Between air conditioning and the Pope, I'll take air conditioning. (W. Allen)

I el gilipolles condescendent, disfressat amb capa i faldilla, digué (reverberació del micròfon al màxim per donar profunditat al discurs buit): "un petit estudi que he fet (no pretenc que sigui exacte) m’ha demostrat que hi ha dos tipus de reaccions a la mort:

1) la del bon cristià; festival de colors i llum
2) la de la resta; foscor, por... infern!!!"

Tot això, amanit amb una gran dosi d’afecte, respecte, comprensió pel dolor i tot tipus de qualitats en el tracte humà cap a la família. Doncs bé, estimat cretí apostòlic i romà, tinc jo també dues coses a dir-te:

1) ves-te’n a prendre pel cul (i a fotre els sermons a algú sense capacitat per pensar; com tu)
2) potser si que a estones només veiem el ciment tapant tota possible escletxa de llum; el marbre fred. El final. Però llavors, em venen al cap una de les últimes coses que va dir l’avi (després d’un "nena, si em toques l’ocellet farà piu-piu" – quin gran tio!): "disfruta de la vida, perquè en un moment… pssssiuuuuuu, se t’ha escapat". Per tant, no necessito creure en el teu cel de cartró: la vida s’omple amb il·lusions, amb somnis, amb fites, amb amor, amb afecte i amb qui t’estimes. Quan has renunciat a tot això, és clar, has de buscar-te raons per a aguantar una vida buida.

Adéu avi, t'estimo

És fosc,
fa fred,
els records inunden el meu cor entristit;
sembla que bategui més lent,
però no,
ara m’adono que el teu pit ha emmudit.
Per un moment m’he descompassat.

Tinc por.
Por?
No!
No!
Tu m’has ensenyat que cal trepitjar fort;
assaborir allò que ens envolta.
Però costarà més avançar per aquest pantà
ara que els teus ulls ja no m’il•luminaran més.

Voldria haver dit,
hagués volgut fer,
m’hagués agradat que...
el què mai serà,
el què hagués pogut ser
rellisca lentament,
galtes avall,
netejant la meva pena.
T’enyoro,
sempre ho faré.

Sé que no eres un home de moltes paraules.
De fet, les paraules no poden expressar el què sentim.
Els serpentejos de les línies que el temps,
i l’experiència,
havien gravat al teu rostre,
si que podien;
un somriure,
un gest d’aprovació
o de sorpresa.

La nova vida que estem cultivant
donarà un fruit que no podràs gaudir
en aquest món,
però sé que ens portes al cor,
allà on siguis.
Com t’hi portaré jo,
Sempre.

Adéu avi,
t’estimo.

coses que em meravellen

Donat que algun lector sensible pot trobar feixuga la lectura d'un paràgraf ple de paraules malsonants que expressen la ràbia frustrada de qui escriu, em permetré robar una idea que vaig trobar força enginyosa. Escriuré el text "codificat", fent èmfasi en les ironies subtils, i utilitzant el següent codi (només heu de donar-li el gènere i nombre gramatical correcte):

a = subnormal
b = retardat
c = imbècil
d = fill de puta

1) la quantitat de a que viuen com reis al nostre país: mascles en pantalons curts que corren darrere una pilota, famosos (per descendència, per aclamació popular o per la seva brillant carrera), gent que comenta la vida d'aquests famosos, gent que apareix en programes de TV d'alt contingut intel·lectual (maltractaments, infidelitats; tota una classe magistral de sensibilitat, humanitat i cultiu de la ment), la monarquia i funcionariat públic en general

2) els b que aplaudeixen efusivament i es gasten els seus estalvis (voluntàriament), mantenint a 1)

3) els c que condueixen el país (a tota velocitat, però esquivaran la paret a última hora, segur, segur!): economistes/constructors que un cop explotat racionalment el mercat nacional ara es freguen les mans amb nous mercats amb altes possibilitats (en països amb mà d'obra més barata i lleis menys restrictives), una gran aposta per una formació capdavantera i avançada, grans demòcrates que lluiten per la diversitat i riquesa cultural del territori ocupat (amb l'inestimable ajuda dels governants locals; veritable intel·ligència d'esquerres) i tot el sistema bancari (parlem?)

4) la munió de d que sortiran demà a celebrar la gran època daurada de llibertat i creixement del país (també hi podem sumar una bona part de 3) i les seves idees progressistes i molts de 2))

5) brillants oradors que posen a l'abast del públic la informació de forma objectiva

6) veritables genis al volant (amb somnis alonsians i dret a vot) "una cosa es lo que tienes en la sangre y otra en la cabeza; yo me emborracho cada semana, pero sé conducir" - això, d, t'ho tornarem a preguntar quan estiguis en una cadira de rodes (llàstima que en l'accident provocaràs un xoc frontal on mataràs una família sencera, sense el més mínim remordiment). S'està estudiant el lligam amb 2) i 4)

7) grups de mims endogàmics, molts encegats per una causa justa, incapaços de veure la realitat on viuen

8) derivat directament de 7) hi ha tot bon seguidor d'una religió; un cop decidit qui és diví, què és moralment acceptable i com s'ha de pensar (incloent el paper de la dona en la societat), el món només ha fet que avançar gràcies a la seva gran visió i aportació. Són els mateixos que tornarien a penjar d'una creu a el seu salvador si aquest tornés, per heretge.

Per sort, hi ha un conjunt de coses per les que ens podem estalviar la ironia i aplaudir de debò:

9) la gent que realment ajuda als altres de forma altruista (com ara obrir les portes de casa a un xerpa i pagar-li la operació per a que es recuperi mínimament de la pèrdua de dits que ha sofert, encara que això els deixi sense nadal)

10) la gent que no cau en el consumisme, egocentrisme i aïllament salvatge de la societat on vivim, inclosa 9)

11) els pares i tot el què fan pels fills (encara que aquests últims no els entenguin fins que no es converteixen en pares i els en foten de l'alçada d'un campanar)

12) els avis i tot el què fan pels seus néts. I en especial, el meu avi i la seves ganes de viure i com ha superat tot tipus de fallades del seu cos, encara que aquesta vegada sembla que perdrà el combat. És un dels tios més rars que he conegut mai (suposo que en gran part, com sóc jo és culpa seva), però és collonut i em costa molt dir-li adéu, de fet, encara no he pogut. I no és només amor, és egoisme - suposo que em queda massa per pertànyer a 9) o a 10) i que tinc por, més de la que he tingut mai.

un regne de coto-fluix

si pogués, et construiria un regne de coto-fluix

on mai haguessis d'emmotllar-te a l'engranatge que fa girar aquest estrany món,

on poguessis córrer lliure, fresc;

lluny de les mans que intenten modelar-nos potinerament, 

mentre les nostres ments es veuen forçades envellir.

on coneguessis algú com tu;

innocent, fort.

i, junts, observéssiu com neix el dia,

des del teu petit tro envoltat d'ones blanques.

sé, però, que el teu regne s'esvairà;

t'envairan les pors, els neguits 

i les tribulacions dels qui només tenen com a ambició apoderar-se de la teva energia,

de l'energia dels qui neixen com tu; 

lliures, forts.

m'hauràs de perdonar;

només podré intentar ensenyar-te el món tal i com és,

perquè aprenguis a caminar-hi 

i a aixecar-te quan t'entrebanquis.

algun dia, tu construiràs un regne de coto-fluix

per algú que estimaràs tant com jo t'estimo a tu.

qui sap si seràs més fort que jo

i aconseguiràs que ningú el desmunti.

mentrestant, rei dels nostres somnis,

agafa la meva mà i deixa'm caminar amb tu,

pel teu petit regne, feliços;

entre el coto-fluix.

Un altre dia, el primer dia

Potser no he escollit el millor dia per començar el blog. Ho reconec, m'he llevat de mala llet i la cosa només ha fet que empitjorar al llarg del matí. Com assenyala el títol que he escollit per aquest racó (on vomitar les meves paranoies anti-socials?), en aquests moments no sabria si apagar els llums i engegar a tothom a la merda - crec que ja fa massa temps que els victorejos triomfants dels subnormals que dirigeixen les nostres vides, ens agradi o no, m'impedeixen sentir cap música - o bé si començar a cridar i amb una mica de sort, per aquest llarg camí, em trobaré amb gent que també crida i potser podrem tapar aquest soroll que rebenta les nostres neurones.

Crisi, polítics (la majoria dels quals no sabria escriure el seu nom correctament sense copiar-lo d'algun lloc - "ONG? No me viene ninguna empresa por ese nombre"), feixistes, economistes sedents de (petro)dòlars, treballadors que només pensen en llepar culs per ascendir, gent sense cervell que viu perseguint una pastanaga inexistent, racisme/classisme (proporcionat en còmodes dosis, implícita i explícitament, en: el fabulós sistema educatiu que tenim, la religió, la TV - potser una nova forma de religió i la puta convivència diària amb altres espècimens en si), ideals autodestructius, egocentrisme, etc.; el món se n'està anant a la merda o realment sempre ha estat així i, simplement, se m'ha caigut la bena dels ulls els darrers anys? Crec que més aviat és la última, encara que veure com de morta està molta de la gent que et trobes (no importa l'edat) i fins a quin punt s'han empassat l'ham que els ha portat a viure al país de les meravelles (o de tant me fot tot, mentre jo visqui bé, encara que realment no visqui) no ajuda massa. Potser, quan ja no podem expandir la ment, i veure les coses realment i no la imatge prefixada que se'ns ha donat per a cada cosa, ens veiem obligats a "fer-nos grans", a acceptar que tot és una merda. I també per això mateix, segurament, alguns ens neguem a deixar enrere el veritable país de les meravelles, on tot pot canviar encara.

Intentaré no convertir aquest blog en un cementiri d'idees tètriques (i posar coses més alegres). Avui simplement m'han sortit moltes coses que porto a dins (nova vida i vida que se'n va). Per acabar, un petit segment d'una gran cançó del John Lennon, per intentar descriure millor el sentiment que pretenia (de forma fallida) sintetitzar al paràgraf anterior.

I'm sick and tired of hearing things
From uptight, short-sighted, narrow-minded hypocritics
All I want is the truth
Just gimme some truth
I've had enough of reading things
By neurotic, psychotic, pig-headed politicians
All I want is the truth
Just gimme some truth

No short-haired, yellow-bellied, son of tricky dicky
Is gonna mother hubbard soft soap me
With just a pocketful of hope
Money for dope
Money for rope

Salut!

PD: si, ja sé que molts com el Lennon (ell inclòs), digues-li Morrison, Lydon, Reed, etc., al cap i a la fi s'han convertit en estendards del què criticaven (voluntàriament o no), però com a mínim han fet pensar a molta gent i precisament aquest és el propòsit del blog: fer(-me) pensar (és sorprenent el què es descobreix d'un mateix quan s'escriu sense cap esquema prefixat)