dimecres, 4 de març de 2015

Primeres proves del nou monoplaça de McLaren La Sana


Montmeló, Catalunya - 22 de febrer del 2015, 12:33h (UTC+01:00)
El comandant F. Alfonso, posseïdor de dues "Cruces Laureadas de San Fernando", puja al seu vehicle amb l'uniforme de guerra posat i les noves armes a punt. Sense perdre temps surt disparat i condueix a tota velocitat cap al seu objectiu. Està decidit a reconquistar la terra enemiga i res l'aturarà.

Montmeló, Catalunya - 22 de febrer del 2015, 12:43h (UTC+01:00)
El vehicle es troba aturat i envoltat de fum. El comandant F. Alfonso sent parlar en una llengua estrangera (potser polac, no n'està segur) i dedueix que ja ha arribat a destí. Educadament pregunta:
 "Ma cosa è successo?".

Sembla que no l'entenen. Insisteix:
"Ma cosa è successo? Ma cosa è successo? Ma cosa è successo?".

dilluns, 2 de març de 2015

As tears go by



No recordo exactament quants anys devia tenir quan vaig anar a la meva primera Fira del Disc de Col·leccionista de Catalunya (uns 13 o 14), però si recordo que tot just començava la meva felera pels Beatles i que no esperava, de cap de les maneres, el què vaig trobar-me dins el Palau Alfons XIII. Un inflable gegant del submarí groc, vitrines plenes de guitarres i altres objectes de culte i, sobretot, milers de vinils i d'aficionats a la música. Recordo l'olor dels discs antics mentre els remenava i el món que vaig descobrir aquell dia: quanta música hi havia esperant-me, tants artistes que no coneixia i, per damunt de tot, quantes joies amagades dins aquelles velles caixes podria arribar a trobar dels meus estimats Beatles.

Des d'aquell moment us puc ben assegurar que em passava tot l'any esperant la Fira del Disc, estalviant tant com podia (i, per tant, arrapinyant totes les monedes de 100 i 500 peles que els meus pares i avis em posaven a l'abast) i escoltant el Tarda Tardà religiosament cada dissabte a la tarda. I així, vaig anar creixent, amb aquella remor màgica de l'agulla sobre el vinil de fons.

Recordo també molt clarament el dissabte on, entre cançó i cançó, el Jordi va anunciar que no organitzaria més la Fira del Disc. Si, n'hi ha hagut més i, si, he assistit a alguna d'elles, però qualsevol persona que vagi anar a una de les del Tardà, sabrà que ja no és el mateix (potser és només el pas dels anys, que fa que el nostre cervell, cada cop més tossut, tenyeixi els records amb un vel daurat de nostàlgia). De fet, coincidint amb aquest fet, vaig aparcar la meva fília musico-col·leccionista durant una bona temporada (fins al punt que em vaig perdre el Museu del Rock). 

Coses de la vida, però, fa relativament poc m'ha tornat a agafar la ceba amb la mateixa intensitat que quan tenia aquests 13 o 14 anys. Així doncs, Jordi, malgrat els vells rockers mai moren, sento que amb tu se'n va una petita part d'aquests records meravellosos.

Aquesta nit m'escoltaré als teus estimats Jagger i Richards a tot volum, amb la remor de l'agulla sobre el vinil de fons, com un lleu xiuxiueig de comiat. Paraula d'Stone.