dilluns, 29 de març de 2010

El collons de brau


Doncs si, aquest cap de setmana, un cop més, el collons de brau ens va tornar a "fotre la cursa enlaire".

D'acord, va ser un accident típic de sortida a Melbourne (potser l'Alfonso es va creure una mica massa que podia recuperar el què havia perdut arrancant malament, cosa estranya en ell, per més que em costi reconèixer-ho en veu alta), però que precisament sigui el Schumi qui se n'hagi d'emportar la pitjor part... Si hi sumem que encara no estem en forma del tot (tantes voltes per a passar l'Alguersuari?). Però no passa res, mica en mica... paciència, ja guanyarem (no cal que torni a ser el Michael de fa 5 o 6 anys - que tampoc ho podrà tornar a ser).

I el Vettel i el seu "brau vermell"? Ja fa temps que penso que quedant-se en aquest equip s'ho posa difícil per a ser campió del món algun dia, espero equivocar-me perquè és un gran pilot (potser el millor damunt la graella actualment).

El que em va fotre més ràbia, però, és veure que per més que s'hagi esforçat a netejar la seva imatge, l'Alfonso encara té la boca massa grossa. Si, jo també penso que el Button és mediocre, però de moment és l'actual campió del món i només està 6 punts per sota. El Kubica és bo, un esverat (com ho era el Montoya) i això pot ser una trava difícil de superar per a ser campió del món, però, com a mínim, ens assegura un bon espectacle. I, si, alguna vegada he dit que el Massa no estava a l'alçada de Ferrari, però deixem-lo créixer com a pilot. A més, ara que l'Alfonso és el principal pilot de Ferrari, l'alçada de l'equip ha caigut molt avall! Per cert, només està 4 punts per sota. No obris tant la boca, no sigui que algú se t'hi cagui (tant de bo)!

PD: preneu nota per quan d'aquí a un temps jo torni a indignar-me amb aquest capullo i els seus seguidors amb la bandereta espanyola del brau, per no tornar-me a dir que ell no té la culpa de tenir els seguidors que té. Ja se sap que cap foc pot començar sense una guspira.

divendres, 26 de març de 2010

Pedofília santificada


No només encobreixen els fets, donant peu a futurs abusos i impedint, en la mesura del possible, que aquests s'arribin a castigar, sinó que un cop surten a la llum pública encara pretenen justificar-los, treure'ls importància i buscar el perdó de la opinió pública emparant-se en com d'humà és errar. Quins fills de puta! Al cap i a la fi, potser fer servir els cristians d'antorxa-humana per il·luminar les entrades del Colosseu a l'antiga Roma no era tant mala idea.

dimecres, 24 de març de 2010

La societat taujana


Ahir vaig poder constatar (com ja creia de fa temps) que per més calers que tingui una persona, si el seu "estatus social" no va acompanyat d'un mínim nivell cultural (i, per tant, d'educació), aquesta formarà part sempre de l'estrat més baix (i més perillós) de la societat on - ens agradi o no - hem de conviure.

Ho heu endevinat, la llum la vaig veure durant una reunió de veïns que vaig haver de sofrir durant més de dues hores. Parlaríem d'una comunitat formada principalment per gent de més de 50 anys, que a jutjar pel seu comportament, gaudeixen d'un bon estatus econòmic gràcies als béns heretats. També queda clar que pensaven treure rèdit d'aquests béns sense haver de fer el més mínim esforç (econòmic i personal, en quant a baralles amb obres, temes d'ajuntament i problemes de lloguer). També es va fer evident que aquesta gent (en la meva opinió, els culpables reals de la bombolla que ha submergit el país en una depressió econòmica) considera a la gent jove com estúpida, no els té cap respecte ni consideració i, per rematar-ho, els culpa de la situació actual (allò de "haurieu d'haver viscut el què hem viscut nosaltres, què facil que ho teniu tot avui en dia", etc.). Aquí és on entrem les dues parelles joves que també assistíem a la reunió observant amb vergonya aliena la pintoresca representació de taujans (és a dir, paletos) a qui la butxaca els fa sentir-se autèntics Trajans.

Amb el risc de ser titllat de masclista (a part de "classista"), diré que la reunió va venir conduida per dues senyores grans altament exaltades, probablement a causa del desajustament hormonal propi de la seva edat.

La primera era una dona grassa, amb el cabell curt i tenyit d'un color ataronjat, que cridava tal peixatera a plaça i que, de ben segur, en presentar-se-li un document a signar, o bé ho fa amb una X de traç vacil·lant o bé engulleix a qui li presenta el paper sense mastegar (sinó empenyent el pobre desgraciat dins el pap, amb les dues mans, tal i com hem vist a les pel·lícules de ciència ficció que es feien abans de tenir videojocs de dues hores i mitja projectats a les sales de cinema). Aquest contundent esser tenia com a acompanyant un home extremadament prim, menut, calb i amb una dentadura que recordava a Nosferatu. Evidentment les poques vegades que va gosar parlar (demostrant un nivell racional que seria l'enveja entre la comunitat de coloms que tenim al terrat comunitari), va mirar de reull a la seva dona, tot abaixant el cap, com qui espera ser castigat. La dona tenia un estil comunicatiu "colonialista": no intercanviava frases amb els essers que considerava inferiors, sinó que bordava les ordres a seguir. El millor ho va deixar per al final de la reunió. En aquell moment, va treure's la disfressa de Goebbels que duia i ens va deixar veure el seu petit cor, demanant de quedar exempta de les despeses d'escala, doncs tenia un contracte de lloguer antic i no podia xuclar prou sang pel local que, desgraciadament, forma part de la comunitat que ve regida per unes normes democràtiques tant molestes, on s'escolta la veu d'altri.

El marit


La senyora


La segona va arribar una mitja hora tard i va tenir una entrada triomfant: va entrar suada (com si s'hagués dutxat), cridant i no va trigar ni un minut a ensenyar-nos un feix de bitllets de 500 euros (diner "blanc" segur!), en esser recriminada per l'administrador de la finca per un impagament bastant elevat, que dit sigui de pas, sempre troba l'excusa per a evitar de solventar. En aquest cas, pel que hem anat deduïnt a les reunions, la família d'aquesta senyora era propietaria de tot l'edifici (o de quasi tot), de forma que - tot i haver-se'n venut la major part - sent que la globalitat de l'immoble és seu i que, per tant, s'ha de fer allò que expressi com a desig personal. Bàsicament, donat l'alt coeficient de co-propietat que té, es dedica a fer xantatge amb l'impagament de totes les despeses derivades de les decisions preses per la comunitat i votant en contra de la voluntat majoritària, fins aconseguir allò que ella vol assolir. En aquest cas, les velles renyines i picabaralles, van sortir a la llum, amb totes les desqualificacions que pugueu imaginar per a la gent present i per a aquella que no va tenir el plaer d'escalfar-se les orelles amb tanta filantropia.

A la propera reunió tenia pensat de fer el què no va saber fer l'administrador: posar ordre, doncs toca bastant els collons perdre dues hores sentint a les dues lloques queixar-se de tot i barallar-se pel domini d'un corral que fa anys que ha deixat d'existir. Ben pensat, però, em dedicaré a fotre-hi cullerada i atiar el foc. Segur que serà molt més divertit comprovar quina de les dues es converteix en l'increïble Hulk abans.

dilluns, 22 de març de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 11: El blues de la guarderia



Tot el pit del nen és una mocositat
i sembla que té la panxa desfeta;
vigila, sembla que li he sentit una ventositat...
aquesta roba ja no hi ha qui la faci neta.

Sembla que li facin mal les orelles
però ja no vomita i torna a tenir gana;
pobret, està bullint i té les galtes vermelles...

antibiòtic durant una setmana.

Mira'l, no s'aguanta dret
i té la panxa pitjor que al començament;

aviam si s'acaba el fred

i deixem ja de passar-ho malament.

dimarts, 16 de març de 2010

Mica en mica corre en Michael


Va, només queden 5 esglaons...

dimecres, 10 de març de 2010

Gelats


Suposo que a aquestes alçades ja no ens hauria de sorprendre la incompetència d'aquells qui governen (sense oblidar que han estat escollits - i reafirmats en les seves poltrones - per la gent qui n'ha de patir la seva idiotesa, fins quan ni es pregunten quin és l'origen dels problemes de la societat on viuen).

Suposo que ja no ens hauria d'estranyar que en dies assolellats els cotxes dels mossos es passegin per les autopistes catalanes recordant-nos que existeixen per a posar multes, però que quan les condicions extraordinàries porten al caos i al col·lapse de les infra-estructures (doncs no tenen prou qualitats com per a considerar-se realment estructures) desapareguin (sota la neu?).

Tampoc crec que el fet que els peatges continuïn cobrant-se malgrat les pobres condicions de la via i les quilomètriques cues sigui res fora del que hauríem d'esperar del nostre petit país.

La falta d'informació (sort n'hi ha hagut de la ràdio, la seva programació especial i la gent que trucava per explicar la situació que estava vivint en diferents punts de la congelada geografia) tampoc és res nou. Com tampoc ho és la falta de previsió, d'actuació per minimitzar els efectes d'allò que no s'ha sabut evitar o d'assumpció de responsabilitats.

I els que vam tenir la sort de poder arribar a casa (tot i necessitar 6h per fer un trajecte de 45kms, tot veient altres conductors amb problemes mecànics i/o accidentats - amb algun que altre imbècil conduint com un Alfonso qualsevol), ens vam arribar a poder-nos sentir afortunats.

Així doncs, el mateix de sempre, no? Ja estem tant habituats a la profunda incapacitat (mental en alguns casos) dels polítics i els diversos cossos o aparells que aquests dirigeixen per a que treballin per al ciutadà i ajudin a resoldre situacions com la que es va viure aquest dilluns, que ja sembla que aquesta no afecti a la gent. Ep, i això que alguns barçalonins van haver de caminar fins a casa perquè el metro estava saturat (és que n'hi ha per calar foc a l'ajuntament, home!, i amb una mica de sort s'hagués desfet la neu acumulada). Doncs jo ja n'estic fins als collons del passotisme de la gent i del centralisme d'aquest país. Crec que portaré un bidonet de gasolina al cotxe, així si la propera tempesta de neu m'enganxa fora de casa (encara que sigui d'aquí a 10 anys; segur que el neucat continua sent tant o més eficient que ara), en l'improbable cas que em creui amb algun cotxe de policia o algun cotxe oficial durant l'àrdua travessia de tornada al punt d'origen, sempre tindrem material amb què encendre una bona foguera per a escalfar-nos i qui sap si fins una mica de carn ben greixosa per atipar-nos en cas de que l'empresonament blanc hagi de perllongar-se diversos dies.

dimecres, 3 de març de 2010

Down to Barcelona


Primera nit sense boleta (que va dormir a casa dels avis): se'l va trobar a faltar molt, però va ser per una bona raó. L'excèntric Adam Green va deixar-se la pell (quasi literalment a jutjar per les esgarrapades que va sofrir en "surfejar" damunt el públic, tot imitant a l'Iggy) a l'escenari. Aquesta vegada tocava acompanyat d'un bon grup de músics, fet que va conduir-nos a versions diferents (per regla general, més ràpides i amb menys protagonisme de la veu), sovint encadenant (fragments de) més d'una cançó.

En vaig treure dues coses:

1) cada cop aguanto menys els concerts a territori "nacional" (entre els modarnillus que passegen la seva pedanteria sota un barret, els que només es preocupen de fer fotografies i/o vídeo del concert per a poder demostrar que hi eren i els que van al concert a petar la xerradeta, et venen ganes de fotre un parell d'hòsties a més d'un; p.ex., l'Adam treu la guitarra acústica i es disposa a cantar ell sol i un subnormal pentinat com una senyora de 50 anys diu "no, hombre... no!" recriminant que la resta del grup s'havia recollit... en resum, es nota que són gent que saben a qui van a veure, que fa temps que van a concerts i que són uns apassionats de la música) .

2) l'Adam és un crack. Li falten un parell de visos i, d'aquella famosa frase de "sex & drugs & rock'n'roll", sembla que gaudeix de les tres a tot drap. Se li'n fot el què la gent pensi d'ell (només cal veure com balla a l'escenari o les declaracions d'amor que fa a la Jessica Simpson). I quan va tocar Girl With No Legs, ell sol amb la guitarra acústica, ja em tenia a la butxaca. Espero poder-lo veure moltes més vegades en directe.