dijous, 11 de febrer de 2010

Guillotina 2.0


L’altre dia fent zàping vaig topar amb un programa brossa de la MTV (la M deu ser de Merda, perquè Música poca i quan en posen sol ser Merda). El programa pretenia fer safareig sobre les possessions d’algunes de les persones més riques dels estats enganxats de l’amèrica de dalt (com deia l’avi Pere).

En aquell capítol van parlar dels magnats de Wall Street. Després de mostrar unes mansions immoralment grans i horteres a més no poder, van procedir a parlar dels guanys de cadascun d’aquells malparits. El més tonto guanyava de l’ordre de 10.000 milions de dòlars l’any. El pitjor és que van explicar alegrement que l’any passat, amb la crisi mundial ofegant a tanta gent arreu del món, van tenir una “paga extra” al voltant dels 1000 milions de dòlars (tenint el rècord un toixonet al que només li faltava l’uniforme de les SS). Això si, van deixar ben clar que aquests fills de puta donaven diners a causes benèfiques: van explicar com si fos la gran cosa, que un dels que tenia més beneficis havia donat 10 milions de dòlars a no sé quina organització o causa benèfica. Amb una entonació que denotava “ho veieu, porcs, vosaltres aquí asseguts mirant una TV que us ha costat prou diners com per donar de menjar a mil negrets de l’Àfrica... perquè no segui el seu exemple?”. És que encara li hem de donar les gràcies? Aquest tio, en beneficis extres, s’ha fotut a la butxaca els calers de moltes famílies que ara passen gana. I és clar, s’ha de culpar la falta de visió d’aquestes famílies en invertir o la seva exagerada ambició en demanar uns préstecs que ara no poden tornar. Que s’han quedat sense feina perquè les accions de l’empresa han caigut en picat (pèrdues per un costat, beneficis per l’altre)? Així és la democràcia i la liberalització econòmica et respondran.

La mateixa setmana per la ràdio s’hi han pogut escoltar economistes parlant de com s’especula amb accions de qualsevol tipus, incloent-hi el deute nacional de països molt tocats per la crisi (no sé què de “llogar” unes accions, inundar el mercat venent-les a un preu X, fer-les caure a un preu molt inferior a X degut a l’excés d’oferta i recomprar-les, emportant-se un gran benefici) . La mateixa gent explica com les empreses han de veure el fet de contractar un treballador com una transacció que ha de maximitzar el benefici i la productivitat de l’empresa. Sempre insisteixen en que la ètica, la moral i la humanitat no s’han de barrejar amb l’economia. Només s’ha de pensar en termes econòmics, per treure’n el major rendiment. Després el tema humanitari el tracten igual que els depredadors de Wall Street. Parlen d’organitzacions benèfiques (on molta gent que ha estudiat ESADE i/o altres merdes similars i que tenen posicions de cert pes dins aquest joc remenen les cireretes), de com cada cop hi ha menys pobresa (en termes econòmics) al món i de les contribucions personals que hi fan.

Quan sento aquestes coses em venen ganes d’aixafar caps. O de tallar-ne. De tractar aquesta gent com a actius contaminats que s’estan carregant el món: que estan minimitzant (o impedint) els beneficis de la vida de la gent atrapada en un sistema que no entenen, que no poden canviar i que són partícips (més o menys) inconscients del joc que els crema. Em venen ganes d’especular amb el seu benestar personal i fer esclatar la merda de bombolla on viuen a cos de rei.

No es pot obrir als ulls a qui se’ls ha arrencat per a no veure la destrucció que aquesta societat que tant defensa està provocant. Ells, però, ja han après que si només tires el menjar podrit a la gent quan aquesta té gana, pots acabar amb el cap en un cistell. És per això que s’han inventat la classe mitjana, on també hi ha menjar a punt de caducar però en bon estat. A més, serveix per a que la classe baixa tingui una fita a la vida, un esglaó a pujar. Només els queda netejar consciències amb accions benèfiques, jugant amb la sensació de culpabilitat d’aquesta classe mitjana i ja queda el cercle tancat. Fills de puta tots. Clons de la mateixa aberració. Foguera per a tots els seus calers, per al seu sistema de vida i per a la seves putes conviccions.

3 comentaris:

Pere ha dit...

Entre les moltes maneres d’enriquir-se n’hi ha una que no he entès mai: El funcionament de la borsa. Perquè és lícit que hi hagi tanta especulació? Perquè pots comprar avui i vendre demà sense més sentit que enriquir-se. S’entén que vulguis formar part d’un projecte i decideixis lliurement posar els teus diners en aquell negoci, però si els treus al cap de pocs dies és evident que no han col·laborat a millorar rés i tu t’has enriquit. Entenc, com han fet els nostres avis i jo mateix, que tinguis uns cèntims, des de fa anys, en borsa i allí els deixis i que vaguin produint… però la pura especulació hauria d’estar penada per llei o molt gravada fiscalment.
Llastimosament això no és així, segurament perquè els propis polítics són els primers d’entrar i treure diners contantment.
Una pena que tot funcioni així.

Albert B. i R. ha dit...

Si donen diners és sobretot perquè gràcies a això tenen desgravacions fiscals. Ser "solidaris" els hi surt rendible.
En el fons, el món i l'economia la controlen uns pocs forrats de diners que ens fan ballar a tots al seu ritme. Els polítics, uns titlles seus.

Oriol ha dit...

Aquí volia anar Albert. Som a les mans de quatre peixos grossos que fan el què volen amb les nostres vides i els polítics són els seus gossos falders, contents amb les molles que els deixen caure. Si això és democràcia i llibertat, prefereixo un altre sistema (malauradament, crec que la pròpia naturalesa humana impedeix que hi hagi res massa millor o fins ara així sembla mostrar-ho la història).