dijous, 19 de març de 2009

Ràbia: a un pas dels disturbis


Govern pel canvi. Govern d’esquerres. El govern del poble i pel poble. Merda. Merda. Merda. Quins fills de puta! Quant miserable que hi ha esforçant-se a escalar en un sistema que no s’aguanta per enlloc i del que reneguen públicament. I com donen pel cul! Estem sota la dictadura de gent sense escrúpols, sense esperances i amb un grau de retard mental bastant important.

Jo no he viscut la dictadura, ni els grisos, encara que tinc la sensació d’estar començant-ho a viure. Els estudiants, entre d’altres, tenen una de les funcions més importants de la societat: protestar, revoltar-se, desafiar l’autoritat, discutir-la; intentar canviar les coses. Quan la gent entra en el cercle de treball-diners-casa-cotxe-etc. normalment s’encadena als engranatges que engreixen la societat que s’ho està carregant tot. Llavors sembla que ja no hi hagi temps per a res més que no sigui conservar la feina, intentar escalar i perseguir un somni que mai s’ha tingut, sinó que algú s’ha inventat per tenir-nos calladets i sense emprenyar.

Hi ha qui diu que aquests que es revolten només són penques, gent que no fa res, que no sap res, que només busca sarau. A part del gran error que és generalitzar, cal veure que molts dels que fa 10, 20 o 30 anys eren així, no només ho continuen essent, sinó que ara són polítics, policies, ens firmen les hipoteques o bé ens aconsellen legalment. Però ara els aplaudim i deixem que guiïn les nostres vides. La gent que sol estar més en contra dels canvis són els que més ho necessitarien: senyors de 45 anys, amb una panxa que amb prou feines els deixa posar la samarreta del seu equip de futbol preferit, per anar al camp a cridar com energúmens, en l’únic espai on es senten lliures. Quina gran victòria de les societats occidentals el canviar l’extremisme religiós pel fanatisme futbolístic. Encara que també trobem els senyors de 45 anys, fervents creients, amb 8 fills als qui no han fet de pares mai i amb la moral tant recta com el pal d’escombra que porten posat al cul.

Cal, també, fer un esment especial per al conjunt de vividors que hi ha als sindicats i comissions “d’obrers” (qui coi els ha dit que representen als treballadors?). No només tenen la intel•ligència sota zero, sinó que són els gossos més fidels del sistema.

I què dir dels imbècils, amb mig dit de front, que es pensen que posar-se un uniforme els dóna autoritat i impunitat (moral i jurídica)? Com són els tríptics per recaptar mossos? Prometen poder descarregar tota la ràbia que porten a dins contra “rojos - separatistas - independentistas - radicales”? Que valents, dins els seus uniformes reforçats i darrere els seus cascs i escuts! Usar porres contra gent que protesta pacíficament. Continuar apallissant quan ja són a terra. Pegar-los al cap (no estava prohibit?). I llavors diuen “ens han tirat cadires”. I me n’alegro si us trenquen la carcanada, cabrons! Com diu la meva germana “no us mereixeu la senyera que porteu”.

Ja no n’hi ha prou amb demanar la dimissió del Xoan (quin grandíssim malparit!), ni de la resta de govern. Ja està bé de que ens quedem a casa, adormits o acollonits. Ja n’hi ha prou de deixar-nos trepitjar (a casa i pels veïns del costat). Aneu tots a la merda! Estem a un pas dels disturbis, es pot olorar al carrer.


Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.

(El Jorn dels miserables, Lluís Llach)

1 comentari:

Pere ha dit...

"Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó."

El problema és que quan la gent del carrer arriba a la poltrona passa a ser dels altres.

"Però qui són
aquesta gent que fatxendeja tant,
cap on van
mostrant el cos tan bell com agressiu.

Ens diuen que ells són els atletes
que ens fan senyals d’un demà molt més feliç,
però de l’enllà del temps
no els recordem fent l’amor en els nostre llits."