dijous, 3 de desembre del 2015

L'olivera sagrada


Com diuen les sagrades escriptures, el tot poderós (Jesús, Miquelet o com n'hi vulgueu dir) solia visitar freqüentment el mont de les oliveres; bé, dir-ne mont d'una petita extensió de no més de quatre metres quadrats potser és una mica exagerat... i, de fet, d'olivera només n'hi ha una i no és massa gran. 

Allà solia realitzar-hi les seves pregàries i sermons; vaja, que es fumava algun que altre piti, tot donant voltes a idees, pensaments massa complicats (per a les persones normaletes, vaja). 

I vet aquí, que en un mal dia, alguna injustícia divina va despertar la seva ira... o potser només és que el tio és una mica grapes. El fet és que l'olivera sagrada va esclatar en flames. Foc diví, purificador (malgrat la pudor del test de PVC desfent-se i de l'adob químic cremant). 

Més tard, un ruixat tempestuós i incontrolat va apagar l'olivera (i el test). Només s'havien cremat algunes arrels (i el test, és clar), però l'olivera semblava haver sobreviscut intacte. 

Miracle (o potra). 
Donem-ne les gràcies al senyor.

dimecres, 4 de març del 2015

Primeres proves del nou monoplaça de McLaren La Sana


Montmeló, Catalunya - 22 de febrer del 2015, 12:33h (UTC+01:00)
El comandant F. Alfonso, posseïdor de dues "Cruces Laureadas de San Fernando", puja al seu vehicle amb l'uniforme de guerra posat i les noves armes a punt. Sense perdre temps surt disparat i condueix a tota velocitat cap al seu objectiu. Està decidit a reconquistar la terra enemiga i res l'aturarà.

Montmeló, Catalunya - 22 de febrer del 2015, 12:43h (UTC+01:00)
El vehicle es troba aturat i envoltat de fum. El comandant F. Alfonso sent parlar en una llengua estrangera (potser polac, no n'està segur) i dedueix que ja ha arribat a destí. Educadament pregunta:
 "Ma cosa è successo?".

Sembla que no l'entenen. Insisteix:
"Ma cosa è successo? Ma cosa è successo? Ma cosa è successo?".

dilluns, 2 de març del 2015

As tears go by



No recordo exactament quants anys devia tenir quan vaig anar a la meva primera Fira del Disc de Col·leccionista de Catalunya (uns 13 o 14), però si recordo que tot just començava la meva felera pels Beatles i que no esperava, de cap de les maneres, el què vaig trobar-me dins el Palau Alfons XIII. Un inflable gegant del submarí groc, vitrines plenes de guitarres i altres objectes de culte i, sobretot, milers de vinils i d'aficionats a la música. Recordo l'olor dels discs antics mentre els remenava i el món que vaig descobrir aquell dia: quanta música hi havia esperant-me, tants artistes que no coneixia i, per damunt de tot, quantes joies amagades dins aquelles velles caixes podria arribar a trobar dels meus estimats Beatles.

Des d'aquell moment us puc ben assegurar que em passava tot l'any esperant la Fira del Disc, estalviant tant com podia (i, per tant, arrapinyant totes les monedes de 100 i 500 peles que els meus pares i avis em posaven a l'abast) i escoltant el Tarda Tardà religiosament cada dissabte a la tarda. I així, vaig anar creixent, amb aquella remor màgica de l'agulla sobre el vinil de fons.

Recordo també molt clarament el dissabte on, entre cançó i cançó, el Jordi va anunciar que no organitzaria més la Fira del Disc. Si, n'hi ha hagut més i, si, he assistit a alguna d'elles, però qualsevol persona que vagi anar a una de les del Tardà, sabrà que ja no és el mateix (potser és només el pas dels anys, que fa que el nostre cervell, cada cop més tossut, tenyeixi els records amb un vel daurat de nostàlgia). De fet, coincidint amb aquest fet, vaig aparcar la meva fília musico-col·leccionista durant una bona temporada (fins al punt que em vaig perdre el Museu del Rock). 

Coses de la vida, però, fa relativament poc m'ha tornat a agafar la ceba amb la mateixa intensitat que quan tenia aquests 13 o 14 anys. Així doncs, Jordi, malgrat els vells rockers mai moren, sento que amb tu se'n va una petita part d'aquests records meravellosos.

Aquesta nit m'escoltaré als teus estimats Jagger i Richards a tot volum, amb la remor de l'agulla sobre el vinil de fons, com un lleu xiuxiueig de comiat. Paraula d'Stone.

divendres, 15 de novembre del 2013

Una opinió de pes

L'altre dia em van fer notar que fa molt de temps que tinc el blog parat. De fet, em van preguntar si l'havia tancat. Suposo que la veritat és tant simple com que me'n vaig cansar. Si bé és cert que em servia per a desfogar-me, vaig arribar a la conclusió que la única solució a la situació denunciada era l'amputació de testes dirigents. Així que em vaig cansar d'abocar el meu cabreig continuat a la xarxa.

Les coses no han canviat gaire (continuo cabrejat i la situació no sembla haver millorat massa), però torno a sentir la inquietud de posar xorrades al blog (segurament amb molta menys freqüència).


I començaré el drenatge de ràbia acumulada amb una notícia que, tot i no tenir cap mena de rellevància, m'ha tocat els nassos a base de bé. Per començar, no amagaré que la MonsterFat (tal i com li deia el Freddie), sempre m'ha caigut gorda. Però és que s'ha de tenir la cara molt gruixuda per defensar tant aferrissadament l'espanyolitat pròpia mentre es té la residència fiscal a Andorra.

PD: estic segur que a la persona que em va fer notar l'abandonament del blog li deu sortir sang de les orelles quan sent l'anunci aquest de la loteria (amb l'aparició estel·lar de la nostra convidada d'avui) on es destrossa "Always On My Mind". Ja ho havia dit fa molt de temps, napalm, molt de napalm.

dijous, 5 de juliol del 2012

Everything is everything, but you're missing


No vam compartir gaire: converses de vestidor de gimnàs. Però aviat vam connectar, gràcies al Boss. La teva passió per la seva música i les boniques experiències que et portava seguir-lo arreu. Jo l'he escoltat des de ben petit, de fet va ser el meu primer concert de rock i la seva música em porta molts records. Les nostres converses de vestidor i la teva il·lusió durant l'últim concert a Barcelona ja formen part de les imatges que m'evoquen les cançons del Bruce. Bon viatge Pere.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Retalls de setmana santa de quatre dies d'abril

A casa amb el Darth Puça"Papa, posa'm el tros de la granota que despulla a la Leia" (3 anys i 2 mesos, la testosterona comença a actuar).

Sortim al carrer, ell i moto corren molt. Jo ja no tant com abans. Estic baldat!

Se'n va a dormir. Descansem, per a poder jugar més demà!


Sessió de bones 'B-movies' amb l'Anna

"- Your mother ate my dog!"
"- Not all of it..."

----------------------------------------------------------------------------------

A Sabadell...¿Quién me ha robado el mes de abril? Lo guardaba en el cajón, donde guardo el corazón.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Stay hungry, stay foolish


The people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.