Darrerament, la veritat, les coses no han anat massa bé. Tot semblava una merda, tot era gris i era dur adonar-se que les il·lusions que portàvem cultivant durant quasi nou mesos semblaven apagades. A més, el tio estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?
Ja eren les 23:45h del dimarts (semblava doncs que, definitivament, arribaria tard). Anem a dormir? Demà m’he de llevar molt d’hora i estic molt cansat.
...
Que has trencat què? Truco a l’orgullós avi...
...
L’entrada a l’hospital va ser dura: haver de recórrer el camí que vam fer amb l’avi (ni tant sols va poder arribar del cotxe a l’entrada d’urgències pel seu propi peu, tremolant de fred tot i posar-li el meu jersei al damunt), la màquina per dosificar l’oxcitocina em va recordar el Marc i, evidentment, estàvem nerviosos, cansats i espantats, tot i saber que érem a les millors mans possibles.
I ell que no volia sortir. Massa fred? Son? Crec que no; simplement, com ja he dit, estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?
...
Entrem al quiròfan. No m’estic marejant, increïble (veig l’Anna espantada i sé que l’he de calmar... però a mi, a mi qui em calma?).
Ja? Si!!!!!! Sento el plor del nen! Ja és aquí!
...
Tinc al Jac als braços i no podria descriure què sento. Només us diré una cosa: per fi, per fi ha tornat a sortir el sol.
2 comentaris:
“A l’orgullós avi”. Tant orgullós és o està orgullós…Orgullós: Que té orgull.
Que volen dir els punts suspensius posteriors.
Orgull: Excés d’estima d’un mateix o sentiment legítim d’estima d’un mateix o la cosa que és causa d’aquest orgull.
Un pot ser un orgullós, prepotent i impresentable o pot estar orgullós de com ha pujat als seus fills o senzillament pot estar orgullós dels seus fills, de com han fet les coses i que tindrà un net (perquè no dir-ho, malgrat la joventut, un desitjat net).
Potser vull veure coses on no hi són, però la paraula orgullós no m’agrada des de fa molts anys.
L’orgull és un pecat de joventut, que els anys t’ensenyen que no va enlloc i, com deia un cap meu, sols serveix per posar-te “pedres al fetge”.
Prefereixo “satisfet” , satisfet per poder contemplar com us enfronteu a la vida sense excuses, tirant pel dret, fen les coses ben fetes i sabent que d’aquesta manera sempre ens tindreu al vostre costat per qualsevol cosa que us faci falta.
I a tu qui et calma! Espero que el teu pare, que per això era allí. Cercant el millor per vosaltres. I a tu que et calma! Espero que tot el personal que hi havia al nostre costat. Grans professionals i aquests si que estan “estressats” i no com la majoria d’altres que ho diuen i no saben ni el que és!
I en Jac. Aquest ho calma tot. És una d’aquestes meravelles que fa la natura que sols veure’l se’t omple el cor de joia i fa que el dia torni a ser clar, com expliques al final.
Gràcies per aquest net tan maco i torno a repetir, sense retòriques, tant desitjat. Gràcies.
Satisfet avi, evidentment em referia al significat "sentiment legítim d’estima de la cosa que és causa d’aquest orgull". Suposo que la meva joventut si que em fa sentir orgull (per supervivència, potser?).
Altre cop, evidentment el gran equip de professionals, sobretot el nostre propi pare-avi-metge, van fer que no em preocupés en cap instant per la part mèdica. Tot i així, i tu ho sabràs millor que ningú, ser pare és una de les coses més maques (si no la més maca) de la vida. Esperar a ser-ho s'arriba a fer llarg al final. Aquesta espera et genera impaciència i nervis. A més, no sóc un amant de la sang, dels quirofans, ni dels hospitals, per més que estic molt orgullós (ho veus, no ho puc evitar!) de saber que és la teva professió. Bé, doncs tot això, sumat als nervis de l'Anna, em van posar nerviós, MOLT nerviós. I si vaig aguantar, entre altres, és perquè tu eres allà.
I no ens has de donar les gràcies, al contrari. Nosaltres t'hem de donar les gràcies. Jo t'he de donar les gràcies, per ser el millor pare en qui enmirallar-me per a ser pare del Jac.
Ara tu disfruta, fes d'avi! (I de pare, eh? Que encara m'has d'ajudar i d'aconsellar en moltes coses!).
Publica un comentari a l'entrada