dijous, 25 de febrer de 2010

Piratejant els comptes corrents d'altri


Cànon-robatori (perdó, volia dir remuneración compensatoria por copia privada) a tots els suports d'emmagatzematge i aparells reproductors, preassumint-ne un ús no legal. En la meva opinió, el propi cànon dóna prou arguments, sinó necessitat, per a descarregar-se el què a un li vingui de gust, encara que només sigui per tocar-los els collons i esborrar-ho a darrere (per ja no dir que dubto que massa gent es descarregui "art nacional").

Investigadors privats a casaments i comunions, fent grabacions il·legals, per a demostrar que no s'havia pagat per a posar paquito el chocolatero (aquest és el nivell musical del país; "artistes" i majoria d'oients).

Cobraments d'impostos en actes benèfics.

Cobrament a botigues i perruqueries per a tenir la ràdio posada (ràdio que ja paga el cànon pels aparells, pel suport d'emmagatzematge i per la difusió de "l'art"), fins si només tenen sintonitzada una emissora on no s'emet música.

I, per posar la cirereta al pastís, avui diuen que el capo (un tal Teddy Bautista, que és famós per fer una versió "rock" de les quatre estacions de Vivaldi, ull!), tindrà una pensioneta vitalicia de 24.500 euros mensuals, en un moment on s'està començant a veure que amb la situació actual la majoria de gent (la que paga el cànon, vaja) es quedarà sense pensió o amb una de prou reduïda com per a no poder ni comprar-se l'extensa discografia d'aquest xoriço.

Qui sap, potser si es revisessin els "negocis" que tenen tota aquesta gent, encara es trobarien prou diners per a tapar algun forat financer estatal o donar pensions a molts i molts jubilats. O potser podríem provar de fotre'ls una bobina sencereta de DVDs verges pel seu burgès darrere, mentre se'ls fa escoltar tota la discografia del Ramoncín a tot drap, obligant-los a l'hora a visionar una foto de l'Ana Belén despullada (o La Pasión Turca, és indiferent), fins que les supuracions oculars i auriculars els facin recapacitar.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 5: L.A. Woman (The Doors)


L'últim disc d'un grup amb un so tant poderós com la personalitat del seu líder. Crits trencats d'un lizzard king en les últimes etapes de la seva autodestrucció. Brillant. Publicat al 1971.

dijous, 18 de febrer de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 10: 1 any


Sembla mentida que ja hagi passat un any. L'excés d'activitat que et genera el fet de tenir un tro com el Jac fa que perdis la noció del pas del temps. A més, l'alegria i felicitat que t'aporta fa que no prestis massa atenció a quin dia o mes et trobes. I de cop i volta, t'adones que has passat de poder-te posar la boleta, quietonet i totalment estirat, damunt una cama, mentre mirava a l'infinit amb una expressió de desconnexió amb la realitat al petit rostre, a tenir un petit revolucionari que gamba per casa, explorant cada petit racó, sense parar quiet un instant i prou gran i amb prou força com per a tenir feina per a dur-lo a sobre massa estona.


Just amb el primer aniversari hem tingut els primers passos. Hem passat de fer el Chuck Berry (fer petits passos pivotant sobre una cama, però en el cas del Jac, a diferència del pare del rock'n'roll, descrivint petits cercles) a desplaçar-nos quatre o cinc metres (amb la mateixa gràcia i estabilitat que el Frankenstein), cada cop més de pressa i cada cop amb menys por (tot i les freqüents caigudes).

Puc dir, sense cap dubte, que ha sigut l'any més intens i més feliç de la meva vida. I fins ara només hem vist les primeres passes del Jac, les primeres que realment donen sentit a tot allò que jo hagi pogut fer fins ara.

dijous, 11 de febrer de 2010

Guillotina 2.0


L’altre dia fent zàping vaig topar amb un programa brossa de la MTV (la M deu ser de Merda, perquè Música poca i quan en posen sol ser Merda). El programa pretenia fer safareig sobre les possessions d’algunes de les persones més riques dels estats enganxats de l’amèrica de dalt (com deia l’avi Pere).

En aquell capítol van parlar dels magnats de Wall Street. Després de mostrar unes mansions immoralment grans i horteres a més no poder, van procedir a parlar dels guanys de cadascun d’aquells malparits. El més tonto guanyava de l’ordre de 10.000 milions de dòlars l’any. El pitjor és que van explicar alegrement que l’any passat, amb la crisi mundial ofegant a tanta gent arreu del món, van tenir una “paga extra” al voltant dels 1000 milions de dòlars (tenint el rècord un toixonet al que només li faltava l’uniforme de les SS). Això si, van deixar ben clar que aquests fills de puta donaven diners a causes benèfiques: van explicar com si fos la gran cosa, que un dels que tenia més beneficis havia donat 10 milions de dòlars a no sé quina organització o causa benèfica. Amb una entonació que denotava “ho veieu, porcs, vosaltres aquí asseguts mirant una TV que us ha costat prou diners com per donar de menjar a mil negrets de l’Àfrica... perquè no segui el seu exemple?”. És que encara li hem de donar les gràcies? Aquest tio, en beneficis extres, s’ha fotut a la butxaca els calers de moltes famílies que ara passen gana. I és clar, s’ha de culpar la falta de visió d’aquestes famílies en invertir o la seva exagerada ambició en demanar uns préstecs que ara no poden tornar. Que s’han quedat sense feina perquè les accions de l’empresa han caigut en picat (pèrdues per un costat, beneficis per l’altre)? Així és la democràcia i la liberalització econòmica et respondran.

La mateixa setmana per la ràdio s’hi han pogut escoltar economistes parlant de com s’especula amb accions de qualsevol tipus, incloent-hi el deute nacional de països molt tocats per la crisi (no sé què de “llogar” unes accions, inundar el mercat venent-les a un preu X, fer-les caure a un preu molt inferior a X degut a l’excés d’oferta i recomprar-les, emportant-se un gran benefici) . La mateixa gent explica com les empreses han de veure el fet de contractar un treballador com una transacció que ha de maximitzar el benefici i la productivitat de l’empresa. Sempre insisteixen en que la ètica, la moral i la humanitat no s’han de barrejar amb l’economia. Només s’ha de pensar en termes econòmics, per treure’n el major rendiment. Després el tema humanitari el tracten igual que els depredadors de Wall Street. Parlen d’organitzacions benèfiques (on molta gent que ha estudiat ESADE i/o altres merdes similars i que tenen posicions de cert pes dins aquest joc remenen les cireretes), de com cada cop hi ha menys pobresa (en termes econòmics) al món i de les contribucions personals que hi fan.

Quan sento aquestes coses em venen ganes d’aixafar caps. O de tallar-ne. De tractar aquesta gent com a actius contaminats que s’estan carregant el món: que estan minimitzant (o impedint) els beneficis de la vida de la gent atrapada en un sistema que no entenen, que no poden canviar i que són partícips (més o menys) inconscients del joc que els crema. Em venen ganes d’especular amb el seu benestar personal i fer esclatar la merda de bombolla on viuen a cos de rei.

No es pot obrir als ulls a qui se’ls ha arrencat per a no veure la destrucció que aquesta societat que tant defensa està provocant. Ells, però, ja han après que si només tires el menjar podrit a la gent quan aquesta té gana, pots acabar amb el cap en un cistell. És per això que s’han inventat la classe mitjana, on també hi ha menjar a punt de caducar però en bon estat. A més, serveix per a que la classe baixa tingui una fita a la vida, un esglaó a pujar. Només els queda netejar consciències amb accions benèfiques, jugant amb la sensació de culpabilitat d’aquesta classe mitjana i ja queda el cercle tancat. Fills de puta tots. Clons de la mateixa aberració. Foguera per a tots els seus calers, per al seu sistema de vida i per a la seves putes conviccions.