coses que em meravellen

Donat que algun lector sensible pot trobar feixuga la lectura d'un paràgraf ple de paraules malsonants que expressen la ràbia frustrada de qui escriu, em permetré robar una idea que vaig trobar força enginyosa. Escriuré el text "codificat", fent èmfasi en les ironies subtils, i utilitzant el següent codi (només heu de donar-li el gènere i nombre gramatical correcte):

a = subnormal
b = retardat
c = imbècil
d = fill de puta

1) la quantitat de a que viuen com reis al nostre país: mascles en pantalons curts que corren darrere una pilota, famosos (per descendència, per aclamació popular o per la seva brillant carrera), gent que comenta la vida d'aquests famosos, gent que apareix en programes de TV d'alt contingut intel·lectual (maltractaments, infidelitats; tota una classe magistral de sensibilitat, humanitat i cultiu de la ment), la monarquia i funcionariat públic en general

2) els b que aplaudeixen efusivament i es gasten els seus estalvis (voluntàriament), mantenint a 1)

3) els c que condueixen el país (a tota velocitat, però esquivaran la paret a última hora, segur, segur!): economistes/constructors que un cop explotat racionalment el mercat nacional ara es freguen les mans amb nous mercats amb altes possibilitats (en països amb mà d'obra més barata i lleis menys restrictives), una gran aposta per una formació capdavantera i avançada, grans demòcrates que lluiten per la diversitat i riquesa cultural del territori ocupat (amb l'inestimable ajuda dels governants locals; veritable intel·ligència d'esquerres) i tot el sistema bancari (parlem?)

4) la munió de d que sortiran demà a celebrar la gran època daurada de llibertat i creixement del país (també hi podem sumar una bona part de 3) i les seves idees progressistes i molts de 2))

5) brillants oradors que posen a l'abast del públic la informació de forma objectiva

6) veritables genis al volant (amb somnis alonsians i dret a vot) "una cosa es lo que tienes en la sangre y otra en la cabeza; yo me emborracho cada semana, pero sé conducir" - això, d, t'ho tornarem a preguntar quan estiguis en una cadira de rodes (llàstima que en l'accident provocaràs un xoc frontal on mataràs una família sencera, sense el més mínim remordiment). S'està estudiant el lligam amb 2) i 4)

7) grups de mims endogàmics, molts encegats per una causa justa, incapaços de veure la realitat on viuen

8) derivat directament de 7) hi ha tot bon seguidor d'una religió; un cop decidit qui és diví, què és moralment acceptable i com s'ha de pensar (incloent el paper de la dona en la societat), el món només ha fet que avançar gràcies a la seva gran visió i aportació. Són els mateixos que tornarien a penjar d'una creu a el seu salvador si aquest tornés, per heretge.

Per sort, hi ha un conjunt de coses per les que ens podem estalviar la ironia i aplaudir de debò:

9) la gent que realment ajuda als altres de forma altruista (com ara obrir les portes de casa a un xerpa i pagar-li la operació per a que es recuperi mínimament de la pèrdua de dits que ha sofert, encara que això els deixi sense nadal)

10) la gent que no cau en el consumisme, egocentrisme i aïllament salvatge de la societat on vivim, inclosa 9)

11) els pares i tot el què fan pels fills (encara que aquests últims no els entenguin fins que no es converteixen en pares i els en foten de l'alçada d'un campanar)

12) els avis i tot el què fan pels seus néts. I en especial, el meu avi i la seves ganes de viure i com ha superat tot tipus de fallades del seu cos, encara que aquesta vegada sembla que perdrà el combat. És un dels tios més rars que he conegut mai (suposo que en gran part, com sóc jo és culpa seva), però és collonut i em costa molt dir-li adéu, de fet, encara no he pogut. I no és només amor, és egoisme - suposo que em queda massa per pertànyer a 9) o a 10) i que tinc por, més de la que he tingut mai.