els papers, però avui ja no pot ser (coses del sistema informàtic; l'equivalent a una llibreta d'espiral amb un bolígraf lligat amb un cordill) i he de tornar en tres setmanes, amb els mateixos papers?
- "Venga... hoy he tenido un día muy duro, que he trabajado des de las 8h de la mañana" (i són les 16:30h, amb pausa per esmorzar, dinar, berenar i quatre cigarretes).
De l'incapacitat de la gent de Barçalona per entendre que la resta de país no està al segle passat i del seu centralisme (crec que podeu canviar Terrassa per qualsevol altra ciutat de Catalunya, especialment si està al voltant de la capital catalana):
Barçaloní: Així has vingut des de Terrassa? Però està molt lluny no? I com has vingut?
Terrassenc: Mira... fa un mes, després de passar tots els controls de detecció de la malària, vaig agafar un vaixell a vapor (en surt un al mes) que, després de remuntar la riera durant tres setmanes, em va deixar a un estret camí ral que he fet en burro fins a Meridiana...
Barçaloní: Teniu sales multi-cinemes a Terrassa?
Terrassenc: Bé, tot just fa dues setmanes, l'home que feia anar els titelles davant el projector (creant gràcils imatges damunt el llençol blanc cedit per l'excel·lentíssim alcalde) es va lesionar la mà esquerra i estem esperant que es recuperi. Per altra banda, l'avi que hi posa les veus (gairebé sord i amb una miopia galopant) no sol anar coordinat amb les imatges projectades, creant divertidíssimes comèdies. No voldries pas venir-hi un dia?
Barçaloní: Jo em pensava que a Terrassa les coses eren més barates!
Terrassenc: És clar, per això venim a comprar a Barçalona, perquè ens agrada pagar-ho tot més car. És el què té no tenir Corte Inglés (FNAC, etc.), tot és MOLT més barat al comerç local.
Barçaloní: El transport públic està molt malament a Barçalona! Han tancat una parada de metro i he hagut de caminar 10 minuts!
Terrassenc: Ostres, doncs mira, a Terrassa tenim una parada de metro cada dues cantonades i trens i carreteres cap a tot arreu. T'imagines que es forcés el pas per Barcelona per anar a la majoria de llocs? Seria de república bananera!
Dels veïns, l'incivisme en general i la inutilitat de la policia que paguem entre tots:
- Perquè cridar-se "hijo de la gran puta, eres una mierda, etc." a la 1h del matí, tirant-se coses pel cap, mentre els seus nens ploren d'absolut terror és raó suficient per mereixer la incapacitat per reproduir-se. Perquè que la poli trigui més de 30 minuts en arribar, per trobar-se el temporal ja "amainat" i no fer ni l'esforç d'esbrinar què passava és una mostra més de que només serveixen per tocar els collons i posar multes.
De les empreses d'aquest país:
- Perquè comprar per Internet hauria de ser molt més senzill. Perquè si alguna cosa falla, l'empresa que ven el producte hauria de fer algun esforç per contactar amb l'empresa que gestiona els pagaments on-line i solucionar el problema. Perquè al servei al client haurien de tenir-hi treballant gent que, com a mínim, sabés llegir i parlar (amb una mica de respecte si pot ser) coherentment.
- Perquè transportar les mercaderies comprades a casa del client, especialment si aquest no viu a Barçalona, no es pot limitar a "tiene que ser de 9h a 14h", doncs per a poder-les comprar cal treballar... o fer-se polític i robar, no?
- Perquè no t'informen del què pots fer via telefònica/Internet i et volen fer creure que el millor és fer els tràmits (p.ex, canvi de nom d'un contracte d'electricitat) de forma presencial. Perquè tenen la paella pel mànec i se'ls en fot tot; si no tens servei, problema teu, ja ho arreglaran quan puguin.
- Informes que valen una pasta, totalment inútils, sobre temes tant importants com el comportament de no sé quin ocell a Barçalona, i amb tant rigor com "i crec que ja he acabat". Ull, que governen les "esquerres"!
- El Fèlix Bitllet, el cas Gürtel... això per no parlar de les SICAV.
- SMS i converses "privades" demostrant el gran nivell intel·lectual dels polítics, el respecte per la feina que fan i les ganes que tenen de sortir al diari/TV.
De la crisi i com, de nou, els polítics ens foten el pèl en comptes d'intentar solucionar-la:
- Pujar l'IVA? De debò? Segur que qui pren les decisions no són les filles gòtiques?
- Plan E? Retallar en I+D+I? De debò? Bé, està clar que som en un país de "paletos".
De l'administració pública:
- Et demanen el mateix collons de paper per a tots els tràmits... A veure, no hi ha un DNI electrònic? No poden haver-hi unes bases de dades compartides entre la Seguretat Social, l'Agència Tributaria, la policia, etc? A més, realment cal portar un putu paper segellat? Com? Que a més d'aquí a tres setmanes he de tornar a recollir-ne un altre? Que s'ha equivocat amb l'adreça i s'han de repetir els papers, però avui ja no pot ser (coses del sistema informàtic; l'equivalent a una llibreta d'espiral amb un bolígraf lligat amb un cordill) i he de tornar en tres setmanes, amb els mateixos papers?
- "Venga... hoy he tenido un día muy duro, que he trabajado des de las 8h de la mañana" (i són les 16:30h, amb pausa per esmorzar, dinar, berenar i quatre cigarretes).
De l'incapacitat de la gent de Barçalona per entendre que la resta de país no està al segle passat i del seu centralisme (crec que podeu canviar Terrassa per qualsevol altra ciutat de Catalunya, especialment si està al voltant de la capital catalana):
Barçaloní: Així has vingut des de Terrassa? Però està molt lluny no? I com has vingut?
Terrassenc: Mira... fa un mes, després de passar tots els controls de detecció de la malària, vaig agafar un vaixell a vapor (en surt un al mes) que, després de remuntar la riera durant tres setmanes, em va deixar a un estret camí ral que he fet en burro fins a Meridiana...
Barçaloní: Teniu sales multi-cinemes a Terrassa?
Terrassenc: Bé, tot just fa dues setmanes, l'home que feia anar els titelles davant el projector (creant gràcils imatges damunt el llençol blanc cedit per l'excel·lentíssim alcalde) es va lesionar la mà esquerra i estem esperant que es recuperi. Per altra banda, l'avi que hi posa les veus (gairebé sord i amb una miopia galopant) no sol anar coordinat amb les imatges projectades, creant divertidíssimes comèdies. No voldries pas venir-hi un dia?
Barçaloní: Jo em pensava que a Terrassa les coses eren més barates!
Terrassenc: És clar, per això venim a comprar a Barçalona, perquè ens agrada pagar-ho tot més car. És el què té no tenir Corte Inglés (FNAC, etc.), tot és MOLT més barat al comerç local.
Barçaloní: El transport públic està molt malament a Barçalona! Han tancat una parada de metro i he hagut de caminar 10 minuts!
Terrassenc: Ostres, doncs mira, a Terrassa tenim una parada de metro cada dues cantonades i trens i carreteres cap a tot arreu. T'imagines que es forcés el pas per Barcelona per anar a la majoria de llocs? Seria de república bananera!
Dels veïns, l'incivisme en general i la inutilitat de la policia que paguem entre tots:
- Perquè cridar-se "hijo de la gran puta, eres una mierda, etc." a la 1h del matí, tirant-se coses pel cap, mentre els seus nens ploren d'absolut terror és raó suficient per mereixer la incapacitat per reproduir-se. Perquè que la poli trigui més de 30 minuts en arribar, per trobar-se el temporal ja "amainat" i no fer ni l'esforç d'esbrinar què passava és una mostra més de que només serveixen per tocar els collons i posar multes.
De les empreses d'aquest país:
- Perquè comprar per Internet hauria de ser molt més senzill. Perquè si alguna cosa falla, l'empresa que ven el producte hauria de fer algun esforç per contactar amb l'empresa que gestiona els pagaments on-line i solucionar el problema. Perquè al servei al client haurien de tenir-hi treballant gent que, com a mínim, sabés llegir i parlar (amb una mica de respecte si pot ser) coherentment.
- Perquè transportar les mercaderies comprades a casa del client, especialment si aquest no viu a Barçalona, no es pot limitar a "tiene que ser de 9h a 14h", doncs per a poder-les comprar cal treballar... o fer-se polític i robar, no?
- Perquè no t'informen del què pots fer via telefònica/Internet i et volen fer creure que el millor és fer els tràmits (p.ex, canvi de nom d'un contracte d'electricitat) de forma presencial. Perquè tenen la paella pel mànec i se'ls en fot tot; si no tens servei, problema teu, ja ho arreglaran quan puguin.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 7: terrorífic
El Jac és gran, és MOLT gran. És un crack. Dolent com un dimoni i més mogut que un cangur hiperactiu que s'ha pres 10 litres de cafè. Divertit, molt divertit. Curiós, tafaner i sense por a res; tot ho toca, tot ho prova, tot ho investiga i, en cas de ser renyat, després d'aguantar-te la mirada durant uns 20 o 30 segons, o bé et riu (desarmant-te) o bé fot cara d'emprenyat i et gira la cara. Té caràcter, MOLT caràcter; ja comencem a "picar" quan ens enfadem i a voler-nos desfer dels braços dels pares quan aquests toquen massa el voraviu (la guarderia els fa aprendre que és una meravella!).
El millor, però, són les petites anècdotes que fan el dia a dia (sense dormir, sense descansar i amb un cert descontrol horari; cal destacar la profunda fase d'incapacitat de col·locar els fets temporalment o de saber si els has somniat o no que hem assolit amb l'Anna) més entretingut (si això és possible):
- El Jac vol pizza: no és cap novetat que els nens volen fer, menjar i tocar tot allò que veuen fer, menjar o utilitzar als pares. No és menys curiós, però, el fet que la papilla de fruites li sembli una aberració culinària (allò de que és un gust molt diferent per a un nen; tot i que a la guarderia deu tenir un altre gust, doncs se la menja rondinant... a casa sembla posseït, donant cosses al plat...) i, en canvi, li agradi el roquefort. Tot sopant pizzes, l'Anna en va agafar un tall als quatre formatges. El nen, com si n'hagués menjat tota la vida, li pren el tall (tal i com ho faria un adult, excepte que necessita les dues manetes per a aguantar-lo) i, sense dents, es posa a mossegar-lo, aconseguint arrencar-ne un bon tros que va empassar-se com si res. La mare, entre alarmada i divertida, li pren el tros de pizza que el nen reclama, torna a agafar i continua mossegant. Brutal!
- El Jac es prepara per Halloween: tot i que, evidentment, encara no ha vist l'exorcista, sembla que de cara a la festivitat ianqui, el petit dimoniet ha volgut imitar-ne una de les escenes més famoses. Acció: l'Anna porta al nen en braços, tot fent-li carantoines (principalment petonets a les galtes, tot cantant una cançoneta que més o menys diu "la mama és 'besucona' i no es pot evitar"). Reacció (diabòlica): en un acte de crueltat infinita, el nen vomita a la cara i encertant la boca de la dolça mare (no sabem si per tallar la cançó o què). Després somriu.
- El Jac NO vol portar mitjons: encara que estigui arribant el vespre, i amb ell la fresqueta, el Jac No vol els mitjons que li hem posat (o si més no, no els vol als peus, sinó a la boca). Per més que li intentis explicar, el renyis o els hi tornis a posar, passi l'estona que passi tindràs una lluita cada 10 segons per a evitar que es despulli els peuets. Solució: els doblegues, per sobre els pantalons. Ja no se'ls pot treure. Ara només et mira amb cara de fàstic, amb ulls de venjança...
El millor, però, són les petites anècdotes que fan el dia a dia (sense dormir, sense descansar i amb un cert descontrol horari; cal destacar la profunda fase d'incapacitat de col·locar els fets temporalment o de saber si els has somniat o no que hem assolit amb l'Anna) més entretingut (si això és possible):
- El Jac vol pizza: no és cap novetat que els nens volen fer, menjar i tocar tot allò que veuen fer, menjar o utilitzar als pares. No és menys curiós, però, el fet que la papilla de fruites li sembli una aberració culinària (allò de que és un gust molt diferent per a un nen; tot i que a la guarderia deu tenir un altre gust, doncs se la menja rondinant... a casa sembla posseït, donant cosses al plat...) i, en canvi, li agradi el roquefort. Tot sopant pizzes, l'Anna en va agafar un tall als quatre formatges. El nen, com si n'hagués menjat tota la vida, li pren el tall (tal i com ho faria un adult, excepte que necessita les dues manetes per a aguantar-lo) i, sense dents, es posa a mossegar-lo, aconseguint arrencar-ne un bon tros que va empassar-se com si res. La mare, entre alarmada i divertida, li pren el tros de pizza que el nen reclama, torna a agafar i continua mossegant. Brutal!
- El Jac es prepara per Halloween: tot i que, evidentment, encara no ha vist l'exorcista, sembla que de cara a la festivitat ianqui, el petit dimoniet ha volgut imitar-ne una de les escenes més famoses. Acció: l'Anna porta al nen en braços, tot fent-li carantoines (principalment petonets a les galtes, tot cantant una cançoneta que més o menys diu "la mama és 'besucona' i no es pot evitar"). Reacció (diabòlica): en un acte de crueltat infinita, el nen vomita a la cara i encertant la boca de la dolça mare (no sabem si per tallar la cançó o què). Després somriu.
- El Jac NO vol portar mitjons: encara que estigui arribant el vespre, i amb ell la fresqueta, el Jac No vol els mitjons que li hem posat (o si més no, no els vol als peus, sinó a la boca). Per més que li intentis explicar, el renyis o els hi tornis a posar, passi l'estona que passi tindràs una lluita cada 10 segons per a evitar que es despulli els peuets. Solució: els doblegues, per sobre els pantalons. Ja no se'ls pot treure. Ara només et mira amb cara de fàstic, amb ulls de venjança...
dijous, 17 de setembre del 2009
MaF1a ibèrica
Doncs si, ja ha arribat el dia. Us diré el mateix que a tothom qui m'ho ha preguntat aquests dies. Si: pot més l'Alfonso (o tot el paquet, vaja) que Ferrari. És superior a mi. Estripo el carnet.
I per a tots aquells que encara tenen dubtes, que defensen l'indefensable, que busquen la innocència on no hi és, una petita llista recordatori:
- Primer títol: aconseguit gràcies a una bona conducció, a un Schumacher sense cotxe (la FIA i els seus canvis, ajudats pel Briatore - ei, però l'Alfonso no hi va tenir res a veure segur) i, com no, al mass dumper (després d'haver fet treure peces a Ferrari per il·legals). Recordem que aquesta peça, finalment, es va declarar il·legal quasi al final del campionat, sense cap conseqüència sobre els resultats anteriors (millor que no pas el què fan ara d'invalidar resultats, d'acord). Un cop sense aquesta peça: resultats dolents, sortides de pista, etc. "No tengo que agradecer nada a nadie".
- Segon títol: trencada de motor de Schumacher quan ja tenia el títol quasi a la butxaca, tot i les infinites sancions que va patir (el més sonat que recordo és l'adelantament provocat per l'Alfonso sota bandera vermella en uns entrenaments, amb la pròpia sanció corresponent, quan el propi Alfonso havia estat penalitzat abans). I no, no em descuido de l'incident de Mònaco. El Schumi va aparcar abans d'hora. Ara, com és que qui veu tant clara l'intencionalitat d'aquest aparcament sempre defensa la innocència, la desconeixença, la bondat infinita i joc net de l'Alfonso? Al final de la temporada, després d'haver dit de tot als francesos durant l'any quan tot anava malament, deixa Renault (l'equip que li ha donat 2 campionats) per anar a McLaren. Alfonso 1 - escuderies 0.
- Fitxatge per McLaren: bons resultats al començament, però el Hamilton li fa ombra. Reclama tenir tracte de primer pilot (preferencial, vaja). En no ésser escoltat fa esclatar la bomba (amb un mail) sobre la còpia de plànols del cotxe de Ferrari (és a dir, conduïa un Ferrari pintat de negre, però no va trobar adient queixar-se fins que es va cabrejar amb l'escuderia; devia estar entrenant per al futur canvi d'escuderia). A més, va haver-hi un clar sabotatge (si, sabotatge) al seu company d'equip (encara que els què abans es queixaven de l'aparcament del Schumi ho vulguin defensar dient que en pista el Hamilton no es va apartar o tot el què vulguin; el tio de la piruleta feia estona que l'havia aixecat i per la ràdio li van dir que ja podia sortir... es veu que es va distreure el temps just per impedir la pole de l'anglès). No diré res de la última cursa on va fer tots els possibles per a què perdés el Hamilton (qui va estar massa nerviós, d'acord, però si això és comportament esportiu...). Resultat: Ron Denis dimiteix i l'escuderia perd tots els punts del campionat de constructors (de nou, els pilots no són sancionats tot i els clars beneficis de les trampes). Alfonso 2 - escuderies 0.
- Tornada a Renault: només començar la temporada i ja hi havia rumors de que Renault tenia plànols del cotxe de McLaren (d'on venia l'Alfonso, però no voldria que ningú pensés que insinuo res, eh?). Veient que no guanyaven ni per casualitat, van enginyar el Piquetgate: cal recordar que els mateixos que (abans de les evidencies i confessions) deien que l'accident no podia ser provocat, no opinaven el mateix de l'afer Schumi-Montecarlo (tot i la telemetria menys aclaridora en aquell cas). Menció especial per al director de la federació espanyola d'automobilisme dient que el Piquet "es un niño tonto" (ara que tot s'ha aclarit què farà aquest pallasso?). Recordem que l'escàndol no ha tingut cap conseqüència sobre els resultats (lògic, doncs s'hauria d'haver estudiat el mateix cap de setmana en tot cas). Però com pot ser que la gent encara digui que l'Alfonso no en sabia res?!?!?! Però si va guanyar ell la cursa gràcies a això! El tio va sortir des de la posició 15 o 16 i el van fer parar a la volta 12! De debò, encara que no hagués participat al disseny del pla, no s'adonaria que hi ha alguna cosa que falla? Resultat: dimissió de Briatore i de Pat Symonds. Renault perd tots els patrocinadors. L'Alfonso en surt indemne de nou i marxarà a Ferrari. Alfonso 3 - escuderies 0.
És clar que on ell va, surt merda. És clar que té poder i amics poderosos: el Botín patrocinarà alhora a McLaren i a Ferrari (pobre Hamilton, que no li passi res!), el circuit de València no s'hagués fet sense ell i sense el gendre de l'Ansar (casualment ara proposen canviar dates amb el Circuit de Catalunya, doncs es veu que el circuit valencià està buit ja que les dates no són propícies) i ja s'ha carregat a 3 persones amb molt de pes a la història de la F1.
És bo? Si. El millor? Amb tot el què l'ha envoltat i els cotxes que ha tingut, no hagués guanyat també un altre bon pilot? Recordem que aquest any probablement guanyarà el Button: ni és un gran pilot, ni està en una gran escuderia (si, el Ross Brawn és un crack, però s'ha fet les normes a mida). Per no dir que el Barrichelo quedarà segon (l'amic Ross se l'ha tornat a petar, com als vells temps a Ferrari).
Què dir de la F1? Merda, merda i merda. Suposo que per guanyar s'ha de fer el què calgui. Com a mínim, fins ara no era tant evident (si, el Barrichelo va deixar passar al Schumi - patètic - però el campionat no va anar de 5, de 10 ni de 20 punts). Com trobo a faltar els vells temps!
I per a tots aquells que encara tenen dubtes, que defensen l'indefensable, que busquen la innocència on no hi és, una petita llista recordatori:
- Primer títol: aconseguit gràcies a una bona conducció, a un Schumacher sense cotxe (la FIA i els seus canvis, ajudats pel Briatore - ei, però l'Alfonso no hi va tenir res a veure segur) i, com no, al mass dumper (després d'haver fet treure peces a Ferrari per il·legals). Recordem que aquesta peça, finalment, es va declarar il·legal quasi al final del campionat, sense cap conseqüència sobre els resultats anteriors (millor que no pas el què fan ara d'invalidar resultats, d'acord). Un cop sense aquesta peça: resultats dolents, sortides de pista, etc. "No tengo que agradecer nada a nadie".
- Segon títol: trencada de motor de Schumacher quan ja tenia el títol quasi a la butxaca, tot i les infinites sancions que va patir (el més sonat que recordo és l'adelantament provocat per l'Alfonso sota bandera vermella en uns entrenaments, amb la pròpia sanció corresponent, quan el propi Alfonso havia estat penalitzat abans). I no, no em descuido de l'incident de Mònaco. El Schumi va aparcar abans d'hora. Ara, com és que qui veu tant clara l'intencionalitat d'aquest aparcament sempre defensa la innocència, la desconeixença, la bondat infinita i joc net de l'Alfonso? Al final de la temporada, després d'haver dit de tot als francesos durant l'any quan tot anava malament, deixa Renault (l'equip que li ha donat 2 campionats) per anar a McLaren. Alfonso 1 - escuderies 0.
- Fitxatge per McLaren: bons resultats al començament, però el Hamilton li fa ombra. Reclama tenir tracte de primer pilot (preferencial, vaja). En no ésser escoltat fa esclatar la bomba (amb un mail) sobre la còpia de plànols del cotxe de Ferrari (és a dir, conduïa un Ferrari pintat de negre, però no va trobar adient queixar-se fins que es va cabrejar amb l'escuderia; devia estar entrenant per al futur canvi d'escuderia). A més, va haver-hi un clar sabotatge (si, sabotatge) al seu company d'equip (encara que els què abans es queixaven de l'aparcament del Schumi ho vulguin defensar dient que en pista el Hamilton no es va apartar o tot el què vulguin; el tio de la piruleta feia estona que l'havia aixecat i per la ràdio li van dir que ja podia sortir... es veu que es va distreure el temps just per impedir la pole de l'anglès). No diré res de la última cursa on va fer tots els possibles per a què perdés el Hamilton (qui va estar massa nerviós, d'acord, però si això és comportament esportiu...). Resultat: Ron Denis dimiteix i l'escuderia perd tots els punts del campionat de constructors (de nou, els pilots no són sancionats tot i els clars beneficis de les trampes). Alfonso 2 - escuderies 0.
- Tornada a Renault: només començar la temporada i ja hi havia rumors de que Renault tenia plànols del cotxe de McLaren (d'on venia l'Alfonso, però no voldria que ningú pensés que insinuo res, eh?). Veient que no guanyaven ni per casualitat, van enginyar el Piquetgate: cal recordar que els mateixos que (abans de les evidencies i confessions) deien que l'accident no podia ser provocat, no opinaven el mateix de l'afer Schumi-Montecarlo (tot i la telemetria menys aclaridora en aquell cas). Menció especial per al director de la federació espanyola d'automobilisme dient que el Piquet "es un niño tonto" (ara que tot s'ha aclarit què farà aquest pallasso?). Recordem que l'escàndol no ha tingut cap conseqüència sobre els resultats (lògic, doncs s'hauria d'haver estudiat el mateix cap de setmana en tot cas). Però com pot ser que la gent encara digui que l'Alfonso no en sabia res?!?!?! Però si va guanyar ell la cursa gràcies a això! El tio va sortir des de la posició 15 o 16 i el van fer parar a la volta 12! De debò, encara que no hagués participat al disseny del pla, no s'adonaria que hi ha alguna cosa que falla? Resultat: dimissió de Briatore i de Pat Symonds. Renault perd tots els patrocinadors. L'Alfonso en surt indemne de nou i marxarà a Ferrari. Alfonso 3 - escuderies 0.
És clar que on ell va, surt merda. És clar que té poder i amics poderosos: el Botín patrocinarà alhora a McLaren i a Ferrari (pobre Hamilton, que no li passi res!), el circuit de València no s'hagués fet sense ell i sense el gendre de l'Ansar (casualment ara proposen canviar dates amb el Circuit de Catalunya, doncs es veu que el circuit valencià està buit ja que les dates no són propícies) i ja s'ha carregat a 3 persones amb molt de pes a la història de la F1.
És bo? Si. El millor? Amb tot el què l'ha envoltat i els cotxes que ha tingut, no hagués guanyat també un altre bon pilot? Recordem que aquest any probablement guanyarà el Button: ni és un gran pilot, ni està en una gran escuderia (si, el Ross Brawn és un crack, però s'ha fet les normes a mida). Per no dir que el Barrichelo quedarà segon (l'amic Ross se l'ha tornat a petar, com als vells temps a Ferrari).
Què dir de la F1? Merda, merda i merda. Suposo que per guanyar s'ha de fer el què calgui. Com a mínim, fins ara no era tant evident (si, el Barrichelo va deixar passar al Schumi - patètic - però el campionat no va anar de 5, de 10 ni de 20 punts). Com trobo a faltar els vells temps!
dilluns, 14 de setembre del 2009
Merda (veïns)
No és cap novetat que els veïns - sobretot en blocs de pisos, on la convivència és més intensa - només existeixen per a complicar l'existència de la resta de copropietaris. Són com paneroles (altrament conegudes com cucaratxes) amb qui comparteixes l'espai vital, però de qui no et pots desempallegar; en algun lloc vaig llegir que en cas d'una hecatombe nuclear, només sobreviurien els estudiants de mòdul i les paneroles. Doncs bé, donant per vàlida l'anterior teoria, l'edifici on visc és el més proper damunt la terra a una zona que acaba de ser arrasada per una bomba atòmica.
El què us explicaré a continuació, evidentment, només pot passar durant un pont, un diumenge o bé a mitjans d'agost, quan sembla que el país hagi mort. En plenes vacances, doncs, el pàrquing es va tornar a inundar (si, si, ja havia passat i se suposa que les finques ja havia fet el què calia per a solucionar-ho; evidentment, la conjunció de les dues espècies supervivents en un gremi tant estimat, no podia portar cap altre resultat).
Jo me'n vaig adonar, per pur atzar, al voltant de les 22h. S'havien embussat les canonades que porten les aigües fecals cap a la claveguera i una començava a rajar. En aquells moments començava a formar-se un bassal, però la situació encara no era alarmant. Com ha de ser, el president de l'escala no hi era (juntament amb el full de telèfons d'emergència; és un misteri perquè només n'hi ha un d'irreproduïble). Només vam poder trobar un veí, amb qui vam acabar acordant deixar-ho per l'endemà al matí.
A les 8h diversos cotxes havien entrat i sortit del pàrquing (en especial, cal mencionar un veí que devia arribar al cotxe amb les sabates xopes - fins a l'alçada del turmell - i amb pudor a merda; a més, va tornar a entrar i sortir com a mínim una altra vegada), però, com és d'esperar, ningú va fer res per a solucionar-ho. A les 9h les finques continuaven tancades. Fins quasi les 10h no vaig aconseguir parlar amb ells: "en 5 minuts t'enviem l'industrial" (aquest darrer terme sempre m'ha fet gràcia, però això ja és una altra història).
Al cap d'una horeta ja els teníem allà, traient merda amb un aspirador gegant. En les quasi quatre hores que van estar treballant només van aparèixer dos veïns: l'un amb qui havíem parlat la nit anterior, que també va estar-se allà una mitja horeta, i (la dona d)el vell iracund. Us vull parlar del segon.
Començaré definint-lo amb quatre paraules: fill de puta ressentit. Com us podeu imaginar, en totes les reunions, pren la veu cantant per queixar-se de tot, vol imposar-se en tot i es mostra com a exemple de persona (i veí) exemplar. No cal que digui que no parla ni una paraula de català, tot i que segur que porta més de 30 anys vivint aquí, oi? És de justícia, però, remarcar que la seva dona té uns collons que ni el Chuck Norris; el tio la fa baixar per la rampa del pàrquing - de ciment, que algun subnormal va pintar per a millorar-ne l'adherència - davant del cotxe per mirar que no piqui enlloc, tot avançat a batzegades mentre el motor rugeix a causa d'un excés de gas. I ella ho fa; tot i que el senyor, encara que s'ha fet posar un mirall per a veure bé la rampa (i els possibles milions de cotxes que podrien estar-hi circulant), ha forrat les baranes i les parets amb estora, porta el cotxe ratllat de dalt a baix.
Les úniques frases que va articular la santa dona d'aquest bon senyor van ser "El párquing está inundado? Pues ahora nos tenemos que ir" (ja se sap, la gent jubilada té compromisos als que no pot fer tard o el món es col·lapsaria). Dit i fet, el gran defensor del civisme i el bon fer, va forçar l'aturada de la tasca dels operaris per a poder marxar (no sense tornar just 10 minutets després de que acabessin, suposo que havent salvat algun pobre nen castellà a qui volien fer parlar en 'valenciano'). Ep, però amb això no vull dir que ell no fes res (o que quasi amb tota seguretat ja sabia amb anterioritat que el pàrquing s'estava inundant), eh?
I aquí el meu dilema: he de cagar-me sobre el capó del seu cotxe?
El què us explicaré a continuació, evidentment, només pot passar durant un pont, un diumenge o bé a mitjans d'agost, quan sembla que el país hagi mort. En plenes vacances, doncs, el pàrquing es va tornar a inundar (si, si, ja havia passat i se suposa que les finques ja havia fet el què calia per a solucionar-ho; evidentment, la conjunció de les dues espècies supervivents en un gremi tant estimat, no podia portar cap altre resultat).
Jo me'n vaig adonar, per pur atzar, al voltant de les 22h. S'havien embussat les canonades que porten les aigües fecals cap a la claveguera i una començava a rajar. En aquells moments començava a formar-se un bassal, però la situació encara no era alarmant. Com ha de ser, el president de l'escala no hi era (juntament amb el full de telèfons d'emergència; és un misteri perquè només n'hi ha un d'irreproduïble). Només vam poder trobar un veí, amb qui vam acabar acordant deixar-ho per l'endemà al matí.
A les 8h diversos cotxes havien entrat i sortit del pàrquing (en especial, cal mencionar un veí que devia arribar al cotxe amb les sabates xopes - fins a l'alçada del turmell - i amb pudor a merda; a més, va tornar a entrar i sortir com a mínim una altra vegada), però, com és d'esperar, ningú va fer res per a solucionar-ho. A les 9h les finques continuaven tancades. Fins quasi les 10h no vaig aconseguir parlar amb ells: "en 5 minuts t'enviem l'industrial" (aquest darrer terme sempre m'ha fet gràcia, però això ja és una altra història).
Al cap d'una horeta ja els teníem allà, traient merda amb un aspirador gegant. En les quasi quatre hores que van estar treballant només van aparèixer dos veïns: l'un amb qui havíem parlat la nit anterior, que també va estar-se allà una mitja horeta, i (la dona d)el vell iracund. Us vull parlar del segon.
Començaré definint-lo amb quatre paraules: fill de puta ressentit. Com us podeu imaginar, en totes les reunions, pren la veu cantant per queixar-se de tot, vol imposar-se en tot i es mostra com a exemple de persona (i veí) exemplar. No cal que digui que no parla ni una paraula de català, tot i que segur que porta més de 30 anys vivint aquí, oi? És de justícia, però, remarcar que la seva dona té uns collons que ni el Chuck Norris; el tio la fa baixar per la rampa del pàrquing - de ciment, que algun subnormal va pintar per a millorar-ne l'adherència - davant del cotxe per mirar que no piqui enlloc, tot avançat a batzegades mentre el motor rugeix a causa d'un excés de gas. I ella ho fa; tot i que el senyor, encara que s'ha fet posar un mirall per a veure bé la rampa (i els possibles milions de cotxes que podrien estar-hi circulant), ha forrat les baranes i les parets amb estora, porta el cotxe ratllat de dalt a baix.
Les úniques frases que va articular la santa dona d'aquest bon senyor van ser "El párquing está inundado? Pues ahora nos tenemos que ir" (ja se sap, la gent jubilada té compromisos als que no pot fer tard o el món es col·lapsaria). Dit i fet, el gran defensor del civisme i el bon fer, va forçar l'aturada de la tasca dels operaris per a poder marxar (no sense tornar just 10 minutets després de que acabessin, suposo que havent salvat algun pobre nen castellà a qui volien fer parlar en 'valenciano'). Ep, però amb això no vull dir que ell no fes res (o que quasi amb tota seguretat ja sabia amb anterioritat que el pàrquing s'estava inundant), eh?
I aquí el meu dilema: he de cagar-me sobre el capó del seu cotxe?
dijous, 10 de setembre del 2009
Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 6: el primer estiu
Estiu: calor, vacances, descans... Descans? Psicològic si, però ara que el Jac ja gateja i es posa dempeus ell solet (si, una mica abans dels 6 mesos va començar a agafar-se a tot allò que tingui a l'abast per tal de posar-se dempeus) - amb clars intents de "caminar", intentant desplaçar-se entre dos objectes que li serveixin de recolzament, hem acabat més baldats que mai. A més, tira a terra tot allò que les seves manetes poden agafar i ja menja verdures i pollastre (preparar-li el sopar ja no és tant fàcil com barrejar una mica d'aigua amb llet en pols).
Tot i així, puc assegurar que és, probablement, el millor estiu que he tingut mai. Hem pogut assistir a moments força divertits en aquest procés d'aprenentatge i creixement que té el nostre petit diablet:
- La seva vis dramàtica en, fallidament, intentar-lo banyar en una piscina (amb la gràcia que feia amb el seu banyadoret i gorra).
- Quan, després de 10 minuts intentant esbrinar perquè collons no es desplegava el bressol de viatge, al costat de les mans de l'Anna (les meves estaven a la barra de l'altre costat), apareixen les manetes del Jac, imitant el nostre gest per a desplegar el llit.
- El sorollet que fa, tot arrufant el nas, quan (suposem; encara no se sap del cert) vol alguna cosa que no se li dóna, tot respirant ràpidament.
- Tot prenent una orxata en un passeig per Terrassa, el Jac veu un nen que xarrupa de la canya que surt d'un vas de plàstic de la mateixa orxateria on havíem comprat les nostres begudes. Sense pensar-s'ho dues vegades, agafa la canya de l'Anna i se la posa a la boca. Evidentment, però, encara no sap com aconseguir beure amb canya, així que després de varis minuts de mossegar la canya, vam haver-lo d'ajudar (la orxata no li va agradar massa).
- La velocitat a la que gateja és impressionant. Últimament ha fet curses amb la cadira de rodes que tenim davant l'ordinador, tot girant al seu voltant mentre agafa el respatller.
- Un dia el Jac jugava assegut a casa dels avis (això de per si ja és notable, doncs no sol estar-se quiet massa estona). Els pares de la criatura tornaven del cinema (primer cop en moooolts mesos). El pare - tonto, ja ho he dit alguna vegada - s'acosta per darrere del nen i, de forma estúpida i incauta, posa el dit per dins el bolquer del nen tot pensant que li farà pessigolles a la galta dreta del seu petit darrere. Per la temperatura i consistència de la merda, diria que se l'acabava de fer. Encara riuen ara i, és clar, ara el nen si sent riure sol sumar-s'hi.
- Hem tingut un petit bàrbar; quan el tanquem al "parc" (lleig, és cert, però després d'evitar que tiri l'ordinador, que es tiri del sofà, que es mengi el cable d'un transformador endollat... necessites saber que durant 5 minuts pots estar tranquil), sovint, agafa els barrots com si els volgués doblegar i fa un soroll desafiant (el mateix soroll que repeteix a vegades quan no vol que el vesteixis o li posis el bolquer).
- El millor per al final: la primera paraula intel·ligible que ha articulat, coincidint amb el final de l'estiu, ha estat "papa" (bé, més aviat "baba"). Com us podeu imaginar és com un encanteri: se't cau la baba (mai més ben dit), no pots evitar somriure i et veus forçat a agafar a la boleta encara que 10 segons abans haguessis pensat tot el contrari. Ah, si... uns dies després també ha dit "mama". Primer només la feia servir en moments de desesperació, però s'ha adonat que l'encanteri té (si això pot ser) més poder encara!
Al final de les vacances ha començat la guarderia (és el més petit de la classe i sembla dels més espavilats). Jo diria que el galtufles està aplicant un sabotatge conscient a la nit (despertant-se a mitja nit, quan ja fa dies que no ho feia) i al matí (dificultant el bany, el canvi de bolquers, la posada de roba, no acabant-se el biberó tot i les llargues hores en dejú i, sobretot, girant-me la cara quan el porto a la guarderia i plorant, mentre em mira i allarga els braços cap a mi, quan el deixo amb la professora). Com ens han dit, però, sembla que la diversió no ha fet més que començar... ai quan camini!
Tot i així, puc assegurar que és, probablement, el millor estiu que he tingut mai. Hem pogut assistir a moments força divertits en aquest procés d'aprenentatge i creixement que té el nostre petit diablet:
- La seva vis dramàtica en, fallidament, intentar-lo banyar en una piscina (amb la gràcia que feia amb el seu banyadoret i gorra).
- Quan, després de 10 minuts intentant esbrinar perquè collons no es desplegava el bressol de viatge, al costat de les mans de l'Anna (les meves estaven a la barra de l'altre costat), apareixen les manetes del Jac, imitant el nostre gest per a desplegar el llit.
- El sorollet que fa, tot arrufant el nas, quan (suposem; encara no se sap del cert) vol alguna cosa que no se li dóna, tot respirant ràpidament.
- Tot prenent una orxata en un passeig per Terrassa, el Jac veu un nen que xarrupa de la canya que surt d'un vas de plàstic de la mateixa orxateria on havíem comprat les nostres begudes. Sense pensar-s'ho dues vegades, agafa la canya de l'Anna i se la posa a la boca. Evidentment, però, encara no sap com aconseguir beure amb canya, així que després de varis minuts de mossegar la canya, vam haver-lo d'ajudar (la orxata no li va agradar massa).
- La velocitat a la que gateja és impressionant. Últimament ha fet curses amb la cadira de rodes que tenim davant l'ordinador, tot girant al seu voltant mentre agafa el respatller.
- Un dia el Jac jugava assegut a casa dels avis (això de per si ja és notable, doncs no sol estar-se quiet massa estona). Els pares de la criatura tornaven del cinema (primer cop en moooolts mesos). El pare - tonto, ja ho he dit alguna vegada - s'acosta per darrere del nen i, de forma estúpida i incauta, posa el dit per dins el bolquer del nen tot pensant que li farà pessigolles a la galta dreta del seu petit darrere. Per la temperatura i consistència de la merda, diria que se l'acabava de fer. Encara riuen ara i, és clar, ara el nen si sent riure sol sumar-s'hi.
- Hem tingut un petit bàrbar; quan el tanquem al "parc" (lleig, és cert, però després d'evitar que tiri l'ordinador, que es tiri del sofà, que es mengi el cable d'un transformador endollat... necessites saber que durant 5 minuts pots estar tranquil), sovint, agafa els barrots com si els volgués doblegar i fa un soroll desafiant (el mateix soroll que repeteix a vegades quan no vol que el vesteixis o li posis el bolquer).
- El millor per al final: la primera paraula intel·ligible que ha articulat, coincidint amb el final de l'estiu, ha estat "papa" (bé, més aviat "baba"). Com us podeu imaginar és com un encanteri: se't cau la baba (mai més ben dit), no pots evitar somriure i et veus forçat a agafar a la boleta encara que 10 segons abans haguessis pensat tot el contrari. Ah, si... uns dies després també ha dit "mama". Primer només la feia servir en moments de desesperació, però s'ha adonat que l'encanteri té (si això pot ser) més poder encara!
Al final de les vacances ha començat la guarderia (és el més petit de la classe i sembla dels més espavilats). Jo diria que el galtufles està aplicant un sabotatge conscient a la nit (despertant-se a mitja nit, quan ja fa dies que no ho feia) i al matí (dificultant el bany, el canvi de bolquers, la posada de roba, no acabant-se el biberó tot i les llargues hores en dejú i, sobretot, girant-me la cara quan el porto a la guarderia i plorant, mentre em mira i allarga els braços cap a mi, quan el deixo amb la professora). Com ens han dit, però, sembla que la diversió no ha fet més que començar... ai quan camini!
dimecres, 9 de setembre del 2009
Vermell apagat
Ja fa dies que corre el rumor que el tot poderós Botín aconseguirà el què tots els espanyolets (si, si, aquests que segueixen la F1 des que la van començar a retransmetre per tele 5) fa temps que somien, llevant-se amb el coixí ben humidet de tanta baba que se'ls fa a la boca - tot i els farts de criticar a l'escuderia que van fer-se en el seu moment, quan els semblava que el seu totpoderós ídol podia guanyar fins dalt d'un patinet.
Tristament, sembla un fet que l'Alfonso serà pilot de Ferrari en un futur no massa llunyà. Per a mi, després de tants anys seguint els bòlids vermells és el pitjor que hagués pogut imaginar. He sentit arguments, de gent a qui considero assenyada i amb més coneixement que jo de la F1 (doncs fa més temps que la segueixen), que la cosa no serà tant dolenta; no es pot negar que és un bon pilot i sembla que se li ha refredat una mica la boca. També he sentit a dir que ell no és responsable dels seguidors que té (sincerament, en això no hi puc estar d'acord del tot).
Ara però, us donaré un argument que hauria d'impedir que mai tornéssiu a pensar que l'arribada d'aquest xitxarel·lo a Ferrari no és una desgràcia: ja heu pensat que lluirà una bandera espanyola al bell mig del lluent xassís de la macchina rossa? El ridícul del Badoer no és res comparat amb això.
Tristament, sembla un fet que l'Alfonso serà pilot de Ferrari en un futur no massa llunyà. Per a mi, després de tants anys seguint els bòlids vermells és el pitjor que hagués pogut imaginar. He sentit arguments, de gent a qui considero assenyada i amb més coneixement que jo de la F1 (doncs fa més temps que la segueixen), que la cosa no serà tant dolenta; no es pot negar que és un bon pilot i sembla que se li ha refredat una mica la boca. També he sentit a dir que ell no és responsable dels seguidors que té (sincerament, en això no hi puc estar d'acord del tot).
Ara però, us donaré un argument que hauria d'impedir que mai tornéssiu a pensar que l'arribada d'aquest xitxarel·lo a Ferrari no és una desgràcia: ja heu pensat que lluirà una bandera espanyola al bell mig del lluent xassís de la macchina rossa? El ridícul del Badoer no és res comparat amb això.
dijous, 6 d’agost del 2009
La sopa d'all
Atrapat en un rellotge
perseguint la pròpia ombra;
s'escola entre els dits, massa mandrosos per tancar-se.
El què és important
quasi no ho podem gaudir
(és realment important);
no en tenim prou, l'hem perdut en allò que ens és displicent.
Allò que ens apassiona
queda enrere
(realment ens apassiona);
quan en tenim, estem massa cansats.
Deixem escapar els somnis,
els infants tenen pressa per créixer;
no els en podem dedicar prou, però ells no esperaran.
Tenim les mans ocupades
gratant en busca d'or;
precisament, és l'únic que no es pot comprar
(ironia).
perseguint la pròpia ombra;
s'escola entre els dits, massa mandrosos per tancar-se.
El què és important
quasi no ho podem gaudir
(és realment important);
no en tenim prou, l'hem perdut en allò que ens és displicent.
Allò que ens apassiona
queda enrere
(realment ens apassiona);
quan en tenim, estem massa cansats.
Deixem escapar els somnis,
els infants tenen pressa per créixer;
no els en podem dedicar prou, però ells no esperaran.
Tenim les mans ocupades
gratant en busca d'or;
precisament, és l'únic que no es pot comprar
(ironia).
dilluns, 27 de juliol del 2009
dimarts, 21 de juliol del 2009
Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 5: rodolant, rodlant, aprenem...
Realment mai m'havia divertit tant com ho estic fent veient al Jac aprendre a fer coses - que, en aquesta fase, són mecàniques per als adults. És increïble l'enginy que tenen els nens, així com l'alegria (i satisfacció) que donen als pares en veure'ls aconseguir la més petita de les fites.
Ja han passat 5 mesos des que va néixer; aquesta coseta de tres pams i mig, que no pesa més que alguns llibres que tenim a l'estanteria, ens porta de cul! Realment absorbeixen tota la energia dels qui tenen al voltant, alhora que donen forces per a fer el què calgui. I moltes d'aquestes forces les hem agafat jugant amb ell i rient molt (les cares que posa són boníssimes!) amb algunes de les seves últimes incorporacions a "coses que el Jac sap fer":
- Ens ha fet notar que ha descobert la llei de la gravetat tirant tot el què està dins el seu radi d'abast tàctil (de moment, però, no dominem l'art de fer la pinça amb les dits i sembla que vulgui clavar-li un clatellot a tot el què vol agafar). Les ulleres de qui l'agafen no són una excepció (especialment si són les de l'avi).
- Comença el procés d'emancipació fent veure que pot proveir-se ell solet tota ingesta; sort que les culleres són de làtex, perquè sinó ja s'hagués arrancat la campaneta. Cal mencionar també que està obsessionat amb el què mengem nosaltres i tot ho vol provar (va ser bastant divertit la cara que posava tot xuclant una pruna... era com de fàstic, però... se la va acabar!). Nota: aquesta obsessió converteix l'acte de beure's una cervesa en un partit de tennis entre el braç del nen i l'ampolla/copa.
- No necessita que els pares li aguantin el biberó; si veu que ho fas t'aparta la mà, encara que sense ajuda es posi la tetina pel nas, just abans d'adonar-se que no té la perícia necessària per a aconseguir un angle suficient per a què el líquid pugui ser xuclat. Amb gana i un biberó aprop, no hi ha temps... i com s'emprenya quan el fas deixar de xuclar per a treure-li la tapa!
- S'ha adonat de que té dos peus i que se'ls pot posar a la boca (quasi) a voluntat; qualsevol mitjó que el tapi serà retirat per a provar-lo, escopir-lo i prosseguir amb el peu.
- Comencem a gatejar... de moment no fem més de 4 passes i acabem desequilibrats i caient de costat, molt emprenyats, o bé cansats i parem a descansar tot degustant el què sigui que ha acabat sota seu. No hi ha manera que entengui que ha de parar davant una paret... sort que els nens són de goma i tenen el cap dur!
- La manteta de jocs se'ns està quedant petita! El millor és quan l'arrossega intentant desplaçar-se o, com l'altre dia, quan doblegant-la i renyant als ninos que hi pengen perquè no li fan cas, va embolicar-se com un caneló i després de provar infructuosament d'arrossegar-se com un cuc, després de plorar una mica per a ser rescatat, es va pixar de riure amb nosaltres quan el vam veure.
- Genera milions de litres de baba amb els que marca territori i et refresca allà on vagis. La mateixa baba s'ha mostrat com un potent substitutiu de la gomina (la papilla és encara millor).
- De tant en tant ens ataca: se t'amorra a la galta i et comença a mossegar/llepar... el què més li agrada però són els dits (suposo que quan tingui dents ja no farà tanta gràcia que te'ls mossegui).
- Res intel·ligible (encara que vulguem sentir un "mama" o "papa"), però el rang de sons que és capaç de produir és inesgotable (a la par que bastant entretingut, sobretot quan vols veure una pel·lícula; pujar el volum és inútil... ell crida més).
- Per acabar doncs, el millor de tot: comença a riure (de moment sembla més aviat que vulgui imitar-nos quan riem molt). Hi ha alguna cosa que et pugui alegrar més el dia que veure al teu fill riure?
Ja han passat 5 mesos des que va néixer; aquesta coseta de tres pams i mig, que no pesa més que alguns llibres que tenim a l'estanteria, ens porta de cul! Realment absorbeixen tota la energia dels qui tenen al voltant, alhora que donen forces per a fer el què calgui. I moltes d'aquestes forces les hem agafat jugant amb ell i rient molt (les cares que posa són boníssimes!) amb algunes de les seves últimes incorporacions a "coses que el Jac sap fer":
- Ens ha fet notar que ha descobert la llei de la gravetat tirant tot el què està dins el seu radi d'abast tàctil (de moment, però, no dominem l'art de fer la pinça amb les dits i sembla que vulgui clavar-li un clatellot a tot el què vol agafar). Les ulleres de qui l'agafen no són una excepció (especialment si són les de l'avi).
- Comença el procés d'emancipació fent veure que pot proveir-se ell solet tota ingesta; sort que les culleres són de làtex, perquè sinó ja s'hagués arrancat la campaneta. Cal mencionar també que està obsessionat amb el què mengem nosaltres i tot ho vol provar (va ser bastant divertit la cara que posava tot xuclant una pruna... era com de fàstic, però... se la va acabar!). Nota: aquesta obsessió converteix l'acte de beure's una cervesa en un partit de tennis entre el braç del nen i l'ampolla/copa.
- No necessita que els pares li aguantin el biberó; si veu que ho fas t'aparta la mà, encara que sense ajuda es posi la tetina pel nas, just abans d'adonar-se que no té la perícia necessària per a aconseguir un angle suficient per a què el líquid pugui ser xuclat. Amb gana i un biberó aprop, no hi ha temps... i com s'emprenya quan el fas deixar de xuclar per a treure-li la tapa!
- S'ha adonat de que té dos peus i que se'ls pot posar a la boca (quasi) a voluntat; qualsevol mitjó que el tapi serà retirat per a provar-lo, escopir-lo i prosseguir amb el peu.
- Comencem a gatejar... de moment no fem més de 4 passes i acabem desequilibrats i caient de costat, molt emprenyats, o bé cansats i parem a descansar tot degustant el què sigui que ha acabat sota seu. No hi ha manera que entengui que ha de parar davant una paret... sort que els nens són de goma i tenen el cap dur!
- La manteta de jocs se'ns està quedant petita! El millor és quan l'arrossega intentant desplaçar-se o, com l'altre dia, quan doblegant-la i renyant als ninos que hi pengen perquè no li fan cas, va embolicar-se com un caneló i després de provar infructuosament d'arrossegar-se com un cuc, després de plorar una mica per a ser rescatat, es va pixar de riure amb nosaltres quan el vam veure.
- Genera milions de litres de baba amb els que marca territori i et refresca allà on vagis. La mateixa baba s'ha mostrat com un potent substitutiu de la gomina (la papilla és encara millor).
- De tant en tant ens ataca: se t'amorra a la galta i et comença a mossegar/llepar... el què més li agrada però són els dits (suposo que quan tingui dents ja no farà tanta gràcia que te'ls mossegui).
- Res intel·ligible (encara que vulguem sentir un "mama" o "papa"), però el rang de sons que és capaç de produir és inesgotable (a la par que bastant entretingut, sobretot quan vols veure una pel·lícula; pujar el volum és inútil... ell crida més).
- Per acabar doncs, el millor de tot: comença a riure (de moment sembla més aviat que vulgui imitar-nos quan riem molt). Hi ha alguna cosa que et pugui alegrar més el dia que veure al teu fill riure?
dimarts, 30 de juny del 2009
Take my name and just let me be
La fama i els diners donen poder a qui els té? O més aviat hi ha persones desconegudes per la majoria de nosaltres que controlen a qui té aquesta fama, en un afany irrefrenable per a fer més diners? Potser una mica de les dues? Quin paper juguen els medis de comunicació en aquesta equació? És en aquest darrer punt on un s'adona de com de manipulables som els consumidors del què sigui que dóna diners i/o fama a qui enriquim, des de la limitada llibertat de la nostra rutina vital.
El passat divendres ens vam llevar amb la notícia que el Michael Jackson havia mort. Jo no he estat mai un apassionat de la seva música, encara que crec que és de justicia reconèixer que era un gran músic i que sabia com transmetre les sensacions que volia, aprofitant la tecnologia al seu abast i les seves pròpies qualitats artístiques. Ara bé, el que fa dies que em fa ballar el cap és veure com hem picat (en menor o major mesura) l'ham que ens han llançat des dels medis de comunicació. Primer era el major artista de tots els temps, després només es va parlar de la seva possible pederastia, operacions estètiques, color de pell, etc., acabant en una espiral que va modelar una caricatura grotesca del propi Jackson (qui més qui menys, vam "tafanejar" quina era la seva última excentricitat/escàndol). Ara, però, se'l vol ressucitar com un ídol - sense oblidar de remenar una mica més la porqueria, que això sempre ajuda a vendre diaris o a guanyar espectadors.
No conec massa coses sobre la vida d'aquest fenomen social (tant per les coses bones com dolentes, ha deixat una petjada a la història), però em sembla que va ser una persona trista i solitària. Massa innocent (o massa macabre), massa ric, massa venerat i massa explotat; mica en mica la màquina l'ha anat exprimint i hem assistit a la seva lenta mort televisada. Molta gent s'ha fet rica (inclòs ell i la seva família). Em pregunto on són els límits morals a totes dues bandes del joc (artistes/discogràfiques/premsa/públic). El més trist, però, és l'exagerada hipocresia que estem presenciant. Servim-nos: un nou mite (i màquina de fer diners) ha nascut.
El passat divendres ens vam llevar amb la notícia que el Michael Jackson havia mort. Jo no he estat mai un apassionat de la seva música, encara que crec que és de justicia reconèixer que era un gran músic i que sabia com transmetre les sensacions que volia, aprofitant la tecnologia al seu abast i les seves pròpies qualitats artístiques. Ara bé, el que fa dies que em fa ballar el cap és veure com hem picat (en menor o major mesura) l'ham que ens han llançat des dels medis de comunicació. Primer era el major artista de tots els temps, després només es va parlar de la seva possible pederastia, operacions estètiques, color de pell, etc., acabant en una espiral que va modelar una caricatura grotesca del propi Jackson (qui més qui menys, vam "tafanejar" quina era la seva última excentricitat/escàndol). Ara, però, se'l vol ressucitar com un ídol - sense oblidar de remenar una mica més la porqueria, que això sempre ajuda a vendre diaris o a guanyar espectadors.
No conec massa coses sobre la vida d'aquest fenomen social (tant per les coses bones com dolentes, ha deixat una petjada a la història), però em sembla que va ser una persona trista i solitària. Massa innocent (o massa macabre), massa ric, massa venerat i massa explotat; mica en mica la màquina l'ha anat exprimint i hem assistit a la seva lenta mort televisada. Molta gent s'ha fet rica (inclòs ell i la seva família). Em pregunto on són els límits morals a totes dues bandes del joc (artistes/discogràfiques/premsa/públic). El més trist, però, és l'exagerada hipocresia que estem presenciant. Servim-nos: un nou mite (i màquina de fer diners) ha nascut.
dijous, 25 de juny del 2009
Notícies esportives
2 events a comentar:
1) "Y no hase falta desir nada más".
2) "Eztà voztè molt brrrut, prezoner Mozley. Paszi a la sala de dutxges..."
1) "Y no hase falta desir nada más".
2) "Eztà voztè molt brrrut, prezoner Mozley. Paszi a la sala de dutxges..."
dimarts, 16 de juny del 2009
Un cabró intel·ligent
De tant en tant, ens creuem amb records del passat que desenterren una petita part de nosaltres, que probablement ja havíem oblidat. Quan aquests records són càlids, sentim com una petita explosió d'alegria s'escampa dins nostre, donant-nos força per a continuar i per a recuperar aquell paràgraf del propi relat que fins aleshores estava tancat a les golfes, i que de ben segur ens servirà més endavant.
Fa uns dies, intentant dibuixar el futur amb l'Anna mentre passejàvem amb el Jac, em vaig creuar amb un d'aquests records; amb una persona a qui tinc molta estima, doncs no només em va donar molt d'afecte, sinó que és un dels arquitectes del meu pensament i de qui jo sóc ara. Lamentablement, com passa sovint amb els nens, aquesta part de la meva vida va anar quedant enrere a mesura que jo avançava en el meu camí.
El retrobament va ser curt, però intens (va dir poc, però amb molt de sentiment). No només us diré que és una de les coses, de les que m'han passat últimament, que més m'han alegrat, sinó que espero tenir l'ocasió de repetir el retrobament i, qui sap, si el meu cap i el meu cor m'ho permeten, ser jo qui pugui expressar-li tant encertadament tota aquesta estimació i calidesa.
Fa uns dies, intentant dibuixar el futur amb l'Anna mentre passejàvem amb el Jac, em vaig creuar amb un d'aquests records; amb una persona a qui tinc molta estima, doncs no només em va donar molt d'afecte, sinó que és un dels arquitectes del meu pensament i de qui jo sóc ara. Lamentablement, com passa sovint amb els nens, aquesta part de la meva vida va anar quedant enrere a mesura que jo avançava en el meu camí.
El retrobament va ser curt, però intens (va dir poc, però amb molt de sentiment). No només us diré que és una de les coses, de les que m'han passat últimament, que més m'han alegrat, sinó que espero tenir l'ocasió de repetir el retrobament i, qui sap, si el meu cap i el meu cor m'ho permeten, ser jo qui pugui expressar-li tant encertadament tota aquesta estimació i calidesa.
dilluns, 25 de maig del 2009
Triplet europeu
Els tòpics dels que parlen...
- La lluita de classes (crisi, capitalisme, classe obrera, atur...)
- Ecologia (energies renovables, transport públic, contaminació, vendre cotxes...)
- Canvi (les esquerres, les dretes, el poble, socialisme...)
- La guerra (palestina, amèrica, petroli...)
- Igualtat (dona, home, salaris, oportunitats...)
- Llibertat (d'expressió, religiosa, inclinació sexual, abortament...)
- Democràcia (dictadures, el passat, l'oposició...)
Realment els interessa...
- El poder (diners - els seus, carrera política, endollar familiars/amics, requalificar terrenys...)
- Imatge (vots d'ecohippies, cotxes oficials...)
- Tapar la realitat amb una cortina de fum (enrocar-se al poder, estabilitat, lleis repressives...)
- Llepar el cul a l'Obama i als altres dirigents mundials (diners, poder...)
- Que la seva secretària estigui bona (si sap llegir i escriure a màquina amb dos dits, millor)
- Control (la policia del bon rotllo, fer petits passos per a no canviar res important, sortir al diari...)
- Manar (tot va malament per culpa de l'oposició o del passat, aconseguir un sou de per vida...)
I per l'altra banda les coses van igual o pitjor. Suposo que els polítics de petits devien patir molt...
- La lluita de classes (crisi, capitalisme, classe obrera, atur...)
- Ecologia (energies renovables, transport públic, contaminació, vendre cotxes...)
- Canvi (les esquerres, les dretes, el poble, socialisme...)
- La guerra (palestina, amèrica, petroli...)
- Igualtat (dona, home, salaris, oportunitats...)
- Llibertat (d'expressió, religiosa, inclinació sexual, abortament...)
- Democràcia (dictadures, el passat, l'oposició...)
Realment els interessa...
- El poder (diners - els seus, carrera política, endollar familiars/amics, requalificar terrenys...)
- Imatge (vots d'ecohippies, cotxes oficials...)
- Tapar la realitat amb una cortina de fum (enrocar-se al poder, estabilitat, lleis repressives...)
- Llepar el cul a l'Obama i als altres dirigents mundials (diners, poder...)
- Que la seva secretària estigui bona (si sap llegir i escriure a màquina amb dos dits, millor)
- Control (la policia del bon rotllo, fer petits passos per a no canviar res important, sortir al diari...)
- Manar (tot va malament per culpa de l'oposició o del passat, aconseguir un sou de per vida...)
I per l'altra banda les coses van igual o pitjor. Suposo que els polítics de petits devien patir molt...
dimarts, 19 de maig del 2009
Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 4: la primera papilla
Al contrari del què jo mateix havia pensat, el relat no anirà de com la casa i els pobres pallussos pares vam quedar arrebossats (a lo gotelé). De fet, sembla que el nen ha sortit bastant polit (segur que això no ho ha tret de mi - crec recordar que, a l'escola, vaig arribar a tenir una bata per a cada dia). Polit i amb un budell buit.
Doncs bé, preparem la papilla (res de mariconades sense gluten; no espatllem el nen, amb la feinada que hi ha hagut per a fer-lo tant bé!) i ens disposem a donar-li. Se'ns havia avisat que els nens tant petits no saben tragar, que no sabrà que fer amb la cullera, que treurà la llengua... No deixaré que el meu orgull parental em faci exagerar (massa) les coses, però certament, vam flipar. A la segona cullerada, el tio ja obria la boca i tragava sense (massa) ajuda. Evidentment, la cara i el coll del nen van quedar plens de papilla. La resta, però, va quedar igual que abans de començar (i això que patíem que el nen no es quedés guenyo amb l'esforç que feia, pobret, per enfocar la cullera quan ja la tenia a tocar).
I on està la gràcia del relat, doncs (vull dir si no sou els pares o els avis i ja esteu amb el pitet posat abans de començar a llegir)? El fart de riure ens el vam fer després, amb dues reaccions del nostre petit rondinetes (pobrissó, es veu que es quedava amb gana només amb la llet!):
1) acabem de sopar i el nen reclama atenció (entenc que s'avorreixi al llitet si no té són; ell vol estar a la taula, on hi ha la gresca). Estem menjant-nos els postres. L'Anna obre el iogurt, hi posa la cullereta i procedeix a menjar. El Jac comença a seguir la cullereta amb la vista. Sembla que es posa content. Però... ei? Perquè no va a la seva boca? Arrufa les celles i mira fixament la cullereta. Es veu que pensa que la mare no veu el seu interès pel contingut de l'estri metàl·lic. Escup la pipa i obre la boca, tot movent el cap (perseguint la cullera), a veure si cau alguna cosa. No? I si poso cara de pena? Tampoc? I si ploro? Crec que a partir d'ara, tot el que es mengi amb cullera, s'haurà d'ingerir lluny de la seva mirada curiosa i escodrinyadora.
2) ja fa dies que ens hem adonat que les 11h (de la nit!) són la seva hora; el nen dóna patades, tot movent els braços a l'aire a una velocitat increïble (s'ha de vigilar si no vols rebre un ganxo d'esquerra en plena mandíbula), mentre va dient coses (la última incorporació és un insistent "grrnnnyeeee"). També ens hem adonat que si li dónes conversa (preguntant-li coses o animant-lo a que expliqui més), en sentir que es comunica sense haver de plorar, el tio es posa super content i s'esvera un munt. El tema, però, és que els nens quan mengen sucre semblen com posseïts per una energia infinita que han de cremar de forma immediata. Com era d'esperar, doncs, l'excitació del nen a les 11h del vespre, post-papilla, va ser brillant: ens va explicar de tot i en veure que li seguiem el corrent - i que ens pixavem de riure - cridava més i no parava de somriure, tot sacsejant les seves petites extremitats, sense la més mínima intenció d'anar-se'n a dormir (bé, més aviat de deixar-nos anar a dormir a nosaltres). Sort que gasta l'energia ràpid i després de mitja hora de xerinola (el que vindria a ser una festa de bolquers) es va rendir als braços de la mare. Em sembla que la papilla li haurem de donar a la tarda!
Doncs bé, preparem la papilla (res de mariconades sense gluten; no espatllem el nen, amb la feinada que hi ha hagut per a fer-lo tant bé!) i ens disposem a donar-li. Se'ns havia avisat que els nens tant petits no saben tragar, que no sabrà que fer amb la cullera, que treurà la llengua... No deixaré que el meu orgull parental em faci exagerar (massa) les coses, però certament, vam flipar. A la segona cullerada, el tio ja obria la boca i tragava sense (massa) ajuda. Evidentment, la cara i el coll del nen van quedar plens de papilla. La resta, però, va quedar igual que abans de començar (i això que patíem que el nen no es quedés guenyo amb l'esforç que feia, pobret, per enfocar la cullera quan ja la tenia a tocar).
I on està la gràcia del relat, doncs (vull dir si no sou els pares o els avis i ja esteu amb el pitet posat abans de començar a llegir)? El fart de riure ens el vam fer després, amb dues reaccions del nostre petit rondinetes (pobrissó, es veu que es quedava amb gana només amb la llet!):
1) acabem de sopar i el nen reclama atenció (entenc que s'avorreixi al llitet si no té són; ell vol estar a la taula, on hi ha la gresca). Estem menjant-nos els postres. L'Anna obre el iogurt, hi posa la cullereta i procedeix a menjar. El Jac comença a seguir la cullereta amb la vista. Sembla que es posa content. Però... ei? Perquè no va a la seva boca? Arrufa les celles i mira fixament la cullereta. Es veu que pensa que la mare no veu el seu interès pel contingut de l'estri metàl·lic. Escup la pipa i obre la boca, tot movent el cap (perseguint la cullera), a veure si cau alguna cosa. No? I si poso cara de pena? Tampoc? I si ploro? Crec que a partir d'ara, tot el que es mengi amb cullera, s'haurà d'ingerir lluny de la seva mirada curiosa i escodrinyadora.
2) ja fa dies que ens hem adonat que les 11h (de la nit!) són la seva hora; el nen dóna patades, tot movent els braços a l'aire a una velocitat increïble (s'ha de vigilar si no vols rebre un ganxo d'esquerra en plena mandíbula), mentre va dient coses (la última incorporació és un insistent "grrnnnyeeee"). També ens hem adonat que si li dónes conversa (preguntant-li coses o animant-lo a que expliqui més), en sentir que es comunica sense haver de plorar, el tio es posa super content i s'esvera un munt. El tema, però, és que els nens quan mengen sucre semblen com posseïts per una energia infinita que han de cremar de forma immediata. Com era d'esperar, doncs, l'excitació del nen a les 11h del vespre, post-papilla, va ser brillant: ens va explicar de tot i en veure que li seguiem el corrent - i que ens pixavem de riure - cridava més i no parava de somriure, tot sacsejant les seves petites extremitats, sense la més mínima intenció d'anar-se'n a dormir (bé, més aviat de deixar-nos anar a dormir a nosaltres). Sort que gasta l'energia ràpid i després de mitja hora de xerinola (el que vindria a ser una festa de bolquers) es va rendir als braços de la mare. Em sembla que la papilla li haurem de donar a la tarda!
dilluns, 18 de maig del 2009
Paparra Ferrer
Terrassa ha crescut força els darrers anys, guanyant notorietat entre els nostres veïns barçalonins (cosa positiva en alguns aspectes i molesta en bastant d'altres). Part d'aquest creixement ha portat que s'hi facin coses interessants, o que com a mínim es doni a conèixer que es fan, com ara el festival de Jazz, la fira modernista, concerts, etc. El passat dimecres un dels patrocinadors de l'escuderia Williams F1 Team va portar un dels monoplaces a la Plaça Vella, en un petit stand on hi repartien propaganda.
Certament, després d'haver vist els cavallinos rampantes devorant la recta del Circuit de Catalunya durant tants anys, veure la closca d'un Williams no fa que se't posi la pell de gallina. Si hi sumem tot un conjunt de nou-aficionats a la F1, que es pensen que l'Alfonso és el millor pilot de la història, fent fotografies a les llantacas, l'atractiu queda al mateix nivell de veure a un home panxut en calçotets i mitjons. Tot i així, els qui ens estimem la F1 (amb els seus altibaixos), creiem que no va morir amb el gran Ayrton, vam gaudir amb la conducció del mestre Schumi i ara mirem esperançats alguns pilots com el Vettel, no podem evitar anar a donar-hi un cop d'ull i a pensar com ens agradaria poder-loestampar conduir.
Ara bé, la pregunta que em vaig fer jo en veure la gent que hi havia va ser, on és la Paparra Ferrer? Suposo que ella ja sabia que el seu estimat Nico no hi seria. Però ella no descansa mai. No ha entrat al món de la F1 gràcies a la seva passió pel motor (ni pels seus coneixements, així en general), sinó amb un objectiu molt clar: assegurar-se un futur com a nova-rica. El petit Rosberg ha estat escollit. I ella espera, prepara... i en el moment oportú es deixarà caure i hi clavarà les urpes.
Certament, després d'haver vist els cavallinos rampantes devorant la recta del Circuit de Catalunya durant tants anys, veure la closca d'un Williams no fa que se't posi la pell de gallina. Si hi sumem tot un conjunt de nou-aficionats a la F1, que es pensen que l'Alfonso és el millor pilot de la història, fent fotografies a les llantacas, l'atractiu queda al mateix nivell de veure a un home panxut en calçotets i mitjons. Tot i així, els qui ens estimem la F1 (amb els seus altibaixos), creiem que no va morir amb el gran Ayrton, vam gaudir amb la conducció del mestre Schumi i ara mirem esperançats alguns pilots com el Vettel, no podem evitar anar a donar-hi un cop d'ull i a pensar com ens agradaria poder-lo
Ara bé, la pregunta que em vaig fer jo en veure la gent que hi havia va ser, on és la Paparra Ferrer? Suposo que ella ja sabia que el seu estimat Nico no hi seria. Però ella no descansa mai. No ha entrat al món de la F1 gràcies a la seva passió pel motor (ni pels seus coneixements, així en general), sinó amb un objectiu molt clar: assegurar-se un futur com a nova-rica. El petit Rosberg ha estat escollit. I ella espera, prepara... i en el moment oportú es deixarà caure i hi clavarà les urpes.
dilluns, 27 d’abril del 2009
Ets polític? Així la teva mare quan cobra per un servei?
Es veu que un dia els polítics que governaven aleshores van decidir que s’havia de descentralitzar. El problema és que no van pensar en que per a que això tingui sentit, s’ha de proporcionar un mitja de transport (públic, a poder ser) també descentralitzat i que funcioni (més enllà dels límits de - la ciutat de - Barcelona, vaja).
Jo, sincerament, em nego a gastar més de 2h per trajecte i amb la RENFE; és a dir, perdre 4h i mitja (més del 50% del que dura una jornada laboral estàndard) - quan tot va bé! - en els 2 meravellosos trajectes diaris que no puc evitar, que tenen Castelldefels com a punt de destí/origen. Ampliem el problema: vaig amb cotxe i em menjo tot el tram amb limitacions de velocitat.
El govern actual - on un reduït grup de hippypolles exerceixen una dictadura, tot predicant que ells són del poble i treballen per al poble - ha fet tot el que està a les seves mans per tal que els trajectes en cotxe s’allarguin tant com els del transport públic. Suposo que esperaven que així aquest darrer tindria més èxit.
Per acabar-ho de rematar, després d’un any fent el mateix trajecte, un s’adona que conduir entre camions, amb retencions a cada sortida (que a més, has d’agafar, per canviar de carretera 500 vegades abans d’arribar a destí... descentralització màxima, vaja), amb gent histèrica i tot altre tipus de diversions, en una meravellosa gimcana abans de les 7h del matí, no és massa bo per a la pressió arterial. Solució? Els túnels de Vallvidrera. Una estafa, si, però com a mínim s’hi va tranquil. Bé, s’hi anava fins que els hippypolles van decidir que després de l’últim peatge s’havia d’anar a 80 (contaminació, accidents... pel tràfic que entra a Barcelona... ei, però que jo no vaig a Barcelona! Ah, que realment és per recaptar?).
Doncs bé, per a la nostra seguretat, aquest matí hi havia un passat de color gris fent fotos a l’entrada del túnel. Si és que en un moment de crisi el millor per al ciutadà és haver de pagar multes:
- Així s’eviten accidents; què és el preu d’una multa en comparació del què costa reparar un cotxe accidentat?
- Així s’evita contaminar; quants diners s’estalviaran a la seguretat social en forma de baixa laboral per problemes respiratoris!
- Així hom estalvia diners; el mateix mes de pagar una multa, segur que no es surt a sopar a fora. I el problema no és el sopar en si, sinó les despeses col•laterals: la copa de després, el pàrking o el taxi...
- Així es reinverteix en serveis per al propi ciutadà; no és evident que som l’enveja d’Europa?
Però és clar, tant criticar als inútils dels polítics, comporta conseqüències. Sempre hi ha algú que et diu: “però ells han decidit dedicar la seva vida a la política. Si no t’agrada com ho fan, perquè no te’n fas tu?”. La meva resposta: perquè si volgués vendre el meu cul per diners, treballaria del mateix que les seves mares.
I ara la pregunta que us esteu fent tots (jo inclòs): sortiré guapo a la foto?
Jo, sincerament, em nego a gastar més de 2h per trajecte i amb la RENFE; és a dir, perdre 4h i mitja (més del 50% del que dura una jornada laboral estàndard) - quan tot va bé! - en els 2 meravellosos trajectes diaris que no puc evitar, que tenen Castelldefels com a punt de destí/origen. Ampliem el problema: vaig amb cotxe i em menjo tot el tram amb limitacions de velocitat.
El govern actual - on un reduït grup de hippypolles exerceixen una dictadura, tot predicant que ells són del poble i treballen per al poble - ha fet tot el que està a les seves mans per tal que els trajectes en cotxe s’allarguin tant com els del transport públic. Suposo que esperaven que així aquest darrer tindria més èxit.
Per acabar-ho de rematar, després d’un any fent el mateix trajecte, un s’adona que conduir entre camions, amb retencions a cada sortida (que a més, has d’agafar, per canviar de carretera 500 vegades abans d’arribar a destí... descentralització màxima, vaja), amb gent histèrica i tot altre tipus de diversions, en una meravellosa gimcana abans de les 7h del matí, no és massa bo per a la pressió arterial. Solució? Els túnels de Vallvidrera. Una estafa, si, però com a mínim s’hi va tranquil. Bé, s’hi anava fins que els hippypolles van decidir que després de l’últim peatge s’havia d’anar a 80 (contaminació, accidents... pel tràfic que entra a Barcelona... ei, però que jo no vaig a Barcelona! Ah, que realment és per recaptar?).
Doncs bé, per a la nostra seguretat, aquest matí hi havia un passat de color gris fent fotos a l’entrada del túnel. Si és que en un moment de crisi el millor per al ciutadà és haver de pagar multes:
- Així s’eviten accidents; què és el preu d’una multa en comparació del què costa reparar un cotxe accidentat?
- Així s’evita contaminar; quants diners s’estalviaran a la seguretat social en forma de baixa laboral per problemes respiratoris!
- Així hom estalvia diners; el mateix mes de pagar una multa, segur que no es surt a sopar a fora. I el problema no és el sopar en si, sinó les despeses col•laterals: la copa de després, el pàrking o el taxi...
- Així es reinverteix en serveis per al propi ciutadà; no és evident que som l’enveja d’Europa?
Però és clar, tant criticar als inútils dels polítics, comporta conseqüències. Sempre hi ha algú que et diu: “però ells han decidit dedicar la seva vida a la política. Si no t’agrada com ho fan, perquè no te’n fas tu?”. La meva resposta: perquè si volgués vendre el meu cul per diners, treballaria del mateix que les seves mares.
I ara la pregunta que us esteu fent tots (jo inclòs): sortiré guapo a la foto?
diumenge, 26 d’abril del 2009
Imbecilitat en dolby surround
“Fernando, los tiffosi te están esperando con los brazos abiertos, porqué tu... tu no te irías a comer un helado, no?”
I tu... tu tens la EGB, subnormal?
I tu... tu tens la EGB, subnormal?
diumenge, 19 d’abril del 2009
A través del mirall
Tant de bo hagués pogut guarir-te; aturar la teva lenta desaparició. Essent realista, simplement, tant de bo t’hagués agafat la mà quan vas tancar els ulls per última vegada i t’hagués dit com d’important has estat, ets i seràs per a mi. O potser si només hagués trobat més temps per a estar amb tu quan tot era més fàcil.
Tant de bo hagués pogut veure els teus ulls mentre tu, somrient, miressis com els seus petits dits s’agafen amb força a la teva ma. Tant de bo que per al meu fill no fossis només una història, unes fotografies; un personatge lluny de pertànyer a la realitat.
I llavors, enmig d’aquest núvol de pensaments entortolligats, he recordat quan a l’entrada de l’hospital, davant la sorpresa de tots, vas baixar de la cadira de rodes – amb la mateixa energia que té un adolescent - i em vas dir: “Va, Oriol, porta’m a casa... O no, espera, perquè no anem al bosc a buscar granotes?”.
En aquell moment vaig adonar-me que tot havia estat producte d’un pensament fosc: l’arbre encara és allà on em vas ensenyar i el forat a la seva escorça no s’ha tancat. Aquell forat que ens portava al món on puc ser la morsa i les granotes parlen. I sé que tu ets allà, esperant que jo i el Jac vinguem a jugar.
Tant de bo hagués pogut veure els teus ulls mentre tu, somrient, miressis com els seus petits dits s’agafen amb força a la teva ma. Tant de bo que per al meu fill no fossis només una història, unes fotografies; un personatge lluny de pertànyer a la realitat.
I llavors, enmig d’aquest núvol de pensaments entortolligats, he recordat quan a l’entrada de l’hospital, davant la sorpresa de tots, vas baixar de la cadira de rodes – amb la mateixa energia que té un adolescent - i em vas dir: “Va, Oriol, porta’m a casa... O no, espera, perquè no anem al bosc a buscar granotes?”.
En aquell moment vaig adonar-me que tot havia estat producte d’un pensament fosc: l’arbre encara és allà on em vas ensenyar i el forat a la seva escorça no s’ha tancat. Aquell forat que ens portava al món on puc ser la morsa i les granotes parlen. I sé que tu ets allà, esperant que jo i el Jac vinguem a jugar.
dijous, 2 d’abril del 2009
Rock 'n' roll
54 anys i, en principi, només té 10 dits a les mans...For those about to rock, we salute you!
dimarts, 24 de març del 2009
Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 3: Jacpocalipsi
Crec que la boleta diabòlica ha arribat al sostre de la seva capacitat de protesta mitjançant atacs químicobiològics. No dubto que el seu enginy encara no s’ha ni encetat i que el millor encara està per veure, però aquesta que relatarem ara és difícil de superar.
El gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia estava sota mínims (matí d’un dia laboral: mare sola). Per si les baixes fossin poc, els efectius disponibles tenien les seves forces altament minvades després d’una dura nit d’improvisats atacs (especialitzats en fer perdre el control psíquicoracioemocional a través de l’aplicació continuada d’un so altament agut – també bastant molest). Tot i això, heroicament, es va procedir – per enèsima vegada en mig matí – a la higienització del Jac.
El gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia estava sota mínims (matí d’un dia laboral: mare sola). Per si les baixes fossin poc, els efectius disponibles tenien les seves forces altament minvades després d’una dura nit d’improvisats atacs (especialitzats en fer perdre el control psíquicoracioemocional a través de l’aplicació continuada d’un so altament agut – també bastant molest). Tot i això, heroicament, es va procedir – per enèsima vegada en mig matí – a la higienització del Jac.
dilluns, 23 de març del 2009
Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 2: glopejant el món
Avui presentarem un rànking de les 5 millors glopades ideades per la boleta diabòlica, en ordre ascendent (en quant al valor, destresa i/o enginy malèvol que cal tenir per a la seva planificació i posterior execució):
- 5a posició - el pare és tonto: el Jac, assegut a la seva cadireta-gronxadora (des d'on governa les nostres vides i planeja totes les seves mostres d'ingeni), comença a queixar-se; encara no plora, però és evident que vol que li fem cas. L'agafo i ell descansa el seu caparró (pobret, està perdent el cabell de la part superior - estil frare) a la meva espatlla. Jo li acaricio el cap i... Què és aquesta escalforeta? Una glopada, com no! No ha passat res; em canvio la samarreta (error de novell!). El Jac em despista amb una hàbil mirada de "ja està, ja estic bé, tot passat... però, agafa'm!". Me'l torno a posar al damunt i... Evident! Glopada!
- 4a posició - el pare és realment tonto: toca bany i, com sempre, m'encarrego de treure bolquer (d'higienitzar la zona, en cas de necessitat) i transport del nen al bany. Havent après dels errors passats, ja miro que la pistoleta hagi buidat, abans de procedir. Arribo al bany (amb samarreta i jersei nets, si) i miro content a l'Anna (com qui ha reconquerit un terreny perdut - o, com a mínim, ha recobrat una mica de l'autoritat que mai sap si realment ha tingut). El Jac em mira amb cara d'estar sospesant la situació (com dient "per què està tant content aquest tio?"). De nou, era una finta. La glopada va ser prou potent per empastifar el jersei, la samarreta, el meu braç i el terra del bany. Ara ja ens podem banyar (somriu)!
- 3a posició - el Jac és valent (i una mica mimat): aquí no es jutja una sola glopada, sinó diverses. La seva elevada posició al ràking es deu a la valentia que cal per a embrutar (deliveradament o no, això manca absolutament d'importància) alguns (bens in)mobles de la mare (si, cal ser realista, a mi me'ls deixa fer servir... sota promesa de no embrutar-los ni, sota pena de mort, fer-los malbé). En primer lloc va ser l'estimat sofà, color cru, diverses vegades (aquí, reclamant per tots els homes de la casa, el meu nen!) i després va seguir una de les cadires, de lluent cuir marró. El millor, la mirada de "estima'm, que sóc petit i molt mono" del nen i la reacció de "pobret!" de l'Anna. És un crack!
- 2a posició - l'àvia és incauta: podria ben ser la primera posició del rànking, ja que és una glopada de 9 sobre 10. El nen rondina. L'àvia diu "pobret, deu tenir mal a la panxa" i l'agafa (això després de dir-nos que no li hem de fer cas sempre que plori... Això és impossible! T'atrau com el cant de les sirenes). Se'l col·loca al damunt. Jo l'aviso "vigila, que ara farà una glopada". Ella diu "no passa res, ja netejarem la samarreta". Tot seguit, procedeix a aixecar el Jac fins... a l'alçada de la seva cara (no ho proveu a casa)!!! Aquí ell va veure clar que era "ara o mai". Cal que expliqui com va acabar? Heu vist l'exorcista, oi?
- 1a posició - tastar la pròpia medicina: aquesta requereix d'una gran habilitat i rapidesa d'execució. L'Anna l'està canviant (i ja ha fet com 4 o 5 glopades, així que l'operació sembla que serà tranquil·la). En el procés de donar-li la volta - l'havia posat cara avall per poder cordar-li la samarreta, i calia tornar-lo a posar, per raons evidents, cara amunt - fa la glopada, que arriba al canviador al mateix temps que el cap del nen. Resultat: semblant a posar-se mig pot de gomina a una petita part del cap. Però és que ja ens havia avisat que no li agradava la colònia... i nosaltres anar insistint! Cal afegir que l'acabàvem de banyar.
- 5a posició - el pare és tonto: el Jac, assegut a la seva cadireta-gronxadora (des d'on governa les nostres vides i planeja totes les seves mostres d'ingeni), comença a queixar-se; encara no plora, però és evident que vol que li fem cas. L'agafo i ell descansa el seu caparró (pobret, està perdent el cabell de la part superior - estil frare) a la meva espatlla. Jo li acaricio el cap i... Què és aquesta escalforeta? Una glopada, com no! No ha passat res; em canvio la samarreta (error de novell!). El Jac em despista amb una hàbil mirada de "ja està, ja estic bé, tot passat... però, agafa'm!". Me'l torno a posar al damunt i... Evident! Glopada!
- 4a posició - el pare és realment tonto: toca bany i, com sempre, m'encarrego de treure bolquer (d'higienitzar la zona, en cas de necessitat) i transport del nen al bany. Havent après dels errors passats, ja miro que la pistoleta hagi buidat, abans de procedir. Arribo al bany (amb samarreta i jersei nets, si) i miro content a l'Anna (com qui ha reconquerit un terreny perdut - o, com a mínim, ha recobrat una mica de l'autoritat que mai sap si realment ha tingut). El Jac em mira amb cara d'estar sospesant la situació (com dient "per què està tant content aquest tio?"). De nou, era una finta. La glopada va ser prou potent per empastifar el jersei, la samarreta, el meu braç i el terra del bany. Ara ja ens podem banyar (somriu)!
- 3a posició - el Jac és valent (i una mica mimat): aquí no es jutja una sola glopada, sinó diverses. La seva elevada posició al ràking es deu a la valentia que cal per a embrutar (deliveradament o no, això manca absolutament d'importància) alguns (bens in)mobles de la mare (si, cal ser realista, a mi me'ls deixa fer servir... sota promesa de no embrutar-los ni, sota pena de mort, fer-los malbé). En primer lloc va ser l'estimat sofà, color cru, diverses vegades (aquí, reclamant per tots els homes de la casa, el meu nen!) i després va seguir una de les cadires, de lluent cuir marró. El millor, la mirada de "estima'm, que sóc petit i molt mono" del nen i la reacció de "pobret!" de l'Anna. És un crack!
- 2a posició - l'àvia és incauta: podria ben ser la primera posició del rànking, ja que és una glopada de 9 sobre 10. El nen rondina. L'àvia diu "pobret, deu tenir mal a la panxa" i l'agafa (això després de dir-nos que no li hem de fer cas sempre que plori... Això és impossible! T'atrau com el cant de les sirenes). Se'l col·loca al damunt. Jo l'aviso "vigila, que ara farà una glopada". Ella diu "no passa res, ja netejarem la samarreta". Tot seguit, procedeix a aixecar el Jac fins... a l'alçada de la seva cara (no ho proveu a casa)!!! Aquí ell va veure clar que era "ara o mai". Cal que expliqui com va acabar? Heu vist l'exorcista, oi?
- 1a posició - tastar la pròpia medicina: aquesta requereix d'una gran habilitat i rapidesa d'execució. L'Anna l'està canviant (i ja ha fet com 4 o 5 glopades, així que l'operació sembla que serà tranquil·la). En el procés de donar-li la volta - l'havia posat cara avall per poder cordar-li la samarreta, i calia tornar-lo a posar, per raons evidents, cara amunt - fa la glopada, que arriba al canviador al mateix temps que el cap del nen. Resultat: semblant a posar-se mig pot de gomina a una petita part del cap. Però és que ja ens havia avisat que no li agradava la colònia... i nosaltres anar insistint! Cal afegir que l'acabàvem de banyar.
dijous, 19 de març del 2009
Ràbia: a un pas dels disturbis
Govern pel canvi. Govern d’esquerres. El govern del poble i pel poble. Merda. Merda. Merda. Quins fills de puta! Quant miserable que hi ha esforçant-se a escalar en un sistema que no s’aguanta per enlloc i del que reneguen públicament. I com donen pel cul! Estem sota la dictadura de gent sense escrúpols, sense esperances i amb un grau de retard mental bastant important.
Jo no he viscut la dictadura, ni els grisos, encara que tinc la sensació d’estar començant-ho a viure. Els estudiants, entre d’altres, tenen una de les funcions més importants de la societat: protestar, revoltar-se, desafiar l’autoritat, discutir-la; intentar canviar les coses. Quan la gent entra en el cercle de treball-diners-casa-cotxe-etc. normalment s’encadena als engranatges que engreixen la societat que s’ho està carregant tot. Llavors sembla que ja no hi hagi temps per a res més que no sigui conservar la feina, intentar escalar i perseguir un somni que mai s’ha tingut, sinó que algú s’ha inventat per tenir-nos calladets i sense emprenyar.
Hi ha qui diu que aquests que es revolten només són penques, gent que no fa res, que no sap res, que només busca sarau. A part del gran error que és generalitzar, cal veure que molts dels que fa 10, 20 o 30 anys eren així, no només ho continuen essent, sinó que ara són polítics, policies, ens firmen les hipoteques o bé ens aconsellen legalment. Però ara els aplaudim i deixem que guiïn les nostres vides. La gent que sol estar més en contra dels canvis són els que més ho necessitarien: senyors de 45 anys, amb una panxa que amb prou feines els deixa posar la samarreta del seu equip de futbol preferit, per anar al camp a cridar com energúmens, en l’únic espai on es senten lliures. Quina gran victòria de les societats occidentals el canviar l’extremisme religiós pel fanatisme futbolístic. Encara que també trobem els senyors de 45 anys, fervents creients, amb 8 fills als qui no han fet de pares mai i amb la moral tant recta com el pal d’escombra que porten posat al cul.
Cal, també, fer un esment especial per al conjunt de vividors que hi ha als sindicats i comissions “d’obrers” (qui coi els ha dit que representen als treballadors?). No només tenen la intel•ligència sota zero, sinó que són els gossos més fidels del sistema.
I què dir dels imbècils, amb mig dit de front, que es pensen que posar-se un uniforme els dóna autoritat i impunitat (moral i jurídica)? Com són els tríptics per recaptar mossos? Prometen poder descarregar tota la ràbia que porten a dins contra “rojos - separatistas - independentistas - radicales”? Que valents, dins els seus uniformes reforçats i darrere els seus cascs i escuts! Usar porres contra gent que protesta pacíficament. Continuar apallissant quan ja són a terra. Pegar-los al cap (no estava prohibit?). I llavors diuen “ens han tirat cadires”. I me n’alegro si us trenquen la carcanada, cabrons! Com diu la meva germana “no us mereixeu la senyera que porteu”.
Ja no n’hi ha prou amb demanar la dimissió del Xoan (quin grandíssim malparit!), ni de la resta de govern. Ja està bé de que ens quedem a casa, adormits o acollonits. Ja n’hi ha prou de deixar-nos trepitjar (a casa i pels veïns del costat). Aneu tots a la merda! Estem a un pas dels disturbis, es pot olorar al carrer.
Jo no he viscut la dictadura, ni els grisos, encara que tinc la sensació d’estar començant-ho a viure. Els estudiants, entre d’altres, tenen una de les funcions més importants de la societat: protestar, revoltar-se, desafiar l’autoritat, discutir-la; intentar canviar les coses. Quan la gent entra en el cercle de treball-diners-casa-cotxe-etc. normalment s’encadena als engranatges que engreixen la societat que s’ho està carregant tot. Llavors sembla que ja no hi hagi temps per a res més que no sigui conservar la feina, intentar escalar i perseguir un somni que mai s’ha tingut, sinó que algú s’ha inventat per tenir-nos calladets i sense emprenyar.
Hi ha qui diu que aquests que es revolten només són penques, gent que no fa res, que no sap res, que només busca sarau. A part del gran error que és generalitzar, cal veure que molts dels que fa 10, 20 o 30 anys eren així, no només ho continuen essent, sinó que ara són polítics, policies, ens firmen les hipoteques o bé ens aconsellen legalment. Però ara els aplaudim i deixem que guiïn les nostres vides. La gent que sol estar més en contra dels canvis són els que més ho necessitarien: senyors de 45 anys, amb una panxa que amb prou feines els deixa posar la samarreta del seu equip de futbol preferit, per anar al camp a cridar com energúmens, en l’únic espai on es senten lliures. Quina gran victòria de les societats occidentals el canviar l’extremisme religiós pel fanatisme futbolístic. Encara que també trobem els senyors de 45 anys, fervents creients, amb 8 fills als qui no han fet de pares mai i amb la moral tant recta com el pal d’escombra que porten posat al cul.
Cal, també, fer un esment especial per al conjunt de vividors que hi ha als sindicats i comissions “d’obrers” (qui coi els ha dit que representen als treballadors?). No només tenen la intel•ligència sota zero, sinó que són els gossos més fidels del sistema.
I què dir dels imbècils, amb mig dit de front, que es pensen que posar-se un uniforme els dóna autoritat i impunitat (moral i jurídica)? Com són els tríptics per recaptar mossos? Prometen poder descarregar tota la ràbia que porten a dins contra “rojos - separatistas - independentistas - radicales”? Que valents, dins els seus uniformes reforçats i darrere els seus cascs i escuts! Usar porres contra gent que protesta pacíficament. Continuar apallissant quan ja són a terra. Pegar-los al cap (no estava prohibit?). I llavors diuen “ens han tirat cadires”. I me n’alegro si us trenquen la carcanada, cabrons! Com diu la meva germana “no us mereixeu la senyera que porteu”.
Ja no n’hi ha prou amb demanar la dimissió del Xoan (quin grandíssim malparit!), ni de la resta de govern. Ja està bé de que ens quedem a casa, adormits o acollonits. Ja n’hi ha prou de deixar-nos trepitjar (a casa i pels veïns del costat). Aneu tots a la merda! Estem a un pas dels disturbis, es pot olorar al carrer.
Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.
(El Jorn dels miserables, Lluís Llach)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
