dimarts, 27 de juliol del 2010

Doctors: a un pas de la divinitat


Diguem que conec (força bé) a un metge; més com a persona que com a metge. I aquest és un primer punt important, sembla que la gent oblidi que els metges són persones: pateixen (més del què haurien) quan veuen a gent patir, es preocupen (sovint portant "la feina" a casa; o l'estat anímic que se'n pot derivar) i, desgraciadament, no són Déu. Amb això últim vull dir que ni ho poden guarir tot (i, si, també n'hi ha de dolents i que s'equivoquen), ni ells són els causants dels mals que el pacient creu que el metge solucionarà màgicament.

Recentment, aquest metge m'explicava, visiblement afectat, com a una persona a qui feia anys que tractava (fixeu-vos que he dit persona, no pacient) li havien trobat un càncer d'aquests que fan molt ràpid la seva funesta feina (d'aquí que qui el pateix no acabi d'entendre que probablement faci molt poc que el pateixi). Doncs bé, aquesta persona, a qui feia bastants mesos li havien fet una anàlisi on el càncer no hi apareix (per més vegades que es revisin les dades que se'n van treure), ara culpa al metge de la seva futura mort.

Puc entendre que una noticia així ha de trastornar completament una persona (i més si és relativament jove). Sóc conscient que no ens han educat per a la mort, que vivim d'una manera que només sembla tenir sentit si arribes als límits de l'envelliment. Fins puc acceptar que tingui un rampell, un excés d'ira que li permeti canalitzar la frustració, la por i la desesperació que sent cap a algú. Però no puc entendre que vulgui culpar a una persona (que ha fet bé la seva feina, que l'ha tractada amb respecte i professionalitat - fins davant l'atac) dels efectes d'una malaltia que, en aquest cas, no té cura. Em sap greu per la persona que veu la seva vida esfondrada, però també me'n sap molt pel metge, que pateix (tant per veure com no pot fer res per ajudar i revertir la situació, com per l'atac rebut) en silenci. De totes maneres, per si aquest metge llegeix l'escrit, dir-li que la reacció de la persona afectada (si no rectifica; en el supòsit del rampell a que em referia abans) no diu massa a favor d'ella mateixa. Vull pensar que si em diguessin que em queden uns pocs mesos de vida, els dedicaria a gaudir d'aquells a qui m'estimo i a oblidar-me de tots els trets rutinaris i poc importants de l'existència a qui tractem de sobreviure en la vellesa. Qui dedica els seus últims sospirs a l'odi, probablement ha tingut una existència sense l'amor necessari per a deixar aquest món en pau.

9 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

El tema és fotut. I és fotut dir que "tots ens podem equivocar", però és ben cert.

Jo, a la feina, m'equivoco constantment. Dissortadament, quan un metge s'equivoca les conseqüències van més enllà...

*Sànset*

Oriol ha dit...

El problema, Sànset, és que a vegades la desesperació pot portar a voler creure que un metge s'ha equivocat, quan simplement s'hauria d'acceptar que no totes les malalties es poden curar.

Agnès Setrill. ha dit...

Doncs ja en tens de raó, a més, per molt emprenyat que estigui, lo més intel.ligent i profitós és viure el que et queda amb la màxima pau possible.


Millor dit, potser encara entendria aquesta reacció en algú proper, no pas en el malalt.

Anna ha dit...

Sempre parlem de lo molt que ens manca als occidentals la cultura de la mort. Ja ho saps pel que hem viscut darrerament que fins hi tot encara avui no ens en fem el càrrec. Crec que és una cosa que els nostres avis tenien i que nosaltres, fixa't la ironia, hem perdut perquè els metges en general fan molt bé la seva feina. Si que ho sembla que ho puguin curar tot. Potser d'aquí la reacció d'aquesta persona. Ningú no es vol morir i ens emprenya tant ser-ne conscients que descarreguem la nostra ira al primer que ens sembla que en pugui tenir una mica de culpa. Una feina admirable la dels metges: un munt d'hores, en general mal pagades i qualsevol mínima equivocació pot fer que no exerceixin mai més. Qui més podria treballar així?

Anònim ha dit...

Ha de ser molt dur per a un metge que se'l culpi d'un mal contra el que ha fet tot el que ha pogut. No és una professió gens senzilla. Cal tenir molta força i auto-control.

Assumpta ha dit...

Em sap molt de greu per tots dos...

Entenc que el metge ha de sentir-se afectat per aquesta reacció del malalt i que és absolutament injusta doncs ell no en té cap culpa, evidentment.

Però feu l'esforç real de posar-vos en el lloc del malalt... estic convençuda que, veritablement, no té res en contra el metge, el que té es ganes de desfogar-se "contra" algú d'això que se li ve al damunt i contra el que no pot lluitar.

El càncer fa patir molt, molt... i no crec que aquesta persona dediqui els seus darrers sospirs a l'odi perquè hagi tingut una existència sense amor (em sembla injusta aquesta frase) el que ens trobem és davant una persona desesperada i angoixada, només això.

El metge aguanta una crítica que no mereix... però estic segura que, a poc que reflexioni, s'adonarà que, veritablement, no va res contra ell.

Espero que, amb una miqueta més de temps, el malalt s'adoni que està sent injust i pugui encaminar-se cap a això que dieu, a viure amb pau aquests darrers dies que li queden.

Oriol ha dit...

Agnès, això és exactament el què penso jo.

Mitxito! Tens tota la raó, treballen en unes condicions que no ens podem ni imaginar la resta de gent (és molt fàcil demanar comprensió pel malalt i el què pateix... però pel metge i la feina que fa? Per la pressió que aguanta a diari?).

Certament Albert, l'auto-control ha de ser imprescindible. I ja no ho dic per les reaccions a les que has de fer front, sinó pels drames humans que vius, per la responsabilitat que has de sentir en tenir a un esser humà obert davant teu dins un quiròfan...

Assumpta, aquest esforç real és impossible de fer-lo, suposo que per això temem tant a la mort. De totes maneres, com apunta l'Anna, et puc dir que recentment hem viscut la mort molt d'aprop, en una persona molt jove i a causa del càncer. I creu-me, admiro molt com va encarar els seus últims dies. Em va ensenyar molt. Els va dedicar a ser feliç, a fer plans que sabria que era pràcticament impossible de poder complir, a donar les gràcies als metges (juntament amb la seva família) tot i veure que perdia la batalla. I no em crec injust, sincerament crec que la diferència en ambdós casos rau en la pau que sentia cadascú i aquesta, sentint-ho molt, només es pot assolir individualment (no la pot donar el metge!) a través del què has viscut i de com has viscut. Ja per acabar, el metge ja l'ha feta aquesta reflexió que demanes (de fet, no m'ho ha explicat ell tot això que he descrit, sinó algú molt proper a ell, però no volia complicar l'escrit amb detalls sense importància). Per això dic que el metge pateix sol. I si, sóc jo (i la seva família) l'indignat i no ell. Per això encara em meravellen més els metges. No s'enfada, doncs troba que és una reacció que es pot arribar a entendre. No només això, encara busca com pot acabar d'ajudar. I per això he fet l'escrit, crec que som tots plegats que hem de reflexionar més quan parlem de metges!

Assumpta ha dit...

Tant pel que vas posar al post com pel que has posat ara és veu ben clar que aquest metge és una bellíssima persona... i, com dius, tots hauríem d'anar més en compte a vegades per segons com parlem d'alguns metges. En això estic totalment d'acord.

Ara bé, això no vol dir que el malalt sigui mala persona... l'exemple que poses del teu amic que va morir fa poc és un cas meravellós que seria el desitjable... però aquest altre cas a mi em resulta impossible de jutjar malament... només penso que està desesperat i per això actua així.

Si el propi metge és capaç d'entendre-ho i, a més, encara mira de veure com pot ajudar, crec que els demés tampoc l'hauríem de jutjar malament.

I si parlo així és perquè conec casos i sé com pot arribar a enfonsar-se algú que lluita i no se'n surt... és molt trist.

Jo només demano comprensió per aquest malalt que es sent "perdut" i reacciona d'aquesta manera... i això sí, la meva admiració i reconeixement per aquest metge que, potser, en el seu intent per seguir ajudant, finalment podrà aconseguir un canvi d'actitud en el malalt.

Oriol ha dit...

No he dit en cap moment que no tingui respecte pel malalt i, ja en el mateix post, dic que entenc que pugui ser un rampell i que sempre es pot rectificar. De totes maneres, continuo pensant el mateix i crec que sóc lliure d'expressar-ho, igual que respecto la teva opinió. I ara podríem debatre perquè d'un malalt greu o d'un mort sembla que no se'n pugui dir res dolent, però, sincerament, no em ve de gust. Salut!