No és cap novetat que els veïns - sobretot en blocs de pisos, on la convivència és més intensa - només existeixen per a complicar l'existència de la resta de copropietaris. Són com paneroles (altrament conegudes com cucaratxes) amb qui comparteixes l'espai vital, però de qui no et pots desempallegar; en algun lloc vaig llegir que en cas d'una hecatombe nuclear, només sobreviurien els estudiants de mòdul i les paneroles. Doncs bé, donant per vàlida l'anterior teoria, l'edifici on visc és el més proper damunt la terra a una zona que acaba de ser arrasada per una bomba atòmica.
El què us explicaré a continuació, evidentment, només pot passar durant un pont, un diumenge o bé a mitjans d'agost, quan sembla que el país hagi mort. En plenes vacances, doncs, el pàrquing es va tornar a inundar (si, si, ja havia passat i se suposa que les finques ja havia fet el què calia per a solucionar-ho; evidentment, la conjunció de les dues espècies supervivents en un gremi tant estimat, no podia portar cap altre resultat).
Jo me'n vaig adonar, per pur atzar, al voltant de les 22h. S'havien embussat les canonades que porten les aigües fecals cap a la claveguera i una començava a rajar. En aquells moments començava a formar-se un bassal, però la situació encara no era alarmant. Com ha de ser, el president de l'escala no hi era (juntament amb el full de telèfons d'emergència; és un misteri perquè només n'hi ha un d'irreproduïble). Només vam poder trobar un veí, amb qui vam acabar acordant deixar-ho per l'endemà al matí.
A les 8h diversos cotxes havien entrat i sortit del pàrquing (en especial, cal mencionar un veí que devia arribar al cotxe amb les sabates xopes - fins a l'alçada del turmell - i amb pudor a merda; a més, va tornar a entrar i sortir com a mínim una altra vegada), però, com és d'esperar, ningú va fer res per a solucionar-ho. A les 9h les finques continuaven tancades. Fins quasi les 10h no vaig aconseguir parlar amb ells: "en 5 minuts t'enviem l'industrial" (aquest darrer terme sempre m'ha fet gràcia, però això ja és una altra història).
Al cap d'una horeta ja els teníem allà, traient merda amb un aspirador gegant. En les quasi quatre hores que van estar treballant només van aparèixer dos veïns: l'un amb qui havíem parlat la nit anterior, que també va estar-se allà una mitja horeta, i (la dona d)el vell iracund. Us vull parlar del segon.
Començaré definint-lo amb quatre paraules: fill de puta ressentit. Com us podeu imaginar, en totes les reunions, pren la veu cantant per queixar-se de tot, vol imposar-se en tot i es mostra com a exemple de persona (i veí) exemplar. No cal que digui que no parla ni una paraula de català, tot i que segur que porta més de 30 anys vivint aquí, oi? És de justícia, però, remarcar que la seva dona té uns collons que ni el Chuck Norris; el tio la fa baixar per la rampa del pàrquing - de ciment, que algun subnormal va pintar per a millorar-ne l'adherència - davant del cotxe per mirar que no piqui enlloc, tot avançat a batzegades mentre el motor rugeix a causa d'un excés de gas. I ella ho fa; tot i que el senyor, encara que s'ha fet posar un mirall per a veure bé la rampa (i els possibles milions de cotxes que podrien estar-hi circulant), ha forrat les baranes i les parets amb estora, porta el cotxe ratllat de dalt a baix.
Les úniques frases que va articular la santa dona d'aquest bon senyor van ser "El párquing está inundado? Pues ahora nos tenemos que ir" (ja se sap, la gent jubilada té compromisos als que no pot fer tard o el món es col·lapsaria). Dit i fet, el gran defensor del civisme i el bon fer, va forçar l'aturada de la tasca dels operaris per a poder marxar (no sense tornar just 10 minutets després de que acabessin, suposo que havent salvat algun pobre nen castellà a qui volien fer parlar en 'valenciano'). Ep, però amb això no vull dir que ell no fes res (o que quasi amb tota seguretat ja sabia amb anterioritat que el pàrquing s'estava inundant), eh?
I aquí el meu dilema: he de cagar-me sobre el capó del seu cotxe?
El què us explicaré a continuació, evidentment, només pot passar durant un pont, un diumenge o bé a mitjans d'agost, quan sembla que el país hagi mort. En plenes vacances, doncs, el pàrquing es va tornar a inundar (si, si, ja havia passat i se suposa que les finques ja havia fet el què calia per a solucionar-ho; evidentment, la conjunció de les dues espècies supervivents en un gremi tant estimat, no podia portar cap altre resultat).
Jo me'n vaig adonar, per pur atzar, al voltant de les 22h. S'havien embussat les canonades que porten les aigües fecals cap a la claveguera i una començava a rajar. En aquells moments començava a formar-se un bassal, però la situació encara no era alarmant. Com ha de ser, el president de l'escala no hi era (juntament amb el full de telèfons d'emergència; és un misteri perquè només n'hi ha un d'irreproduïble). Només vam poder trobar un veí, amb qui vam acabar acordant deixar-ho per l'endemà al matí.
A les 8h diversos cotxes havien entrat i sortit del pàrquing (en especial, cal mencionar un veí que devia arribar al cotxe amb les sabates xopes - fins a l'alçada del turmell - i amb pudor a merda; a més, va tornar a entrar i sortir com a mínim una altra vegada), però, com és d'esperar, ningú va fer res per a solucionar-ho. A les 9h les finques continuaven tancades. Fins quasi les 10h no vaig aconseguir parlar amb ells: "en 5 minuts t'enviem l'industrial" (aquest darrer terme sempre m'ha fet gràcia, però això ja és una altra història).
Al cap d'una horeta ja els teníem allà, traient merda amb un aspirador gegant. En les quasi quatre hores que van estar treballant només van aparèixer dos veïns: l'un amb qui havíem parlat la nit anterior, que també va estar-se allà una mitja horeta, i (la dona d)el vell iracund. Us vull parlar del segon.
Començaré definint-lo amb quatre paraules: fill de puta ressentit. Com us podeu imaginar, en totes les reunions, pren la veu cantant per queixar-se de tot, vol imposar-se en tot i es mostra com a exemple de persona (i veí) exemplar. No cal que digui que no parla ni una paraula de català, tot i que segur que porta més de 30 anys vivint aquí, oi? És de justícia, però, remarcar que la seva dona té uns collons que ni el Chuck Norris; el tio la fa baixar per la rampa del pàrquing - de ciment, que algun subnormal va pintar per a millorar-ne l'adherència - davant del cotxe per mirar que no piqui enlloc, tot avançat a batzegades mentre el motor rugeix a causa d'un excés de gas. I ella ho fa; tot i que el senyor, encara que s'ha fet posar un mirall per a veure bé la rampa (i els possibles milions de cotxes que podrien estar-hi circulant), ha forrat les baranes i les parets amb estora, porta el cotxe ratllat de dalt a baix.
Les úniques frases que va articular la santa dona d'aquest bon senyor van ser "El párquing está inundado? Pues ahora nos tenemos que ir" (ja se sap, la gent jubilada té compromisos als que no pot fer tard o el món es col·lapsaria). Dit i fet, el gran defensor del civisme i el bon fer, va forçar l'aturada de la tasca dels operaris per a poder marxar (no sense tornar just 10 minutets després de que acabessin, suposo que havent salvat algun pobre nen castellà a qui volien fer parlar en 'valenciano'). Ep, però amb això no vull dir que ell no fes res (o que quasi amb tota seguretat ja sabia amb anterioritat que el pàrquing s'estava inundant), eh?
I aquí el meu dilema: he de cagar-me sobre el capó del seu cotxe?
2 comentaris:
Només et puc dir una cosa: espero que en el nou pis hagi millors veïns.
La gent quan es tanca a casa oblida que tot l'edifici depèn d'ells i pensen que els demés veïns ja ho faran. Potser si que són una mica fills de puta, però és difícil fer-los entendre que cal ajudar i participar de la comunitat.
La majoria ni saluden!!! Ja em diràs que esperes d’ells…
Resposta: SÍ! i volem foto!
Publica un comentari a l'entrada