dilluns, 20 de desembre de 2010

I don't wanna live forever!


S'apaguen els llums. Surt a l'escenari. 65 anys. El rock'n'roll en persona. "We are Motörhead and we play rock'n'roll". Comencen 2 hores de música, de salts incontrolables, de crits, de mans enlaire, de cervesa... El putu Lemmy està pràcticament impassible durant tot el concert. Diu poques coses entre cançons... les justes. El Nikos i jo ens hem "tornat bojos" només sentir les primeres notes del baix. L'Anna no ha parat de botar i això que a priori venia a "aguantar aquests peluts". Un altre gran concert!

You bastards think it's funny,
Lyin' and thieving all your life,
Think all there is is money,
Got your future strapped up tight,
Just 'Cos You Got The Power,
That don't mean you got the right

dimarts, 30 de novembre de 2010

Un bany en tots els sentits

Dos quillos. Dues neurones (o ni això). Cap gol. Molta frustració. Gens d'educació o d'esportivitat. Molt ego. Molta hormona...

El Laporta encara deu ser dins el 'Luz de Gas' (des que es va acabar l'escrutini). El Rossell no podia fer més cara de fàstic (penso que no està tant lluny dels dos primers).

Quins dies, tu! L'Alfonso perd, el tristpartit s'enfonsa (i el Montilla anirà al poble, entre els rucs, d'on no hauria d'haver sortit) i n'hi fotem una maneta als mandrils! Quantes feridures que deuen estar tractant a la capital dels espanyols!

dimarts, 23 de novembre de 2010

Son


La falta d'hores de son, juntament amb la sensació de cansament i la lentitud de raciocini que se'n deriven, poden dur-nos tensions, mals humors, falta de destresa, o fins a situacions ben estranyes. Aquesta nit els astres s'han alineat i el Jac s'ha adormit d'horeta, hem pogut sopar i tenir una estona per a nosaltres i abans de les 23h ja ens n'anàvem a dormir. Evidentment, mitja hora més tard ja érem tres al llit. El Jac m'ha reclamat la mà i m'he posat a dormir panxa amunt (cosa que en situació de son normal no podria fer ni fart de vi): m'he adormit, si, però en fer-ho sembla que he roncat. M'ha despertat la seva rialla. El tio s'estava partint de riure i imitava el soroll dels meus roncs! Quan m'ha vist despert ha dit "papa, la pipa". Li he posat i s'ha adormit. Però això és només l'inici de la nit!

Ha sonat el despertador. M'he llevat i m'he dutxat. Tota l'estona he estat pensant que semblava mentida que, per un dia que podia dormir més de set hores, em llevés tant cansat. Tenia tanta son que no us ho podeu imaginar. Quan he anat a la cuina, m'ha estranyat que l'Anna no es llevés. Miro la hora: dos quarts d'una del matí. Com que ahir vam haver de "treure l'electricitat", he pensat que era un problema del rellotge del forn. Però... els veïns de davant estaven mirant la TV! Llavors he recordat que havia tornat a posar a l'hora tots els rellotges, inclòs el despertador. També he recordat llavors que no havia tornat a configurar l'hora del despertador i, efectivament, ha sonat a les dotze de la nit. M'he recordat del nostre creador (segons creuen alguns), m'he posat el pijama i he tornat al llit. Per sort, el Jac m'ha tornat a oferir la maneta i m'he tornat a situar!

divendres, 19 de novembre de 2010

Mala llet o estupidesa sense límits?

Que fort tiaaaaaaa! Ya vurás cuan tespliqui! (Tele-novel·la o realitat?)

A vegades sembla com si el nostre cervell fos capaç de predir situacions que es donaran en un futur proper, encara que sospito que simplement es dona el cas que massa gent és tant simple que actuen de forma repetitiva, sense més pensament que no pixar-se a sobre mentre el seu cervell (si, tots en tenim un... està científicament provat!) s'esforça en mantenir-los la respiració, el bateg del cor i altres funcions motrius imprescindibles per a l'elongació de la seva absurda existència (doncs quan un no s'ha adonat que el món va més enllà del Bershka i de com de bé combinen aquells leggins amb el color de les seves ulleres tant modernes, sincerament el món només notaria la falta de la seva presència per la ínfimament menor producció de diòxid de carboni atacant a la capa d'osó).

El fet, és que aquesta setmana l'he passada pràcticament tota fora de casa (per motius de feina), cosa que ha propiciat força hores de debats filosòfics (cervesa en mà) amb un amic meu a qui, tot sigui dit de passada, considero una de les persones més intel·ligents que mai he conegut (a qui, a més, li agraden tant la música i la cervesa com a mi!). Doncs bé, en una conversa sobre els problemes de la nostra societat (especialment en quant a la problemàtica Catalunya-espanyols dels collons - ell és d'un altre país i té una visió que ja voldríem que tinguessin aquests darrers), li vaig dir (simplificant) que pensava que un dels majors problemes els tenim amb la limitada visió i encara menor capacitat per pensar que té la gent (en general, però sobretot en referència a la gent amb qui compartim ciutat, província o país, doncs al cap i a la fi són als que "més coneixem)". De com de fàcil la gent s'acomoda a una rutina, a un (fals) benestar i de com tanquen els ulls davant la realitat de la seva vida (que simplement sobreviuen en massa casos).

Doncs bé, el destí ha volgut que avui mateix hagi vist materialitzat aquesta opinió verbalitzada tant recentment. No entraré en detalls, però si lliguem l'avorriment (que porta a neurones poc àgils, i poc acostumades al moviment, a rumiar massa estona), un excés de visionat de tele-novel·les sud-americanes barates (conduït la frustració per una existència probablement solitària, amb o sense parella per a satisfer tots aquells desitjos - a diversos nivells - que no s'accepta que són insatisfets, a una barreja de realitat i ficció per a fer més atractiva una vida rutinària) i un cervell tant evolucionat com el que us he descrit a l'inici, ja tenim una màquina de generar xerrameca, que amb l'orella-a-boca crea rumors, els quals podrien desembocar en la generació de problemes personals a un nivell que aquest cervell és incapaç d'arribar a copsar. Per sort, he baixat a fer el cafè amb uns bons companys i hem acabat fent-nos un bon tip de riure. Certament ha sigut millor solució que la primera que m'ha passat pel cap (hi participaven una grapadora, una taula d'oficina i un parell o tres de llengües; si, aquell apèndix que en alguna gent es mou més de pressa que els seus pensaments, quan en tenen un, és clar). Les tele-novel·les és millor ignorar-les, engreixen el cervell amb porqueria i fins la gent estúpida se n'acaba cansant de dolentes que són.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Justícia divina


No puc definir-ho d'una altra manera: el que hem vist aquesta tarda ha estat un acte de justícia divina. Ha guanyat el millor. El millor pilot que hi ha a la graella (potser massa impetuós alguna vegada, però així ha de ser un pilot de F1, sobretot un de jove). El millor equip: tot i haver tingut massa fallades al llarg de la temporada (mecàniques sobretot) i de no haver designat a un pilot número 1 (i no em refereixo a ordres d'equip, sinó a coses molt més senzilles com qui para primer, qui fa de conillet d'índies en situacions complicades, etc.), han jugat net i han deixat que guanyés el millor. Un exemple a seguir. Esperem que molts n'aprenguin.

I el trampós, el brut, el prepotent, el qui creu que tot val per guanyar, el qui recriminava al Petrov la seva pròpia impotència tot aixecant-li la mà al final (s'havia d'apartar, Fernando? Com el Massa?), el qui té 7 punts de més al seu caseller, el qui és el protegit de debò (el tiet Botín tot ho pot comprar) se'n va a casa amb la cua entre les cames. Com tots els seus seguidors que no han volgut entendre res. I ara no direu res (i tu Rosés o Merlos)? Tant que dèieu que Red Bull us havia regalat el campionat (jo mateix, fa dues curses, pensava que aquella trencadissa de motor del Vettel us ho havia donat mastegat) perquè el Seb, a qui ja donàveu per descartat, no havia deixat passar al Webber (aquí he de dir allò de que creu el lladre que tots són de la seva condició)! Foteu-vos. No es pot córrer amb la calculadora a la mà (tu has escollit de parar darrere del Webber, Fernando, no culpis a l'equip com sempre)! Aquesta no és la F1 que m'agrada a mi. Prefereixo pilots com el Hamilton (a qui encara odieu), encara que es precipitin és la pròpia passió de la carrera que els pot. Així ha de ser!

I no vull sentir a parlar de cotxes de seguretat o de l'accident del Schumi. Ha guanyat qui s'ho mereixia. Qui no ha tirat la tovallola mai. Qui mai ha tret la calculadora, sinó el talent que té. Qui plora quan es veu campió i ho agraeix a l'equip. Penso que tenim campió per anys (amb el permís del Schumi!).

Me'n vaig a dormir. I molt content. Moltíssim!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Flaixos de cap de setmana

Dissabte: Els vaig començar a escoltar a mitjans dels 90, quan jo tenia uns 12 anys. Recordo que, a partir del seu darrer disc (The Spaghetti Incident?) - un gran disc de versions, vaig anar agafant més interès pel rock dur i pels seus discs anteriors (especialment pel primer, que probablement sigui el més senzill d'escoltar). Encara no m'havia adonat de com m'agradaven, que vaig sentir que es separaven. I ell passava a ser el dolent. I és divertit que tot i que la gent que ara omple estadis, els omple precisament per veure'l a ell i per a escoltar les cançons que - en major part- ell va escriure (no és un simple vocalista, encara que en aquest aspecte també sigui uns dels millors del rock dur), continuï sent el dolent, criticat perquè ja no sona a Guns N' Roses. Potser si que hagués estat millor que hagués canviat de nom; per evitar comparacions odioses. Certament, tots els qui hem estat seguidors del que va ser un dels grups més grans del món del rock, voldríem poder veure la formació original tocant aquelles melodies que ja hem fet nostres. Però no seria només per nostàlgia? Segurament el millor per un gran grup és que es separi quan és a dalt de tot. Segurament, també, molt poca gent sabrà escoltar el nou disc escrit per l'Axl i descobrir-ne la música. Veure com de bo és el disc (massa editat, si, però quan una cançó surt del més profund d'un gran músic, d'una persona sensible, com ell, es nota... i molt!). I el concert? Brutal. Millor en les cançons noves (en les antigues no podem evitar comparar els nous membres amb els antics, sentir que simplement imiten el passat). El Bumblefoot és un dels millors guitarres que he vist mai en directe. Sabeu quan torneu d'un concert i només teniu ganes d'escoltar la música que allà hi heu sentit? Quan us adoneu que aquella cançó del disc que no us deia res, després de sentir-la en directe, s'ha convertit en imprescindible? És quan el concert ha sigut grandiós. L'Axl era el 70% dels Guns originals i sempre serà un músic excepcional, amb una personalitat tant forta que a vegades se'ns fa antipàtic, si, però per això l'admirem, no?

Diumenge: 29. L'any que ve ja hauré de posar un 3 al davant... El Jac cada dia és més un nen i menys un bebè: per un costat és genial perquè veure com creix i com aprèn és meravellós, per l'altra fa una mica de pena, doncs cada cop costa més tenir-lo quietonet al damunt, abraçat, deixant-se mimar... però, ei!, ara ja vol jugar amb mi com un nen (fent coses més "bèsties") i intenta imitar allò que faig. He d'aprofitar que ell em vegi com un esser fort, que tot ho pot, que tot ho sap (va bé pel meu ego, doncs em vaig fent gran i des que va néixer el Jac que tinc un punt de referència - com un nou començament - pel pas del temps i aquest cada cop sembla anar més ràpid). Tard o d'hora veurà que tinc tantes inseguretats, febleses i pors com qualsevol altra persona. Això és l'important. Ara l'oci. Els Red Bull han regalat el campionat; ja s'ha demostrat repetidament que, a la F1, no voler assignar el rol de primer pilot és un desavantatge (encara que si l'Alfonso guanya el campionat per menys de 7 punts jo seré el primer que diré que ho ha fet gràcies a les ordres d'equip - ha conduït bé aquest any, però també ha comès errors) i han demostrat que els falta fiabilitat (no serveix de res ser el més ràpid si no pots arribar a veure la bandera quadriculada). Em sap greu pel Vettel, encara que ha sigut massa impetuós (però aquesta conducció agressiva, com la del Hamilton, és la que ha fet de la F1 el què és... o era... no?). M'hauré de tragar la dignitat i esperar que el Webber (em cau quasi tant bé com l'Alfonso) m'alegri el final de campionat. Ep, però el Schumi va fer 4rt! D'aquí a guanyar hi ha un pas (o 3...)!

divendres, 1 d’octubre de 2010

Estacionarietat


Raonablement, els últims dies, la majoria de converses, blogs i discussions giren entorn de la recent vaga general. Tristament, però, un hi troba populisme barat, simplificacions de la situació i un taujanisme imperant als acèrrims defensors de qualsevol dels dos bàndols (perquè, al cap i a la fi, com sempre ha passat i passarà, molta gent necessita posar-se una etiqueta i penjar-ne una altra als altres - per a poder donar-los o treure'ls la raó en tot). Un troba molt "ninyatu" (a voltes només d'esperit) esverat i irreflexiu, que fa grans proclames (no importa si està al costat "proletari" o al "patronal") derivades de tòpics que ja són (o haurien de ser) totalment caducs.

Per sort, però, també es pot trobar a gent que vol veure més enllà de la situació immediata i pot trobar opinions (que no sempre es comparteixen) que el fan reflexionar. Segurament el problema de base el podríem trobar en com està estructurada la societat i l'estil de vida que s'ha adoptat (i deformat) als "països occidentals". Potser caldria canviar-lo de soca-rel per a solucionar els problemes actuals (que no vol dir que no n'apareixessin de nous i igualment complexes) i replantejar-se com volem viure i què és realment important. Però això no es pot canviar de forma immediata (ni tant sols ràpidament m'atreviria a dir) i requeriria d'un gran esforç individual. A més, caldria partir d'una situació on la gent fes l'esforç de veure-hi més enllà del què tenen al davant del nas. I, certament, la societat del benestar que ens hem muntat ens ofereix tantes comoditats, que prenem com a bàsiques, que es fa molt difícil de pensar en renunciar-hi (ni que sigui parcialment).

Evidentment jo no tinc una resposta als problemes. Ni tant sols penso que tingui una visió tant complerta de com funcionen les coses. A vegades, però, tinc la sensació que simplement s'ha disfressat l'antic esclavatge amb la creació de la classe mitjana. Realment vivim lliurement? No hi ha una petita quantitat de gent (anònima per la majoria de nosaltres) que és qui realment controla el què passa al món? No treballem i muntem la nostra vida al voltant d'unes obligacions (que ens priven de la llibertat de fer el què realment desitjaríem; si és que mai arribem a reflexionar prou com per a adonar-nos de què és el què realment volem com a individus) per a donar-los els beneficis econòmics que els permeten mantenir-se en la seva posició dominant?

Certament és important mobilitzar-se, protestar, fer vagues i manifestacions quan cal fer-les, no deixar-se trepitjar. El problema, per a mi, rau en quan aquestes eines han perdut una gran part de la seva efectivitat. M'explico: és clar que han provocat canvis i ens han dut fins a la situació de privilegi (real o teatralitzat, segons es vegi) que vivim ara, però també em sembla evident que actualment no tenen (quasi) cap efecte sobre polítics/empresaris/banquers i la majoria de treballadors les fan més per inèrcia/no-quedar-malament que no pas perquè hi creguin realment. Dit d'altra manera, és com si aquells qui manen deixessin que ens desfoguem els qui patim els problemes, ens donessin dos copets a l'espatlla (acompanyats d'una mirada paternal), deixessin anar un parell de frases solemnes sobre com de seriosament s'han pres el missatge rebut i, apa, tots contents. L'endemà tothom torna a la seva rutina habitual, al "benestar", i res canvia. I ja està? Penso que si no es dona continuitat a una protesta, si no se'n deriven altres accions i/o conseqüències, llavors no ha tingut cap sentit fer-la. És que la gent només està emprenyada i/o preocupada el dia de la vaga/manifestació? Un cop feta ja ens en podem oblidar? Segur que no podem pensar en canviar el món en dos dies, però si no comencem a caminar en una altra direcció, per més lents que hi anem, res canviarà.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Les cendres d'una carrera fallida

El Pedro aixecant la urna amb les cendres de la seva fallida carrera a la F1 o potser és una copa de xocolata (amb paper de plata pintat, com el de les monedes que es dóna als nens el dia de reis), premi-consolació, de la seva festa de comiat com a pilot oficial?


S'ha fet oficial: el Nick Heidfeld acabarà amb el patiment de l'animaló ferit de mort i substituirà al Pedro de la Rosa (un nom amb unes arrels catalanes tant fortes com el propi individu) com a pilot oficial de l'escuderia Sauber. Això ens farà feliços a casa per tres motius: 1) l'Anna és una fan del Nick (i, no, no té res a veure amb que li faci mal la cara de tant guapo que és), 2) a casa som tant del Pedro, que patíem molt veient-lo córrer (per si es feia mal) i 3) a TV3 tindran un espanyol menys de qui parlar (i d'explicar que ha guanyat una posició perquè no sé qui s'ha sortit de pista).


El bo del Nick sempre s'ha preocupat molt pels animalons; aquí el tenim en una tendra escena eliminada de la pel·lícula Bambi (rodada a Austràlia). No li faríeu una abraçada molt forta amb els ulls tancats? L'Anna si!


Ben mirat, però, potser si que trobarem a faltar al Pedro: qui més podria voler avançar a la tancada corba de la palmera a Mònaco provocant una pila que impedís el pas als altres pilots? (d'acord, l'Alfonso va provar-ho, però només va fer fora al bo del Nick, que ja li ha perdonat). Qui més podria estampar-se contra una pila de cotxes accidentats, passada la segona chicane a Monza, accelerant a fons quan per la ràdio t'avisen d'un accident davant teu i la sorra aixecada t'impedeix veure res? Qui més podria saltar la barrera de pneumàtics després d'un accident, tot caient de cul? Potser si que ja no era el mateix Pedro, aquell que va fer un pòdium després de sortir-se a cadascuna de les corbes on va provar d'avançar amb un cotxe superior (sort de les escapatòries d'asfalt!) i guanyar les posicions amb les baixes dels de davant. Ja no és el Pedro, que va començar competint amb cotxes teledirigits. Qui sap, potser al cotxe hi seurà el Nick, però el control el tindrà el Pedro, des dels boxs. Potser llavors arribaran els resultats. Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 14: Estiu, un parèntesi màgic


Segurament no recordaràs la felicitat que desprenia la meva mirada, orgullosa,
mentre la teva petita mà picava el vidre tot intentant cridar l'atenció de les tortugues i els cocodrils.

Possiblement d'aquí poc ja no em demanaràs de seure a la meva falda,
on incansablement traces les corbes del circuit una vegada i una altra, només descansant per aplaudir els avançaments.

Les teves cames es faran prou fortes i llargues per a no necessitar que t'empenti,
amunt i avall pel passadís, damunt la teva lluent moto, tot cridant que encara hem de córrer més.

En algun moment ja no ens demanaràs d'anar al nostre llit,
amagant la pipa darrere l'esquena, no fos cas que te la poséssim i tornessis a adormir-te al teu bressol.

Mica en mica el teu llenguatge serà més ric i clar, dissolent així la teva innocència lentament,
aprenent a demanar allò que vols, sense que t'ho puguem fer oblidar simplement fent-te pessigolles.

Potser ja no voldràs caminar agafat de la meva mà o deixar-me que t'ompli de petons,
però sempre seré aquí, al teu costat, amb la mà estesa i tot el meu amor,
intentant que la meva mirada, orgullosa, mai deixi de desprendre la felicitat que sento quan ets amb mi.

Ja sé que les paraules no poden descriure fidelment els sentiments,
però sé que aquestes quatre ratlles em portaran molts records d'aquí a un temps;
records del millor estiu que un pare ha viscut fins al moment.

dilluns, 2 d’agost de 2010

D'aquí a uns anys la F1 serà virtual...


Després del què s'ha estat veient aquests últims anys, penso que d'aquí a un temps els pilots seran a casa seva, amb la Playstation 3 endollada i una cerveseta a la mà, en una cursa virtual que serà retransmesa via satèl·lit.

Ja fa temps que el campionat es decideix als despatxos i no a la pista: com s'explica sinó que s'apliquin sancions de forma arbitrària? Regles absurdes que mai abans s'havien escoltat, tenint com a participant estrella el cotxe de seguretat. Primer resulta que no es pot avançar al pilot que tens davant (si el seu nom comença per F - i acaba per illdeputa Alfonso - o bé si el cotxe de davant és vermell i porta unes enganxines ben grosses del Santander), en la última volta. Després ens assabentem que, tot i que el safety no hagi arribat al final del carril d'incorporació a pista des dels boxes (recordem que la línia que el delimita no es pot creuar), tampoc se'l pot avançar. Finalment, deixar una distància massa llarga respecte a ell també porta sanció. Però, ep, que la sanció és perquè s'entén que la distància es va deixar per afavorir el company d'equip i que aquest es pogués escapar (de nou, d'un cotxe vermell... nen dolent!). És a dir, es creu que va haver-hi ordres d'equip encobertes (o això dóna a entendre la FIA). Llavors, de nou, el color del cotxe i la lletra per la que comença el nom del pilot prenen rellevància: en aquest cas s'ha penalitzat el pilot, prenent-li la victòria, mentre que en el cas dels cotxes vermells s'ha penalitzat l'equip econòmicament (servint la victòria en una safata a l'escollit). Jo proposo, de cara a l'any que ve, de donar-li tots els punts a l'Alfonso a l'inici de temporada i que els altres pilots provin de prendre-n'hi algun (si la FIA així els ho deixa fer).

I només per això em queixo? No, home, encara n'hi ha més! Així com tothom que defensa a capa i espasa el magic Alfonso (perquè els acèrrims defensors de la lengua española s'entesten en utilitzar noms en anglès quan volen semblar moderns?) troba la mar de bé el joc brut entre bastidors (mentre ells hi guanyin, evidentment), llavors posen el crit al cel quan hi ha maniobres "perilloses" a la pista. Senyors, això és la F1. Sempre hi ha hagut maniobres perilloses; de fet, conduir un cotxe a més de 300 km/h anant pràcticament estirats a terra és perillós de per si. I la feina dels pilots és la d'avançar i no deixar-se avançar. I el fair play que es demana (excepte al senyor F. del cotxe vermell) no hi ha sigut quasi mai. El Schumi es va passar un pèl, tancant la porta però el Barrichelo va escollir d'intentar-lo avançar per la dreta tot i veure que l'escletxa que quedava era insuficient (l'avançament vist des de la càmera del "cul" del Mercedes deixa clar que no va haver-hi un canvi de trajectòria del cotxe platejat). Com ha dit el propi Schumacher "I knew he was coming so, from my point of view, I was moving over to let him know where I was so he could go to the other side, but he obviously decided not to move to the other side. We know some drivers have certain moves" (és a dir, jo li he tancat la porta i ell, com a pilot limitat que és, n'ha llepat el marc).

Jo, personalment, preferia les batalles dures a la pista (Hill, Villeneuve, Prost, Senna...)., que sovint acabaven amb un dels pilots fora (i probablement una sanció, però en aquest cas justificada). Si el teu era qui llepava et cabrejaves com una mona i esperaves amb ànsia la següent cursa per a poder-la tornar. Era part de la màgia de la F1. Actualment, començo a preferir de jugar a la consola, allà puc fer fora de pista al cotxe vermell tantes vegades com em vingui de gust!

divendres, 30 de juliol de 2010

Un petit pas (enrere) per al sistema educatiu, un gran pas per als FPs


Ja fa dies que sento parlar de la polèmica que s'ha generat amb el procés d'assignació de les places universitàries per al proper curs acadèmic. Sembla que, enguany, la gent provinent dels cicles de formació professional (FP, per a no fer-ho massa complicat) té accés directe a aquestes places universitàries, competint directament amb els estudiants que s'han examinat de les proves de selectivitat. La fórmula que dictamina la nota amb què els FPs arriben a la competició és la següent (tal i com s'explica a la web de la Generalitat):

Nota d'admissió = NMC+ a*M1 + b*M2, on NMC és la nota mitjana del "estudis", M1 i M2 són les dues millors notes dels mòduls estudiats i a, b = 0.1.

De la mateixa manera, la següent fórmula dictamina la nota d'accés a la competició mitjançant les proves d'accés universitari (tal i com s'explica a la web de la Generalitat):

Nota d'admissió = 0.6*QMB + 0.4*QFG + a*M1 + b*M2, on QMB és la nota mitjana de batxillerat, QFG és la nota mitjana de les assignatures "comuns", M1 i M2 són les dues millors notes de les assignatures específiques als estudis que es volen fer i a,b = 0.1 o 0.2.

Ja en la fórmula crec que es pot observar un greuge comparatiu: perquè en el cas dels estudiants de batxillerat M1 i M2 no són directament les millors notes dels estudis de batxillerat (diguem-ne religió i educació física)? Millor dit, per què calen unes proves d'accés en el seu cas?

Potser sóc massa llepa-fils, però penso que s'estan prenent tot de mesures que estan rebaixant cada cop més la qualitat dels estudis universitaris (ja deixant de banda, l'evident fet que tenir un nombre gairebé il·limitat de titulats universitaris, en un país on el nombre de posicions de treball qualificades és ínfim, és absurd i potser el què s'ha de fer primer és millorar el teixit laboral i fer-lo més innovador). De totes maneres, o bé rebaixen el llistó (encara més) o amb la preparació a la que s'acabarà arribant a la universitat, en fotran a la meitat al carrer a la primera de canvis. Això si, segur que les universitats ingressaran més que mai! Ep, i de propina, en comptes de dir que en cas d'una hecatombe nuclear només sobreviurien les paneroles i els estudiants de mòduls, ara ja podrem dir que sobreviuran les paneroles i els estudiants universitaris: amics, la continuïtat de l'espècie humana està assegurada!

dimarts, 27 de juliol de 2010

Doctors: a un pas de la divinitat


Diguem que conec (força bé) a un metge; més com a persona que com a metge. I aquest és un primer punt important, sembla que la gent oblidi que els metges són persones: pateixen (més del què haurien) quan veuen a gent patir, es preocupen (sovint portant "la feina" a casa; o l'estat anímic que se'n pot derivar) i, desgraciadament, no són Déu. Amb això últim vull dir que ni ho poden guarir tot (i, si, també n'hi ha de dolents i que s'equivoquen), ni ells són els causants dels mals que el pacient creu que el metge solucionarà màgicament.

Recentment, aquest metge m'explicava, visiblement afectat, com a una persona a qui feia anys que tractava (fixeu-vos que he dit persona, no pacient) li havien trobat un càncer d'aquests que fan molt ràpid la seva funesta feina (d'aquí que qui el pateix no acabi d'entendre que probablement faci molt poc que el pateixi). Doncs bé, aquesta persona, a qui feia bastants mesos li havien fet una anàlisi on el càncer no hi apareix (per més vegades que es revisin les dades que se'n van treure), ara culpa al metge de la seva futura mort.

Puc entendre que una noticia així ha de trastornar completament una persona (i més si és relativament jove). Sóc conscient que no ens han educat per a la mort, que vivim d'una manera que només sembla tenir sentit si arribes als límits de l'envelliment. Fins puc acceptar que tingui un rampell, un excés d'ira que li permeti canalitzar la frustració, la por i la desesperació que sent cap a algú. Però no puc entendre que vulgui culpar a una persona (que ha fet bé la seva feina, que l'ha tractada amb respecte i professionalitat - fins davant l'atac) dels efectes d'una malaltia que, en aquest cas, no té cura. Em sap greu per la persona que veu la seva vida esfondrada, però també me'n sap molt pel metge, que pateix (tant per veure com no pot fer res per ajudar i revertir la situació, com per l'atac rebut) en silenci. De totes maneres, per si aquest metge llegeix l'escrit, dir-li que la reacció de la persona afectada (si no rectifica; en el supòsit del rampell a que em referia abans) no diu massa a favor d'ella mateixa. Vull pensar que si em diguessin que em queden uns pocs mesos de vida, els dedicaria a gaudir d'aquells a qui m'estimo i a oblidar-me de tots els trets rutinaris i poc importants de l'existència a qui tractem de sobreviure en la vellesa. Qui dedica els seus últims sospirs a l'odi, probablement ha tingut una existència sense l'amor necessari per a deixar aquest món en pau.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Dignitat hispànica


Darrerament el campionat del món de F1 és un bon mirall de com són els espanyols. Potser hem de saber trobar-li el costat bo: qui sap si els europeus, gràcies a aquest fet, entendran com és aquest país que tants mals de cap econòmics els està provocant. Potser llavors entendran com de maltractada està Catalunya i, qui sap si fins ens podrien fer costat. Se n'adonaran que els espanyols es senten superiors? Que tot ho fan per a sortir-se amb la seva? Que no respecten res, ni a ningú? Que són tramposos i mentiders? I, el pitjor de tot, que no els fa vergonya i encara es creuen amb dret i raó d'actuar com rates?

Per als qui no hagueu vist la cursa, us en faig un brevíssim resum: fa un any del greu accident de Massa, qui té ganes de demostrar que està, no només recuperat, sinó amb més forces que mai. Els semàfors indiquen l'inici del gran premi. Vettel arrenca malament, intenta tapar a l'Alfonso. El Massa els avança a tots dos i comença el camí cap a una victòria més que merescuda. Arriba la parada a boxes; Ferrari sembla necessitar 1 segon més per a fer el canvi de pneumàtics a Massa. No obstant, surt per davant de l'Alfonso. Missatge de ràdio de l'espanyol: "guys, this is ridiculous" (veu que no pot avançar-lo sobre l'asfalt, tot i creure's superior, veu que perdrà la cursa i es comença a emprenyar; com aquell nen, rebolcant-se per terra, davant la nevera dels gelats a qui la mare li ha negat l'antull). El Massa li guanya temps, que més tard torna a perdre, quedant com abans. Missatge de ràdio per a Massa: "Fernando is faster than you; can you confirm that you understood the message?" (el Botín paga i vol que guanyi l'espanyol; aparta't i calla). Massa aixeca el peu de l'accelerador sortint d'un revolt (així ho confirma la telemetria). Alfonso guanya la cursa. Missatge de ràdio per Massa en acabar la cursa: "Good boy". Com va tenir els sants collons de dir el propi Alfonso, la F1 està manipulada. La FIA només els ha imposat una multa de 100.000 dòlars. Això val la teva dignitat, Felipe?

dilluns, 19 de juliol de 2010

Cafè


Jo fins farà, aproximadament, un parell d'anys no bevia cafè: ni m'agradava massa, ni em calia dopar-me amb cafeïna. Actualment, si no me'n prenc un a mig matí, seria incapaç d'arribar al final del dia (a excepció del cap de setmana). I dic un, perquè si me'n prenc més d'un (que ho faria), em poso massa nerviós (a part del mal de panxa corresponent - sobretot si el cafè és de màquina "d''oficina"; un amic grec, d'aquest últim en diu clisma).

Les raons per aquesta necessitat cafeínica? La feina, l'estrès, la component social de fer un cafetó amb els companys, però, sobretot, la son. Des que va nàixer el Jac (bé, segurament hauríem de remuntar-nos als últims mesos de la seva gestació), hem dormit poc (o molt poc). Si hi sumem que la puça ens ha sortit mogudeta... avui he sentit un acudit de l'Eugenio per la ràdio que li va clavat: "- Ostres, nano, no sabia que havies tingut trigèmins!", "- Res, el nen que ens ha sortit una mica nerviós."

Per sort, ja només queden unes poques setmanes abans de les vacances, podré aparcar el cafè i, tot i així, tenir prou energies per a jugar amb el Jac i prou temps per a recuperar-me després!

dilluns, 12 de juliol de 2010

De bon matí...

Aquest matí m'he llevat disposat a haver d'aguantar banderes espanyoles, mostres de patriotisme hispànic exacerbat, samarretes de la "roja", gent catalana defensant que al cap i a la fi era pràcticament com si guanyés el Barça (més d'un jugador que hem vist amb una estelada ha tingut un paper decisiu a la victòria espanyola... us imagineu si haguessin sortit amb una estelada al camp abans de començar el partit i s'haguessin retirat de la final dient que ells no són espanyols?), etc. Tot això amanit amb el record encara encès dels cotxes que van passar tocant la botzina ahir a la nit amb grans banderes espanyoles, gent cridant allò de "yo soy español-español-español", etc. Però, en passar per un dels principals carrers de la ciutat, el què he vist a molts balcons m'ha fet somriure i m'ha omplert d'esperança.












VISCA CATALUNYA!

dimarts, 29 de juny de 2010

Res de nou


Res de nou, això és el què he sentit aquest matí a la ràdio. Un estatut fet per la tossuderia d'un mediocre per a passar a la història, per a amagar les ansies de poder darrere banderes pretesament independentistes i progressistes, per a vendre fum i engalipar a una majoria de gent que no té ganes de pensar, sinó simplement de sobreviure. I això és el què espanya mai ha volgut, que Catalunya sobrevisqui com a tal. Volen que sigui absorbida dins l'estúpid nacionalisme irracional que condueix les seves vides (i les de molta gent que viu, però no estima, a Catalunya). Com va dir l'Alfonso en acabar la cursa (sense faltar-li raó, doncs n'és el principal beneficiat), tot està manipulat per a que sempre guanyin els mateixos.

divendres, 25 de juny de 2010

Imbecilitat digital


Encara estic flipant. I ho escric ara, quan la sang encara em bull. I quan dic que em bull, vull dir que ara mateix si tingués aquesta persona (per dir-ho d'una manera que m'eviti començar a posar tots els desqualificatius que em venen al cap) davant meu creieu-me que acabaria amb ella plorant, com a mínim. L'Anna m'acaba de passar un link. Arrel d'aquests aparadors digitals on la gent no fa més que intentar vendre una vida que no tenen (facebook, etc.) han sorgit buscadors personals on a partir d'un nom et mostren tota la informació que pots recopilar d'aquella persona (mail, telèfons, pàgines web... fotografies!). La persona de qui vull parlar ha posat una foto del nostre fill a Internet. Sense demanar-nos permís. Encara pitjor, hi posa el nom i cognoms de l'Anna per tal d'evitar que tots els possibles tarats del món que vegin la foto es veiessin desorientats per l'anonimat del nen, que ella no ha volgut conservar. No s'ha preguntat perquè nosaltres no havíem posat fotos d'ell? Mira, Carme M., seré més intel·ligent que tu i no publicaré la teva informació tot i que podria fer-ho (i creu-me quan ho dic, em dedico a aquestes coses). I, si, estic sent irracional, sobreprotector i ja m'imagino que em contestaries que se te'n fot que publiqui la teva informació, doncs només cal veure com la poses alegrement a l'abast de tothom. Ara bé, permet-me ser tant educat com tu: TREU LA PUTA FOTO JA, SUBNORMAL!

dilluns, 21 de juny de 2010

Informàtics: la puta plaga dels segles XX-XXI


Si hi ha un col·lectiu que odio especialment són els auto-denominats informàtics (i vagi per endavant que sóc Enginyer... en Informàtica*): m'estic referint a FPs, tècnics, a la majoria d'Enginyers Tècnics i gent amb un curset del CCC/CEAC que es pensa que pot controlar els ordinadors amb un simple moviment de la mà, com si fos un puto jedi.

No suporto com vomiten un coneixement que no tenen, amagant-se darrere paraules tècniques que utilitzen per denominar conceptes que la majoria de vegades ni tant sols entenen, buscant desorientar a l'usuari final per tal de seguir rascant-se els collons tal déus a l'Olimp. Però ai, el pitjor és quan es creuen amb algú que en sap més que ells. Llavors el pànic els pot. Però tranquils, com a bons "administradors del sistema" (sigui el què això vulgui dir; per a mi és equivalent a "tio que mai acaba d'arreglar els problemes que sap que té el conjunt d'ordinadors & xarxa que administra, doncs es notaria que es grata molt l'entrecuix"), faran ús de la política d'accés per a imposar el seu càrrec, és a dir, et diran "ui, no et puc donar el password d'administrador, ho he de fer jo personalment" i apa, 3 setmanes més... ai, que aquesta vegada han fet tard i s'han perdut les dades de la feina de 4 anys... sort que l'usuari és prou estúpid per fer-se còpies de seguretat ell mateix amb discs durs externs propis (total, només caldrà que el propi usuari hi dediqui un parell de mesos per a tornar a posar-ho tot a lloc, sense cobrar-ho evidentment).

Al proper que em digui que és informàtic li foto una patada als collons.

(*encara que em dedico a dissenyar i implementar sistemes digitals de comunicació... el cervell dels circuitets què hi ha dins els telèfons mòbils, vaja)

dissabte, 19 de juny de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 13: A mumir!


Ja fa dies que ens hem adonat que la nostra petita boleta s'està fent gran. A part d'anar corrent amunt i avall amb la "totu" (moto) que li vam comprar, d'haver après a posar-se ell solet el DVD del Mickey Mouse (només et reclama que li engeguis la tele pel canal corresponent), una de les coses que més criden l'atenció és la velocitat amb la que està aprenent a parlar. De moment només són paraules soltes: "aua" (aigua), "pupar" (sopar), "quiqui" (Mickey), "tata" (sabata), "arrrra" (guitarra), pipa, "on tà" (on està el Jac?; tot tapant-se el cap, com si això el convertís en invisible), "quí" (aquí; quan preguntes on és el Jac, tot destapant-se el cap), "uapa" (guapa; tot acariciant la cara de la mama amb la seva petita maneta), però cap com la que ens ha dit aquest vespre "mumir" (dormir; i ja van dues nits seguides!). I l'ha dita tot assenyalant cap a la seva habitació. Un cop allà ens ha assenyalat el llit. L'hem posat dins, l'hem tapat i li hem fet un petó. Ens ha fet adéu amb la maneta. Ja fa 15 minuts que està dormint... ai, sembla que rondina, vol sortir del llit, sap que venen els avis a sopar. S'està fent gran, però això ja era massa! Ben mirat, tant de bo encara ens quedi molt temps per a gaudir de les batalles per anar a dormir!

divendres, 18 de juny de 2010

Patriotisme passat pel trill


Tot i que no m'agrada massa el futbol, en sentir que el proper partit de la roja serà el dia 21 contra Hondures, no he pogut resistir de pensar en les profètiques paraules del Trillo davant l'exèrcit del Salvador: "Viva Honduras!" (ambdós estats com germans, però amb trets pel mig). Facis la voluntat de Trillo. Manda huevos!, perdó, volia dir amén.

dimecres, 16 de juny de 2010

La roja al país dels helvètics


Només volia compartir un petit moment de felicitat que acabo de tenir: estava el Jac assenyalant les "totus" del carrer, tot cridant "afi, afi" (l'avi té una moto, que aparca davant de casa nostra quan ve a portar al trasto a la guarderia), mentre de fons teníem a una noia presentant les notícies del dia a la televisió. Parlen del mundial. Mostren imatges d'uns espanyolets amb la bandera pintada a la cara, saltant eufòricament mentre canten "yo soy español-español-español" abans del partit. Imatges del partit: GOOOOOL! Tornen a sortir els aficionats, fan la cara que haurien d'estar fent donada la situació actual del país. Avui em sembla que soparé fondue, algú s'hi apunta? Visca la confederació helvètica! Per la fondue, és clar!

dilluns, 31 de maig de 2010

Working class hero


Crec que ja n'he parlat vàries vegades, però l'estupidesa del què sembla una gran part de la població jove (no sabria acotar-ho exactament; però, segurament, parlar de gent entre 20 i 35 anys seria encertat) em sembla evident. El pitjor, en la meva opinió, que li pot passar a una societat és que aquest sector, la gent que hauria de voler canviar les coses i hauria de lluitar per a fer-ho, estigui completament adoctrinat dòcilment en una posició on es creu feliç. M'he adonat que molta de la gent que conec d'aquesta edat, simplement tanca els ulls davant la realitat o bé té pressa per a jugar al joc, segons les regles de qui té el poder, buscant escalar en aquesta jerarquia podrida que tot ho rebenta.

Quan algú de 20 anys, a qui fins fa quatre dies li eixugaven el cul i amb no més responsabilitats que decidir de què vol que li facin l'entrepà de l'esmorzar, diu que és evident que s'han d'abaixar els sous dels treballadors ("encara veig restaurants plens") i troba divertit a certs personatges (que l'únic que han fet és sortir borratxos per la tele, en un control d'alcoholèmia) repetint-ne les gracietes com si fossin lemes vitals, certament alguna cosa no va bé. Si a més, aquest individu té estudis universitaris, cobra una beca del govern i va d'Erasmus (si, amb els mateixos diners dels treballadors que podrien malgastar anant a un restaurant i no culturitzant-lo tant bé com demostra), la cosa ja és per a fotre's les mans al cap. I si resulta que aquest patró es repeteix, penso que tenim un problema greu.

Potser només em faig gran, però quan tenim els polítics més corruptes que un pot imaginar, uns cossos de seguretat que només solen actuar allà on no caldria, un sistema bancari on només es recolza a qui ja té diners (enriquint-se encara més), un sistema educatiu patètic i una crisi que només l'acabarà pagant qui menys responsabilitat en té, tenir un jovent indolent, adormit, satisfet de no tenir cap capacitat i fàcil d'acontentar fa que la situació no pugui ser pitjor. Això si, ja veureu quants retardats ens trobarem amb la cançoneta d'estrella damm al mòbil, amb l'eslògan d'aquest anunci estampat a tot arreu (facebook, myspace, etc; eines per on es deixen analitzar) i convençuts de que són lliures, originals i les persones que molen més de tot l'univers. Imbècils, això és el què són.

Keep you doped with religion and sex and TV,
And you think you're so clever and classless and free,
But you're still fucking peasants as far as I can see


(Working class hero, J. Lennon)

dimecres, 26 de maig de 2010

Com cremar diners


Doncs si, en plena crisi econòmica, no només hi ha les mesures populistes del Zapallasso, sinó que l'austeritat s'imposa arreu; aquest any no es malgastaran diners en fitxatges (entrenadors i jugadors que odiarem - vestits de blanc- i altres jugadors que voldrem que s'estimin al club i a Catalunya) i els seleccionats només reclamen una mica més de mig milió d'euros en cas que guanyin (una raó més per a anar en contra de la roja? - aquest any amb l'Alfonso a Ferrari estic començant a odiar bastant el vermell). El més divertit és que ahir feien un reportatge del Colosseu i, tot parlant dels jocs que s'hi feien per a distreure al poble, deien que era l'arma política més poderosa del govern. I ho deien en passat, com si avui en dia la gent no s'assegués com borregos a victorejar els seus herois tot oblidant (no només els problemes reals de la seva vida quotidiana sinó) la ràbia que els hauria de fer sortir a rebentar la cort de porcs que els governa (en el cas dels eurodiputats aquests podrien fer servir l'iPad, que els acaben de comprar amb els diners d'altri, com escut defensiu).

PD: ja sé que aquest argument és aplicable a coses que m'interessen més que el futbol, com ara la F1 o la música... però el tema dels futbolistes sempre m'ha tocat més els collons... només cal sentir-los obrir la boca!

diumenge, 16 de maig de 2010

Així guanyen els espanyols


Doncs ara resulta que, encara que aquest any el reglament diu que es pot avançar un cop el safety car abandona la pista (i des de la mateixa línia per on ho fa), sempre queda la petita llaguna per on la gent que és intocable, i que tot ho pot comprar, es beneficia. Ara resulta que considerarem que en un gran premi, en la última volta un cop el safety car ha abandonat la pista, tots els pilots han d'entrar en fila índia, sense avançar, no fos cas (que és una carrera, eh?). L'any que ve, ja es modificarà el reglament per deixar que l'Alfonso es posi primer i entri sota una pluja de champagne (cava no que és català) i confeti. A prendre pel cul, trampós! El Schumi t'ha avançat, t'agradi o no.

PD: abans que algú se'm revolti, alguns petits fets: no se'l penalitza per adelantar entrant a boxes, ni per quasi estampar a un rival dins els propis boxes (de fet es penalitza a l'equip!); i mirant més enrere, del Piquetgate com si ell no hi hagués estat involucrat, igual que amb la còpia de plànols a McLaren i a Renault. Així, axí guanyen els espanyols! Vinca a abocar-hi euros el Botín.

dimecres, 12 de maig de 2010

A depilar-nos les celles


I encara deu haver-hi algun gilipolles preguntant-se perquè el país dirigit pel subnormal de la foto (amb perdó pels subnormals) no és al G-8. Ah, no, calla que aquests mateixos que tant van inflar el seu pit ibèric en el seu moment, ara diuen que ja es veia a venir, que ells ja ho havien avisat (com tots aquests pallassos-xucla-ànimes, perdó, economistes que participen en tot tipus de tertúlies). El què no entenc és com amb tanta previsió com hi ha hagut, ningú hagi fet res (bé, excepte els bancs que s'han forrat i encara han tingut ajuda).

Proposta: amb els cartells del "Plan E" fem una "arca de ZP" i hi posem tots els polítics i economistes i els enviem a prendre pel cul... perdó, vull dir... ben lluny, a descobrir món.

divendres, 30 d’abril de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 7: Elephant (The White Stripes)


M'ha costat decidir quin dels àlbums del grandiós Jack White (he de reconèixer que tinc una petita obsessió amb el so de la seva guitarra, sobretot després de veure el què és capaç de fer en directe) i la tímida Meg escollir. Aquest és el primer que vaig escoltar-ne. Garage rock? Blues rock? No sé, és el Jack White sense floritures, amb la seva vella (i preciosa) guitarra (que ja utilitzava el gran J.B. Hutto), la seva particular distorsió i amb molt talent. Publicat al 2003.

dijous, 22 d’abril de 2010

El petit gran Ringo


Quan jo era pràcticament un nen vaig agafar una dèria considerable amb els Beatles. A mesura que vaig anar creixent aquesta felera va anar dirigint-se més específicament al John Lennon i a la seva etapa en solitari. Durant 4 o 5 anys ben bons, els meus pares i ma germana van haver d'aguantar un sens-fi d'anècdotes, explicacions i, sobretot, música a totes hores d'aquests liverpoolians i de les aventures existencialistes del John a New York. Amb el canvi de caràcter que es dóna a l'adolescència vaig anar perdent aquesta petita obsessió pel grup i en Lennon progressivament. Durant una etapa que va durar un parell o tres d'anys on (com passa a tothom, m'imagino) no sabia qui era, potser volia ser algú altre, vaig deixar una mica de banda la meva afició per la música.

El temps, però, em va portar a conèixer gent nova (especialment a una de les persones que més m'estimo del món i que m'ha donat un fill a qui espero transmetre aquesta passió per la música que avui torno a tenir - com escolti reaggeton em fotré un tret al genoll!), vaig prendre més consciència de les meves arrels i vaig recuperar una versió més adulta(?) d'aquell nen boig per la música. Els Beatles mai tornaran a ocupar aquella posició exageradament magnificada en les meves preferències musicals (que s'han diversificat i profundidzat molt més amb el pas dels anys i amb les amistats), encara que sempre tindré un especial afecte al grup (sobretot al John) ja que va ser el meu punt d'entrada conscient al món de la música, del col·leccionisme de vinils (d'això ja en fa uns 15 anys!), a les meves inquietuds existencialistes pròpies i, sobretot, a voler aprendre a tocar una guitarra (d'acord: 1- encara em falta molt per aprendre i 2- m'agrada afegir-hi força més distorsió!).

Una de les coses que sempre em van captivar del grup va ser el John i la seva actitud "rebel" (si, ja sé que és una icona amb moltes incongruències, però va dir coses - i d'una manera - que encara avui em fan dibuixar un somriure als llavis o bé em fan venir ganes de voler canviar - ja no el món, sinó - el meu entorn en la mesura del què m'és possible). Una de les seves més famoses dèries va ser la de no tenir massa respecte per al poder institucionalitzat i la de fer declaracions polèmiques. Una d'aquestes declaracions (encara que fos "off-the-record") el va portar a posar el grup a l'ull de l'huracà en afirmar que els Beatles eren més famosos que Jesucrist, en plena dècada dels 60, on "l'heretgia" (a ulls dels bons cristians i l'esglèsia) encara no era tant habitual, ni tant gratuïta (en el sentit que molts capullos que es creuen rockers ara ho diuen perquè saben que això "fa rebel" i no els comporta cap tipus de conseqüència, excepte que alguna adolescent xiscli una miqueta més).

Doncs bé, recentment m'he assabentat que el Vaticà va fer un comunicat on perdonava els Beatles per aquestes declaracions del John, per haver pres drogues i per la seva vida "rockera" (encara que els Beatles no són precisament famosos per fer públic aquests aspectes del grup, sinó més aviat per la obsessió del McCartney de voler conservar una imatge de nens bons i de ser un grup acceptat per diverses generacions, incloses les no tant o gens liberals). El millor és que el Ringo els ha contestat que actualment el Vaticà té coses més importants de què preocupar-se que no pas dels Beatles, en referència al tema dels abusos, després d'afegir que havent-los acusat de satànics (!!!, llavors el Keith Richards deixa a llucifer al nivell de diabolisme d'una monja) no és el Vaticà qui ha de perdonar. Bravo Ringo!

dimarts, 20 d’abril de 2010

Shanghai


Curiosament, sembla que al circuit xinès (a jutjar per la pancarta) hi ha la llibertat d'expressió que no es permet a la resta del país. Dit això, 2 apunts ràpids sobre la cursa:

1) Com és que cap seguidor de l'Alfonso (si, si, d'aquells que sempre recorden les tàctiques d'equip que el Schumi imposava amb la seva fredor alemanya) vol veure que avançar al teu company d'equip a l'entrada del box és igual o encara més execrable? Recordem que en aquell moment qui liderava el mundial era precisament l'avançat. Aquest tio mai juga net, mai! Ai, no, que simplement va accelerar abans d'hora sense voler!

2) Schumi recorda prendre't les pastilletes abans de sortir, que sinó llavors et falla la memòria i et fots un embolic amb els pedals! Va, collons, que sé que tu pots!

diumenge, 18 d’abril de 2010

Merda


Poso la ràdio. Hi parla un economista (jo crec que tots són satànics i estan preparant l'arribada de l'anticrist). Diu que per acabar amb la crisi actual cal augmentar la productivitat de les empreses (no diu de quines, aquí n'hi ha un ventall massa ampli, suposo que generalitza). Per a aconseguir-ho, diu, cal reduir els impostos a les mateixes, baixar el sou als treballadors i incrementar els impostos a les famílies. Em cago en la seva mare. Només era un anunci. Escolto les notícies. Un capellà (fent bon ús del caràcter càlid i humanitari de l'esglèsia) afirma, tot parlant del tema dels abusos a menors, que "Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan". Ho remata preguntant-se "¿Por qué el abusador de menores es enfermo?", mentre si afirma que (tot i no ser políticament correcte dir-ho - com si el que acabés de dir mai hagués sortit de la seva boca) l'homosexualitat si és una malaltia. Em refereixo repeditament i en veu alta a la professió de la seva mare, que suposo ha de ser la més antiga del món. Acaben parlant de les eleccions. Un polític tira merda damunt un altre. Un tercer canta la cançoneta de "si no guanyem nosaltres, tornen ells, pactaran!". Són paràsits. Corruptes (rics), ambiciosos (sense escrúpols) i idiotes (encara que som nosaltres qui els deixem que es caguin al damunt nostre - potser els rucs som nosaltres). Poso música. M'aïllo, tanta merda no em permet pensar, em fa pujar la tensió arterial. És trist adonar-se que vius la vida que algú altre ha dissenyat per a tenir-nos ensinistrats, produint, sense fer massa soroll. Només ens queda el consol (petits espais de llibertat a banda) que el joc al que juguen els impedeix viure tranquils, algú pot estar apunt de trair-los i fotre'ls el lloc. Merda. Massa merda.

divendres, 16 d’abril de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 12: El concert del Mickey


La besàvia li va regalar un DVD, que conté un recull de curtmetratges (en color!) del Mickey Mouse, a la boleta. Des de fa un temps (probablement a causa d'unes enganxines que van deixar les nenes que vivien abans al nostre pis i d'un cap-gros que ha ajudat a calmar les dents del nen a casa dels avis) el Jac sembla tenir una especial felera per aquest famós ratolí, que vesteix uns pantalons curts de color vermell faci el temps que faci. Estratègicament, hem desvalisat una mica més a l'avi (em sembla que mai podré dir-li avi Pere, ja que per mi el nom ja està associat a una altra cara). Ja tenim reproductor de DVD (sinó el pobre Jac no podria gaudir amb els dibuixos!). Posem el disc i la reproducció comença. Sembla que el Mickey dirigeix una orquestra que està a punt d'oferir un concert en un petit poble. El públic aplaudeix amb entusiasme. El Jac, fins ara sentat (estranyament quiet) al meu costat, baixa del sofà (és tota una excursió per a ell), es posa davant de la tele i s'uneix al públic, aplaudint amb un somriure d'orella a orella. Em mira buscant la meva complicitat. Es pot ser més feliç?

PD: un altre dia ja parlarem de com es posa les gorres (del Schumi o del Heidfeld, no fa fàstics a res), tot imitant a l'avi. I de com la gorra li tapa els ulls (de fet recorda al Darth Vader d'Space Balls), però ell vol caminar de totes maneres i acaba topant amb el primer obstacle que trobi al camí, tot caient de cul.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Metamorfosi


- No t'imagines el què m'ha passat. És increïble! Veuràs, he somniat que jo era el Hendrix. Bé, que tenia la seva vida, que era jo qui pujava damunt els escenaris i meravellava al propi slow hand amb la meva tècnica. I aquest matí, tio, amb l'emoció... he agafat la meva strat i... encara se'm posen els pèls de punta quan hi penso.

La cara de'n Joan mimetitzava el què passava per la seva adormida ment mentre escoltava el relat, tot bevent el fumejant cafè, distretament, a petits glops. Son. Interès. Incredulitat.

- Si no t'ho ensenyo no t'ho creuràs. Deixa'm la teva SG... En serio que fliparàs.

Sorpresa davant la persistència. Innocència. Impaciència.

Els foscos ulls de'n Joan no podien estar més oberts, amagant les evidents bosses que indicaven la manca de son produïda per nits inacabables d'assajos, de cervesa, de tensions quan el grup portava massa estona tancat al garatge, però sobretot de diversió. Rock'n'roll en estat pur.

Agafo la SG granat de'n Joan. Mira com poso la mà dreta damunt el mànec.

- Ara també t'has tornat esquerrà, com el Jimi, no?

Sembla que la incredulitat torna, vacil·lant. Encara hi ha esperança.

- Ja t'ho he dit, fliparàs. Mai no m'has sentit tocar així.

L'actitud segura i ferma fa que torni a mirar atentament, quasi nerviós. Observa detingudament els meus dits lliscar damunt les cordes, la pua a la mà esquerra... Comença a creure. Vol creure.

Tau-totau-to-tautoatotau tau-tototau...

- Ets un imbècil!

No puc parar de riure. A tothom li queda la mateixa cara d'idiota quan m'escolten imitar matusserament el soroll de la guitarra amb la boca. Sorpresa. Cabreig. Vergonya. Diversió. Ja hem tancat el cicle. La metamorfosi ha acabat. I el Jordi ja em deu tres cerveses.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 6: Sabbath Bloody Sabbath (Black Sabbath)


Una de les icones del heavy metal (tant el grup, com el disc). Melodies contundents cremant a la guitarra dominada pels castigats dits del Iommi, que ens portaran directament a l'infern, des d'on l'Ozzy (intoxicat amb tot el què va trobar a l'abast) pregunta a Déu: "I tu qui ets?". Publicat al 1973.

dilluns, 29 de març de 2010

El collons de brau


Doncs si, aquest cap de setmana, un cop més, el collons de brau ens va tornar a "fotre la cursa enlaire".

D'acord, va ser un accident típic de sortida a Melbourne (potser l'Alfonso es va creure una mica massa que podia recuperar el què havia perdut arrancant malament, cosa estranya en ell, per més que em costi reconèixer-ho en veu alta), però que precisament sigui el Schumi qui se n'hagi d'emportar la pitjor part... Si hi sumem que encara no estem en forma del tot (tantes voltes per a passar l'Alguersuari?). Però no passa res, mica en mica... paciència, ja guanyarem (no cal que torni a ser el Michael de fa 5 o 6 anys - que tampoc ho podrà tornar a ser).

I el Vettel i el seu "brau vermell"? Ja fa temps que penso que quedant-se en aquest equip s'ho posa difícil per a ser campió del món algun dia, espero equivocar-me perquè és un gran pilot (potser el millor damunt la graella actualment).

El que em va fotre més ràbia, però, és veure que per més que s'hagi esforçat a netejar la seva imatge, l'Alfonso encara té la boca massa grossa. Si, jo també penso que el Button és mediocre, però de moment és l'actual campió del món i només està 6 punts per sota. El Kubica és bo, un esverat (com ho era el Montoya) i això pot ser una trava difícil de superar per a ser campió del món, però, com a mínim, ens assegura un bon espectacle. I, si, alguna vegada he dit que el Massa no estava a l'alçada de Ferrari, però deixem-lo créixer com a pilot. A més, ara que l'Alfonso és el principal pilot de Ferrari, l'alçada de l'equip ha caigut molt avall! Per cert, només està 4 punts per sota. No obris tant la boca, no sigui que algú se t'hi cagui (tant de bo)!

PD: preneu nota per quan d'aquí a un temps jo torni a indignar-me amb aquest capullo i els seus seguidors amb la bandereta espanyola del brau, per no tornar-me a dir que ell no té la culpa de tenir els seguidors que té. Ja se sap que cap foc pot començar sense una guspira.

divendres, 26 de març de 2010

Pedofília santificada


No només encobreixen els fets, donant peu a futurs abusos i impedint, en la mesura del possible, que aquests s'arribin a castigar, sinó que un cop surten a la llum pública encara pretenen justificar-los, treure'ls importància i buscar el perdó de la opinió pública emparant-se en com d'humà és errar. Quins fills de puta! Al cap i a la fi, potser fer servir els cristians d'antorxa-humana per il·luminar les entrades del Colosseu a l'antiga Roma no era tant mala idea.

dimecres, 24 de març de 2010

La societat taujana


Ahir vaig poder constatar (com ja creia de fa temps) que per més calers que tingui una persona, si el seu "estatus social" no va acompanyat d'un mínim nivell cultural (i, per tant, d'educació), aquesta formarà part sempre de l'estrat més baix (i més perillós) de la societat on - ens agradi o no - hem de conviure.

Ho heu endevinat, la llum la vaig veure durant una reunió de veïns que vaig haver de sofrir durant més de dues hores. Parlaríem d'una comunitat formada principalment per gent de més de 50 anys, que a jutjar pel seu comportament, gaudeixen d'un bon estatus econòmic gràcies als béns heretats. També queda clar que pensaven treure rèdit d'aquests béns sense haver de fer el més mínim esforç (econòmic i personal, en quant a baralles amb obres, temes d'ajuntament i problemes de lloguer). També es va fer evident que aquesta gent (en la meva opinió, els culpables reals de la bombolla que ha submergit el país en una depressió econòmica) considera a la gent jove com estúpida, no els té cap respecte ni consideració i, per rematar-ho, els culpa de la situació actual (allò de "haurieu d'haver viscut el què hem viscut nosaltres, què facil que ho teniu tot avui en dia", etc.). Aquí és on entrem les dues parelles joves que també assistíem a la reunió observant amb vergonya aliena la pintoresca representació de taujans (és a dir, paletos) a qui la butxaca els fa sentir-se autèntics Trajans.

Amb el risc de ser titllat de masclista (a part de "classista"), diré que la reunió va venir conduida per dues senyores grans altament exaltades, probablement a causa del desajustament hormonal propi de la seva edat.

La primera era una dona grassa, amb el cabell curt i tenyit d'un color ataronjat, que cridava tal peixatera a plaça i que, de ben segur, en presentar-se-li un document a signar, o bé ho fa amb una X de traç vacil·lant o bé engulleix a qui li presenta el paper sense mastegar (sinó empenyent el pobre desgraciat dins el pap, amb les dues mans, tal i com hem vist a les pel·lícules de ciència ficció que es feien abans de tenir videojocs de dues hores i mitja projectats a les sales de cinema). Aquest contundent esser tenia com a acompanyant un home extremadament prim, menut, calb i amb una dentadura que recordava a Nosferatu. Evidentment les poques vegades que va gosar parlar (demostrant un nivell racional que seria l'enveja entre la comunitat de coloms que tenim al terrat comunitari), va mirar de reull a la seva dona, tot abaixant el cap, com qui espera ser castigat. La dona tenia un estil comunicatiu "colonialista": no intercanviava frases amb els essers que considerava inferiors, sinó que bordava les ordres a seguir. El millor ho va deixar per al final de la reunió. En aquell moment, va treure's la disfressa de Goebbels que duia i ens va deixar veure el seu petit cor, demanant de quedar exempta de les despeses d'escala, doncs tenia un contracte de lloguer antic i no podia xuclar prou sang pel local que, desgraciadament, forma part de la comunitat que ve regida per unes normes democràtiques tant molestes, on s'escolta la veu d'altri.

El marit


La senyora


La segona va arribar una mitja hora tard i va tenir una entrada triomfant: va entrar suada (com si s'hagués dutxat), cridant i no va trigar ni un minut a ensenyar-nos un feix de bitllets de 500 euros (diner "blanc" segur!), en esser recriminada per l'administrador de la finca per un impagament bastant elevat, que dit sigui de pas, sempre troba l'excusa per a evitar de solventar. En aquest cas, pel que hem anat deduïnt a les reunions, la família d'aquesta senyora era propietaria de tot l'edifici (o de quasi tot), de forma que - tot i haver-se'n venut la major part - sent que la globalitat de l'immoble és seu i que, per tant, s'ha de fer allò que expressi com a desig personal. Bàsicament, donat l'alt coeficient de co-propietat que té, es dedica a fer xantatge amb l'impagament de totes les despeses derivades de les decisions preses per la comunitat i votant en contra de la voluntat majoritària, fins aconseguir allò que ella vol assolir. En aquest cas, les velles renyines i picabaralles, van sortir a la llum, amb totes les desqualificacions que pugueu imaginar per a la gent present i per a aquella que no va tenir el plaer d'escalfar-se les orelles amb tanta filantropia.

A la propera reunió tenia pensat de fer el què no va saber fer l'administrador: posar ordre, doncs toca bastant els collons perdre dues hores sentint a les dues lloques queixar-se de tot i barallar-se pel domini d'un corral que fa anys que ha deixat d'existir. Ben pensat, però, em dedicaré a fotre-hi cullerada i atiar el foc. Segur que serà molt més divertit comprovar quina de les dues es converteix en l'increïble Hulk abans.

dilluns, 22 de març de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 11: El blues de la guarderia



Tot el pit del nen és una mocositat
i sembla que té la panxa desfeta;
vigila, sembla que li he sentit una ventositat...
aquesta roba ja no hi ha qui la faci neta.

Sembla que li facin mal les orelles
però ja no vomita i torna a tenir gana;
pobret, està bullint i té les galtes vermelles...

antibiòtic durant una setmana.

Mira'l, no s'aguanta dret
i té la panxa pitjor que al començament;

aviam si s'acaba el fred

i deixem ja de passar-ho malament.

dimarts, 16 de març de 2010

Mica en mica corre en Michael


Va, només queden 5 esglaons...

dimecres, 10 de març de 2010

Gelats


Suposo que a aquestes alçades ja no ens hauria de sorprendre la incompetència d'aquells qui governen (sense oblidar que han estat escollits - i reafirmats en les seves poltrones - per la gent qui n'ha de patir la seva idiotesa, fins quan ni es pregunten quin és l'origen dels problemes de la societat on viuen).

Suposo que ja no ens hauria d'estranyar que en dies assolellats els cotxes dels mossos es passegin per les autopistes catalanes recordant-nos que existeixen per a posar multes, però que quan les condicions extraordinàries porten al caos i al col·lapse de les infra-estructures (doncs no tenen prou qualitats com per a considerar-se realment estructures) desapareguin (sota la neu?).

Tampoc crec que el fet que els peatges continuïn cobrant-se malgrat les pobres condicions de la via i les quilomètriques cues sigui res fora del que hauríem d'esperar del nostre petit país.

La falta d'informació (sort n'hi ha hagut de la ràdio, la seva programació especial i la gent que trucava per explicar la situació que estava vivint en diferents punts de la congelada geografia) tampoc és res nou. Com tampoc ho és la falta de previsió, d'actuació per minimitzar els efectes d'allò que no s'ha sabut evitar o d'assumpció de responsabilitats.

I els que vam tenir la sort de poder arribar a casa (tot i necessitar 6h per fer un trajecte de 45kms, tot veient altres conductors amb problemes mecànics i/o accidentats - amb algun que altre imbècil conduint com un Alfonso qualsevol), ens vam arribar a poder-nos sentir afortunats.

Així doncs, el mateix de sempre, no? Ja estem tant habituats a la profunda incapacitat (mental en alguns casos) dels polítics i els diversos cossos o aparells que aquests dirigeixen per a que treballin per al ciutadà i ajudin a resoldre situacions com la que es va viure aquest dilluns, que ja sembla que aquesta no afecti a la gent. Ep, i això que alguns barçalonins van haver de caminar fins a casa perquè el metro estava saturat (és que n'hi ha per calar foc a l'ajuntament, home!, i amb una mica de sort s'hagués desfet la neu acumulada). Doncs jo ja n'estic fins als collons del passotisme de la gent i del centralisme d'aquest país. Crec que portaré un bidonet de gasolina al cotxe, així si la propera tempesta de neu m'enganxa fora de casa (encara que sigui d'aquí a 10 anys; segur que el neucat continua sent tant o més eficient que ara), en l'improbable cas que em creui amb algun cotxe de policia o algun cotxe oficial durant l'àrdua travessia de tornada al punt d'origen, sempre tindrem material amb què encendre una bona foguera per a escalfar-nos i qui sap si fins una mica de carn ben greixosa per atipar-nos en cas de que l'empresonament blanc hagi de perllongar-se diversos dies.

dimecres, 3 de març de 2010

Down to Barcelona


Primera nit sense boleta (que va dormir a casa dels avis): se'l va trobar a faltar molt, però va ser per una bona raó. L'excèntric Adam Green va deixar-se la pell (quasi literalment a jutjar per les esgarrapades que va sofrir en "surfejar" damunt el públic, tot imitant a l'Iggy) a l'escenari. Aquesta vegada tocava acompanyat d'un bon grup de músics, fet que va conduir-nos a versions diferents (per regla general, més ràpides i amb menys protagonisme de la veu), sovint encadenant (fragments de) més d'una cançó.

En vaig treure dues coses:

1) cada cop aguanto menys els concerts a territori "nacional" (entre els modarnillus que passegen la seva pedanteria sota un barret, els que només es preocupen de fer fotografies i/o vídeo del concert per a poder demostrar que hi eren i els que van al concert a petar la xerradeta, et venen ganes de fotre un parell d'hòsties a més d'un; p.ex., l'Adam treu la guitarra acústica i es disposa a cantar ell sol i un subnormal pentinat com una senyora de 50 anys diu "no, hombre... no!" recriminant que la resta del grup s'havia recollit... en resum, es nota que són gent que saben a qui van a veure, que fa temps que van a concerts i que són uns apassionats de la música) .

2) l'Adam és un crack. Li falten un parell de visos i, d'aquella famosa frase de "sex & drugs & rock'n'roll", sembla que gaudeix de les tres a tot drap. Se li'n fot el què la gent pensi d'ell (només cal veure com balla a l'escenari o les declaracions d'amor que fa a la Jessica Simpson). I quan va tocar Girl With No Legs, ell sol amb la guitarra acústica, ja em tenia a la butxaca. Espero poder-lo veure moltes més vegades en directe.

dijous, 25 de febrer de 2010

Piratejant els comptes corrents d'altri


Cànon-robatori (perdó, volia dir remuneración compensatoria por copia privada) a tots els suports d'emmagatzematge i aparells reproductors, preassumint-ne un ús no legal. En la meva opinió, el propi cànon dóna prou arguments, sinó necessitat, per a descarregar-se el què a un li vingui de gust, encara que només sigui per tocar-los els collons i esborrar-ho a darrere (per ja no dir que dubto que massa gent es descarregui "art nacional").

Investigadors privats a casaments i comunions, fent grabacions il·legals, per a demostrar que no s'havia pagat per a posar paquito el chocolatero (aquest és el nivell musical del país; "artistes" i majoria d'oients).

Cobraments d'impostos en actes benèfics.

Cobrament a botigues i perruqueries per a tenir la ràdio posada (ràdio que ja paga el cànon pels aparells, pel suport d'emmagatzematge i per la difusió de "l'art"), fins si només tenen sintonitzada una emissora on no s'emet música.

I, per posar la cirereta al pastís, avui diuen que el capo (un tal Teddy Bautista, que és famós per fer una versió "rock" de les quatre estacions de Vivaldi, ull!), tindrà una pensioneta vitalicia de 24.500 euros mensuals, en un moment on s'està començant a veure que amb la situació actual la majoria de gent (la que paga el cànon, vaja) es quedarà sense pensió o amb una de prou reduïda com per a no poder ni comprar-se l'extensa discografia d'aquest xoriço.

Qui sap, potser si es revisessin els "negocis" que tenen tota aquesta gent, encara es trobarien prou diners per a tapar algun forat financer estatal o donar pensions a molts i molts jubilats. O potser podríem provar de fotre'ls una bobina sencereta de DVDs verges pel seu burgès darrere, mentre se'ls fa escoltar tota la discografia del Ramoncín a tot drap, obligant-los a l'hora a visionar una foto de l'Ana Belén despullada (o La Pasión Turca, és indiferent), fins que les supuracions oculars i auriculars els facin recapacitar.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 5: L.A. Woman (The Doors)


L'últim disc d'un grup amb un so tant poderós com la personalitat del seu líder. Crits trencats d'un lizzard king en les últimes etapes de la seva autodestrucció. Brillant. Publicat al 1971.

dijous, 18 de febrer de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 10: 1 any


Sembla mentida que ja hagi passat un any. L'excés d'activitat que et genera el fet de tenir un tro com el Jac fa que perdis la noció del pas del temps. A més, l'alegria i felicitat que t'aporta fa que no prestis massa atenció a quin dia o mes et trobes. I de cop i volta, t'adones que has passat de poder-te posar la boleta, quietonet i totalment estirat, damunt una cama, mentre mirava a l'infinit amb una expressió de desconnexió amb la realitat al petit rostre, a tenir un petit revolucionari que gamba per casa, explorant cada petit racó, sense parar quiet un instant i prou gran i amb prou força com per a tenir feina per a dur-lo a sobre massa estona.


Just amb el primer aniversari hem tingut els primers passos. Hem passat de fer el Chuck Berry (fer petits passos pivotant sobre una cama, però en el cas del Jac, a diferència del pare del rock'n'roll, descrivint petits cercles) a desplaçar-nos quatre o cinc metres (amb la mateixa gràcia i estabilitat que el Frankenstein), cada cop més de pressa i cada cop amb menys por (tot i les freqüents caigudes).

Puc dir, sense cap dubte, que ha sigut l'any més intens i més feliç de la meva vida. I fins ara només hem vist les primeres passes del Jac, les primeres que realment donen sentit a tot allò que jo hagi pogut fer fins ara.

dijous, 11 de febrer de 2010

Guillotina 2.0


L’altre dia fent zàping vaig topar amb un programa brossa de la MTV (la M deu ser de Merda, perquè Música poca i quan en posen sol ser Merda). El programa pretenia fer safareig sobre les possessions d’algunes de les persones més riques dels estats enganxats de l’amèrica de dalt (com deia l’avi Pere).

En aquell capítol van parlar dels magnats de Wall Street. Després de mostrar unes mansions immoralment grans i horteres a més no poder, van procedir a parlar dels guanys de cadascun d’aquells malparits. El més tonto guanyava de l’ordre de 10.000 milions de dòlars l’any. El pitjor és que van explicar alegrement que l’any passat, amb la crisi mundial ofegant a tanta gent arreu del món, van tenir una “paga extra” al voltant dels 1000 milions de dòlars (tenint el rècord un toixonet al que només li faltava l’uniforme de les SS). Això si, van deixar ben clar que aquests fills de puta donaven diners a causes benèfiques: van explicar com si fos la gran cosa, que un dels que tenia més beneficis havia donat 10 milions de dòlars a no sé quina organització o causa benèfica. Amb una entonació que denotava “ho veieu, porcs, vosaltres aquí asseguts mirant una TV que us ha costat prou diners com per donar de menjar a mil negrets de l’Àfrica... perquè no segui el seu exemple?”. És que encara li hem de donar les gràcies? Aquest tio, en beneficis extres, s’ha fotut a la butxaca els calers de moltes famílies que ara passen gana. I és clar, s’ha de culpar la falta de visió d’aquestes famílies en invertir o la seva exagerada ambició en demanar uns préstecs que ara no poden tornar. Que s’han quedat sense feina perquè les accions de l’empresa han caigut en picat (pèrdues per un costat, beneficis per l’altre)? Així és la democràcia i la liberalització econòmica et respondran.

La mateixa setmana per la ràdio s’hi han pogut escoltar economistes parlant de com s’especula amb accions de qualsevol tipus, incloent-hi el deute nacional de països molt tocats per la crisi (no sé què de “llogar” unes accions, inundar el mercat venent-les a un preu X, fer-les caure a un preu molt inferior a X degut a l’excés d’oferta i recomprar-les, emportant-se un gran benefici) . La mateixa gent explica com les empreses han de veure el fet de contractar un treballador com una transacció que ha de maximitzar el benefici i la productivitat de l’empresa. Sempre insisteixen en que la ètica, la moral i la humanitat no s’han de barrejar amb l’economia. Només s’ha de pensar en termes econòmics, per treure’n el major rendiment. Després el tema humanitari el tracten igual que els depredadors de Wall Street. Parlen d’organitzacions benèfiques (on molta gent que ha estudiat ESADE i/o altres merdes similars i que tenen posicions de cert pes dins aquest joc remenen les cireretes), de com cada cop hi ha menys pobresa (en termes econòmics) al món i de les contribucions personals que hi fan.

Quan sento aquestes coses em venen ganes d’aixafar caps. O de tallar-ne. De tractar aquesta gent com a actius contaminats que s’estan carregant el món: que estan minimitzant (o impedint) els beneficis de la vida de la gent atrapada en un sistema que no entenen, que no poden canviar i que són partícips (més o menys) inconscients del joc que els crema. Em venen ganes d’especular amb el seu benestar personal i fer esclatar la merda de bombolla on viuen a cos de rei.

No es pot obrir als ulls a qui se’ls ha arrencat per a no veure la destrucció que aquesta societat que tant defensa està provocant. Ells, però, ja han après que si només tires el menjar podrit a la gent quan aquesta té gana, pots acabar amb el cap en un cistell. És per això que s’han inventat la classe mitjana, on també hi ha menjar a punt de caducar però en bon estat. A més, serveix per a que la classe baixa tingui una fita a la vida, un esglaó a pujar. Només els queda netejar consciències amb accions benèfiques, jugant amb la sensació de culpabilitat d’aquesta classe mitjana i ja queda el cercle tancat. Fills de puta tots. Clons de la mateixa aberració. Foguera per a tots els seus calers, per al seu sistema de vida i per a la seves putes conviccions.