dimarts, 19 de maig de 2009

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 4: la primera papilla


Al contrari del què jo mateix havia pensat, el relat no anirà de com la casa i els pobres pallussos pares vam quedar arrebossats (a lo gotelé). De fet, sembla que el nen ha sortit bastant polit (segur que això no ho ha tret de mi - crec recordar que, a l'escola, vaig arribar a tenir una bata per a cada dia). Polit i amb un budell buit.

Doncs bé, preparem la papilla (res de mariconades sense gluten; no espatllem el nen, amb la feinada que hi ha hagut per a fer-lo tant bé!) i ens disposem a donar-li. Se'ns havia avisat que els nens tant petits no saben tragar, que no sabrà que fer amb la cullera, que treurà la llengua... No deixaré que el meu orgull parental em faci exagerar (massa) les coses, però certament, vam flipar. A la segona cullerada, el tio ja obria la boca i tragava sense (massa) ajuda. Evidentment, la cara i el coll del nen van quedar plens de papilla. La resta, però, va quedar igual que abans de començar (i això que patíem que el nen no es quedés guenyo amb l'esforç que feia, pobret, per enfocar la cullera quan ja la tenia a tocar).

I on està la gràcia del relat, doncs (vull dir si no sou els pares o els avis i ja esteu amb el pitet posat abans de començar a llegir)? El fart de riure ens el vam fer després, amb dues reaccions del nostre petit rondinetes (pobrissó, es veu que es quedava amb gana només amb la llet!):

1) acabem de sopar i el nen reclama atenció (entenc que s'avorreixi al llitet si no té són; ell vol estar a la taula, on hi ha la gresca). Estem menjant-nos els postres. L'Anna obre el iogurt, hi posa la cullereta i procedeix a menjar. El Jac comença a seguir la cullereta amb la vista. Sembla que es posa content. Però... ei? Perquè no va a la seva boca? Arrufa les celles i mira fixament la cullereta. Es veu que pensa que la mare no veu el seu interès pel contingut de l'estri metàl·lic. Escup la pipa i obre la boca, tot movent el cap (perseguint la cullera), a veure si cau alguna cosa. No? I si poso cara de pena? Tampoc? I si ploro? Crec que a partir d'ara, tot el que es mengi amb cullera, s'haurà d'ingerir lluny de la seva mirada curiosa i escodrinyadora.

2) ja fa dies que ens hem adonat que les 11h (de la nit!) són la seva hora; el nen dóna patades, tot movent els braços a l'aire a una velocitat increïble (s'ha de vigilar si no vols rebre un ganxo d'esquerra en plena mandíbula), mentre va dient coses (la última incorporació és un insistent "grrnnnyeeee"). També ens hem adonat que si li dónes conversa (preguntant-li coses o animant-lo a que expliqui més), en sentir que es comunica sense haver de plorar, el tio es posa super content i s'esvera un munt. El tema, però, és que els nens quan mengen sucre semblen com posseïts per una energia infinita que han de cremar de forma immediata. Com era d'esperar, doncs, l'excitació del nen a les 11h del vespre, post-papilla, va ser brillant: ens va explicar de tot i en veure que li seguiem el corrent - i que ens pixavem de riure - cridava més i no parava de somriure, tot sacsejant les seves petites extremitats, sense la més mínima intenció d'anar-se'n a dormir (bé, més aviat de deixar-nos anar a dormir a nosaltres). Sort que gasta l'energia ràpid i després de mitja hora de xerinola (el que vindria a ser una festa de bolquers) es va rendir als braços de la mare. Em sembla que la papilla li haurem de donar a la tarda!

1 comentari:

Pere ha dit...

Com que sóc l’avi no puc contestar, perquè ja sé que el meu net és molt llest.
Però el seu pare ja ho feia tot això, amb la diferència que ell no menjava. Meravella de la vida, li pujava la glucèmia sense menjar. Però ho feia!
De la mare no en dic res perquè, lògicament, no la coneixia de petita, però segur que també era molt llesta, i d’uns pares així que vols que surti!
L’avia ja va demostrar l’altre dia que si se li parla amb anglès encara pren més atenció.
És que el nostre net és molt espavilat!!!
Hi paro d’escriure, perquè la baba ja cau sobre el teclat.