dimarts, 30 de juny de 2009

Take my name and just let me be


La fama i els diners donen poder a qui els té? O més aviat hi ha persones desconegudes per la majoria de nosaltres que controlen a qui té aquesta fama, en un afany irrefrenable per a fer més diners? Potser una mica de les dues? Quin paper juguen els medis de comunicació en aquesta equació? És en aquest darrer punt on un s'adona de com de manipulables som els consumidors del què sigui que dóna diners i/o fama a qui enriquim, des de la limitada llibertat de la nostra rutina vital.

El passat divendres ens vam llevar amb la notícia que el Michael Jackson havia mort. Jo no he estat mai un apassionat de la seva música, encara que crec que és de justicia reconèixer que era un gran músic i que sabia com transmetre les sensacions que volia, aprofitant la tecnologia al seu abast i les seves pròpies qualitats artístiques. Ara bé, el que fa dies que em fa ballar el cap és veure com hem picat (en menor o major mesura) l'ham que ens han llançat des dels medis de comunicació. Primer era el major artista de tots els temps, després només es va parlar de la seva possible pederastia, operacions estètiques, color de pell, etc., acabant en una espiral que va modelar una caricatura grotesca del propi Jackson (qui més qui menys, vam "tafanejar" quina era la seva última excentricitat/escàndol). Ara, però, se'l vol ressucitar com un ídol - sense oblidar de remenar una mica més la porqueria, que això sempre ajuda a vendre diaris o a guanyar espectadors.

No conec massa coses sobre la vida d'aquest fenomen social (tant per les coses bones com dolentes, ha deixat una petjada a la història), però em sembla que va ser una persona trista i solitària. Massa innocent (o massa macabre), massa ric, massa venerat i massa explotat; mica en mica la màquina l'ha anat exprimint i hem assistit a la seva lenta mort televisada. Molta gent s'ha fet rica (inclòs ell i la seva família). Em pregunto on són els límits morals a totes dues bandes del joc (artistes/discogràfiques/premsa/públic). El més trist, però, és l'exagerada hipocresia que estem presenciant. Servim-nos: un nou mite (i màquina de fer diners) ha nascut.

1 comentari:

Pere ha dit...

No hi ha límits morals. Tots estem immersos dins d’una gran bola d’interessos, diners, mentides i avarícia.
Sols et queda mantenir el teu petit mon net de tota aquesta rauxa, i quan això et falla ets un Michael Jackson. Fins i tot el seu petit univers estava podrit. Una família sense escrúpols i uns amics falsos. Tu veus clar que el podries haver ajudat, però tu no eres el seu amic.