dimecres, 27 de gener de 2010

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 9: mossegant la vida


A mesura que es va acostant el primer aniversari del nostre petit Jac "Rotten", cada cop costa més distingir els moments en què realment no entén el que se li diu i els moments on ens fot el pèl descaradament (alguna cosa em diu que la balança es decanta estrepitosament per l'última... i nosaltres encantats, evidentment).

La bestioleta del diable ja ha passat el seu primer Nadal, sense mostrar especial interès per cap de les tradicions que tenim: el tió va ser ignorat completament (malgrat els esforços de l'àvia per donar-li de menjar), la cavalcada de reis no el va immutar (deu ser molt habitual el fet de veure tios amb torxes baixant el carrer muntats a cavall), la seva primera visita a Madrit i el seu primer viatge amb l'Ave com si res (bé, a la tornada vaig veure com algun altre viatger és tirava a la via amb el petit recital que va oferir el Jac, res de l'altre món) i els regals, en general, tampoc el van excitar massa. Bé, potser hi ha una petita excepció: el taca-taca (així és com sempre s'ha anomenat als caminadors a casa meva, com a mínim des que ma germana es dedicava a llançar-se a tota velocitat - tal kamikaze - contra la paret amb un d'aquests artefactes). Ara que el nen està començant a provar de caminar més enllà dels mobles que utilitza com a suport, deu haver trobar utilitat a l'aparell (penseu que d'aquesta forma, si pot escapar-se dels petits entorns control·lats on el deixem fer de les seves, se li obre tot un horitzó de coses a destruir).

Els primers intents d'utilitzar el taca-taca ens van fer riure bastant: un pas endavant, dos enrere i de cul a terra (el trasto corria massa per ell). Un cop agafat el ritme, va ser divertit veure com feia passos d'allò més vacil·lants, però que, malgrat tot, sempre trobava la manera de recobrar l'equilibri. En l'actualitat només li falla la direcció: ell no s'aparta, ja s'apartaran les coses que algú ha posat al mig. Quan s'adona que l'objecte no es mourà per més que faci força (p.ex, una paret), dóna mitja volta i punt. Detallem. ELL dóna mitja volta (no li dóna mitja volta al taca-taca, sinó que el fa anar agafant-lo del revés... i quan tu el gires, et mira amb cara de "però què fots, que no veus que t'estàs complicant la vida per res?" - només li falta fer que no amb el cap). En cas que el cotxet es creui en el seu camí, el seu esperit de pilot el fa adonar-se de que probablement podrà retallar un parell o tres de segons per volta si utilitza aquest últim, amb el seu avançat sistema de tracció. Sembla mentida que aquest tap de bassa pugui moure el cotxet, oi? Doncs això no és res, comparat amb aixecar el taca-taca quan algú decideix agafar el nen i portar-lo on hi hagi menys obstacles: "tu porta'm, que jo ja porto el trasto aquest (amb una sola mà, eh? Que així tinc l'altra per intentar arreplegar alguna altra cosa pel camí").

Una de les millors coses és que ara el petit revolucionari està molt juganer i busca que el facis riure (i quan riu, riu molt i d'una manera que és molt contagiosa). A vegades ens busca, demanant que l'agafem i quan ho anem a fer, dóna mitja volta i surt disparat, gatejant en direcció contraria, mentre sents com riu. O agafa alguna cosa que sap que no li deixem tocar, mirant-nos i quan li diem que ens la doni, diu "no" i riu, esperant que l'agafem i li "prenguem".

L'altre fet a destacar són les dents. Hem passat de no tenir-ne cap ,a que li surtin quasi totes de cop. Si abans ja feia cara de dolent, ara ja és acollonant. Però ep, no és només la cara: ara mossega!

El més curiós de les dents és que sembla que li han sortit defectuoses. M'explico: serveixen perfectament per esmicolar una galeta, un tros de xocolata, la banya d'un croissant... però si li dónes puré de verdura amb ou remenat, l'extrema duresa de l'ou impossibilita la feina de les petites dents i s'ennuega. La seva fixació per la pizza va a més, encara que no és res comparat amb el tema de la xocolata; es puja a la taula, bota, te la pren frenèticament de les mans... sort que de moment encara és fàcil fer-lo feliç!

Ja per acabar, el tema de la parla ens té desorientats: en general no passem de "vull" (o "no vull"), "aquí" (això és bàsicament sinònim de dóna'm allò que estic assenyalant o porta'm allà) i les que ja teníem abans ("papa", "mama", "nono", "ta-ta-ta-ta" - què collons deu voler dir?), però ahhh, alerta, de tant en tant en deixa anar algunes. "Ha caigut" (tot mirant la pipa que acabava de tirar), "aigua"... O aquell dia quan: "Jac, cull el tap" (del biberó que acabava de tirar). El cull. "Jac, dóna'm el tap". Me'l dóna. I és clar, en aquestes ocasions, nosaltres com imbècils repetint-ho mil vegades a veure si ho torna a dir o a fer i ell "ta-ta-ta-ta-ta" (cada cop més fort i rient... rient-se de nosaltres, no?).

1 comentari:

Pere ha dit...

Segur que se'n riu de vosaltres. Jo sé d'un que vomitava senzillament per cridar l'atenció i perquè no l'emprenyéssim més, sobretot amb el menjar.
Les paraules, segur que li passen pel cap, però no sap ben be com es fa per deixar-les anar. Ja n’aprendrà!
Jo estic segur que el divendres, com que em veu a mi anar-lo a portar a la guarderia (perdó, llar d’infants), ja sap que és el darrer dia de la setmana. Ja veurem que passa quan això canviï.