divendres, 19 de desembre de 2008

Felicitació nadalenca


Abans no se m'assequin els torrons, aprofitaré per a transmetre els meus més sincers desitjos per a aquestes festes a la següent escòria:

1) Als "tramitadors d'herències" (això si que ho escriuen en català els molts fills de puta) que han tingut la noblesa i gran bondat de cor per a fer arribar a la meva àvia la següent carta:

"Lamentablemente, nadie tiene una perpetuidad en este mundo, de ahí que tarde o temprano las personas pasan, pero los bienes se quedan." - aquí és on precisament l'espècie de rata carronyera com aquest desgraciat comença a infestar, tot atret per la dolça olor del moment.

"[...] En ocasiones, entre los herederos no hay acuerdos sobre la distribución de las herencias, por lo que, a pesar de los lazos próximos de consanguinidad, se plantean conflictos muy complejos. En estos casos se justifica con mayor necesidad, la presencia de profesionales como nuestro bufete de abogados [...]". De regal amb la contractació dels nostres serveis, els oferim un bat de beisbol reforçat amb titani per a poder rebentar, sense cap esforç, el cap d'aquell ésser infecte amb qui només el relaciona la genètica i que pretén robar-li el què és seu. Com a oferta especial, per ser vostè, li oferim un 10% de descompte addicional en la defensa en el(s) judici(s) que pugui(n) ocasionar-li l'ús de l'anterior regal.

Tot ve seguit d'una detallada enumeració de passos legals que cal seguir; es fa evident que sense uns advocats bufats com ells no seríem capaços de fer totes aquestes coses de noms tant complicats! "[...] Es preferible que estos trámites se efectuen por un profesional de la Abogacía [...] El coste de esta intervención se compensa con creces, en la eliminación de problemas colaterales". De cap manera pretenen espantar a una senyora gran i atabalada i crear-li problemes (col·laterals?).

Tot i que he estat temptat de posar el nom, fax, mail i telèfon d'aquesta cuca, la gran qualitat de la carta, la targeta adjunta, els tampons amb el seu nom i, sobretot, del fluorescent groc amb què es ressalten les dades importants, m'ho ha fet repensar - més val no ficar-se amb peixos tant grans. Evidentment, el tanatori no ha tingut res a veure amb això, es veu que l'amic Sherlok llegeix el diari i a cada esquela que troba, amb el cor encongit per la tristor i la preocupació de saber que algú vol aprofitar-se de tant llastimosa situació com una mort, envia una carta de salvament.

2) Al capullo engominat - americana i corbata, evidentment; estem parlant de gent de classe alta - i a tots els seus companys, que sortia l'altre dia per la tele defensant les setmanes de 65 hores laborals: "és la única manera de millorar la competitivitat de les nostres empreses". A veure, gilipolles, primer de tot les empreses per a qui arrenques cors, i et menges nens, no són teves. Competitivitat, en què? En mà d'obra? Però si tu ets el primer que et fots una sense papers a casa perquè llepi la teva merda. Què passa, doncs? Que pretens que seguim el model de les grans industries que tenen a nens filipins cosint pilotetes durant 15 hores al dia per 20 cèntims? Ara ens parlaràs de l'estructura piramidal, absolutament necessària, que ha de tenir tota societat? Fes-nos un favor i treballeu-les la gent com tu les 65 hores setmanals, així evitareu procrear i ens permetreu tenir l'esperança d'un millor futur per als nostres fills.

3) A les velles - a puntet d'experimentar en carn pròpia com d'efímera és la feliç vida que nostrusenyor els ha donat - que donen tota l'energia de la seva (ene)amistat a la mare de la meva mare. Primer els vull agrair el posar en la llum pública que hi ha associacions de vídues: d'aquesta manera, s'evita que aquestes deixalles de la societat es barregin amb la gent normal. Per acabar, dir-los com m'han arribat les precioses paraules que van dedicar al funeral del meu avi: "van voler fer una cosa seriosa i mira... van acabar sent quatre gats", tot regat amb l'explicació de com de maco va ser l'enterrament d'un familiar seu on el nét va sortir a recitar poesia, la néta petita va cantar una cançó que l'avi li cantava per anar a dormir i la néta mitjana es veu que va expressar-se amb uns moviments de dansa, tot en un ambient festiu. Es comenta que la gent va sortir-ne entusiasmada i això que, a última hora i per falta d'espai al cementiri (cada cop que s'obre un nínxol, la resta de familiars han de tenir la bondat de viure 3 anys més com a mínim, si volen ésser enterrats allà mateix), es va cancel·lar el plat fort: l'actuació de la néta gran, una rossa espectacular de 25 anyets, conilleta de playboy, que tenia planejat pujar al taüt, arrencar-se la camisa i deixar que tots els assistents masculins de l'acte posessin el cap entre els seus desmesurats pits.

4) A la gent important de la nostra nació i del país del costat: la ministra de propaganda de telemadrit (la Curri Goebbels) que sempre parla de com els catalans (tal jueus) estem destruint el seu país, tots els capellans i la seva ràdio - encapçalada per aquell sant(íssim cabró), a tots els que decideixen sobre l'ensenyament (i tracten als estudiants com a subnormals i/o criminals - que un tio que imparteix sobre tecnologia faci servir unes transparències fetes a mà, plenes de correccions dels últims 10 anys i avisi sobre que les fotocòpies entregades tenen els mateixos errors, ja ho diu tot), a tots els que creuen que l'Alfonso és el millor pilot de tots els temps i el paio més intel•ligent del país i que segur que ja ha firmat amb Ferrari, i, en general, a tota la classe bancària-constructora-economico-política.

Doncs això, que tingueu les grans festes que us mereixeu i no intenteu dir "sóc una bona persona" mentre mengeu un "polvorón" de l’estepa castellana, que són traïdors i us podríeu emportar un bon ensurt.

dimarts, 16 de desembre de 2008

60 neurones


Clap, clap, clap! (aplaudim - ben fort - fins que ens sagnin les mans!)

Es veu que els tres porquets ja han trobat una solució a la crisi: recaptació responsable tot fotent als malparits que cremen petroli de forma indiscriminada. Per a fer-ho, augmentaran el nombre d’infraccions de trànsit, tot reduint el límit de velocitat permesa en algunes de les vies al voltant de Barcelona - fins a l'inconscient límit de 60 km/h (si és que des que la F1 té tant d'èxit que la gent prem l'accelerador de manera absurda!).

La broma només ha costat 2,6 milions d'euros. S’han instal·lat uns meravellosos panells lluminosos que indicaran la velocitat màxima de la via – entre 60 i 80 km/h, està en estudi la possibilitat d'arribar a la vertiginosa velocitat de 40 km/h - segons les seves condicions (i independentment del nombre de carrils). Això si: tot construït en materials reciclables i sense cap tipus d'impacte sobre el paisatge.

I és que, evidentment, era la millor manera de cremar els diners públics sobrants i complementar - de manera brillant, tot cal dir-ho (es faran servir leds: gasten menys i il·luminen que fa por!) - la fantàstica xarxa de transports públics de què disposem per a viatjar fora de Barcelona (on es veu que també hi ha vida... encara no se sap si intel·ligent o no). A més, ara que els calers sobren a tothom – gràcies a les solucions revolucionaries que s'estan executant per al teixit industrial i bancari de la nostra petita cort - qui no donarà gustosament uns quants euros (misèria i companyia!) i algun que altre punt del carnet (que es pot recuperar pagant uns pocs cèntims més), en pro d'una major seguretat - quina gran celebració que en van fer el gremi motorista recentment! - i un aire més net (fins hi tot purificat, diria jo)?

Sort que els nostres prominents polítics tenen la gran visió que els dóna anar en cotxe oficial: amb xofer, reposa-peus, televisió, taula, mini-bar i aplicant estrictament les normes de transit que ells mateixos apliquen. Així, sempre arriben a l'hora a treballar; no fos cas que no hi arribessin i no poguessin redreçar-nos la vida a diari.

Qui ho sap? Ja que no tenim més remei que pagar un rei i els seus iots, ja no ens ve d'una mica, no? Potser podríem donar-los vacances permanents als polítics, en mostra d’eterna gratitud; ja no ve d'uns quants sous més (que paguem de totes formes) i, potser així, ens estalviaríem la seva saviesa i les seves decisions. Pitjor, segur que no s'hi pot anar.

PD: al regne veí la situació també és de conte de fades i es prenen brillants decisions, com ara eliminar dos dels principals plans de finançament per a la investigació i el desenvolupament: si és que quan ja s’està al capdavant del món... Encara no entenc com no presideixen el G8!

PPD: Ull al què acaba de dir un conseller per la ràdio: "no sempre hi ha un culpable; hi ha moments de conjuntura". No senyor conseller, no, el què hi ha és un grapat d'imbècils governant (tots ben conjunturats, això si).

dilluns, 15 de desembre de 2008

Nadal i política: idees per a bons regals

2 kits que es vendran molt aquest nadal:

1) pack finançament (de regal una foto dels 3 porquets)












2) pack "orient mitjó" (a.k.a. TiraBush-O)

divendres, 12 de desembre de 2008

Gentussa digital


Buscant informació sobre la possible ampliació del permís per paternitat - que permetria als pares (que així ho desitgin) gaudir una mica dels seus fills recent nascuts - he llegit el següent comentari, que un lector amb algunes deficiències mentals ha posat per il·lustrar-nos a tots amb la seva àmplia visió del món i de la vida en general: "En mi empresa hasta el momento nadie se ha atrevido a solicitar permiso de paternidad. A(l) primero que lo solicite lo despido improcedentemente para dar ejemplo".

Quin fill de puta! És divertit veure com la gent es treu la careta a Internet, aprofitant la seguretat que senten darrere l'anonimat que aquesta gran xarxa pot proporcionar. Quants esforços humans es perden en el no res; ja sigui perseguint fites inexistents o simplement embafant-se d'un poder fictici i engreixant-se de mala llet mentre trepitgen als altres. Hi ha gent que potser més val que no tingui fills; primer haurien de descobrir que són vius.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Els tres porquets i el país del sol naixent


Ai els temps moderns: tot són canvis! I els canvis van arribar al país dels tres porquets, que van muntar societat amb el llop (amb pell de xai; "apoyaré…") i van dedicar els seus esforços al rentable negoci del totxo (ara que les cases de palla i fusta havien quedat obsoletes). Fornides corts de 20 metres quadrats, amb gruixudes parets de pladur, venudes a un preu lleugerament superior al del cost – feina de sobres per a tothom!

Ai las, però, les coses es van torçar: els porquets van omplir massa les abeuradores i, de tant defecar després dels copiosos àpats, van deixar la terra erma i plena de nocives femtes – una ferum insuportable!

- I què farem ara? – digué el porquet Joan (reconvertit del sindicat pro camps-verds a cap dels escorxadors).

- Ya u deya la mara ca calia asthudiá! – contestà el porquet José, encara que pensava que la seva mare s’equivocava (increïblement, havia esdevingut cap del govern).

- Res, res, doneu-me el comandament a mi i jo ho arreglaré tot. El millor porcsident de la història! – grunyí el porquet Josep Lluís (que no José Luís com li deia el porquet José); càrrec fet a mida, amb reposapeus inclòs.

Així, discutint i bramulant, anà passant el temps i la situació només feia que empitjorar (no per als porquets, és clar, doncs ells tenien càrrecs d’institucional vitalitat); els altres porcs de l’estrada burocràtica els insultaven i esperaven ansiosament convertir els tres porquets en suculent bacon, per a poder ocupar el seu lloc (cap solució, però).

Finalment, la desgràcia colpejà el país (encara que des de les contrades veïnes, el llop parlava de bons temps – mentre es fregava la panxa, pensant en el festí que podrien esdevenir els porquets). Els infeliços cohabitants (sense cap poder real) començaven a passar gana, a patir fred i a emprenyar-se amb els porcs (tot i que la majoria es deixava engalipar amb tristos jocs de mans).

Una de les plagues que estava assotant la petita nació provenia del país del sol naixent. Els valents porquets van decidir d’anar-hi, en visita oficial, creient que podrien trobar-hi una solució. Ves per on, han tornat amb els darreres encetats i encara tremolen en sentir com es riuen d’ells els qui governen el món de debò.

Llàstima, però, que aquest fracàs (i el viatge, on de ben segur els porquets no s’han estat del més mínim luxe, donat els seus fins paladars) el pagarem tots – quan ja hagin buidat les arques del tot, quin joc de mans es creuen que els/ens salvarà? Ja ho diu la saviesa popular: a tot porc li arriba el seu sant martí.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Between air conditioning and the Pope, I'll take air conditioning. (W. Allen)


I el gilipolles condescendent, disfressat amb capa i faldilla, digué (reverberació del micròfon al màxim per donar profunditat al discurs buit): "un petit estudi que he fet (no pretenc que sigui exacte) m’ha demostrat que hi ha dos tipus de reaccions a la mort:

1) la del bon cristià; festival de colors i llum
2) la de la resta; foscor, por... infern!!!
"

Tot això, amanit amb una gran dosi d’afecte, respecte, comprensió pel dolor i tot tipus de qualitats en el tracte humà cap a la família. Doncs bé, estimat cretí apostòlic i romà, tinc jo també dues coses a dir-te:

1) ves-te’n a prendre pel cul (i a fotre els sermons a algú sense capacitat per pensar; com tu)
2) potser si que a estones només veiem el ciment tapant tota possible escletxa de llum; el marbre fred. El final. Però llavors, em venen al cap una de les últimes coses que va dir l’avi (després d’un "nena, si em toques l’ocellet farà piu-piu" – quin gran tio!): "disfruta de la vida, perquè en un moment… pssssiuuuuuu, se t’ha escapat". Per tant, no necessito creure en el teu cel de cartró: la vida s’omple amb il·lusions, amb somnis, amb fites, amb amor, amb afecte i amb qui t’estimes. Quan has renunciat a tot això, és clar, has de buscar-te raons per a aguantar una vida buida.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Adéu avi, t'estimo


És fosc,
fa fred,
els records inunden el meu cor entristit;
sembla que bategui més lent,
però no,
ara m’adono que el teu pit ha emmudit.
Per un moment m’he descompassat.

Tinc por.
Por?
No!
No!
Tu m’has ensenyat que cal trepitjar fort;
assaborir allò que ens envolta.
Però costarà més avançar per aquest pantà
ara que els teus ulls ja no m’il•luminaran més.

Voldria haver dit,
hagués volgut fer,
m’hagués agradat que...
el què mai serà,
el què hagués pogut ser
rellisca lentament,
galtes avall,
netejant la meva pena.
T’enyoro,
sempre ho faré.

Sé que no eres un home de moltes paraules.
De fet, les paraules no poden expressar el què sentim.
Els serpentejos de les línies que el temps,
i l’experiència,
havien gravat al teu rostre,
si que podien;
un somriure,
un gest d’aprovació
o de sorpresa.

La nova vida que estem cultivant
donarà un fruit que no podràs gaudir
en aquest món,
però sé que ens portes al cor,
allà on siguis.
Com t’hi portaré jo,
Sempre.

Adéu avi,
t’estimo.

dimecres, 19 de novembre de 2008

coses que em meravellen


Donat que algun lector sensible pot trobar feixuga la lectura d'un paràgraf ple de paraules malsonants que expressen la ràbia frustrada de qui escriu, em permetré robar una idea que vaig trobar força enginyosa. Escriuré el text "codificat", fent èmfasi en les ironies subtils, i utilitzant el següent codi (només heu de donar-li el gènere i nombre gramatical correcte):

a = subnormal
b = retardat
c = imbècil
d = fill de puta


1) la quantitat de a que viuen com reis al nostre país: mascles en pantalons curts que corren darrere una pilota, famosos (per descendència, per aclamació popular o per la seva brillant carrera), gent que comenta la vida d'aquests famosos, gent que apareix en programes de TV d'alt contingut intel·lectual (maltractaments, infidelitats; tota una classe magistral de sensibilitat, humanitat i cultiu de la ment), la monarquia i funcionariat públic en general

2) els b que aplaudeixen efusivament i es gasten els seus estalvis (voluntàriament), mantenint a 1)

3) els c que condueixen el país (a tota velocitat, però esquivaran la paret a última hora, segur, segur!): economistes/constructors que un cop explotat racionalment el mercat nacional ara es freguen les mans amb nous mercats amb altes possibilitats (en països amb mà d'obra més barata i lleis menys restrictives), una gran aposta per una formació capdavantera i avançada, grans demòcrates que lluiten per la diversitat i riquesa cultural del territori ocupat (amb l'inestimable ajuda dels governants locals; veritable intel·ligència d'esquerres) i tot el sistema bancari (parlem?)

4) la munió de d que sortiran demà a celebrar la gran època daurada de llibertat i creixement del país (també hi podem sumar una bona part de 3) i les seves idees progressistes i molts de 2))

5) brillants oradors que posen a l'abast del públic la informació de forma objectiva

6) veritables genis al volant (amb somnis alonsians i dret a vot) "una cosa es lo que tienes en la sangre y otra en la cabeza; yo me emborracho cada semana, pero sé conducir" - això, d, t'ho tornarem a preguntar quan estiguis en una cadira de rodes (llàstima que en l'accident provocaràs un xoc frontal on mataràs una família sencera, sense el més mínim remordiment). S'està estudiant el lligam amb 2) i 4)

7) grups de mims endogàmics, molts encegats per una causa justa, incapaços de veure la realitat on viuen

8) derivat directament de 7) hi ha tot bon seguidor d'una religió; un cop decidit qui és diví, què és moralment acceptable i com s'ha de pensar (incloent el paper de la dona en la societat), el món només ha fet que avançar gràcies a la seva gran visió i aportació. Són els mateixos que tornarien a penjar d'una creu a el seu salvador si aquest tornés, per heretge.

Per sort, hi ha un conjunt de coses per les que ens podem estalviar la ironia i aplaudir de debò:

9) la gent que realment ajuda als altres de forma altruista (com ara obrir les portes de casa a un xerpa i pagar-li la operació per a que es recuperi mínimament de la pèrdua de dits que ha sofert, encara que això els deixi sense nadal)

10) la gent que no cau en el consumisme, egocentrisme i aïllament salvatge de la societat on vivim, inclosa 9)

11) els pares i tot el què fan pels fills (encara que aquests últims no els entenguin fins que no es converteixen en pares i els en foten de l'alçada d'un campanar)

12) els avis i tot el què fan pels seus néts. I en especial, el meu avi i la seves ganes de viure i com ha superat tot tipus de fallades del seu cos, encara que aquesta vegada sembla que perdrà el combat. És un dels tios més rars que he conegut mai (suposo que en gran part, com sóc jo és culpa seva), però és collonut i em costa molt dir-li adéu, de fet, encara no he pogut. I no és només amor, és egoisme - suposo que em queda massa per pertànyer a 9) o a 10) i que tinc por, més de la que he tingut mai.

dimecres, 12 de novembre de 2008

un regne de coto-fluix


si pogués, et construiria un regne de coto-fluix
on mai haguessis d'emmotllar-te a l'engranatge que fa girar aquest estrany món,
on poguessis córrer lliure, fresc;
lluny de les mans que intenten modelar-nos potinerament, 
mentre les nostres ments es veuen forçades envellir.
on coneguessis algú com tu;
innocent, fort.
i, junts, observéssiu com neix el dia,
des del teu petit tro envoltat d'ones blanques.

sé, però, que el teu regne s'esvairà;
t'envairan les pors, els neguits 
i les tribulacions dels qui només tenen com a ambició apoderar-se de la teva energia,
de l'energia dels qui neixen com tu; 
lliures, forts.

m'hauràs de perdonar;
només podré intentar ensenyar-te el món tal i com és,
perquè aprenguis a caminar-hi 
i a aixecar-te quan t'entrebanquis.

algun dia, tu construiràs un regne de coto-fluix
per algú que estimaràs tant com jo t'estimo a tu.
qui sap si seràs més fort que jo
i aconseguiràs que ningú el desmunti.

mentrestant, rei dels nostres somnis,
agafa la meva mà i deixa'm caminar amb tu,
pel teu petit regne, feliços;
entre el coto-fluix.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Un altre dia, el primer dia


Potser no he escollit el millor dia per començar el blog. Ho reconec, m'he llevat de mala llet i la cosa només ha fet que empitjorar al llarg del matí. Com assenyala el títol que he escollit per aquest racó (on vomitar les meves paranoies anti-socials?), en aquests moments no sabria si apagar els llums i engegar a tothom a la merda - crec que ja fa massa temps que els victorejos triomfants dels subnormals que dirigeixen les nostres vides, ens agradi o no, m'impedeixen sentir cap música - o bé si començar a cridar i amb una mica de sort, per aquest llarg camí, em trobaré amb gent que també crida i potser podrem tapar aquest soroll que rebenta les nostres neurones.

Crisi, polítics (la majoria dels quals no sabria escriure el seu nom correctament sense copiar-lo d'algun lloc - "ONG? No me viene ninguna empresa por ese nombre"), feixistes, economistes sedents de (petro)dòlars, treballadors que només pensen en llepar culs per ascendir, gent sense cervell que viu perseguint una pastanaga inexistent, racisme/classisme (proporcionat en còmodes dosis, implícita i explícitament, en: el fabulós sistema educatiu que tenim, la religió, la TV - potser una nova forma de religió i la puta convivència diària amb altres espècimens en si), ideals autodestructius, egocentrisme, etc.; el món se n'està anant a la merda o realment sempre ha estat així i, simplement, se m'ha caigut la bena dels ulls els darrers anys? Crec que més aviat és la última, encara que veure com de morta està molta de la gent que et trobes (no importa l'edat) i fins a quin punt s'han empassat l'ham que els ha portat a viure al país de les meravelles (o de tant me fot tot, mentre jo visqui bé, encara que realment no visqui) no ajuda massa. Potser, quan ja no podem expandir la ment, i veure les coses realment i no la imatge prefixada que se'ns ha donat per a cada cosa, ens veiem obligats a "fer-nos grans", a acceptar que tot és una merda. I també per això mateix, segurament, alguns ens neguem a deixar enrere el veritable país de les meravelles, on tot pot canviar encara.

Intentaré no convertir aquest blog en un cementiri d'idees tètriques (i posar coses més alegres). Avui simplement m'han sortit moltes coses que porto a dins (nova vida i vida que se'n va). Per acabar, un petit segment d'una gran cançó del John Lennon, per intentar descriure millor el sentiment que pretenia (de forma fallida) sintetitzar al paràgraf anterior.

I'm sick and tired of hearing things
From uptight, short-sighted, narrow-minded hypocritics
All I want is the truth
Just gimme some truth
I've had enough of reading things
By neurotic, psychotic, pig-headed politicians
All I want is the truth
Just gimme some truth

No short-haired, yellow-bellied, son of tricky dicky
Is gonna mother hubbard soft soap me
With just a pocketful of hope
Money for dope
Money for rope


Salut!

PD: si, ja sé que molts com el Lennon (ell inclòs), digues-li Morrison, Lydon, Reed, etc., al cap i a la fi s'han convertit en estendards del què criticaven (voluntàriament o no), però com a mínim han fet pensar a molta gent i precisament aquest és el propòsit del blog: fer(-me) pensar (és sorprenent el què es descobreix d'un mateix quan s'escriu sense cap esquema prefixat)