dimarts, 24 de febrer de 2009

Sense paraules


Darrerament, la veritat, les coses no han anat massa bé. Tot semblava una merda, tot era gris i era dur adonar-se que les il·lusions que portàvem cultivant durant quasi nou mesos semblaven apagades. A més, el tio estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?

Ja eren les 23:45h del dimarts (semblava doncs que, definitivament, arribaria tard). Anem a dormir? Demà m’he de llevar molt d’hora i estic molt cansat.

...

Que has trencat què? Truco a l’orgullós avi...

...

L’entrada a l’hospital va ser dura: haver de recórrer el camí que vam fer amb l’avi (ni tant sols va poder arribar del cotxe a l’entrada d’urgències pel seu propi peu, tremolant de fred tot i posar-li el meu jersei al damunt), la màquina per dosificar l’oxcitocina em va recordar el Marc i, evidentment, estàvem nerviosos, cansats i espantats, tot i saber que érem a les millors mans possibles.

I ell que no volia sortir. Massa fred? Son? Crec que no; simplement, com ja he dit, estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?

...

Entrem al quiròfan. No m’estic marejant, increïble (veig l’Anna espantada i sé que l’he de calmar... però a mi, a mi qui em calma?).

Ja? Si!!!!!! Sento el plor del nen! Ja és aquí!

...

Tinc al Jac als braços i no podria descriure què sento. Només us diré una cosa: per fi, per fi ha tornat a sortir el sol.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Coses que pots fer en 2 anys


- Casar-te.
- Construir una llar (i portar-hi la família i els amics).
- Conèixer una mica més a la persona a qui estimes (incloses les seves manies).
- Estimar més a aquesta persona (i trobar a faltar les seves manies quan no la tens al costat).
- L'amor (que no només sexe).
- Un nen (innegablement, està lligat amb el punt anterior).
- Passejar.
- Viatjar.
- Anar a concerts.
- Créixer (madurar? envellir?).
- Tenir un recolzament incondicional (i això que ja van 2 guitarres!).
- Fer-te més fort.
- Ser feliç (malgrat les èpoques difícils que han vingut).
- Saber que només hem fet dues petites passes en el llarg camí per recórrer junts.

dijous, 5 de febrer de 2009

Quan el teló s'abaixa


Encara que uns dies abans em passava pel cap el fet que si Déu existeix és un cabró molt cínic - inescrutable, per descomptat - la veritat és que una de les coses més tristes que he viscut mai, juntament amb la que suposo que serà la millor que hauré viscut mai - d'aquí a dues setmanes mal comptades - em fan veure-ho tot des d'un altre angle.

El cert és que encara no he assimilat tot el què ha passat últimament, sobretot el dilluns passat. Saber que algú a qui estimes no hi serà més és una idea difícil de materialitzar, com a mínim per a mi. Quan qui se'n va és una criatura, tot sembla una broma de mal gust, un malson del que no pots despertar i et submergeix en un espai sense temps, on tot és borrós.

En aquests moments, però, malgrat la terrible tristesa que desequilibra els nostres sentits, he de confessar que (encara que només sigui a petites estones) sento una pau interior que fa temps que havia oblidat. El Marc ens ha donat una cosa que no té preu: la seva visió de la vida. Probablement era una de les persones més enèrgiques, optimistes, vitals, fortes i valentes que hem tingut la sort no només de conèixer, sinó de compartir-hi un tram del nostre camí. Allà on la majoria haguéssim tirat la tovallola, ens haguéssim reclòs lamentant-nos de la nostra mala sort, haguéssim intentat comptar els dies, les setmanes, els mesos... ell sempre tenia un somriure, un pla, un somni, una broma a fer, una idea... Era realment viu, molt més del què altra gent pot ser-ho en 100 anys.

M'esforçaré a no deixar morir els meus somnis, a mirar les coses amb optimisme, a tenir sempre plans, idees, il·lusions i, el més important, un somriure per als qui m'estimo. T'ho dec, Marc. I començaré per no dir-te adéu, sinó per desitjar-te sort allà on siguis ara.


PD: la lletra d'aquesta cançó del Lluís Llach sempre m'ha agradat, encara que no estic segur d'haver-la vist mai tal i com ho faig ara...

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!