dimecres, 26 de maig del 2010

Com cremar diners


Doncs si, en plena crisi econòmica, no només hi ha les mesures populistes del Zapallasso, sinó que l'austeritat s'imposa arreu; aquest any no es malgastaran diners en fitxatges (entrenadors i jugadors que odiarem - vestits de blanc- i altres jugadors que voldrem que s'estimin al club i a Catalunya) i els seleccionats només reclamen una mica més de mig milió d'euros en cas que guanyin (una raó més per a anar en contra de la roja? - aquest any amb l'Alfonso a Ferrari estic començant a odiar bastant el vermell). El més divertit és que ahir feien un reportatge del Colosseu i, tot parlant dels jocs que s'hi feien per a distreure al poble, deien que era l'arma política més poderosa del govern. I ho deien en passat, com si avui en dia la gent no s'assegués com borregos a victorejar els seus herois tot oblidant (no només els problemes reals de la seva vida quotidiana sinó) la ràbia que els hauria de fer sortir a rebentar la cort de porcs que els governa (en el cas dels eurodiputats aquests podrien fer servir l'iPad, que els acaben de comprar amb els diners d'altri, com escut defensiu).

PD: ja sé que aquest argument és aplicable a coses que m'interessen més que el futbol, com ara la F1 o la música... però el tema dels futbolistes sempre m'ha tocat més els collons... només cal sentir-los obrir la boca!

4 comentaris:

Josep ha dit...

L'orgia comptable dels hipòcrites!

La culpa de la crisi la tenen el Benach per anar en cotxe oficial i el Montilla per parlar en basc, gallec i català al senat.

Anònim ha dit...

Ser aficionat als esports no és dolent, el que és més que lamentable és que la mateixa passió que posa molta gent a l'hora de seguir-los l'oblidi en aquells temes que més ens afecten. Com dius, per desgràcia, sí que "atonta" a alguns!

Oriol ha dit...

Com bé dius Josep vivim en una orgia hipòcrita: molta boca, poca acció i certament amb una clara tendència endogàmica.

I ara, Albert, evidentment que no és dolent ser aficionat (inclús de forma apassionada) als esports, a la música (com és el meu cas) o al tast de cerveses, doncs al cap i a la fi ajuda a ser feliç (fins podríem dir que és sa i necessari). El problema el tinc amb el culte irracional (al què sigui), sobretot quan aquesta irracionalitat es propaga fins a la capacitat de decisió/visió d'una persona.

Pere ha dit...

El problema està aquí, el culte és irracional i com més fastigosa és la nació, com més podrida està, més s’intenta (els seus governants) que qualsevol acció externa sigui vista com una agressió i com que ja no els queda res per defensar-se aleshores fan servir l’esport per dir: “mira que bons que som”. Per això no volen que Catalunya o EusKadi tinguin una selecció, no sigui que els hi fotem un repassada!