dijous, 28 de gener del 2010

...are the same who burn crosses


Intimidació, repressió i prohibició, són la única sortida per a aquells que tenen més poder del que són capaços de gestionar. Cop de puny sobre la taula; el recurs més pobre, és sovint utilitzat per qui no té més arguments i només li queda imposar-se violentament.

dimecres, 27 de gener del 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 9: mossegant la vida


A mesura que es va acostant el primer aniversari del nostre petit Jac "Rotten", cada cop costa més distingir els moments en què realment no entén el que se li diu i els moments on ens fot el pèl descaradament (alguna cosa em diu que la balança es decanta estrepitosament per l'última... i nosaltres encantats, evidentment).

La bestioleta del diable ja ha passat el seu primer Nadal, sense mostrar especial interès per cap de les tradicions que tenim: el tió va ser ignorat completament (malgrat els esforços de l'àvia per donar-li de menjar), la cavalcada de reis no el va immutar (deu ser molt habitual el fet de veure tios amb torxes baixant el carrer muntats a cavall), la seva primera visita a Madrit i el seu primer viatge amb l'Ave com si res (bé, a la tornada vaig veure com algun altre viatger és tirava a la via amb el petit recital que va oferir el Jac, res de l'altre món) i els regals, en general, tampoc el van excitar massa. Bé, potser hi ha una petita excepció: el taca-taca (així és com sempre s'ha anomenat als caminadors a casa meva, com a mínim des que ma germana es dedicava a llançar-se a tota velocitat - tal kamikaze - contra la paret amb un d'aquests artefactes). Ara que el nen està començant a provar de caminar més enllà dels mobles que utilitza com a suport, deu haver trobar utilitat a l'aparell (penseu que d'aquesta forma, si pot escapar-se dels petits entorns control·lats on el deixem fer de les seves, se li obre tot un horitzó de coses a destruir).

Els primers intents d'utilitzar el taca-taca ens van fer riure bastant: un pas endavant, dos enrere i de cul a terra (el trasto corria massa per ell). Un cop agafat el ritme, va ser divertit veure com feia passos d'allò més vacil·lants, però que, malgrat tot, sempre trobava la manera de recobrar l'equilibri. En l'actualitat només li falla la direcció: ell no s'aparta, ja s'apartaran les coses que algú ha posat al mig. Quan s'adona que l'objecte no es mourà per més que faci força (p.ex, una paret), dóna mitja volta i punt. Detallem. ELL dóna mitja volta (no li dóna mitja volta al taca-taca, sinó que el fa anar agafant-lo del revés... i quan tu el gires, et mira amb cara de "però què fots, que no veus que t'estàs complicant la vida per res?" - només li falta fer que no amb el cap). En cas que el cotxet es creui en el seu camí, el seu esperit de pilot el fa adonar-se de que probablement podrà retallar un parell o tres de segons per volta si utilitza aquest últim, amb el seu avançat sistema de tracció. Sembla mentida que aquest tap de bassa pugui moure el cotxet, oi? Doncs això no és res, comparat amb aixecar el taca-taca quan algú decideix agafar el nen i portar-lo on hi hagi menys obstacles: "tu porta'm, que jo ja porto el trasto aquest (amb una sola mà, eh? Que així tinc l'altra per intentar arreplegar alguna altra cosa pel camí").

Una de les millors coses és que ara el petit revolucionari està molt juganer i busca que el facis riure (i quan riu, riu molt i d'una manera que és molt contagiosa). A vegades ens busca, demanant que l'agafem i quan ho anem a fer, dóna mitja volta i surt disparat, gatejant en direcció contraria, mentre sents com riu. O agafa alguna cosa que sap que no li deixem tocar, mirant-nos i quan li diem que ens la doni, diu "no" i riu, esperant que l'agafem i li "prenguem".

L'altre fet a destacar són les dents. Hem passat de no tenir-ne cap ,a que li surtin quasi totes de cop. Si abans ja feia cara de dolent, ara ja és acollonant. Però ep, no és només la cara: ara mossega!

El més curiós de les dents és que sembla que li han sortit defectuoses. M'explico: serveixen perfectament per esmicolar una galeta, un tros de xocolata, la banya d'un croissant... però si li dónes puré de verdura amb ou remenat, l'extrema duresa de l'ou impossibilita la feina de les petites dents i s'ennuega. La seva fixació per la pizza va a més, encara que no és res comparat amb el tema de la xocolata; es puja a la taula, bota, te la pren frenèticament de les mans... sort que de moment encara és fàcil fer-lo feliç!

Ja per acabar, el tema de la parla ens té desorientats: en general no passem de "vull" (o "no vull"), "aquí" (això és bàsicament sinònim de dóna'm allò que estic assenyalant o porta'm allà) i les que ja teníem abans ("papa", "mama", "nono", "ta-ta-ta-ta" - què collons deu voler dir?), però ahhh, alerta, de tant en tant en deixa anar algunes. "Ha caigut" (tot mirant la pipa que acabava de tirar), "aigua"... O aquell dia quan: "Jac, cull el tap" (del biberó que acabava de tirar). El cull. "Jac, dóna'm el tap". Me'l dóna. I és clar, en aquestes ocasions, nosaltres com imbècils repetint-ho mil vegades a veure si ho torna a dir o a fer i ell "ta-ta-ta-ta-ta" (cada cop més fort i rient... rient-se de nosaltres, no?).

divendres, 22 de gener del 2010

Quin any que ens espera!


"Fa 24 hores estava mort". Ho va dir abans d'ahir el de la Rosa. Hòstia tu, si perquè un hippie va tornar d'entre els morts tres dies després de la seva defunció, se l'ha considerat fill de Déu i s'ha muntat un culte que mou milions (d'euros i de persones) al seu voltant, què hem de fer amb aquest veritable miracle? Ben pensat, però, no podrem donar-li més que la consideració de nebot imbècil del Senyor, doncs la posició de nou messies ja la té l'Alfonso amb el seu bòlid vermell.

A tot això, cal afegir-hi l'Alguersuari (aquest any es veu que farà uns accidents espectaculars) i el Campos Meta F1 (ni els legionaris tenen cotxes tant ben parits).

Quin any que ens espera! Tota la caspa periodística hispànica segur que lluirà com mai. Fem apostes: 1) quant tardarem a sentir parlar de la poca esportivitat en el passat del Schumi (les ordres d'equip a Austria amb el Barrichelo deixant-se passar, l'aparcament a la Rascasse, etc.) i 2) quant tardarem a sentir parlar de "la armada española"? Jo ja friso per a sentir-ho!

Només per acabar, una proposta: tot español (pilot, mecànic, periodista o cotxe, és igual) hauria d'estar patrocinat per la benemèrita i, conseqüentment, anar distingit vestint alguna peça (pot ser el casc) amb el característic verd (on la bandera ressalta molt millor, evidentment).

dimecres, 20 de gener del 2010

Estupidesa incombustible


Amb el fart de jugar amb foc que es fot i el fill de puta no es crema. Deu ser que el material amb què s'ha enganxat a la poltrona el fa ignífug. Algú té un bidó de gasolina?

divendres, 15 de gener del 2010

Some of those that work forces...


A vegades la realitat del món on vivim t’escup violentament a la cara. Sempre he cregut que l’èxit, tal i com es mesura en la societat on vivim, és directament proporcional a la falta d’escrúpols, d'humilitat, d'ètica i de dignitat d’una persona.

dimecres, 13 de gener del 2010

Psicodèlia nocturna


L'acció es situa en una era indefinida; certament sembla l'era medieval, encara que amb pinzellades actuals (res original, ja ho hem vist moltes vegades). Aquella família, d'unes 10 persones - d'una ètnia que no us sabria definir encara que, de nou, la seva estètica ens recorda als nòmades gitanos que viatgen en una caravana de fusta - estava composada del pare, un home ratllant la quarantena i que era qui prenia les decisions, la mare d'aquest, intuïm que disposa d'algun tipus de capacitat per a la màgia i que aconsella al primer, un parell de dones joves i un reguitzell de fills.

La història es centrarà en la filla gran i en l'homònima de la família rival.
A què es dediquen? Al comerç. Particularment, l'àvia converteix a la filla en una màquina expenedora de cafè a cada poble que visiten; d'un color blanc trencat i els més moderns automatismes que permeten la preparació més ajustada als gustos de cada client. La màquina es posa al costat de la caravana, al bell mig del bullici matinal del mercat de la vila. En acabar el dia l'encanteri desapareix, recullen les andròmines i viatgen fins a la següent parada.

També hi ha la família antagonista, tots vestits de negre i liderats per un home en l'inici de la quarantena, amb una frondosa barba i cara de profunda maldat, qui fa desaparèixer a la nostra jove protagonista. L'ha mort? Només l'ha segrestada? Hi ha intervingut la màgia? Em temo que mai ho sabrem. El què si sabem, però, és que el cap de família, en resposta, rapta a la filla del malvat contrincant i amenaça en convertir-la indefinidament en una màquina expenedora de cafè. Ens sorprèn l'actitud del malvat home, que només diu 'tu mai sabràs si tornaràs a veure la teva filla, potser és morta, però jo sabré que la meva és servint cafè arreu del món'.


Normalment no recordo què somio, però avui ho he recordat. No té massa sentit, la veritat. No recordo haver-me drogat abans d'anar a dormir (excepte pel paracetamol que vaig prendre abans de sopar). Es veu que dec tenir una vida interior molt rica. Ben pensat, potser si que té sentit, si puguessim convertir en màquina expenedora de cafè al Montilla o al Saura potser encara tindrien alguna utilitat... encara que només fos fotre'ls una patada amb l'excusa de que no funcionen bé.