dimarts, 21 de juliol de 2009

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 5: rodolant, rodlant, aprenem...


Realment mai m'havia divertit tant com ho estic fent veient al Jac aprendre a fer coses - que, en aquesta fase, són mecàniques per als adults. És increïble l'enginy que tenen els nens, així com l'alegria (i satisfacció) que donen als pares en veure'ls aconseguir la més petita de les fites.

Ja han passat 5 mesos des que va néixer; aquesta coseta de tres pams i mig, que no pesa més que alguns llibres que tenim a l'estanteria, ens porta de cul! Realment absorbeixen tota la energia dels qui tenen al voltant, alhora que donen forces per a fer el què calgui. I moltes d'aquestes forces les hem agafat jugant amb ell i rient molt (les cares que posa són boníssimes!) amb algunes de les seves últimes incorporacions a "coses que el Jac sap fer":

- Ens ha fet notar que ha descobert la llei de la gravetat tirant tot el què està dins el seu radi d'abast tàctil (de moment, però, no dominem l'art de fer la pinça amb les dits i sembla que vulgui clavar-li un clatellot a tot el què vol agafar). Les ulleres de qui l'agafen no són una excepció (especialment si són les de l'avi).

- Comença el procés d'emancipació fent veure que pot proveir-se ell solet tota ingesta; sort que les culleres són de làtex, perquè sinó ja s'hagués arrancat la campaneta. Cal mencionar també que està obsessionat amb el què mengem nosaltres i tot ho vol provar (va ser bastant divertit la cara que posava tot xuclant una pruna... era com de fàstic, però... se la va acabar!). Nota: aquesta obsessió converteix l'acte de beure's una cervesa en un partit de tennis entre el braç del nen i l'ampolla/copa.

- No necessita que els pares li aguantin el biberó; si veu que ho fas t'aparta la mà, encara que sense ajuda es posi la tetina pel nas, just abans d'adonar-se que no té la perícia necessària per a aconseguir un angle suficient per a què el líquid pugui ser xuclat. Amb gana i un biberó aprop, no hi ha temps... i com s'emprenya quan el fas deixar de xuclar per a treure-li la tapa!

- S'ha adonat de que té dos peus i que se'ls pot posar a la boca (quasi) a voluntat; qualsevol mitjó que el tapi serà retirat per a provar-lo, escopir-lo i prosseguir amb el peu.

- Comencem a gatejar... de moment no fem més de 4 passes i acabem desequilibrats i caient de costat, molt emprenyats, o bé cansats i parem a descansar tot degustant el què sigui que ha acabat sota seu. No hi ha manera que entengui que ha de parar davant una paret... sort que els nens són de goma i tenen el cap dur!

- La manteta de jocs se'ns està quedant petita! El millor és quan l'arrossega intentant desplaçar-se o, com l'altre dia, quan doblegant-la i renyant als ninos que hi pengen perquè no li fan cas, va embolicar-se com un caneló i després de provar infructuosament d'arrossegar-se com un cuc, després de plorar una mica per a ser rescatat, es va pixar de riure amb nosaltres quan el vam veure.

- Genera milions de litres de baba amb els que marca territori i et refresca allà on vagis. La mateixa baba s'ha mostrat com un potent substitutiu de la gomina (la papilla és encara millor).

- De tant en tant ens ataca: se t'amorra a la galta i et comença a mossegar/llepar... el què més li agrada però són els dits (suposo que quan tingui dents ja no farà tanta gràcia que te'ls mossegui).

- Res intel·ligible (encara que vulguem sentir un "mama" o "papa"), però el rang de sons que és capaç de produir és inesgotable (a la par que bastant entretingut, sobretot quan vols veure una pel·lícula; pujar el volum és inútil... ell crida més).

- Per acabar doncs, el millor de tot: comença a riure (de moment sembla més aviat que vulgui imitar-nos quan riem molt). Hi ha alguna cosa que et pugui alegrar més el dia que veure al teu fill riure?

1 comentari:

Pere ha dit...

Està bé que deixis informació escrita de tot això, ja que amb els anys sols et queda un lleu tel d’oblit i la majoria de bones coses se’t en van.
De totes maneres gatejar com el seu pare ho té difícil, ja que era el Schumacher del passadís de casa i amb la paret que hi havia al davant no sé que dir-te, encara que la tieta amb el seu elefant ho feia millor i voler travessar la paret sempre era una obsessió.
Amb la llei de la gravetat també dubto que superi a la tieta, ja ho veurem, però l’episodi de les setrilleres a casa del Xema és per emmarcar-lo.
Amb el seu somriure si que us supera a tots i que consti que jo no sóc part interessada…Ja, Ja , Ja!!!