dilluns, 31 de maig de 2010

Working class hero


Crec que ja n'he parlat vàries vegades, però l'estupidesa del què sembla una gran part de la població jove (no sabria acotar-ho exactament; però, segurament, parlar de gent entre 20 i 35 anys seria encertat) em sembla evident. El pitjor, en la meva opinió, que li pot passar a una societat és que aquest sector, la gent que hauria de voler canviar les coses i hauria de lluitar per a fer-ho, estigui completament adoctrinat dòcilment en una posició on es creu feliç. M'he adonat que molta de la gent que conec d'aquesta edat, simplement tanca els ulls davant la realitat o bé té pressa per a jugar al joc, segons les regles de qui té el poder, buscant escalar en aquesta jerarquia podrida que tot ho rebenta.

Quan algú de 20 anys, a qui fins fa quatre dies li eixugaven el cul i amb no més responsabilitats que decidir de què vol que li facin l'entrepà de l'esmorzar, diu que és evident que s'han d'abaixar els sous dels treballadors ("encara veig restaurants plens") i troba divertit a certs personatges (que l'únic que han fet és sortir borratxos per la tele, en un control d'alcoholèmia) repetint-ne les gracietes com si fossin lemes vitals, certament alguna cosa no va bé. Si a més, aquest individu té estudis universitaris, cobra una beca del govern i va d'Erasmus (si, amb els mateixos diners dels treballadors que podrien malgastar anant a un restaurant i no culturitzant-lo tant bé com demostra), la cosa ja és per a fotre's les mans al cap. I si resulta que aquest patró es repeteix, penso que tenim un problema greu.

Potser només em faig gran, però quan tenim els polítics més corruptes que un pot imaginar, uns cossos de seguretat que només solen actuar allà on no caldria, un sistema bancari on només es recolza a qui ja té diners (enriquint-se encara més), un sistema educatiu patètic i una crisi que només l'acabarà pagant qui menys responsabilitat en té, tenir un jovent indolent, adormit, satisfet de no tenir cap capacitat i fàcil d'acontentar fa que la situació no pugui ser pitjor. Això si, ja veureu quants retardats ens trobarem amb la cançoneta d'estrella damm al mòbil, amb l'eslògan d'aquest anunci estampat a tot arreu (facebook, myspace, etc; eines per on es deixen analitzar) i convençuts de que són lliures, originals i les persones que molen més de tot l'univers. Imbècils, això és el què són.

Keep you doped with religion and sex and TV,
And you think you're so clever and classless and free,
But you're still fucking peasants as far as I can see


(Working class hero, J. Lennon)

6 comentaris:

Pere ha dit...

L’educació és molt important i que es pot esperar d’una gent que no coneix en absolut el seu passat, perquè senzillament no els han educat ni amb la seva història ni amb la seva realitat.
Però et puc assegurar que hi ha un grup de joves, potser reduït, però potent que fa soroll i que intenta canviar-ho tot. El que passa és que a voltes ens fan nosa i no els hi fem el cas que cal. Però hi són i aquests són els que t’has de mirar. Els demés són uns inútils de merda!
Qui ets deixa empremta!!!

Oriol ha dit...

Ja ho faig, sinó no hagués tingut un fill (dit sigui, de passada, que pertanyent al rang d'edats que menciono, no només estic en contacte amb alguns d'aquests joves que valen la pena - ma germana n'és un exemple, com ja saps - sinó que espero ampliar-lo de cara al futur educant bé al meu fill).

Agnès S. ha dit...

Si, una mica ês culpa del pastor del ramat, i que les ovelles sôn ruquetes i pensen poc, perô per sort, no tots son, som aixî.

Oriol ha dit...

Ho sé Angès, ho sé!

sànset i utnoa ha dit...

Quina gran cançó la del Lennon! i començarem amb el missatge optimista.

Em trobo en aquesta franja d'edat (apunto més vers l'extrem dels 30s que vers l'altre) i crec que no només és culpa d'aquests. La societat en general s'acomoda i es conforma. "Pitjor estàvem ahir", diuen molts. El que ens passa és que no mirem més enllà de l'avui. No tenim més perspectiva.

Això sí, els joves són els qui s'haurien d'encarregar d'intentar canviar les coses i no ho fem. I no ho fem per mandra. Les possibilitat hi són. El problema de tot això rau, al meu entendre, en que tot ens ha estat massa fàcil i ens veiem amb prou valor per sentenciar sense saber res del que ens envolta.

M'ha agradat el teu espai, t'aniré llegint!

*Sànset*

Oriol ha dit...

Gràcies Sànset!

Si, la cançó del John és boníssima (sempre ha estat entre les meves preferides).

Jo també em trobo (com ja he dit) en aquest rang d'edats (i també vers l'extrem dels 30) i tens raó que, en part, ens fa mandra canviar les coses (doncs podríem perdre alguns privilegis que tenim), però també penso que no hi ha tantes possibilitats, doncs les institucions que porten la veu cantant bé procuren tenir-nos a ratlla (potser si que posant-nos-ho fàcil quan tot va bé per tal que no fem massa soroll).

Potser si que sentenciem massa ràpid, però si precisament podem canviar les coses és per que si sabem del què ens envolta i potser encara som prou innocents com a per no tenir-ne una visió massa viciada.

Sé que l'escrit no és molt optimista, però tinc més tendència a desfogar-me (escrivint) quan estic enfadat/trist i suposo que això es reflexa al text!

M'he donat una volta pel teu espai i també l'he trobat molt interessant, ens llegim!