dimecres, 23 de desembre de 2009

Ben tornat


Em sembla que aquest any tornaré a gaudir molt amb la F1.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 8: prenent-nos el pèl


Ara ja podem dir que el Jac porta més temps fora de la protectora panxa de la mare que no pas el temps que va ser-hi dins. I aquest temps és suficient per aprendre moltes coses, encara que principalment s'ha centrat en com fotre'ns el pèl a mi i a l'Anna. No cal ni que digui que nosaltres estem encantats, doncs realment està molt divertit i no serà fins més endavant que potser ens en penedirem d'haver-nos deixat fotre el pèl.

La guarderia està resultant molt productiva per a dos coses fonamentals: primer, cada 10 dies el tenim a casa malalt, així que el seu sistema immunològic s'ha d'estar convertint en un dels més ben preparats que hi hagi per collons (això per no mencionar com estem participant activament en el bon funcionament de la indústria farmacèutica del país). Segon, el fet de ser el més petit de la classe li dóna una visió privilegiada sobre el comportament humà i com aprofitar les debilitats dels qui l'envolten; com fer pena, com defensar-se, com actuar en grup, etc.

De moment no passem del "papa", "mama", "nonono" i altres paraules, principalment quan s'enfada o bé quan vol aconseguir alguna cosa. També ha après a fer pets amb la boca (pppppttt!!!) i sempre que endevines el què vol, assenteix amb el cap, tot fent un saltironet i un petit crit (molt esverat i evidentment content). Riu molt quan el fas "volar" o "el deixes caure" i sempre que el porto "a coll-i-bé" em pica amb les dues manetes al cap perquè salti. Per acabar de desarmar-te si t'enfades, ha après a fer petonets (encara que a vegades s'està uns 10 segons que sembla que no li acabi de sortir) i, excepcionalment, a dir "hola" (o "ala") tot movent la maneta.

Comença a entendre el què li diem: sol fer cas (excepte quan està molt emprenyat) quan se li diu que no toqui una cosa o no vagi a algun lloc, encara que primer sempre comprovarà fins a quin punt pot fer allò que se li està negant, juntament amb els límits de la paciència de qui li està parlant.

Com no, acabem amb un parell d'anècdotes que ens han fet gràcia:

- Una de les moltes coses que ha tingut la boleta diabòlica ha estat algun tipus de malestar estomacal (o sigui que vomitava quasi tot el què menjava i es cagava un parell o tres de cops al dia... i quan dic es cagava vull dir ell, roba i el què hi hagués a sota). Un cop "superat" aquest malestar, va tornar a la guarderia i en anar-lo a recollir, la seva educadora (es veu que ara volen que els anomenem així) va explicar que a mig matí li va semblar que alguna cosa baixava per la cama del nen (per dins els pantalons), mentre ell saltava graciosament fins a fer-la sortir. Pobret, ara que la cosa ja no era líquida, va treure de cop l'equivalent a un parell o tres de dies en una sola feinada i, és clar, el bolquer no dóna per a tant! Efectivament, es va cagar fins als mitjons.

- Tot parlant del nadal, dates en les que visitem a uns familiars que viuen a madriz, la germana de l'Anna li diu al nen "Jac, per nadal t'hauràs de portar bé que jo he d'estudiar". Ell se la mira i fa pppppttt!!!.

- L'Anna està planxant i jo, mentre faig el sopar, intento que el Jac jugui amb una pilota de goma que li hem comprat, però ell ja ha vist la roba plegada damunt el sofà: no hi ha res més divertit que tirar a terra la roba acabada de planxar! Veient que li diem que no, que no toqui la roba ni la tiri a terra, ell - com qui no vol - fa rodolar la pilota fins davant la pila de peces planxades. Aprofita quan no mirem per allargar la maneta. Quasi ja té un jersei a la mà quan l'Anna gira el cap i el mira. Ràpidament el nen es retira i fa com si jugués amb la pilota, tot esperant el proper error del guarda.

divendres, 11 de desembre de 2009

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 4: Irish Tour (Rory Gallagher)


Vaig conèixer a aquest dimoni irlandès de la guitarra gràcies a un amic grec. Un autèntic tresor pels amants del blues-rock. Publicat al 1974.

PD: Cada any organitzen un festival al seu poble natal (Ballyshannon) on s'ingereixen milers de litres de cervesa i whiskey, mentre les guitarres elèctriques rebenten timpans a un ritme frenètic. Qui s'hi apunta?

El salt del tigre

dijous, 3 de desembre de 2009

La teta que no alimenta al poble


Quan la crisi apreta, el poble està de mala llet i l'imperi sembla a punt d'ensorrar-se, la colla de micos que tenim engreixant-se a les poltrones juguen a ser emperadors romans que, entre orgia i orgia, vomiten el seu narcisisme damunt els pobres esclaus, a qui han fet creure que són lliures plebeus i els han donat el fútbol, calmant la seva ira i aniquilant-los el propi criteri racional.

No contents amb fer els primers passos per carregar-se la única eina que potser els podria guillotinar, tot eliminant el lliure ús d'Internet a petició dels bufons que es caguen al mig del Colosseu, limitar la velocitat a la que tot ciutadà pot desplaçar-se per la Via Augusta (excepte per algun noble patrici) i esmicolar mica a mica qualsevol llegat lingüístic i cultural que no sigui de l'agrat imperial, també s'està pressionant fortament en l'adoctrinament dels innocents infants.

Es vol evitar que els nens puguin arribar a ser tant obesos com els savis senadors i per això es volen prohibir els famosos juguets que s'inclouen com a esquer en menjars tant poc saludables com el filet de carn picada de cristià amb pà de sang bullida o bé el testicle de gladiador africà de xocolata amb llet de burra, doncs s'ha demostrat que és precisament la seva ingesta el què engreixa a la canalla (és el què tenen els compostos químics derivats del petroli; són temptadors a la vista, però nocius per a la salut). També en un esforç per a protegir els més menuts, cada nen que és tractat per un doctor al Temple de la Salut és examinat minuciosament per descartar els quasi segurs abusos per part dels bàrbars progenitors, considerats culpables a no ser que demostrin el contrari.

Estimats plebeus, el pare govern pretén esculpir els nostres fills a la seva imatge limitant-los l'accés a la informació, l'opinió pròpia i fins el plaer de menjar llaminadures - i altres marranades - i fotre's com a porcs (excepte en festivitats marcades) i és precisament en aquest últim punt on es contradiuen amb els talibans que tant utilitzen com a al·legoria del mal de qui ens protegeixen, pel què fa a la resta són igual de fills de puta.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 3: Friends Of Mine (Adam Green)


El tio probablement és un nen de papà, a qui li agrada anar de rar i viure "al límit" (si més no en quant a consum d'alcohol i drogues), però (quan vol) també és molt bo. Grans melodies i millors lletres en aquesta petita joia anti-folk. Publicat al 2003.

PD: el concert (gratuït) que va oferir per a unes 20 persones al Sidewalk Cafe de NYC al 2007, on vam tenir el plaer d'assistir i parlar breument amb ell, cervesa en mà, és un dels més especials als que mai he anat. Aquest disc sempre em transporta a aquella nit.