Pobresa d'esperit

Tal i com van les coses, ja no sé si als catalans ens queda massa més que la ràbia. Tenim un govern de la Generalitat que només fa que genuflexions al govern que ens té colonitzats des de fa temps, traient la bandereta del nacionalisme sempre que volen desviar l'atenció d'altres temes o bé guanyar vots quan s'acosten eleccions. Tenim un sistema que els polítics anomenen democràcia, encara que cada cop costa més veure-hi un sol bri de llibertat. Tenim una classe política corrupta i amb greus deficiències de moral, intel·ligència, vocació i aspiracions (excepte en l'enriquiment econòmic personal). Tenim una població adormida, sotmesa i que no és capaç de pensar per ella mateixa (com a molt, és capaç de repetir fil per randa allò que el seu líder - segons tendència política - herència familiar; no per convenciment propi - els grava al cervell). Tenim un poder judicial dirigit segons interessos econòmico-electorals i que, a més, ofereix protecció a qui la fa més grossa. Tenim un país veí conduït per l'odi, l'enveja i, sobretot, per l'avarícia, doncs com a minyona els produïm molts beneficis.

En resumides paraules, esta-tut-decidit (i que consti que se m'en fot l'Estatut, doncs el text actual és una misèria: el fons està en la repressió política, social i cultural que estem patint). Pel què a mi respecta que se'n vagin a prendre pel cul tots els espanyols, tots els polítics i tota la gent que viu a Catalunya i no la respecta (molts d'ells amb cognoms de la nostra terra). Independència? No sense bufetades i crec que al país veí ja saben que no arribarem tant lluny (no només per allò del seny català, sinó perquè no hi ha prou unitat, però si infinites picabaralles internes), per això ens prenen per imbècils. Potser ho som.