divendres, 30 d’abril de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 7: Elephant (The White Stripes)


M'ha costat decidir quin dels àlbums del grandiós Jack White (he de reconèixer que tinc una petita obsessió amb el so de la seva guitarra, sobretot després de veure el què és capaç de fer en directe) i la tímida Meg escollir. Aquest és el primer que vaig escoltar-ne. Garage rock? Blues rock? No sé, és el Jack White sense floritures, amb la seva vella (i preciosa) guitarra (que ja utilitzava el gran J.B. Hutto), la seva particular distorsió i amb molt talent. Publicat al 2003.

dijous, 22 d’abril de 2010

El petit gran Ringo


Quan jo era pràcticament un nen vaig agafar una dèria considerable amb els Beatles. A mesura que vaig anar creixent aquesta felera va anar dirigint-se més específicament al John Lennon i a la seva etapa en solitari. Durant 4 o 5 anys ben bons, els meus pares i ma germana van haver d'aguantar un sens-fi d'anècdotes, explicacions i, sobretot, música a totes hores d'aquests liverpoolians i de les aventures existencialistes del John a New York. Amb el canvi de caràcter que es dóna a l'adolescència vaig anar perdent aquesta petita obsessió pel grup i en Lennon progressivament. Durant una etapa que va durar un parell o tres d'anys on (com passa a tothom, m'imagino) no sabia qui era, potser volia ser algú altre, vaig deixar una mica de banda la meva afició per la música.

El temps, però, em va portar a conèixer gent nova (especialment a una de les persones que més m'estimo del món i que m'ha donat un fill a qui espero transmetre aquesta passió per la música que avui torno a tenir - com escolti reaggeton em fotré un tret al genoll!), vaig prendre més consciència de les meves arrels i vaig recuperar una versió més adulta(?) d'aquell nen boig per la música. Els Beatles mai tornaran a ocupar aquella posició exageradament magnificada en les meves preferències musicals (que s'han diversificat i profundidzat molt més amb el pas dels anys i amb les amistats), encara que sempre tindré un especial afecte al grup (sobretot al John) ja que va ser el meu punt d'entrada conscient al món de la música, del col·leccionisme de vinils (d'això ja en fa uns 15 anys!), a les meves inquietuds existencialistes pròpies i, sobretot, a voler aprendre a tocar una guitarra (d'acord: 1- encara em falta molt per aprendre i 2- m'agrada afegir-hi força més distorsió!).

Una de les coses que sempre em van captivar del grup va ser el John i la seva actitud "rebel" (si, ja sé que és una icona amb moltes incongruències, però va dir coses - i d'una manera - que encara avui em fan dibuixar un somriure als llavis o bé em fan venir ganes de voler canviar - ja no el món, sinó - el meu entorn en la mesura del què m'és possible). Una de les seves més famoses dèries va ser la de no tenir massa respecte per al poder institucionalitzat i la de fer declaracions polèmiques. Una d'aquestes declaracions (encara que fos "off-the-record") el va portar a posar el grup a l'ull de l'huracà en afirmar que els Beatles eren més famosos que Jesucrist, en plena dècada dels 60, on "l'heretgia" (a ulls dels bons cristians i l'esglèsia) encara no era tant habitual, ni tant gratuïta (en el sentit que molts capullos que es creuen rockers ara ho diuen perquè saben que això "fa rebel" i no els comporta cap tipus de conseqüència, excepte que alguna adolescent xiscli una miqueta més).

Doncs bé, recentment m'he assabentat que el Vaticà va fer un comunicat on perdonava els Beatles per aquestes declaracions del John, per haver pres drogues i per la seva vida "rockera" (encara que els Beatles no són precisament famosos per fer públic aquests aspectes del grup, sinó més aviat per la obsessió del McCartney de voler conservar una imatge de nens bons i de ser un grup acceptat per diverses generacions, incloses les no tant o gens liberals). El millor és que el Ringo els ha contestat que actualment el Vaticà té coses més importants de què preocupar-se que no pas dels Beatles, en referència al tema dels abusos, després d'afegir que havent-los acusat de satànics (!!!, llavors el Keith Richards deixa a llucifer al nivell de diabolisme d'una monja) no és el Vaticà qui ha de perdonar. Bravo Ringo!

dimarts, 20 d’abril de 2010

Shanghai


Curiosament, sembla que al circuit xinès (a jutjar per la pancarta) hi ha la llibertat d'expressió que no es permet a la resta del país. Dit això, 2 apunts ràpids sobre la cursa:

1) Com és que cap seguidor de l'Alfonso (si, si, d'aquells que sempre recorden les tàctiques d'equip que el Schumi imposava amb la seva fredor alemanya) vol veure que avançar al teu company d'equip a l'entrada del box és igual o encara més execrable? Recordem que en aquell moment qui liderava el mundial era precisament l'avançat. Aquest tio mai juga net, mai! Ai, no, que simplement va accelerar abans d'hora sense voler!

2) Schumi recorda prendre't les pastilletes abans de sortir, que sinó llavors et falla la memòria i et fots un embolic amb els pedals! Va, collons, que sé que tu pots!

diumenge, 18 d’abril de 2010

Merda


Poso la ràdio. Hi parla un economista (jo crec que tots són satànics i estan preparant l'arribada de l'anticrist). Diu que per acabar amb la crisi actual cal augmentar la productivitat de les empreses (no diu de quines, aquí n'hi ha un ventall massa ampli, suposo que generalitza). Per a aconseguir-ho, diu, cal reduir els impostos a les mateixes, baixar el sou als treballadors i incrementar els impostos a les famílies. Em cago en la seva mare. Només era un anunci. Escolto les notícies. Un capellà (fent bon ús del caràcter càlid i humanitari de l'esglèsia) afirma, tot parlant del tema dels abusos a menors, que "Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan". Ho remata preguntant-se "¿Por qué el abusador de menores es enfermo?", mentre si afirma que (tot i no ser políticament correcte dir-ho - com si el que acabés de dir mai hagués sortit de la seva boca) l'homosexualitat si és una malaltia. Em refereixo repeditament i en veu alta a la professió de la seva mare, que suposo ha de ser la més antiga del món. Acaben parlant de les eleccions. Un polític tira merda damunt un altre. Un tercer canta la cançoneta de "si no guanyem nosaltres, tornen ells, pactaran!". Són paràsits. Corruptes (rics), ambiciosos (sense escrúpols) i idiotes (encara que som nosaltres qui els deixem que es caguin al damunt nostre - potser els rucs som nosaltres). Poso música. M'aïllo, tanta merda no em permet pensar, em fa pujar la tensió arterial. És trist adonar-se que vius la vida que algú altre ha dissenyat per a tenir-nos ensinistrats, produint, sense fer massa soroll. Només ens queda el consol (petits espais de llibertat a banda) que el joc al que juguen els impedeix viure tranquils, algú pot estar apunt de trair-los i fotre'ls el lloc. Merda. Massa merda.

divendres, 16 d’abril de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 12: El concert del Mickey


La besàvia li va regalar un DVD, que conté un recull de curtmetratges (en color!) del Mickey Mouse, a la boleta. Des de fa un temps (probablement a causa d'unes enganxines que van deixar les nenes que vivien abans al nostre pis i d'un cap-gros que ha ajudat a calmar les dents del nen a casa dels avis) el Jac sembla tenir una especial felera per aquest famós ratolí, que vesteix uns pantalons curts de color vermell faci el temps que faci. Estratègicament, hem desvalisat una mica més a l'avi (em sembla que mai podré dir-li avi Pere, ja que per mi el nom ja està associat a una altra cara). Ja tenim reproductor de DVD (sinó el pobre Jac no podria gaudir amb els dibuixos!). Posem el disc i la reproducció comença. Sembla que el Mickey dirigeix una orquestra que està a punt d'oferir un concert en un petit poble. El públic aplaudeix amb entusiasme. El Jac, fins ara sentat (estranyament quiet) al meu costat, baixa del sofà (és tota una excursió per a ell), es posa davant de la tele i s'uneix al públic, aplaudint amb un somriure d'orella a orella. Em mira buscant la meva complicitat. Es pot ser més feliç?

PD: un altre dia ja parlarem de com es posa les gorres (del Schumi o del Heidfeld, no fa fàstics a res), tot imitant a l'avi. I de com la gorra li tapa els ulls (de fet recorda al Darth Vader d'Space Balls), però ell vol caminar de totes maneres i acaba topant amb el primer obstacle que trobi al camí, tot caient de cul.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Metamorfosi


- No t'imagines el què m'ha passat. És increïble! Veuràs, he somniat que jo era el Hendrix. Bé, que tenia la seva vida, que era jo qui pujava damunt els escenaris i meravellava al propi slow hand amb la meva tècnica. I aquest matí, tio, amb l'emoció... he agafat la meva strat i... encara se'm posen els pèls de punta quan hi penso.

La cara de'n Joan mimetitzava el què passava per la seva adormida ment mentre escoltava el relat, tot bevent el fumejant cafè, distretament, a petits glops. Son. Interès. Incredulitat.

- Si no t'ho ensenyo no t'ho creuràs. Deixa'm la teva SG... En serio que fliparàs.

Sorpresa davant la persistència. Innocència. Impaciència.

Els foscos ulls de'n Joan no podien estar més oberts, amagant les evidents bosses que indicaven la manca de son produïda per nits inacabables d'assajos, de cervesa, de tensions quan el grup portava massa estona tancat al garatge, però sobretot de diversió. Rock'n'roll en estat pur.

Agafo la SG granat de'n Joan. Mira com poso la mà dreta damunt el mànec.

- Ara també t'has tornat esquerrà, com el Jimi, no?

Sembla que la incredulitat torna, vacil·lant. Encara hi ha esperança.

- Ja t'ho he dit, fliparàs. Mai no m'has sentit tocar així.

L'actitud segura i ferma fa que torni a mirar atentament, quasi nerviós. Observa detingudament els meus dits lliscar damunt les cordes, la pua a la mà esquerra... Comença a creure. Vol creure.

Tau-totau-to-tautoatotau tau-tototau...

- Ets un imbècil!

No puc parar de riure. A tothom li queda la mateixa cara d'idiota quan m'escolten imitar matusserament el soroll de la guitarra amb la boca. Sorpresa. Cabreig. Vergonya. Diversió. Ja hem tancat el cicle. La metamorfosi ha acabat. I el Jordi ja em deu tres cerveses.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 6: Sabbath Bloody Sabbath (Black Sabbath)


Una de les icones del heavy metal (tant el grup, com el disc). Melodies contundents cremant a la guitarra dominada pels castigats dits del Iommi, que ens portaran directament a l'infern, des d'on l'Ozzy (intoxicat amb tot el què va trobar a l'abast) pregunta a Déu: "I tu qui ets?". Publicat al 1973.