Flaixos de cap de setmana

Dissabte: Els vaig començar a escoltar a mitjans dels 90, quan jo tenia uns 12 anys. Recordo que, a partir del seu darrer disc (The Spaghetti Incident?) - un gran disc de versions, vaig anar agafant més interès pel rock dur i pels seus discs anteriors (especialment pel primer, que probablement sigui el més senzill d'escoltar). Encara no m'havia adonat de com m'agradaven, que vaig sentir que es separaven. I ell passava a ser el dolent. I és divertit que tot i que la gent que ara omple estadis, els omple precisament per veure'l a ell i per a escoltar les cançons que - en major part- ell va escriure (no és un simple vocalista, encara que en aquest aspecte també sigui uns dels millors del rock dur), continuï sent el dolent, criticat perquè ja no sona a Guns N' Roses. Potser si que hagués estat millor que hagués canviat de nom; per evitar comparacions odioses. Certament, tots els qui hem estat seguidors del que va ser un dels grups més grans del món del rock, voldríem poder veure la formació original tocant aquelles melodies que ja hem fet nostres. Però no seria només per nostàlgia? Segurament el millor per un gran grup és que es separi quan és a dalt de tot. Segurament, també, molt poca gent sabrà escoltar el nou disc escrit per l'Axl i descobrir-ne la música. Veure com de bo és el disc (massa editat, si, però quan una cançó surt del més profund d'un gran músic, d'una persona sensible, com ell, es nota... i molt!). I el concert? Brutal. Millor en les cançons noves (en les antigues no podem evitar comparar els nous membres amb els antics, sentir que simplement imiten el passat). El Bumblefoot és un dels millors guitarres que he vist mai en directe. Sabeu quan torneu d'un concert i només teniu ganes d'escoltar la música que allà hi heu sentit? Quan us adoneu que aquella cançó del disc que no us deia res, després de sentir-la en directe, s'ha convertit en imprescindible? És quan el concert ha sigut grandiós. L'Axl era el 70% dels Guns originals i sempre serà un músic excepcional, amb una personalitat tant forta que a vegades se'ns fa antipàtic, si, però per això l'admirem, no?

Diumenge: 29. L'any que ve ja hauré de posar un 3 al davant... El Jac cada dia és més un nen i menys un bebè: per un costat és genial perquè veure com creix i com aprèn és meravellós, per l'altra fa una mica de pena, doncs cada cop costa més tenir-lo quietonet al damunt, abraçat, deixant-se mimar... però, ei!, ara ja vol jugar amb mi com un nen (fent coses més "bèsties") i intenta imitar allò que faig. He d'aprofitar que ell em vegi com un esser fort, que tot ho pot, que tot ho sap (va bé pel meu ego, doncs em vaig fent gran i des que va néixer el Jac que tinc un punt de referència - com un nou començament - pel pas del temps i aquest cada cop sembla anar més ràpid). Tard o d'hora veurà que tinc tantes inseguretats, febleses i pors com qualsevol altra persona. Això és l'important. Ara l'oci. Els Red Bull han regalat el campionat; ja s'ha demostrat repetidament que, a la F1, no voler assignar el rol de primer pilot és un desavantatge (encara que si l'Alfonso guanya el campionat per menys de 7 punts jo seré el primer que diré que ho ha fet gràcies a les ordres d'equip - ha conduït bé aquest any, però també ha comès errors) i han demostrat que els falta fiabilitat (no serveix de res ser el més ràpid si no pots arribar a veure la bandera quadriculada). Em sap greu pel Vettel, encara que ha sigut massa impetuós (però aquesta conducció agressiva, com la del Hamilton, és la que ha fet de la F1 el què és... o era... no?). M'hauré de tragar la dignitat i esperar que el Webber (em cau quasi tant bé com l'Alfonso) m'alegri el final de campionat. Ep, però el Schumi va fer 4rt! D'aquí a guanyar hi ha un pas (o 3...)!