divendres, 19 de desembre de 2008

Felicitació nadalenca


Abans no se m'assequin els torrons, aprofitaré per a transmetre els meus més sincers desitjos per a aquestes festes a la següent escòria:

1) Als "tramitadors d'herències" (això si que ho escriuen en català els molts fills de puta) que han tingut la noblesa i gran bondat de cor per a fer arribar a la meva àvia la següent carta:

"Lamentablemente, nadie tiene una perpetuidad en este mundo, de ahí que tarde o temprano las personas pasan, pero los bienes se quedan." - aquí és on precisament l'espècie de rata carronyera com aquest desgraciat comença a infestar, tot atret per la dolça olor del moment.

"[...] En ocasiones, entre los herederos no hay acuerdos sobre la distribución de las herencias, por lo que, a pesar de los lazos próximos de consanguinidad, se plantean conflictos muy complejos. En estos casos se justifica con mayor necesidad, la presencia de profesionales como nuestro bufete de abogados [...]". De regal amb la contractació dels nostres serveis, els oferim un bat de beisbol reforçat amb titani per a poder rebentar, sense cap esforç, el cap d'aquell ésser infecte amb qui només el relaciona la genètica i que pretén robar-li el què és seu. Com a oferta especial, per ser vostè, li oferim un 10% de descompte addicional en la defensa en el(s) judici(s) que pugui(n) ocasionar-li l'ús de l'anterior regal.

Tot ve seguit d'una detallada enumeració de passos legals que cal seguir; es fa evident que sense uns advocats bufats com ells no seríem capaços de fer totes aquestes coses de noms tant complicats! "[...] Es preferible que estos trámites se efectuen por un profesional de la Abogacía [...] El coste de esta intervención se compensa con creces, en la eliminación de problemas colaterales". De cap manera pretenen espantar a una senyora gran i atabalada i crear-li problemes (col·laterals?).

Tot i que he estat temptat de posar el nom, fax, mail i telèfon d'aquesta cuca, la gran qualitat de la carta, la targeta adjunta, els tampons amb el seu nom i, sobretot, del fluorescent groc amb què es ressalten les dades importants, m'ho ha fet repensar - més val no ficar-se amb peixos tant grans. Evidentment, el tanatori no ha tingut res a veure amb això, es veu que l'amic Sherlok llegeix el diari i a cada esquela que troba, amb el cor encongit per la tristor i la preocupació de saber que algú vol aprofitar-se de tant llastimosa situació com una mort, envia una carta de salvament.

2) Al capullo engominat - americana i corbata, evidentment; estem parlant de gent de classe alta - i a tots els seus companys, que sortia l'altre dia per la tele defensant les setmanes de 65 hores laborals: "és la única manera de millorar la competitivitat de les nostres empreses". A veure, gilipolles, primer de tot les empreses per a qui arrenques cors, i et menges nens, no són teves. Competitivitat, en què? En mà d'obra? Però si tu ets el primer que et fots una sense papers a casa perquè llepi la teva merda. Què passa, doncs? Que pretens que seguim el model de les grans industries que tenen a nens filipins cosint pilotetes durant 15 hores al dia per 20 cèntims? Ara ens parlaràs de l'estructura piramidal, absolutament necessària, que ha de tenir tota societat? Fes-nos un favor i treballeu-les la gent com tu les 65 hores setmanals, així evitareu procrear i ens permetreu tenir l'esperança d'un millor futur per als nostres fills.

3) A les velles - a puntet d'experimentar en carn pròpia com d'efímera és la feliç vida que nostrusenyor els ha donat - que donen tota l'energia de la seva (ene)amistat a la mare de la meva mare. Primer els vull agrair el posar en la llum pública que hi ha associacions de vídues: d'aquesta manera, s'evita que aquestes deixalles de la societat es barregin amb la gent normal. Per acabar, dir-los com m'han arribat les precioses paraules que van dedicar al funeral del meu avi: "van voler fer una cosa seriosa i mira... van acabar sent quatre gats", tot regat amb l'explicació de com de maco va ser l'enterrament d'un familiar seu on el nét va sortir a recitar poesia, la néta petita va cantar una cançó que l'avi li cantava per anar a dormir i la néta mitjana es veu que va expressar-se amb uns moviments de dansa, tot en un ambient festiu. Es comenta que la gent va sortir-ne entusiasmada i això que, a última hora i per falta d'espai al cementiri (cada cop que s'obre un nínxol, la resta de familiars han de tenir la bondat de viure 3 anys més com a mínim, si volen ésser enterrats allà mateix), es va cancel·lar el plat fort: l'actuació de la néta gran, una rossa espectacular de 25 anyets, conilleta de playboy, que tenia planejat pujar al taüt, arrencar-se la camisa i deixar que tots els assistents masculins de l'acte posessin el cap entre els seus desmesurats pits.

4) A la gent important de la nostra nació i del país del costat: la ministra de propaganda de telemadrit (la Curri Goebbels) que sempre parla de com els catalans (tal jueus) estem destruint el seu país, tots els capellans i la seva ràdio - encapçalada per aquell sant(íssim cabró), a tots els que decideixen sobre l'ensenyament (i tracten als estudiants com a subnormals i/o criminals - que un tio que imparteix sobre tecnologia faci servir unes transparències fetes a mà, plenes de correccions dels últims 10 anys i avisi sobre que les fotocòpies entregades tenen els mateixos errors, ja ho diu tot), a tots els que creuen que l'Alfonso és el millor pilot de tots els temps i el paio més intel•ligent del país i que segur que ja ha firmat amb Ferrari, i, en general, a tota la classe bancària-constructora-economico-política.

Doncs això, que tingueu les grans festes que us mereixeu i no intenteu dir "sóc una bona persona" mentre mengeu un "polvorón" de l’estepa castellana, que són traïdors i us podríeu emportar un bon ensurt.

dimarts, 16 de desembre de 2008

60 neurones


Clap, clap, clap! (aplaudim - ben fort - fins que ens sagnin les mans!)

Es veu que els tres porquets ja han trobat una solució a la crisi: recaptació responsable tot fotent als malparits que cremen petroli de forma indiscriminada. Per a fer-ho, augmentaran el nombre d’infraccions de trànsit, tot reduint el límit de velocitat permesa en algunes de les vies al voltant de Barcelona - fins a l'inconscient límit de 60 km/h (si és que des que la F1 té tant d'èxit que la gent prem l'accelerador de manera absurda!).

La broma només ha costat 2,6 milions d'euros. S’han instal·lat uns meravellosos panells lluminosos que indicaran la velocitat màxima de la via – entre 60 i 80 km/h, està en estudi la possibilitat d'arribar a la vertiginosa velocitat de 40 km/h - segons les seves condicions (i independentment del nombre de carrils). Això si: tot construït en materials reciclables i sense cap tipus d'impacte sobre el paisatge.

I és que, evidentment, era la millor manera de cremar els diners públics sobrants i complementar - de manera brillant, tot cal dir-ho (es faran servir leds: gasten menys i il·luminen que fa por!) - la fantàstica xarxa de transports públics de què disposem per a viatjar fora de Barcelona (on es veu que també hi ha vida... encara no se sap si intel·ligent o no). A més, ara que els calers sobren a tothom – gràcies a les solucions revolucionaries que s'estan executant per al teixit industrial i bancari de la nostra petita cort - qui no donarà gustosament uns quants euros (misèria i companyia!) i algun que altre punt del carnet (que es pot recuperar pagant uns pocs cèntims més), en pro d'una major seguretat - quina gran celebració que en van fer el gremi motorista recentment! - i un aire més net (fins hi tot purificat, diria jo)?

Sort que els nostres prominents polítics tenen la gran visió que els dóna anar en cotxe oficial: amb xofer, reposa-peus, televisió, taula, mini-bar i aplicant estrictament les normes de transit que ells mateixos apliquen. Així, sempre arriben a l'hora a treballar; no fos cas que no hi arribessin i no poguessin redreçar-nos la vida a diari.

Qui ho sap? Ja que no tenim més remei que pagar un rei i els seus iots, ja no ens ve d'una mica, no? Potser podríem donar-los vacances permanents als polítics, en mostra d’eterna gratitud; ja no ve d'uns quants sous més (que paguem de totes formes) i, potser així, ens estalviaríem la seva saviesa i les seves decisions. Pitjor, segur que no s'hi pot anar.

PD: al regne veí la situació també és de conte de fades i es prenen brillants decisions, com ara eliminar dos dels principals plans de finançament per a la investigació i el desenvolupament: si és que quan ja s’està al capdavant del món... Encara no entenc com no presideixen el G8!

PPD: Ull al què acaba de dir un conseller per la ràdio: "no sempre hi ha un culpable; hi ha moments de conjuntura". No senyor conseller, no, el què hi ha és un grapat d'imbècils governant (tots ben conjunturats, això si).

dilluns, 15 de desembre de 2008

Nadal i política: idees per a bons regals

2 kits que es vendran molt aquest nadal:

1) pack finançament (de regal una foto dels 3 porquets)












2) pack "orient mitjó" (a.k.a. TiraBush-O)

divendres, 12 de desembre de 2008

Gentussa digital


Buscant informació sobre la possible ampliació del permís per paternitat - que permetria als pares (que així ho desitgin) gaudir una mica dels seus fills recent nascuts - he llegit el següent comentari, que un lector amb algunes deficiències mentals ha posat per il·lustrar-nos a tots amb la seva àmplia visió del món i de la vida en general: "En mi empresa hasta el momento nadie se ha atrevido a solicitar permiso de paternidad. A(l) primero que lo solicite lo despido improcedentemente para dar ejemplo".

Quin fill de puta! És divertit veure com la gent es treu la careta a Internet, aprofitant la seguretat que senten darrere l'anonimat que aquesta gran xarxa pot proporcionar. Quants esforços humans es perden en el no res; ja sigui perseguint fites inexistents o simplement embafant-se d'un poder fictici i engreixant-se de mala llet mentre trepitgen als altres. Hi ha gent que potser més val que no tingui fills; primer haurien de descobrir que són vius.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Els tres porquets i el país del sol naixent


Ai els temps moderns: tot són canvis! I els canvis van arribar al país dels tres porquets, que van muntar societat amb el llop (amb pell de xai; "apoyaré…") i van dedicar els seus esforços al rentable negoci del totxo (ara que les cases de palla i fusta havien quedat obsoletes). Fornides corts de 20 metres quadrats, amb gruixudes parets de pladur, venudes a un preu lleugerament superior al del cost – feina de sobres per a tothom!

Ai las, però, les coses es van torçar: els porquets van omplir massa les abeuradores i, de tant defecar després dels copiosos àpats, van deixar la terra erma i plena de nocives femtes – una ferum insuportable!

- I què farem ara? – digué el porquet Joan (reconvertit del sindicat pro camps-verds a cap dels escorxadors).

- Ya u deya la mara ca calia asthudiá! – contestà el porquet José, encara que pensava que la seva mare s’equivocava (increïblement, havia esdevingut cap del govern).

- Res, res, doneu-me el comandament a mi i jo ho arreglaré tot. El millor porcsident de la història! – grunyí el porquet Josep Lluís (que no José Luís com li deia el porquet José); càrrec fet a mida, amb reposapeus inclòs.

Així, discutint i bramulant, anà passant el temps i la situació només feia que empitjorar (no per als porquets, és clar, doncs ells tenien càrrecs d’institucional vitalitat); els altres porcs de l’estrada burocràtica els insultaven i esperaven ansiosament convertir els tres porquets en suculent bacon, per a poder ocupar el seu lloc (cap solució, però).

Finalment, la desgràcia colpejà el país (encara que des de les contrades veïnes, el llop parlava de bons temps – mentre es fregava la panxa, pensant en el festí que podrien esdevenir els porquets). Els infeliços cohabitants (sense cap poder real) començaven a passar gana, a patir fred i a emprenyar-se amb els porcs (tot i que la majoria es deixava engalipar amb tristos jocs de mans).

Una de les plagues que estava assotant la petita nació provenia del país del sol naixent. Els valents porquets van decidir d’anar-hi, en visita oficial, creient que podrien trobar-hi una solució. Ves per on, han tornat amb els darreres encetats i encara tremolen en sentir com es riuen d’ells els qui governen el món de debò.

Llàstima, però, que aquest fracàs (i el viatge, on de ben segur els porquets no s’han estat del més mínim luxe, donat els seus fins paladars) el pagarem tots – quan ja hagin buidat les arques del tot, quin joc de mans es creuen que els/ens salvarà? Ja ho diu la saviesa popular: a tot porc li arriba el seu sant martí.