dimecres, 3 de març de 2010

Down to Barcelona


Primera nit sense boleta (que va dormir a casa dels avis): se'l va trobar a faltar molt, però va ser per una bona raó. L'excèntric Adam Green va deixar-se la pell (quasi literalment a jutjar per les esgarrapades que va sofrir en "surfejar" damunt el públic, tot imitant a l'Iggy) a l'escenari. Aquesta vegada tocava acompanyat d'un bon grup de músics, fet que va conduir-nos a versions diferents (per regla general, més ràpides i amb menys protagonisme de la veu), sovint encadenant (fragments de) més d'una cançó.

En vaig treure dues coses:

1) cada cop aguanto menys els concerts a territori "nacional" (entre els modarnillus que passegen la seva pedanteria sota un barret, els que només es preocupen de fer fotografies i/o vídeo del concert per a poder demostrar que hi eren i els que van al concert a petar la xerradeta, et venen ganes de fotre un parell d'hòsties a més d'un; p.ex., l'Adam treu la guitarra acústica i es disposa a cantar ell sol i un subnormal pentinat com una senyora de 50 anys diu "no, hombre... no!" recriminant que la resta del grup s'havia recollit... en resum, es nota que són gent que saben a qui van a veure, que fa temps que van a concerts i que són uns apassionats de la música) .

2) l'Adam és un crack. Li falten un parell de visos i, d'aquella famosa frase de "sex & drugs & rock'n'roll", sembla que gaudeix de les tres a tot drap. Se li'n fot el què la gent pensi d'ell (només cal veure com balla a l'escenari o les declaracions d'amor que fa a la Jessica Simpson). I quan va tocar Girl With No Legs, ell sol amb la guitarra acústica, ja em tenia a la butxaca. Espero poder-lo veure moltes més vegades en directe.

3 comentaris:

Elektroputos ha dit...

No el conexia aquest pavo... però mai segones parts son millor, al menys mentre siguin vives. Me ha recordat a l'Iggy i look dels who.
Mira`t els Who, que eren més bons que els Doors, al menys per mi... Tommy, Quadrophenia, busca aquestes pelis.
A més el niñato del Green és repeteix molt, definitivament, NO!!

Oriol ha dit...

El Green és molt gran i no intenta imitar a ningú (almenys que jo sàpiga). Té un estil de música bastant diferent del rock'n'roll que jo solc escoltar i crec que té un so bastant característic. Si no el coneixes, busca el disc "Friends Of Mine" i m'expliques què et sembla (guitarra acústica, melodies enganxoses i lletres brutals - http://www.youtube.com/watch?v=-olMIerwpt4). També pots buscar alguna cosa dels Moldy Peaches (http://www.youtube.com/watch?v=SP-6wwirrtc). És cert, però, que últimament s'ha comercialitzat una mica més i ha fet alguna que altra relliscada.

Lo de l'Iggy simplement ho he dit perquè és de justícia dir que tothom que "es tira damunt el públic" està imitant-lo en certa manera.

Els Who no m'entusiasmen massa, ja els "coneixo" (sempre se'n pot aprendre més) i la veritat és que em cansen una mica, encara que ja sé que van ser els precursors de moltes coses (de la merda de rock "dur" comercial que fan ara a USA entre altres).

Pere ha dit...

Encara que no el conec en directe, els seus dics m'agraden força. És un bon element i no descarto, si torna algun dia, anar a veure'l.
M'agrada que us ho passessiu bé i encara més tenir una nit la "boleta"