Stay hungry, stay foolish

The people who are crazy enough to think they can change the world, are the ones who do.

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 17: Adéu pipa, adéu

Encara que fa només dos mesos semblés impensable, la veritat és que la cosa va ser més fàcil del què vam pensar i en dues setmanes la pipa va passar a ser història. És cert que van haver-hi un parell de moments de "mono" del nen (semblava posseït quan s'estava adormint a l'hora de la migdiada i s'adonava que no tenia la pipa) i que vam muntar-li una bona pel·lícula per tal que deixés el xumet tot jugant.

El fet és que just una setmana abans de vacances ens vam endur les pel·lícules de l'Indiana Jones de casa de l'avi. Vam muntar una nit de "bikinis" i pel·lícula. Encara no havien trobat l'arca perduda que el nen ja tenia un "nou ídol". Els dies següents el nen ja deia que ell era l'Indiana Jones i que buscava l'arca, tot apartant serps i aranyes imaginades. Evidentment, el següent va ser buscar "la copa" tot saltant-se trampes i esquivant tot tipus de perills.

Així que, ja de vacances, volíem desfer-nos de la pipa i el Dr. Jones ens va ser de gran ajuda. En una botiga "de les de tota la vida" d'articles de broma, papereria, llaminadures i disfresses vam trobar-hi un barret, unes aranyes, una teranyina i una llibreta d'aquestes amb goma. A la llibreta hi vaig "reproduir" (tant malament com en sé) algunes de les il·lustracions del dietari que el pare de l'Indy té a la última pel·lícula (gràcies a Sant Google no va ser gaire difícil trobar-les) i, tot seguit, hi vaig dibuixar un sarcòfag egipci (de nou, era una pobre reproducció d'un sarcòfag que tenen al museu egipci de Barcelona) i hi vaig escriure un text dient que allà començava la recerca del "gran regal", que només els més valents hi arribarien i que s'havien de superar tot de proves (evidentment cadascuna consistent en deixar una pipa en algun lloc "exòtic"). Vam amagar el dietari sota el barret i vam posar una bona dosi de teranyines i aranyes al seu voltant, a la seva habitació (persianes abaixades i un lot amagat donant-hi una llum força apagada, per donar més misteri a l'escena). El Jac es va tornar boig i va costar bastant treure-li el barret per anar a dormir i per a dutxar-se l'endemà!

Com ja us haureu imaginat la primera pipa s'havia de donar a la mòmia de dins el sarcòfag del museu egipci de Barcelona. Així que el nostre petit Indy va pujar al tren, dietari en mà, per anar a la recerca de la mòmia. Un cop al museu, el nen (no massa convençut), va deixar la pipa - a sobre de la vitrina on hi havia el sarcòfag - que nosaltres (amb un hàbil moviment digne del ninja més entrenat del món) vam fer desaparèixer mentre el distrèiem. La cara del Jac va ser un poema quan va veure que la pipa no hi era! La cosa és que una noia que hi havia "vigilant" la sala, en veure al Jac (ja he parlat alguna vegada de l'efecte "oooh-que-mono!" que provoca), li va començar a explicar coses sobre els objectes exposats. En arribar al sarcòfag en qüestió, tot ajupint-se (la vitrina era bastant baixa) li diu "mira, a aquesta mòmia se li veuen els peus". El Jac es posa a l'alçada del cap de la mòmia, pica al vidre i diu (en un suau xiuxiueig, no fos cas que la mòmia s'emprenyés) "torna'm la pipa!" (aquesta vegada la cara de pòquer era de la noia del museu, que no entenia de què parlava el nen). Nosaltres ens estàvem descollonant, evidentment.

Després d'això va aparèixer un mapa antic en un papir (paper arrugar, passat per cafè i cremat; made-in Hollywood, vaja) tot marcant la ubicació d'un antic braçalet pirata (curiosament a un jardí municipal molt aprop de casa nostra), acompanyat de noves il·lustracions i instruccions al dietari. Aquest cop calia deixar un xumet per a poder-se endur el braçalet. Així que l'endemà vam anar a esmorzar a aquell jardí i vam deixar que busqués una petita caixa de fusta amb un braçalet de calaveres a dins, tot posat sota un arbust. De nou, el ninja va tornar per a emportar-se la pipa que el petit Indy va deixar al lloc de la caixa. Va ser força divertit com el Jac va estar una bona estona donant voltes al voltant dels arbustos, tot cridant al pirata que s'havia emportat la pipa (ja no per recuperar-la, sinó perquè volia veure un pirata en primera persona).

A aquestes alçades de la pel·lícula ja havia arribat el moment de l'escena d'acció on l'Indiana quasi queda aixafat per una gran pedra rodolant. El fet és que vam trobar una guardiola que imita l'ídol d'or que el cèlebre arqueòleg troba al bell mig de la selva i vam escriure al dietari que l'ídol en qüestió apareixia cada 30 anys en una llar de foc, juntament amb la data de la última aparició (30 anys, menys un dia, abans de la data de l'entrada al dietari) i un "codi" que deia on apareixeria aquest cop (curiosament a casa de l'avi). Així que vam amagar la guardiola dins la llar de foc, tot ambientant-ho amb les teranyines i les aranyes que havien sobrat. Com no, aquest cop calia deixar una bossa amb 3 pipes per evitar que l'habitació s'ensorrés en agafar l'ídol. En veure l'escena, el petit Indy va demanar ajuda per arribar fins a l'ídol i agafar-lo (jo apartava aranyes i dipositaria les pipes en el moment indicat, mentre l'avi aixecava al Jac i ell s'encarregava d'agafar l'ídol).

La última pipa la vam deixar a la boca del drac de la ciutat (encara ara, a vegades el Jac em recorda que el drac es va menjar la seva última pipa). I, tal i com el dietari havia vaticinat, va aparèixer el "gran regal" a l'habitació del Jac (un ninot bastant gros de l'Indiana Jones que parla i "pateix" les aventures que el Jac imagina). Des d'aquell moment, no em tornat a sentir una sola protesta per la pipa i, tot sigui dit, va ser força divertit fer tot aquest joc amb el Jac (que amb la seva santa innocència semblava empassar-s'ho tot!).

Cal fer una menció especial a una visita que vam fer al "Toca-toca" del museu de la ciència. El Jac no va voler tocar quasi cap animal (i això que la majoria eren bastant petits: una granota, un milpeus, etc), però quan va veure la boa constrictor (una serp bastant grossa, que quasi tots els nens - que si havien tocat la resta d'animals - van evitar tocar o van fer-ho juntament amb els seus pares), es va posar bé els pantalons, va dir no sé què de l'Indiana Jones que també toca serps i vam haver-lo de frenar perquè ja se l'hagués emportat a casa!

De metges, de crisi i de tot una mica

Que tot està molt fotut, no cal ni dir-ho. Que el futur més proper encara pinta més negre, tampoc cal dir-ho. Que tot això ens porta a un ambient enrarit, on tots estem de més mala llet i amb un estat anímic més baix del què seria desitjable, ho veiem (i ho patim) a diari. I és per això, quan només sentim a parlar de retallades, de crisi i d'atur, que el fet que alguns metges s'hagin ofert per a operar sense cobrar i fora del seu horari laboral, fa que no pugui acabar de perdre del tot la poca esperança que tinc en la raça humana.

Si, sé que no són tots. Si, sé que no és tant senzill com això. Potser algun d'aquests metges ja té la vida solucionada fa dies (o potser no). Però quants col·lectius s'ofereixen de forma tant altruista a fer la seva feina per a millorar el benestar d'altri? Potser és cert que no hi ha cap altre col·lectiu que pugui afectar tant directament sobre el benestar d'un individu (ni amb tantes responsabilitats, per un sou més aviat baix), però no puc evitar pensar en que la majoria de vegades, quan el col·lectiu afectat és un altre, la resposta del mateix comporta més aviat el contrari. Potser caldria que, com a mínim, la gent responguéssim tenint-los més respecte, entenent que tot el què es paga amb diner públic no és gratuït i que, malgrat bancs i polítics tenen la major part de la responsabilitat del què estem patint (i del què no saben solucionar; mentre ells continuen omplint-se les butxaques), cal fer-ne un ús raonable (evidentment, això últim tampoc és tant senzill, ni aplicable a tothom, però és més necessari que mai).

...

No, no puc acabar sent tant políticament correcte. No em surt. Em cago en la puta mare que va parir als brokers, a tots aquests xupa-bitllets sense escrúpols, als polítics que estan per sobre de les lleis (i impostos) que imposen, a tota aquesta gent de ment tant oberta i moderna que justifiquen tot el què soni a anti-sistema (encara que la majoria estan més sistemitzats i incapacitats per sortir-se d'un discurs prefabricat que a tots als què critiquen), a tots els que odien als catalans però no ens deixaran anar perquè econòmicament no s'ho poden permetre (però que bé que va per a guanyar vots!), a tots els que aprofiten la crisi per a incrementar els beneficis de les seves empreses fotent fora a mitja plantilla, al rei que no ha de passar per cap llista d'espera (ni retallada) per anar a quiròfan (ni per res més, de fet), als que participen en les SICAV, als futbolistes cobrant sous milionaris que no saben fotre (ni foten) res més que xutar una pilota (encara que tothom els venera, mira els partits i compra samarretes; algú sap com es diu alguna de les persones que han millorat les nostres vides amb vacunes, tecnologia, etc.?)... i paro ja que, a part de desfogar-me, escriure-ho (còmodament des de casa) no serveix per a res.

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 16: Això si que és rock'n'roll

Cada cop més sembla que el temps tingui pressa a escapar-se de les nostres mans, fins al punt que no ens adonem del pas del mateix (el meu pare sempre diu que no és que el temps passi més de pressa, sinó que fas moltes coses i, suposo, això relativitza la noció que tenim del propi temps). I, és clar, on abans tenies una boleta rosada d'uns quatre o cinc quilos, més o menys quietoneta i fàcilment transportable a braços, ara tens un petit pirata - amb totes les capacitats imaginables per a la extorsió emocional - que combina l'impossibilitat d'estar-se quiet més de deu segons amb una absoluta manca de discerniment sobre la perillositat d'allò que se li ha fotut al cap de fer.

Però, ep!, ara és molt més divertit (i "saludable"): 1) ja dorm a la nit (em venen ganes de plorar d'alegria, us ho prometo!), 2) puc jugar amb ell a coses "de nens" (sempre i que la mare del nen no ens vegi fer massa el gamberro, evidentment), 3) no és només que ja entengui el què se li diu (d'això ja en fa temps, n'estic convençut) sinó que a vegades en fa cas i 4) xerra pels descosits i - ara que encara és prou innocent - això proporciona moltes rialles, a tall d'exemple:

(àvia): "Jac vigila que t'embrutaràs la samarreta" (una samarreta que li agrada molt al nen)
(Jac): "no passa res, la mama posa la rentadora"
(àvia): ... (cara de pòquer)

[passem per davant d'un restaurant on un dia vam sopar "en família", en aquell moment amb totes les taules de la terrassa plenes de gent menjant]
(Jac, assenyalant cap a dins i cridant): "El Jac va fer caca aquí"

[comiat de soltera de la "tieta Beva", el Jac rodejat per 5 o 6 noies d'entre 18 i 25 anys, totes dient coses com "què mono", "que guapo", "ai quina gràcia que fa", etc.]
(Jac [amb un ninot de l'spider-man a les mans]): "porta sabates, com el Jac... ai, el Jac té un pet" [s'aixeca i es fot un pet de campionat, torna a seure i continua com si res] "sabates vermelles"
(nenes) "però quina monada!" [proveu-ho de fer vosaltres, valents!]

[entrem a comprar a una botiga de roba, jo vaig a emprovar-me una samarreta, torno i em trobo a 3 dependentes jovenetes fent-li moneries al Jac - a mi no em fotia ni puto cas ningú, evidentment - i l'Anna amb cara de satisfacció "quin nen que he fet, collons!"]
(Jac) "el drac tira 'petardos', que fan molt soroll i fa por. La moto de l'avi també fa soroll, però no passa res!"

[el Jac té una pila de 3 o 4 monedes d'euro que ha anat recollint - amb més o menys xantatge - per pujar a les motos aquestes que tant agraden als nens; l'Anna amb pressa per marxar a treballar, intenta que el Jac no plori - el nen ha decidit llevar-se abans de les 7h i està enganxat a la cama de la mare]
(Anna) "la mama ha de marxar Jac... per guanyar monedes!"
(Jac) "el Jac ja té monedes mama" [tot estirant-li la mà perquè es quedi]

--- Afegit a última hora ---

M'havia oblidat d'aquestes:

[L'àvia el va a recollir a la guarderia un dia "per sorpresa"]
(Jac, tot escapant-se i entrant a un forn que hi ha al costat de la guarderia i, mirant a l'àvia que no enten res, mentre seu a un banc que hi ha): "un cusant i un suc"

[Arribem del parc. Ahir vam netejar el pis. El Jac es treu les sabates, plenes de sorra, i deixa la seva habitació per tornar a netejar]
(Jo, en un moment de cabreig incontrolat): "collons Jac, mira quin merder, ja està bé, hòstia!"
(Jac): "papa, no diguis putaulotes"

[Tot passejant, passem per davant d'una botiga de joguines i el Jac demana alguna cosa]
(Jo): "Això ho has de posar a la carta dels reis i si et portes bé ja t'ho portaran."
(Jac): "El reis portaran una moto grossa"
(Jo): "Una altra moto? I que més demanaràs?"
(Jac): "Una tele"
(Jo): "Però si ja tenim tele, Jac"
(Jac): "Una tele maca"
(Jo): "Maca? Com?"
(Jac): "Com la de l'avi" [demostrant amb les mans que la nostra és evidentment massa petita].

Solcant l'oceà

Encara recordo aquelles tardes a l'escola on vam tenir la sort de poder solcar junts els oceans, amb el John Silver al timó. La teva il·lusió i passió per les històries amb espases (com les que vas portar a l'aula), trabucs i tresors (plens d'antigues monedes) ens transportaven a tots junts molt lluny de la rutina diària i ens oblidàvem dels rellotges (fins que la campana ens tornava a la realitat, per anar a alguna altra classe bastant més avorrida). I les recordo amb molt d'afecte; un petit tresor de la meva infància que puc recuperar fullejant aquells magnífics llibres. Descansa en pau Manuel; sé que ens veurem sempre que m'embarqui a La Hispaniola.

Fifteen men on the dead man's chest-Yo-ho-ho, and a bottle of rum!

Santa innocència!

El Jac ja ha fet dos anys i malgrat ja xerra bastant, ha assolit certa independència, consciència de si mateix i a vegades actua demostrant que entén moltes de les coses que passen al seu voltant, la veritat és que encara és més un bebè que no pas un nen. Si ho resumim en una paraula, ha de ser "innocència".

Doncs bé, combinar xerrameca i innocència té els seus riscos... de moment, però, encara és divertit! El fet és que vaig anar amb el Jac (a peu!... o sigui a coll i bé una bona estona) a recollir una funda per a una guitarra, a una escola de música prop de casa. Quan vam arribar sortien un nen i una nena de classe: el nen, d'uns 10 anys, portava ulleres i un serrell un tant 'beatle' (allò de posar una palangana al cap i tallar tots els cabells que en sobresurtin...).

La reacció (com a bon fan que és), no es va fer esperar. El Jac aixeca la maneta, apuntant amb el ditet i amb una cara d'il·lusió que ni el dia de reis i, tot estivant-me el texà a l'alçada de la cuixa, amb ulls com plats em diu "el Harry Potter!".

El millor és que el nen no ho va sentir, però li va fer gràcia que el Jac se'l mirés amb tanta cara d'il·lusió i l'anava saludant i dient-li hola. Només li va faltar treure la vareta i dir "leviosa!".

Evolució?

Com a persona nerviosa i constantment inquieta, així com a obsés musical, des que tinc ús de raó recordo d'haver aprofitat els trajectes a peu en solitari per escoltar música. És com una teràpia: desconnecto, em carrega les piles i puc aprofitar per a escoltar la música al volum que m'agrada sense emprenyar a ningú. M'agrada tant que, a vegades, desitjaria poder allargar el recorregut (de fet, quan era més jove i no tenia cap preocupació - excepte en què gastar el meu temps lliure i estudiar el dia abans dels exàmens - ho havia fet alguna que altra vegada).

L'evolució tecnològica ha fet que cada vegada puguis disposar de més música (hem passat de cassetes de 30 o 45 minuts per cara, a dispositius capaços d'emmagatzemar centenars d'àlbums), en un dispositiu més petit i amb més funcionalitats. Jo crec que he provat tots els formats que han anat sortint (si, inclòs els reproductors de CDs de 8cm... quina porqueria!) i no negaré com m'agrada poder tenir tota la meva música en el meu telèfon mòbil (les aplicacions o la navegabilitat per Internet queden a un segon pla per a mi, sobretot tenint en compte el poc ús que encara es fa avui en dia de les avantatges de la xarxa al nostre país). Aquesta disponibilitat permet escollir aquelles cançons que encaixen millor amb l'estat anímic que ens domina en aquell moment. I poder encadenar les cançons que més de gust ens ve escolar en aquell instant és impagable.

Ara bé, precisament degut a aquest estat de quasi-trànsit en el que em submergeixo quan escolto música a tot drap, em toca molt els collons que m'interrompin (en aquells moments, fins prefereixo no trobar-me ningú conegut pel carrer!). Imagineu-vos doncs, com em va emprenyar ahir quan caminant pels carrers humits al capvespre, hipnotitzat pels laments de les 6 cordes de "Shine On You Crazy Diamond", la cançó es talla per una trucada entrant: "Hola, es usted el titular de la linea? Queremos ofrecerle un importante ahorro en...". Napalm, litres de napalm!

Una neurona en remull

No podia deixar passar l'oportunitat de compartir amb vosaltres la següent noticia, amb la que m'he topat mentre llegia el correu electrònic: "La Guardia Civil intercepta a un legionario español cuando pretendía acceder a Ceuta a nado tras perder el pasaporte".

Pobre nano, quin ensurt! No li han fotut un tret des de la llanxa de miracle: fosca nit, ell vestit amb un neoprè... semblava ben bé un immigrant d'aquests de pell torradeta, disposat a robar a l'SGAE. Sort que el tuf a cabra ha evitat que fessin un disbarat!

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 15: Nadal i el "Xac"

Ja han passat quasi dos anys! Suposo que el fet de veure'l a diari fa que t'adonis menys de com creix, però certament tinc la sensació que el Jac (o "Xac" com diu ell, mentre s'apunta amb el ditet a l'alçada de l'espatlla, tot donant-se copets) aquest últim mes ha canviat moltíssim. Ja no és només que la roba se li quedi petita a un ritme vertiginós o que corri tant amb la "moto" que no se'l pot atrapar (quins cops de volant a últim moment, tot esquivant el marc de la porta, quan ja donaves per fet que es fotria una galeta de campionat!), que es foti els canelons com qui res (sempre i quan li posis el Potter... quina felera que hi ha agafat!... ah i de postres "pissuis... a tu" o sigui que se'l vol menjar ell sol), sinó que té un comportament més de nen i ja costa molt identificar aquell bebè que tenies en braços fa quatre dies.

Ja parla bastant i comença a construir frases (més o menys) complexes per expressar allò que vol o sent, aprèn nou vocabulari (a més, ara, al cap de 2 o 3 dies ja quasi sempre diu la paraula correcta en comptes de les variacions típiques dels nens), et fa veure com ja entén moltíssimes més coses que abans (seguint amb el Potter, en una setmana, ja sap que fa màgia, qui és bo i qui és dolent, que va en tren al cole, que quan és petit el porten en una moto que vola, etc.), vol portar un rellotge i deixar-lo al costat del del "papi", demana els colors per pintar (i, per fi, comença a estar-se entretingut ell sol a estonetes més o menys llargues), demana música i balla (per no parlar de les actuacions que ens ofereix amb el seu piano amb micròfon incorporat... malauradament ha heretat les gràcia pel ball del seu pare, sort que és petit i bufó!) i, el que em fa més gràcia, ja és bastant comú sentir-lo dir "mira papi" (o "mami") per ensenyar-nos alguna cosa.

Evidentment, ja ens té analitzats a tots i sap a qui ha de demanar què per a sortir-se amb la seva (cap avi es resisteix a la seva caiguda d'ulls!). Potser encara no ha acabat d'entendre el nadal, el tió, els reis... però si que ha entès que rebia joguines noves i ha repartit abraçades i petons a tothom! I parlant de regals, el primer que va dir en obrir el paquet més gros el dia de nadal va ser "ottia!". Si, ho repeteix tot. Si detecta que allò que ha dit "fa gràcia", encara que intentis ignorar-ho i no donar peu a que ho repeteixi, s'ho queda guardat a la memòria i torna a sortir. Com quan sent molestat mentre intentava jugar, tot emprenyat, i aixecant el braç va deixar anar "avi cuons!" (esperem que no en deixi anar gaires a la guarderia...). O com donava voltes a una cadira on l'esmentat avi havia estat fent el vermut (tal i com les restes de patates sobre el parquet demostraven) i tot imitant a l'àvia corresponent anava dient "casum nena, avi manano!".

En definitiva, crec que ja ho he dit algun altre cop, però és fascinant veure com creix i com aprèn (les coses bones i les dolentes) de tots els qui l'envoltem. I sóc conscient de que tot el que explico és de "pare embadalit", però per a mi és molt especial. Irrepetible!