dilluns, 25 de maig de 2009

Triplet europeu


Els tòpics dels que parlen...

- La lluita de classes (crisi, capitalisme, classe obrera, atur...)
- Ecologia (energies renovables, transport públic, contaminació, vendre cotxes...)
- Canvi (les esquerres, les dretes, el poble, socialisme...)
- La guerra (palestina, amèrica, petroli...)
- Igualtat (dona, home, salaris, oportunitats...)
- Llibertat (d'expressió, religiosa, inclinació sexual, abortament...)
- Democràcia (dictadures, el passat, l'oposició...)

Realment els interessa...

- El poder (diners - els seus, carrera política, endollar familiars/amics, requalificar terrenys...)
- Imatge (vots d'ecohippies, cotxes oficials...)
- Tapar la realitat amb una cortina de fum (enrocar-se al poder, estabilitat, lleis repressives...)
- Llepar el cul a l'Obama i als altres dirigents mundials (diners, poder...)
- Que la seva secretària estigui bona (si sap llegir i escriure a màquina amb dos dits, millor)
- Control (la policia del bon rotllo, fer petits passos per a no canviar res important, sortir al diari...)
- Manar (tot va malament per culpa de l'oposició o del passat, aconseguir un sou de per vida...)

I per l'altra banda les coses van igual o pitjor. Suposo que els polítics de petits devien patir molt...

dimarts, 19 de maig de 2009

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 4: la primera papilla


Al contrari del què jo mateix havia pensat, el relat no anirà de com la casa i els pobres pallussos pares vam quedar arrebossats (a lo gotelé). De fet, sembla que el nen ha sortit bastant polit (segur que això no ho ha tret de mi - crec recordar que, a l'escola, vaig arribar a tenir una bata per a cada dia). Polit i amb un budell buit.

Doncs bé, preparem la papilla (res de mariconades sense gluten; no espatllem el nen, amb la feinada que hi ha hagut per a fer-lo tant bé!) i ens disposem a donar-li. Se'ns havia avisat que els nens tant petits no saben tragar, que no sabrà que fer amb la cullera, que treurà la llengua... No deixaré que el meu orgull parental em faci exagerar (massa) les coses, però certament, vam flipar. A la segona cullerada, el tio ja obria la boca i tragava sense (massa) ajuda. Evidentment, la cara i el coll del nen van quedar plens de papilla. La resta, però, va quedar igual que abans de començar (i això que patíem que el nen no es quedés guenyo amb l'esforç que feia, pobret, per enfocar la cullera quan ja la tenia a tocar).

I on està la gràcia del relat, doncs (vull dir si no sou els pares o els avis i ja esteu amb el pitet posat abans de començar a llegir)? El fart de riure ens el vam fer després, amb dues reaccions del nostre petit rondinetes (pobrissó, es veu que es quedava amb gana només amb la llet!):

1) acabem de sopar i el nen reclama atenció (entenc que s'avorreixi al llitet si no té són; ell vol estar a la taula, on hi ha la gresca). Estem menjant-nos els postres. L'Anna obre el iogurt, hi posa la cullereta i procedeix a menjar. El Jac comença a seguir la cullereta amb la vista. Sembla que es posa content. Però... ei? Perquè no va a la seva boca? Arrufa les celles i mira fixament la cullereta. Es veu que pensa que la mare no veu el seu interès pel contingut de l'estri metàl·lic. Escup la pipa i obre la boca, tot movent el cap (perseguint la cullera), a veure si cau alguna cosa. No? I si poso cara de pena? Tampoc? I si ploro? Crec que a partir d'ara, tot el que es mengi amb cullera, s'haurà d'ingerir lluny de la seva mirada curiosa i escodrinyadora.

2) ja fa dies que ens hem adonat que les 11h (de la nit!) són la seva hora; el nen dóna patades, tot movent els braços a l'aire a una velocitat increïble (s'ha de vigilar si no vols rebre un ganxo d'esquerra en plena mandíbula), mentre va dient coses (la última incorporació és un insistent "grrnnnyeeee"). També ens hem adonat que si li dónes conversa (preguntant-li coses o animant-lo a que expliqui més), en sentir que es comunica sense haver de plorar, el tio es posa super content i s'esvera un munt. El tema, però, és que els nens quan mengen sucre semblen com posseïts per una energia infinita que han de cremar de forma immediata. Com era d'esperar, doncs, l'excitació del nen a les 11h del vespre, post-papilla, va ser brillant: ens va explicar de tot i en veure que li seguiem el corrent - i que ens pixavem de riure - cridava més i no parava de somriure, tot sacsejant les seves petites extremitats, sense la més mínima intenció d'anar-se'n a dormir (bé, més aviat de deixar-nos anar a dormir a nosaltres). Sort que gasta l'energia ràpid i després de mitja hora de xerinola (el que vindria a ser una festa de bolquers) es va rendir als braços de la mare. Em sembla que la papilla li haurem de donar a la tarda!

dilluns, 18 de maig de 2009

Paparra Ferrer


Terrassa ha crescut força els darrers anys, guanyant notorietat entre els nostres veïns barçalonins (cosa positiva en alguns aspectes i molesta en bastant d'altres). Part d'aquest creixement ha portat que s'hi facin coses interessants, o que com a mínim es doni a conèixer que es fan, com ara el festival de Jazz, la fira modernista, concerts, etc. El passat dimecres un dels patrocinadors de l'escuderia Williams F1 Team va portar un dels monoplaces a la Plaça Vella, en un petit stand on hi repartien propaganda.

Certament, després d'haver vist els cavallinos rampantes devorant la recta del Circuit de Catalunya durant tants anys, veure la closca d'un Williams no fa que se't posi la pell de gallina. Si hi sumem tot un conjunt de nou-aficionats a la F1, que es pensen que l'Alfonso és el millor pilot de la història, fent fotografies a les llantacas, l'atractiu queda al mateix nivell de veure a un home panxut en calçotets i mitjons. Tot i així, els qui ens estimem la F1 (amb els seus altibaixos), creiem que no va morir amb el gran Ayrton, vam gaudir amb la conducció del mestre Schumi i ara mirem esperançats alguns pilots com el Vettel, no podem evitar anar a donar-hi un cop d'ull i a pensar com ens agradaria poder-lo estampar conduir.

Ara bé, la pregunta que em vaig fer jo en veure la gent que hi havia va ser, on és la Paparra Ferrer? Suposo que ella ja sabia que el seu estimat Nico no hi seria. Però ella no descansa mai. No ha entrat al món de la F1 gràcies a la seva passió pel motor (ni pels seus coneixements, així en general), sinó amb un objectiu molt clar: assegurar-se un futur com a nova-rica. El petit Rosberg ha estat escollit. I ella espera, prepara... i en el moment oportú es deixarà caure i hi clavarà les urpes.