dimarts, 30 de novembre de 2010

Un bany en tots els sentits

Dos quillos. Dues neurones (o ni això). Cap gol. Molta frustració. Gens d'educació o d'esportivitat. Molt ego. Molta hormona...

El Laporta encara deu ser dins el 'Luz de Gas' (des que es va acabar l'escrutini). El Rossell no podia fer més cara de fàstic (penso que no està tant lluny dels dos primers).

Quins dies, tu! L'Alfonso perd, el tristpartit s'enfonsa (i el Montilla anirà al poble, entre els rucs, d'on no hauria d'haver sortit) i n'hi fotem una maneta als mandrils! Quantes feridures que deuen estar tractant a la capital dels espanyols!

dimarts, 23 de novembre de 2010

Son


La falta d'hores de son, juntament amb la sensació de cansament i la lentitud de raciocini que se'n deriven, poden dur-nos tensions, mals humors, falta de destresa, o fins a situacions ben estranyes. Aquesta nit els astres s'han alineat i el Jac s'ha adormit d'horeta, hem pogut sopar i tenir una estona per a nosaltres i abans de les 23h ja ens n'anàvem a dormir. Evidentment, mitja hora més tard ja érem tres al llit. El Jac m'ha reclamat la mà i m'he posat a dormir panxa amunt (cosa que en situació de son normal no podria fer ni fart de vi): m'he adormit, si, però en fer-ho sembla que he roncat. M'ha despertat la seva rialla. El tio s'estava partint de riure i imitava el soroll dels meus roncs! Quan m'ha vist despert ha dit "papa, la pipa". Li he posat i s'ha adormit. Però això és només l'inici de la nit!

Ha sonat el despertador. M'he llevat i m'he dutxat. Tota l'estona he estat pensant que semblava mentida que, per un dia que podia dormir més de set hores, em llevés tant cansat. Tenia tanta son que no us ho podeu imaginar. Quan he anat a la cuina, m'ha estranyat que l'Anna no es llevés. Miro la hora: dos quarts d'una del matí. Com que ahir vam haver de "treure l'electricitat", he pensat que era un problema del rellotge del forn. Però... els veïns de davant estaven mirant la TV! Llavors he recordat que havia tornat a posar a l'hora tots els rellotges, inclòs el despertador. També he recordat llavors que no havia tornat a configurar l'hora del despertador i, efectivament, ha sonat a les dotze de la nit. M'he recordat del nostre creador (segons creuen alguns), m'he posat el pijama i he tornat al llit. Per sort, el Jac m'ha tornat a oferir la maneta i m'he tornat a situar!

divendres, 19 de novembre de 2010

Mala llet o estupidesa sense límits?

Que fort tiaaaaaaa! Ya vurás cuan tespliqui! (Tele-novel·la o realitat?)

A vegades sembla com si el nostre cervell fos capaç de predir situacions que es donaran en un futur proper, encara que sospito que simplement es dona el cas que massa gent és tant simple que actuen de forma repetitiva, sense més pensament que no pixar-se a sobre mentre el seu cervell (si, tots en tenim un... està científicament provat!) s'esforça en mantenir-los la respiració, el bateg del cor i altres funcions motrius imprescindibles per a l'elongació de la seva absurda existència (doncs quan un no s'ha adonat que el món va més enllà del Bershka i de com de bé combinen aquells leggins amb el color de les seves ulleres tant modernes, sincerament el món només notaria la falta de la seva presència per la ínfimament menor producció de diòxid de carboni atacant a la capa d'osó).

El fet, és que aquesta setmana l'he passada pràcticament tota fora de casa (per motius de feina), cosa que ha propiciat força hores de debats filosòfics (cervesa en mà) amb un amic meu a qui, tot sigui dit de passada, considero una de les persones més intel·ligents que mai he conegut (a qui, a més, li agraden tant la música i la cervesa com a mi!). Doncs bé, en una conversa sobre els problemes de la nostra societat (especialment en quant a la problemàtica Catalunya-espanyols dels collons - ell és d'un altre país i té una visió que ja voldríem que tinguessin aquests darrers), li vaig dir (simplificant) que pensava que un dels majors problemes els tenim amb la limitada visió i encara menor capacitat per pensar que té la gent (en general, però sobretot en referència a la gent amb qui compartim ciutat, província o país, doncs al cap i a la fi són als que "més coneixem)". De com de fàcil la gent s'acomoda a una rutina, a un (fals) benestar i de com tanquen els ulls davant la realitat de la seva vida (que simplement sobreviuen en massa casos).

Doncs bé, el destí ha volgut que avui mateix hagi vist materialitzat aquesta opinió verbalitzada tant recentment. No entraré en detalls, però si lliguem l'avorriment (que porta a neurones poc àgils, i poc acostumades al moviment, a rumiar massa estona), un excés de visionat de tele-novel·les sud-americanes barates (conduït la frustració per una existència probablement solitària, amb o sense parella per a satisfer tots aquells desitjos - a diversos nivells - que no s'accepta que són insatisfets, a una barreja de realitat i ficció per a fer més atractiva una vida rutinària) i un cervell tant evolucionat com el que us he descrit a l'inici, ja tenim una màquina de generar xerrameca, que amb l'orella-a-boca crea rumors, els quals podrien desembocar en la generació de problemes personals a un nivell que aquest cervell és incapaç d'arribar a copsar. Per sort, he baixat a fer el cafè amb uns bons companys i hem acabat fent-nos un bon tip de riure. Certament ha sigut millor solució que la primera que m'ha passat pel cap (hi participaven una grapadora, una taula d'oficina i un parell o tres de llengües; si, aquell apèndix que en alguna gent es mou més de pressa que els seus pensaments, quan en tenen un, és clar). Les tele-novel·les és millor ignorar-les, engreixen el cervell amb porqueria i fins la gent estúpida se n'acaba cansant de dolentes que són.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Justícia divina


No puc definir-ho d'una altra manera: el que hem vist aquesta tarda ha estat un acte de justícia divina. Ha guanyat el millor. El millor pilot que hi ha a la graella (potser massa impetuós alguna vegada, però així ha de ser un pilot de F1, sobretot un de jove). El millor equip: tot i haver tingut massa fallades al llarg de la temporada (mecàniques sobretot) i de no haver designat a un pilot número 1 (i no em refereixo a ordres d'equip, sinó a coses molt més senzilles com qui para primer, qui fa de conillet d'índies en situacions complicades, etc.), han jugat net i han deixat que guanyés el millor. Un exemple a seguir. Esperem que molts n'aprenguin.

I el trampós, el brut, el prepotent, el qui creu que tot val per guanyar, el qui recriminava al Petrov la seva pròpia impotència tot aixecant-li la mà al final (s'havia d'apartar, Fernando? Com el Massa?), el qui té 7 punts de més al seu caseller, el qui és el protegit de debò (el tiet Botín tot ho pot comprar) se'n va a casa amb la cua entre les cames. Com tots els seus seguidors que no han volgut entendre res. I ara no direu res (i tu Rosés o Merlos)? Tant que dèieu que Red Bull us havia regalat el campionat (jo mateix, fa dues curses, pensava que aquella trencadissa de motor del Vettel us ho havia donat mastegat) perquè el Seb, a qui ja donàveu per descartat, no havia deixat passar al Webber (aquí he de dir allò de que creu el lladre que tots són de la seva condició)! Foteu-vos. No es pot córrer amb la calculadora a la mà (tu has escollit de parar darrere del Webber, Fernando, no culpis a l'equip com sempre)! Aquesta no és la F1 que m'agrada a mi. Prefereixo pilots com el Hamilton (a qui encara odieu), encara que es precipitin és la pròpia passió de la carrera que els pot. Així ha de ser!

I no vull sentir a parlar de cotxes de seguretat o de l'accident del Schumi. Ha guanyat qui s'ho mereixia. Qui no ha tirat la tovallola mai. Qui mai ha tret la calculadora, sinó el talent que té. Qui plora quan es veu campió i ho agraeix a l'equip. Penso que tenim campió per anys (amb el permís del Schumi!).

Me'n vaig a dormir. I molt content. Moltíssim!