- No t'imagines el què m'ha passat. És increïble! Veuràs, he somniat que jo era el Hendrix. Bé, que tenia la seva vida, que era jo qui pujava damunt els escenaris i meravellava al propi slow hand amb la meva tècnica. I aquest matí, tio, amb l'emoció... he agafat la meva strat i... encara se'm posen els pèls de punta quan hi penso.
La cara de'n Joan mimetitzava el què passava per la seva adormida ment mentre escoltava el relat, tot bevent el fumejant cafè, distretament, a petits glops. Son. Interès. Incredulitat.
- Si no t'ho ensenyo no t'ho creuràs. Deixa'm la teva SG... En serio que fliparàs.
Sorpresa davant la persistència. Innocència. Impaciència.
Els foscos ulls de'n Joan no podien estar més oberts, amagant les evidents bosses que indicaven la manca de son produïda per nits inacabables d'assajos, de cervesa, de tensions quan el grup portava massa estona tancat al garatge, però sobretot de diversió. Rock'n'roll en estat pur.
Agafo la SG granat de'n Joan. Mira com poso la mà dreta damunt el mànec.
- Ara també t'has tornat esquerrà, com el Jimi, no?
Sembla que la incredulitat torna, vacil·lant. Encara hi ha esperança.
- Ja t'ho he dit, fliparàs. Mai no m'has sentit tocar així.
L'actitud segura i ferma fa que torni a mirar atentament, quasi nerviós. Observa detingudament els meus dits lliscar damunt les cordes, la pua a la mà esquerra... Comença a creure. Vol creure.
Tau-totau-to-tautoatotau tau-tototau...
- Ets un imbècil!
No puc parar de riure. A tothom li queda la mateixa cara d'idiota quan m'escolten imitar matusserament el soroll de la guitarra amb la boca. Sorpresa. Cabreig. Vergonya. Diversió. Ja hem tancat el cicle. La metamorfosi ha acabat. I el Jordi ja em deu tres cerveses.
La cara de'n Joan mimetitzava el què passava per la seva adormida ment mentre escoltava el relat, tot bevent el fumejant cafè, distretament, a petits glops. Son. Interès. Incredulitat.
- Si no t'ho ensenyo no t'ho creuràs. Deixa'm la teva SG... En serio que fliparàs.
Sorpresa davant la persistència. Innocència. Impaciència.
Els foscos ulls de'n Joan no podien estar més oberts, amagant les evidents bosses que indicaven la manca de son produïda per nits inacabables d'assajos, de cervesa, de tensions quan el grup portava massa estona tancat al garatge, però sobretot de diversió. Rock'n'roll en estat pur.
Agafo la SG granat de'n Joan. Mira com poso la mà dreta damunt el mànec.
- Ara també t'has tornat esquerrà, com el Jimi, no?
Sembla que la incredulitat torna, vacil·lant. Encara hi ha esperança.
- Ja t'ho he dit, fliparàs. Mai no m'has sentit tocar així.
L'actitud segura i ferma fa que torni a mirar atentament, quasi nerviós. Observa detingudament els meus dits lliscar damunt les cordes, la pua a la mà esquerra... Comença a creure. Vol creure.
Tau-totau-to-tautoatotau tau-tototau...
- Ets un imbècil!
No puc parar de riure. A tothom li queda la mateixa cara d'idiota quan m'escolten imitar matusserament el soroll de la guitarra amb la boca. Sorpresa. Cabreig. Vergonya. Diversió. Ja hem tancat el cicle. La metamorfosi ha acabat. I el Jordi ja em deu tres cerveses.
3 comentaris:
Sempre li queda l'opció de cantar Los Suaves: "la música termina y finaliza el show!"
Si i, com ells, telonejar The Ramones (o el què queda d'ells, que no és massa)!
Diu que estava Jesús amb els seus deixebles i els hi va dir:
- Avui em veieu, demà no em veureu, però demà passat em tornareu a veure.
Amb aquestes que salta Sant Pere i li diu:
- Senyor cada dia us estimo més pel bé que us expliqueu.
Sense més comentaris.
Publica un comentari a l'entrada