Encara que uns dies abans em passava pel cap el fet que si Déu existeix és un cabró molt cínic - inescrutable, per descomptat - la veritat és que una de les coses més tristes que he viscut mai, juntament amb la que suposo que serà la millor que hauré viscut mai - d'aquí a dues setmanes mal comptades - em fan veure-ho tot des d'un altre angle.
El cert és que encara no he assimilat tot el què ha passat últimament, sobretot el dilluns passat. Saber que algú a qui estimes no hi serà més és una idea difícil de materialitzar, com a mínim per a mi. Quan qui se'n va és una criatura, tot sembla una broma de mal gust, un malson del que no pots despertar i et submergeix en un espai sense temps, on tot és borrós.
En aquests moments, però, malgrat la terrible tristesa que desequilibra els nostres sentits, he de confessar que (encara que només sigui a petites estones) sento una pau interior que fa temps que havia oblidat. El Marc ens ha donat una cosa que no té preu: la seva visió de la vida. Probablement era una de les persones més enèrgiques, optimistes, vitals, fortes i valentes que hem tingut la sort no només de conèixer, sinó de compartir-hi un tram del nostre camí. Allà on la majoria haguéssim tirat la tovallola, ens haguéssim reclòs lamentant-nos de la nostra mala sort, haguéssim intentat comptar els dies, les setmanes, els mesos... ell sempre tenia un somriure, un pla, un somni, una broma a fer, una idea... Era realment viu, molt més del què altra gent pot ser-ho en 100 anys.
M'esforçaré a no deixar morir els meus somnis, a mirar les coses amb optimisme, a tenir sempre plans, idees, il·lusions i, el més important, un somriure per als qui m'estimo. T'ho dec, Marc. I començaré per no dir-te adéu, sinó per desitjar-te sort allà on siguis ara.
PD: la lletra d'aquesta cançó del Lluís Llach sempre m'ha agradat, encara que no estic segur d'haver-la vist mai tal i com ho faig ara...
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba,
que a la força ha d’arribar-me,
potser tingui temps encara
de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Encara veig a vegades,
de vegades veig encara els meus ulls d’infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M’han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!
Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!
Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d’ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d’anar-me’n,
i si amb ella he d’anar-me’n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu viatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d’alguna onada,
a mercè d’alguna onada.
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
Mentre tot això m’arriba... vida, vida!
1 comentari:
Estic conforme que la manera de veure i beure la vida en Marc va ser alliçonadora.
A data de 05/02/2009 la seva metgessa, la Cristina, ho intenta explicar en una carta al director del Diari de Terrassa.
Seguint el fil de les lletres de Lluís Llach (que tant li agraden a la Maria) a mi m’emociona pensar que “Un núvol blanc” hauria pogut estar escrita per a ell.
Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.
Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...
Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...
Ell no va voler ser espectador, és millor ser actor i beure la vida a grans glops, ja que segur que sabia que li prendria paper. Al final l’onada es va quedar. Ell sabia el fràgil art d’un gest senzill.
Publica un comentari a l'entrada