dimarts, 24 de març de 2009

Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 3: Jacpocalipsi


Crec que la boleta diabòlica ha arribat al sostre de la seva capacitat de protesta mitjançant atacs químicobiològics. No dubto que el seu enginy encara no s’ha ni encetat i que el millor encara està per veure, però aquesta que relatarem ara és difícil de superar.

El gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia estava sota mínims (matí d’un dia laboral: mare sola). Per si les baixes fossin poc, els efectius disponibles tenien les seves forces altament minvades després d’una dura nit d’improvisats atacs (especialitzats en fer perdre el control psíquicoracioemocional a través de l’aplicació continuada d’un so altament agut – també bastant molest). Tot i això, heroicament, es va procedir – per enèsima vegada en mig matí – a la higienització del Jac.

L’Anna, amb samarreta de màniga llarga (sense cremalleres o altres ginys que facilitessin la seva extracció), procedeix a treure el bolquer. Se sent un... Tro? Noooo! El soroll que fa sempre el nen quan... No hi ha treva, ni es dóna temps a la retirada. Surten els “perdigons”. Anàlisi dels danys: mare, nen i canviador plens de merda.

Amb la samarreta regalimant (i aquella fragància – fins m’atreviria a descriure-la com a essència, de tant pura que és) l’Anna veu com el Jac està més emprenyat que mai. Riure histèric.

Però cal sobreposar-se... Primer cal treure’s la samarreta. Com? Ja sabem que els productes naturals van bé pel cabell, però... Més o menys s’aconsegueix. Agafa una tovalloleta... Ara plou? La pistoleta està rajant en totes direccions! Anàlisi dels danys: mare xopa, nen, canviador i terra “enfangats” (per sort, aquesta vegada el cotxet s’ha salvat). Ara, ara si que està més emprenyat que mai el nen. Riure encara més histèric.

Sort que un bon bany relaxa...

dilluns, 23 de març de 2009

Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 2: glopejant el món


Avui presentarem un rànking de les 5 millors glopades ideades per la boleta diabòlica, en ordre ascendent (en quant al valor, destresa i/o enginy malèvol que cal tenir per a la seva planificació i posterior execució):

- 5a posició - el pare és tonto: el Jac, assegut a la seva cadireta-gronxadora (des d'on governa les nostres vides i planeja totes les seves mostres d'ingeni), comença a queixar-se; encara no plora, però és evident que vol que li fem cas. L'agafo i ell descansa el seu caparró (pobret, està perdent el cabell de la part superior - estil frare) a la meva espatlla. Jo li acaricio el cap i... Què és aquesta escalforeta? Una glopada, com no! No ha passat res; em canvio la samarreta (error de novell!). El Jac em despista amb una hàbil mirada de "ja està, ja estic bé, tot passat... però, agafa'm!". Me'l torno a posar al damunt i... Evident! Glopada!

- 4a posició - el pare és realment tonto: toca bany i, com sempre, m'encarrego de treure bolquer (d'higienitzar la zona, en cas de necessitat) i transport del nen al bany. Havent après dels errors passats, ja miro que la pistoleta hagi buidat, abans de procedir. Arribo al bany (amb samarreta i jersei nets, si) i miro content a l'Anna (com qui ha reconquerit un terreny perdut - o, com a mínim, ha recobrat una mica de l'autoritat que mai sap si realment ha tingut). El Jac em mira amb cara d'estar sospesant la situació (com dient "per què està tant content aquest tio?"). De nou, era una finta. La glopada va ser prou potent per empastifar el jersei, la samarreta, el meu braç i el terra del bany. Ara ja ens podem banyar (somriu)!

- 3a posició - el Jac és valent (i una mica mimat): aquí no es jutja una sola glopada, sinó diverses. La seva elevada posició al ràking es deu a la valentia que cal per a embrutar (deliveradament o no, això manca absolutament d'importància) alguns (bens in)mobles de la mare (si, cal ser realista, a mi me'ls deixa fer servir... sota promesa de no embrutar-los ni, sota pena de mort, fer-los malbé). En primer lloc va ser l'estimat sofà, color cru, diverses vegades (aquí, reclamant per tots els homes de la casa, el meu nen!) i després va seguir una de les cadires, de lluent cuir marró. El millor, la mirada de "estima'm, que sóc petit i molt mono" del nen i la reacció de "pobret!" de l'Anna. És un crack!

- 2a posició - l'àvia és incauta: podria ben ser la primera posició del rànking, ja que és una glopada de 9 sobre 10. El nen rondina. L'àvia diu "pobret, deu tenir mal a la panxa" i l'agafa (això després de dir-nos que no li hem de fer cas sempre que plori... Això és impossible! T'atrau com el cant de les sirenes). Se'l col·loca al damunt. Jo l'aviso "vigila, que ara farà una glopada". Ella diu "no passa res, ja netejarem la samarreta". Tot seguit, procedeix a aixecar el Jac fins... a l'alçada de la seva cara (no ho proveu a casa)!!! Aquí ell va veure clar que era "ara o mai". Cal que expliqui com va acabar? Heu vist l'exorcista, oi?

- 1a posició - tastar la pròpia medicina: aquesta requereix d'una gran habilitat i rapidesa d'execució. L'Anna l'està canviant (i ja ha fet com 4 o 5 glopades, així que l'operació sembla que serà tranquil·la). En el procés de donar-li la volta - l'havia posat cara avall per poder cordar-li la samarreta, i calia tornar-lo a posar, per raons evidents, cara amunt - fa la glopada, que arriba al canviador al mateix temps que el cap del nen. Resultat: semblant a posar-se mig pot de gomina a una petita part del cap. Però és que ja ens havia avisat que no li agradava la colònia... i nosaltres anar insistint! Cal afegir que l'acabàvem de banyar.

dijous, 19 de març de 2009

Ràbia: a un pas dels disturbis


Govern pel canvi. Govern d’esquerres. El govern del poble i pel poble. Merda. Merda. Merda. Quins fills de puta! Quant miserable que hi ha esforçant-se a escalar en un sistema que no s’aguanta per enlloc i del que reneguen públicament. I com donen pel cul! Estem sota la dictadura de gent sense escrúpols, sense esperances i amb un grau de retard mental bastant important.

Jo no he viscut la dictadura, ni els grisos, encara que tinc la sensació d’estar començant-ho a viure. Els estudiants, entre d’altres, tenen una de les funcions més importants de la societat: protestar, revoltar-se, desafiar l’autoritat, discutir-la; intentar canviar les coses. Quan la gent entra en el cercle de treball-diners-casa-cotxe-etc. normalment s’encadena als engranatges que engreixen la societat que s’ho està carregant tot. Llavors sembla que ja no hi hagi temps per a res més que no sigui conservar la feina, intentar escalar i perseguir un somni que mai s’ha tingut, sinó que algú s’ha inventat per tenir-nos calladets i sense emprenyar.

Hi ha qui diu que aquests que es revolten només són penques, gent que no fa res, que no sap res, que només busca sarau. A part del gran error que és generalitzar, cal veure que molts dels que fa 10, 20 o 30 anys eren així, no només ho continuen essent, sinó que ara són polítics, policies, ens firmen les hipoteques o bé ens aconsellen legalment. Però ara els aplaudim i deixem que guiïn les nostres vides. La gent que sol estar més en contra dels canvis són els que més ho necessitarien: senyors de 45 anys, amb una panxa que amb prou feines els deixa posar la samarreta del seu equip de futbol preferit, per anar al camp a cridar com energúmens, en l’únic espai on es senten lliures. Quina gran victòria de les societats occidentals el canviar l’extremisme religiós pel fanatisme futbolístic. Encara que també trobem els senyors de 45 anys, fervents creients, amb 8 fills als qui no han fet de pares mai i amb la moral tant recta com el pal d’escombra que porten posat al cul.

Cal, també, fer un esment especial per al conjunt de vividors que hi ha als sindicats i comissions “d’obrers” (qui coi els ha dit que representen als treballadors?). No només tenen la intel•ligència sota zero, sinó que són els gossos més fidels del sistema.

I què dir dels imbècils, amb mig dit de front, que es pensen que posar-se un uniforme els dóna autoritat i impunitat (moral i jurídica)? Com són els tríptics per recaptar mossos? Prometen poder descarregar tota la ràbia que porten a dins contra “rojos - separatistas - independentistas - radicales”? Que valents, dins els seus uniformes reforçats i darrere els seus cascs i escuts! Usar porres contra gent que protesta pacíficament. Continuar apallissant quan ja són a terra. Pegar-los al cap (no estava prohibit?). I llavors diuen “ens han tirat cadires”. I me n’alegro si us trenquen la carcanada, cabrons! Com diu la meva germana “no us mereixeu la senyera que porteu”.

Ja no n’hi ha prou amb demanar la dimissió del Xoan (quin grandíssim malparit!), ni de la resta de govern. Ja està bé de que ens quedem a casa, adormits o acollonits. Ja n’hi ha prou de deixar-nos trepitjar (a casa i pels veïns del costat). Aneu tots a la merda! Estem a un pas dels disturbis, es pot olorar al carrer.


Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.

(El Jorn dels miserables, Lluís Llach)

dimecres, 18 de març de 2009

Indolència moral


Avui m’agradaria comentar lleugerament tres esdeveniments que han fet dringar el meu cor en un esclat d’alegria incontenible, mentre m’arrossegava lentament per la C-32 a les 7 del matí:

1) Il padrino papa, Joseph Goebbels-Ratzinger, de visita a l’Àfrica ha dit que la sida “no es pot resoldre amb preservatius, sinó amb una renovació espiritual; abstinència i oració – negrates, que sou iguals que els micos”. També ha dit que està en contra de la “lluita entre les diferents religions – excepte contra els jueus; sort que vaig poder rehabilitar al bisbe Williamson, decent home de nostrusenyor, que sap la veritat sobre el mal anomenat holocaust. Això amb les SS no passava”.

2) Aquest matí el subnormal del conseller d’interior, també conegut com Xoan el Verd, ha enviat dos dels seus subordinats motoritzats a acollonir/controlar ensenyar-nos als il·lusos conductors (mitjançant l’exemple institucional) com s’ha de circular sota la seva dictadura a les vies amb velocitat variable; s’ha de conduir tranquil·lament entre 110 i 130 km/h i en cas de radar o bé passar pel carril més a l’esquerra (on no hi ha càmera) o bé frenar a la velocitat que indiqui el panell lluminós (que no es veu fins que no hi ets a sobre). Dono fe que els senyors mossos miraven atentament – amb xuleria paternalment, m’atreviria a dir - els cotxes per tal que es sentissin acompanyats en aplicar aquesta tècnica de conducció variable.

3) S’ha anunciat que, seguint en la línia habitual de no fer un circ de la informació, s’estrenaran dos programes a la televisió que segur tindran molta audiència: una mini-sèrie pornogràfica (sadomasopederoterrorífica) – amb tot luxe de detalls – sobre els 24 anys de vexacions a que va ser sotmesa la pobre noia alemanya en el sotan on la va recloure el seu ¿pare? i un concurs on els participants no només hauran d’esbrinar el qui, l’on i el com sobre l’assassinat de la jove sevillana, sinó que participaran en la recerca del cos, mentre fan una recreació de la seva teoria en viu i en directe.

Encara que ara mateix em sembla un pèl frívol, probablement anirà bé per a relaxar una mica els ànims, tancar parlant sobre el patètic renovat mètode per a escollir el nou campió del món a la F1. Un gran encert, si senyor. Encara recordo quan es va canviar el sistema de puntuació, ja que donar 10 punts al guanyador i 6 al segon era injust i dolent per a l’espectacle (si no hagués estat per això, el Schumi no tindria ni un trist títol, oi Rubinho? Vinga va, que aquest any ho tens fet!). Com a argument per al canvi he sentit que, amb el nous sistema, l’any passat la corona hagués estat pel Massa (a vegades m’he de recordar a mi mateix que sóc ferrarista... Schumi torna! O fitxeu al Vettel ja!).

dimarts, 17 de març de 2009

Venus in furs


Realment hi ha gent que està descol·locada. No només uns quants segles, sinó que sembla que visquin en una dimensió paral·lela, on tot el què cal saber està escrit en un llibre que ells mateixos van muntar, censurant i/o canviant el què no els agradava, després de centenars d’anys de distorsió, perdó, transmissió boca-orella.

Però no parlaré de la gran cagada de comparar una vida humana (un nadó) amb un animal (es nota que no són pares). Tampoc parlaré de que en un estat laic (o això diuen) la llei i les creences religioses (d’una majoria, si) no s’haurien de barrejar i encara menys confondre els respectius rols. No parlaré de com s’ha protegit històricament la vida des dels cercles de poder episcopal (i encara menys mencionaré com un sector dins aquests cercles ha usat els nens per a les seves perversions... dic mostres d’estima profundes fins l’ànima). Tampoc parlaré de que, com apuntava abans, es creguin que tenen el poder de la raó inequívoca a les seves mans.

Evidentment com pare que sóc no puc ser insensible al tema de l’avortament. No puc entendre que hi hagi gent que pugui decidir impossibilitar la vida que creix dins seu (fins quan pots sentir els batecs, notar com es mou...). Això quan hi ha infinites fonts d’informació i mètodes per a evitar arribar a aquesta situació no desitjada. Sé però que hi ha casos – que per sort no he hagut d’afrontar – on la situació pot no tenir altra sortida digna (encara que t’excomulguin per practicar l’avortament a una nena d’11 anys a qui el seu ¿pare? – monstre cabró – violava). En tot cas, tampoc parlaré d’això ja que em semblaria frívol generalitzar. Cada cas deu ser un món, encara que, sincerament, sentir que algú “no està en el moment adequat” provoqui un calfred. No em crec amb prou autoritat per jutjar a ningú i menys en un tema tant difícil com aquest.

Del que vull parlar és dels collons que té usar com a exemple la gran protecció que hi ha per als animals al país de les “corridas de toros”. Bravo!

dimecres, 11 de març de 2009

Chorrear


One, two, three, four
Can I have a little more?

(All together now, The Beatles)

dimarts, 10 de març de 2009

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 1: el primer bany


Principalment, podria dir que jo en sóc el culpable. Bé, més aviat la meva falta d'experiència (la meva ingenuïtat fins i tot).

Després de sopar es va reunir el gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia (últimament especialitzat en supervivència en condicions extremes de baix descans en horari nocturn). La reunió va ser curta i la decisió aprovada per unanimitat. Calia aprofitar el necessari canvi de bolquer, per a efectuar la primera operació de neteja en banyera a la nostra petita boleta ploranera.

Jo era l'encarregat de treure el bolquer, de la primera etapa de neteja amb tovalloleta i transport del Jac a la banyera. Fetes les dues primeres tasques, sabent que el lavabo ja estaria calent i amb ganes de veure la cara resultant del primer contacte amb aigua i sabó, vaig decidir de portar el nen tal com va venir al món, aguantant-lo dret (o tant dret com el seu equilibri precari el deixa) de cara a mi (és a dir, amb la seva pistoleta del terror apuntant-me).

Entrem. Ell veu a la seva mare. Em mira amb aquella cara d'estar-me estudiant (però no, era una finta - ni el Jordan ho feia tant bé!). Evidentment la pistoleta comença a rajar. El primer impuls és de portar el Jac corrents a... A on? A la banyera? A la pica? A la tassa? En menys d'1 segon m'adono que l'impuls és inútil. El mal menor és deixar-lo acabar.

La samarreta està xopa. Els pantalons també. Al terra hi ha un bon bassal. L'Anna està pixant-se de riure. El Jac està satisfet, molt satisfet.