El petit gran Ringo

Quan jo era pràcticament un nen vaig agafar una dèria considerable amb els Beatles. A mesura que vaig anar creixent aquesta felera va anar dirigint-se més específicament al John Lennon i a la seva etapa en solitari. Durant 4 o 5 anys ben bons, els meus pares i ma germana van haver d'aguantar un sens-fi d'anècdotes, explicacions i, sobretot, música a totes hores d'aquests liverpoolians i de les aventures existencialistes del John a New York. Amb el canvi de caràcter que es dóna a l'adolescència vaig anar perdent aquesta petita obsessió pel grup i en Lennon progressivament. Durant una etapa que va durar un parell o tres d'anys on (com passa a tothom, m'imagino) no sabia qui era, potser volia ser algú altre, vaig deixar una mica de banda la meva afició per la música.

El temps, però, em va portar a conèixer gent nova (especialment a una de les persones que més m'estimo del món i que m'ha donat un fill a qui espero transmetre aquesta passió per la música que avui torno a tenir - com escolti reaggeton em fotré un tret al genoll!), vaig prendre més consciència de les meves arrels i vaig recuperar una versió més adulta(?) d'aquell nen boig per la música. Els Beatles mai tornaran a ocupar aquella posició exageradament magnificada en les meves preferències musicals (que s'han diversificat i profundidzat molt més amb el pas dels anys i amb les amistats), encara que sempre tindré un especial afecte al grup (sobretot al John) ja que va ser el meu punt d'entrada conscient al món de la música, del col·leccionisme de vinils (d'això ja en fa uns 15 anys!), a les meves inquietuds existencialistes pròpies i, sobretot, a voler aprendre a tocar una guitarra (d'acord: 1- encara em falta molt per aprendre i 2- m'agrada afegir-hi força més distorsió!).

Una de les coses que sempre em van captivar del grup va ser el John i la seva actitud "rebel" (si, ja sé que és una icona amb moltes incongruències, però va dir coses - i d'una manera - que encara avui em fan dibuixar un somriure als llavis o bé em fan venir ganes de voler canviar - ja no el món, sinó - el meu entorn en la mesura del què m'és possible). Una de les seves més famoses dèries va ser la de no tenir massa respecte per al poder institucionalitzat i la de fer declaracions polèmiques. Una d'aquestes declaracions (encara que fos "off-the-record") el va portar a posar el grup a l'ull de l'huracà en afirmar que els Beatles eren més famosos que Jesucrist, en plena dècada dels 60, on "l'heretgia" (a ulls dels bons cristians i l'esglèsia) encara no era tant habitual, ni tant gratuïta (en el sentit que molts capullos que es creuen rockers ara ho diuen perquè saben que això "fa rebel" i no els comporta cap tipus de conseqüència, excepte que alguna adolescent xiscli una miqueta més).

Doncs bé, recentment m'he assabentat que el Vaticà va fer un comunicat on perdonava els Beatles per aquestes declaracions del John, per haver pres drogues i per la seva vida "rockera" (encara que els Beatles no són precisament famosos per fer públic aquests aspectes del grup, sinó més aviat per la obsessió del McCartney de voler conservar una imatge de nens bons i de ser un grup acceptat per diverses generacions, incloses les no tant o gens liberals). El millor és que el Ringo els ha contestat que actualment el Vaticà té coses més importants de què preocupar-se que no pas dels Beatles, en referència al tema dels abusos, després d'afegir que havent-los acusat de satànics (!!!, llavors el Keith Richards deixa a llucifer al nivell de diabolisme d'una monja) no és el Vaticà qui ha de perdonar. Bravo Ringo!