dimecres, 12 de novembre del 2008

un regne de coto-fluix


si pogués, et construiria un regne de coto-fluix
on mai haguessis d'emmotllar-te a l'engranatge que fa girar aquest estrany món,
on poguessis córrer lliure, fresc;
lluny de les mans que intenten modelar-nos potinerament, 
mentre les nostres ments es veuen forçades envellir.
on coneguessis algú com tu;
innocent, fort.
i, junts, observéssiu com neix el dia,
des del teu petit tro envoltat d'ones blanques.

sé, però, que el teu regne s'esvairà;
t'envairan les pors, els neguits 
i les tribulacions dels qui només tenen com a ambició apoderar-se de la teva energia,
de l'energia dels qui neixen com tu; 
lliures, forts.

m'hauràs de perdonar;
només podré intentar ensenyar-te el món tal i com és,
perquè aprenguis a caminar-hi 
i a aixecar-te quan t'entrebanquis.

algun dia, tu construiràs un regne de coto-fluix
per algú que estimaràs tant com jo t'estimo a tu.
qui sap si seràs més fort que jo
i aconseguiràs que ningú el desmunti.

mentrestant, rei dels nostres somnis,
agafa la meva mà i deixa'm caminar amb tu,
pel teu petit regne, feliços;
entre el coto-fluix.

2 comentaris:

Pere ha dit...

Això ja està millor. No sé si és collita pròpia de l'autor i es tracta d'algun poema recollit d'algun llibre o cançó. Ja saps que m'agrada molt en Llach i en un tema diu: Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Però quan s'acosta una nova vida, la vida no pot fer mal: Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.



Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Sara ha dit...

Sortosament despres de la nit sempre ve un nou dia, i sovint les coses canvian de color.Llegir això ja es tot una altre cosa, fins et deixa respirar millor.
Amb el pas del temps potser creuràs com jo, que no hi ha cap himne com la dolçor d'una rialla, ni cap bandera com el color d'uns ulls, ni per descomptat res et dona tanta espernça, com la màgia d'una abraçada