dilluns, 24 de novembre de 2008

Adéu avi, t'estimo


És fosc,
fa fred,
els records inunden el meu cor entristit;
sembla que bategui més lent,
però no,
ara m’adono que el teu pit ha emmudit.
Per un moment m’he descompassat.

Tinc por.
Por?
No!
No!
Tu m’has ensenyat que cal trepitjar fort;
assaborir allò que ens envolta.
Però costarà més avançar per aquest pantà
ara que els teus ulls ja no m’il•luminaran més.

Voldria haver dit,
hagués volgut fer,
m’hagués agradat que...
el què mai serà,
el què hagués pogut ser
rellisca lentament,
galtes avall,
netejant la meva pena.
T’enyoro,
sempre ho faré.

Sé que no eres un home de moltes paraules.
De fet, les paraules no poden expressar el què sentim.
Els serpentejos de les línies que el temps,
i l’experiència,
havien gravat al teu rostre,
si que podien;
un somriure,
un gest d’aprovació
o de sorpresa.

La nova vida que estem cultivant
donarà un fruit que no podràs gaudir
en aquest món,
però sé que ens portes al cor,
allà on siguis.
Com t’hi portaré jo,
Sempre.

Adéu avi,
t’estimo.

1 comentari:

Pere ha dit...

Sé que el trobes i el trobaràs molt a faltar.
Admiro que cada dijous l’anessis a veure.
Sé que vas passar molts caps de setmana amb ell i que vàreu fer coses divertides (recordes els “Heman”).
Estic trist perquè no veurà en Jac, però estic segur que el coneixerà.
Segur que hi ha una força que ens cohesiona a tots dintre i fora d’aquest món (però aquesta és una altra discussió!).
Una abraçada ben forta!!!