dilluns, 23 de novembre del 2009

9 + 3 mesos


Ja fa un any, avi. En aquest temps han passat moltes coses, però només et vull parlar d'una. De la més important. El Jac ja té nou mesos. Cada dia assimila alguna cosa nova, creix, compren i aprèn a sentir. Enyorança. Mai podré deixar de sentir-ne, especialment en dies com avui. Però precisament quan més en sento, veig els seus ulls vius i m'adono que, malgrat mai he cregut en un cel omnipotent, ara més que mai vull creure que ens tornarem a veure, que simplement passem a l'altre costat, però que la música no s'acaba mai. Els seus ulls. Hi veig felicitat, avi. Així et vull recordar. T'estimo i sé que ens esperaràs allà on tot és possible.

2 comentaris:

Pere ha dit...

Aquesta passió que jo sento per en Jac, és la mateixa que ell sentia per a tu. La diferència és que ell va poder gaudir 27 anys de la teva presència i jo encara començo. Se que vàreu estar molt lligats i que, com sempre, penses que podries haver fet més coses amb ell. Però, com ja t’he dit, ell ja estava pagat amb la teva presència i se que se’n va anar feliç de saber que esperàveu un fill.

Sara ha dit...

Si, ja fa un any que el trobo a faltar en el sol, en la pluja, en el silenci, en la solitud, i envoltada de gent; ja fa un any que trobo a faltar allò que la vida em va donar, i que em va tornar a prendre, aquell amb qui vaig desaprofitar tants de moments també. Però alguna cosa, algú, la vida havia apagat la llum per ell, i vestir-se, menjar, beure, dormir, parlar, callar, pensar, tot, tot li pesava. Tanmateix, jo el vull recordar rient, o discutint, o “fent el mico”, i no deixaré que l’enyorança em venci, i quan miro als ulls d’en Jac, veig la llum i la felicitat que veia en els seus ulls quan tu i la Madrona estàveu amb ell.
És molt dur, però quan una vida s'acaba en algun lloc, una altra comença en un altre, i la joia dels uns, tapa els plors dels altres, i cal continuar endavant. El que si et diré és el que el camí que he recorregut fins ara m’ha ensenyat, i és que tots els dies que deixes de riure, parlar, escoltar, compartir, fer un petó, o dir “t’estimo”, als teus, es un dia, un temps que has perdut, i que ja mai més podràs recuperar.