Potser no he escollit el millor dia per començar el blog. Ho reconec, m'he llevat de mala llet i la cosa només ha fet que empitjorar al llarg del matí. Com assenyala el títol que he escollit per aquest racó (on vomitar les meves paranoies anti-socials?), en aquests moments no sabria si apagar els llums i engegar a tothom a la merda - crec que ja fa massa temps que els victorejos triomfants dels subnormals que dirigeixen les nostres vides, ens agradi o no, m'impedeixen sentir cap música - o bé si començar a cridar i amb una mica de sort, per aquest llarg camí, em trobaré amb gent que també crida i potser podrem tapar aquest soroll que rebenta les nostres neurones.
Crisi, polítics (la majoria dels quals no sabria escriure el seu nom correctament sense copiar-lo d'algun lloc - "ONG? No me viene ninguna empresa por ese nombre"), feixistes, economistes sedents de (petro)dòlars, treballadors que només pensen en llepar culs per ascendir, gent sense cervell que viu perseguint una pastanaga inexistent, racisme/classisme (proporcionat en còmodes dosis, implícita i explícitament, en: el fabulós sistema educatiu que tenim, la religió, la TV - potser una nova forma de religió i la puta convivència diària amb altres espècimens en si), ideals autodestructius, egocentrisme, etc.; el món se n'està anant a la merda o realment sempre ha estat així i, simplement, se m'ha caigut la bena dels ulls els darrers anys? Crec que més aviat és la última, encara que veure com de morta està molta de la gent que et trobes (no importa l'edat) i fins a quin punt s'han empassat l'ham que els ha portat a viure al país de les meravelles (o de tant me fot tot, mentre jo visqui bé, encara que realment no visqui) no ajuda massa. Potser, quan ja no podem expandir la ment, i veure les coses realment i no la imatge prefixada que se'ns ha donat per a cada cosa, ens veiem obligats a "fer-nos grans", a acceptar que tot és una merda. I també per això mateix, segurament, alguns ens neguem a deixar enrere el veritable país de les meravelles, on tot pot canviar encara.
Intentaré no convertir aquest blog en un cementiri d'idees tètriques (i posar coses més alegres). Avui simplement m'han sortit moltes coses que porto a dins (nova vida i vida que se'n va). Per acabar, un petit segment d'una gran cançó del John Lennon, per intentar descriure millor el sentiment que pretenia (de forma fallida) sintetitzar al paràgraf anterior.
I'm sick and tired of hearing things
From uptight, short-sighted, narrow-minded hypocritics
All I want is the truth
Just gimme some truth
I've had enough of reading things
By neurotic, psychotic, pig-headed politicians
All I want is the truth
Just gimme some truth
No short-haired, yellow-bellied, son of tricky dicky
Is gonna mother hubbard soft soap me
With just a pocketful of hope
Money for dope
Money for rope
Salut!
PD: si, ja sé que molts com el Lennon (ell inclòs), digues-li Morrison, Lydon, Reed, etc., al cap i a la fi s'han convertit en estendards del què criticaven (voluntàriament o no), però com a mínim han fet pensar a molta gent i precisament aquest és el propòsit del blog: fer(-me) pensar (és sorprenent el què es descobreix d'un mateix quan s'escriu sense cap esquema prefixat)
Crisi, polítics (la majoria dels quals no sabria escriure el seu nom correctament sense copiar-lo d'algun lloc - "ONG? No me viene ninguna empresa por ese nombre"), feixistes, economistes sedents de (petro)dòlars, treballadors que només pensen en llepar culs per ascendir, gent sense cervell que viu perseguint una pastanaga inexistent, racisme/classisme (proporcionat en còmodes dosis, implícita i explícitament, en: el fabulós sistema educatiu que tenim, la religió, la TV - potser una nova forma de religió i la puta convivència diària amb altres espècimens en si), ideals autodestructius, egocentrisme, etc.; el món se n'està anant a la merda o realment sempre ha estat així i, simplement, se m'ha caigut la bena dels ulls els darrers anys? Crec que més aviat és la última, encara que veure com de morta està molta de la gent que et trobes (no importa l'edat) i fins a quin punt s'han empassat l'ham que els ha portat a viure al país de les meravelles (o de tant me fot tot, mentre jo visqui bé, encara que realment no visqui) no ajuda massa. Potser, quan ja no podem expandir la ment, i veure les coses realment i no la imatge prefixada que se'ns ha donat per a cada cosa, ens veiem obligats a "fer-nos grans", a acceptar que tot és una merda. I també per això mateix, segurament, alguns ens neguem a deixar enrere el veritable país de les meravelles, on tot pot canviar encara.
Intentaré no convertir aquest blog en un cementiri d'idees tètriques (i posar coses més alegres). Avui simplement m'han sortit moltes coses que porto a dins (nova vida i vida que se'n va). Per acabar, un petit segment d'una gran cançó del John Lennon, per intentar descriure millor el sentiment que pretenia (de forma fallida) sintetitzar al paràgraf anterior.
I'm sick and tired of hearing things
From uptight, short-sighted, narrow-minded hypocritics
All I want is the truth
Just gimme some truth
I've had enough of reading things
By neurotic, psychotic, pig-headed politicians
All I want is the truth
Just gimme some truth
No short-haired, yellow-bellied, son of tricky dicky
Is gonna mother hubbard soft soap me
With just a pocketful of hope
Money for dope
Money for rope
Salut!
PD: si, ja sé que molts com el Lennon (ell inclòs), digues-li Morrison, Lydon, Reed, etc., al cap i a la fi s'han convertit en estendards del què criticaven (voluntàriament o no), però com a mínim han fet pensar a molta gent i precisament aquest és el propòsit del blog: fer(-me) pensar (és sorprenent el què es descobreix d'un mateix quan s'escriu sense cap esquema prefixat)
1 comentari:
Sens dubte això és així, però no oblidis que tard o d’hora tots acabem essent mediocres i sols el petit mon que intentem muntar al nostre voltant ens fa més o menys desgraciats/feliços.
Viure, encara que sigui en el teu petit mon, d’acord amb els teus ideals et farà sentir millor. El món és molt gran i difícilment podràs canviar-lo, però els petits canvis a la vida de cadascun fan canvis més grans.
Sentir-te emprenyat i anar amb mala cara pel món sols fa que tot sigui pitjor. Una mirada amable sempre et pot alegrar una estada.
Ara fa un moment estava veien un documental sobre el Boss. Diu el comentarista que sempre té un somriure ampli i sincer per a tothom. Això és una de les coses que el fa “gran”.
No oblidis de “desenprenyar-te” a cada moment cercant l’acció més adequada.
Publica un comentari a l'entrada