dimarts, 30 de juny de 2009

Take my name and just let me be


La fama i els diners donen poder a qui els té? O més aviat hi ha persones desconegudes per la majoria de nosaltres que controlen a qui té aquesta fama, en un afany irrefrenable per a fer més diners? Potser una mica de les dues? Quin paper juguen els medis de comunicació en aquesta equació? És en aquest darrer punt on un s'adona de com de manipulables som els consumidors del què sigui que dóna diners i/o fama a qui enriquim, des de la limitada llibertat de la nostra rutina vital.

El passat divendres ens vam llevar amb la notícia que el Michael Jackson havia mort. Jo no he estat mai un apassionat de la seva música, encara que crec que és de justicia reconèixer que era un gran músic i que sabia com transmetre les sensacions que volia, aprofitant la tecnologia al seu abast i les seves pròpies qualitats artístiques. Ara bé, el que fa dies que em fa ballar el cap és veure com hem picat (en menor o major mesura) l'ham que ens han llançat des dels medis de comunicació. Primer era el major artista de tots els temps, després només es va parlar de la seva possible pederastia, operacions estètiques, color de pell, etc., acabant en una espiral que va modelar una caricatura grotesca del propi Jackson (qui més qui menys, vam "tafanejar" quina era la seva última excentricitat/escàndol). Ara, però, se'l vol ressucitar com un ídol - sense oblidar de remenar una mica més la porqueria, que això sempre ajuda a vendre diaris o a guanyar espectadors.

No conec massa coses sobre la vida d'aquest fenomen social (tant per les coses bones com dolentes, ha deixat una petjada a la història), però em sembla que va ser una persona trista i solitària. Massa innocent (o massa macabre), massa ric, massa venerat i massa explotat; mica en mica la màquina l'ha anat exprimint i hem assistit a la seva lenta mort televisada. Molta gent s'ha fet rica (inclòs ell i la seva família). Em pregunto on són els límits morals a totes dues bandes del joc (artistes/discogràfiques/premsa/públic). El més trist, però, és l'exagerada hipocresia que estem presenciant. Servim-nos: un nou mite (i màquina de fer diners) ha nascut.

dijous, 25 de juny de 2009

Notícies esportives

2 events a comentar:

1) "Y no hase falta desir nada más".
2) "Eztà voztè molt brrrut, prezoner Mozley. Paszi a la sala de dutxges..."

dimarts, 16 de juny de 2009

Un cabró intel·ligent


De tant en tant, ens creuem amb records del passat que desenterren una petita part de nosaltres, que probablement ja havíem oblidat. Quan aquests records són càlids, sentim com una petita explosió d'alegria s'escampa dins nostre, donant-nos força per a continuar i per a recuperar aquell paràgraf del propi relat que fins aleshores estava tancat a les golfes, i que de ben segur ens servirà més endavant.

Fa uns dies, intentant dibuixar el futur amb l'Anna mentre passejàvem amb el Jac, em vaig creuar amb un d'aquests records; amb una persona a qui tinc molta estima, doncs no només em va donar molt d'afecte, sinó que és un dels arquitectes del meu pensament i de qui jo sóc ara. Lamentablement, com passa sovint amb els nens, aquesta part de la meva vida va anar quedant enrere a mesura que jo avançava en el meu camí.

El retrobament va ser curt, però intens (va dir poc, però amb molt de sentiment). No només us diré que és una de les coses, de les que m'han passat últimament, que més m'han alegrat, sinó que espero tenir l'ocasió de repetir el retrobament i, qui sap, si el meu cap i el meu cor m'ho permeten, ser jo qui pugui expressar-li tant encertadament tota aquesta estimació i calidesa.