Amb les neurones encara amb el pijama posat, tot conduint en la foscor - envoltat pel microclima del Prat i els seus voltants, amb el record de les imatges dels "ciclons" entre els avions aturats clavat a la ment - mentre s'emeten avisos de temporal a la ràdio i el vent xiula a l'exterior, tot fent ballar el cotxe - donant-me la sensació que vaig en tren - he tingut un d'aquests moments on les idees prenen forma, després de mesos (o anys) treballant d'amagat en el subconscient. En aquell moment, t'adones de que una d'aquelles fites que des de petit has assumit com a normal en la vida de tota persona, i que sempre has vist com a molt llunyana en el temps (com si mai hagués d'arribar), ja ha arribat. Encara no te'n fas a la idea del tot, però per primera vegada a la teva vida t'adones que la teva vida ha canviat per sempre.
3 setmanes! Només queden 3 setmanes! Tinc els nervis de punta, però simplement per pura impaciència. No em sentia així des de que tenia 5 anys, era la nit de reis i no hi havia manera de que arribés el matí (encara que, falsament, se m'acusi d'haver-me de cridar perquè em llevés en una data on tots els nens del món estan emprenyant als seus pares per veure si els reis ja havien passat). És una sensació bonica, que mai hauríem de perdre.
(Del llibre 'Guía para padres desesperadamente inexpertos', del Manel Fontdevila - molt recomanable!)
Collons, és que això - per a mi - serà més gran que el concert dels Doors a New Haven (on van arrestar al Jim a l'escenari, durant l'actuació)! De cop, ha canviat l'objectiu de la meva càmera i amb ell, la meva visió del món: s'han enfocat zones que fins ara eren borroses, han variat les distàncies amb el paisatge que m'envolta i, sobtadament (instintivament, més aviat), els meus interessos i els meus esforços varien d'alguna manera la seva direcció. I sé que aquest canvi és irreversible: m'estic convertint en un orgullós (pre)pare. Juguem?
