Pobresa d'esperit

Tal i com van les coses, ja no sé si als catalans ens queda massa més que la ràbia. Tenim un govern de la Generalitat que només fa que genuflexions al govern que ens té colonitzats des de fa temps, traient la bandereta del nacionalisme sempre que volen desviar l'atenció d'altres temes o bé guanyar vots quan s'acosten eleccions. Tenim un sistema que els polítics anomenen democràcia, encara que cada cop costa més veure-hi un sol bri de llibertat. Tenim una classe política corrupta i amb greus deficiències de moral, intel·ligència, vocació i aspiracions (excepte en l'enriquiment econòmic personal). Tenim una població adormida, sotmesa i que no és capaç de pensar per ella mateixa (com a molt, és capaç de repetir fil per randa allò que el seu líder - segons tendència política - herència familiar; no per convenciment propi - els grava al cervell). Tenim un poder judicial dirigit segons interessos econòmico-electorals i que, a més, ofereix protecció a qui la fa més grossa. Tenim un país veí conduït per l'odi, l'enveja i, sobretot, per l'avarícia, doncs com a minyona els produïm molts beneficis.

En resumides paraules, esta-tut-decidit (i que consti que se m'en fot l'Estatut, doncs el text actual és una misèria: el fons està en la repressió política, social i cultural que estem patint). Pel què a mi respecta que se'n vagin a prendre pel cul tots els espanyols, tots els polítics i tota la gent que viu a Catalunya i no la respecta (molts d'ells amb cognoms de la nostra terra). Independència? No sense bufetades i crec que al país veí ja saben que no arribarem tant lluny (no només per allò del seny català, sinó perquè no hi ha prou unitat, però si infinites picabaralles internes), per això ens prenen per imbècils. Potser ho som.

9 + 3 mesos

Ja fa un any, avi. En aquest temps han passat moltes coses, però només et vull parlar d'una. De la més important. El Jac ja té nou mesos. Cada dia assimila alguna cosa nova, creix, compren i aprèn a sentir. Enyorança. Mai podré deixar de sentir-ne, especialment en dies com avui. Però precisament quan més en sento, veig els seus ulls vius i m'adono que, malgrat mai he cregut en un cel omnipotent, ara més que mai vull creure que ens tornarem a veure, que simplement passem a l'altre costat, però que la música no s'acaba mai. Els seus ulls. Hi veig felicitat, avi. Així et vull recordar. T'estimo i sé que ens esperaràs allà on tot és possible.

Digue’m com condueixes i et diré per què tenim la classe política que ens mereixem

A mesura que la setmana avança la son es va apoderant de la meva ment, aniquilant la part amable i bondadosa del meu ser (potser tampoc és tant difícil que això passi). Arribat el divendres, la transformació ja ha acabat i, en pujar el cotxe per anar a treballar (una mica abans de les set), quasi sedat per la somnolència (ben bé fins a mig matí), només la part més primària del meu cervell funciona, permetent poc més que respostes primàries: accelerar, frenar i insultar a la resta de conductors.

Si analitzem el conjunt de passerells i elements perillosos que trobem a les carreteres, però, podem arribar a entendre per què tot se n’està anant a la merda. Senyors, estem envoltats d’imbècils. Imbècils que voten i escullen a qui ens governa, construint una piràmide d’estupidesa i poder que espero rebenti algun dia. Com veieu, en aquest tema sóc tant tolerant com un jihadista amb les caricatures d’Alà.

Primer de tot m’agradaria parlar dels individus per als que el temps no és un bé preuat: circulen a 80 pel carril de l’esquerra, dificulten els avançaments canviant de carril a 10 km/h (amb un gest que pretén demanar calma al cotxe que quasi els envesteix) i, el millor, tot i pagar cada dia del món el mateix peatge, quan aturen el cotxe davant la barrera, comencen a buscar la cartera (en el cas de ser una dona, evidentment, primer cal buidar la bossa de mà objecte per objecte) i un cop trobada han de descartar 10 targetes abans de trobar la que toca (això si els funciona). Sempre s’imprimeixen el rebut abans d’arrencar.

Una de les espècies més perilloses amb la que hom es pot topar són els senyors de més de 50 anys, amb un cotxe prou gran i potent com per compensar el què la viagra no pot, que condueixen tal amo feudal per les seves terres. Habitualment la panxa quasi els impedeix que els braços arribin al volant. Solen córrer només per demostrar que tenen un cotxe que tu no et pots pagar, foten unes tallades que ni el cirurgià de la Duquesa de Alba i criden tot tipus d’insults (normalment misògins) amb una habilitat increïble perquè l’havà que s’estan fumant no els caigui de la boca.

A primera hora del matí, sobretot en èpoques estiuenques on les platges s’omplen, surten com bolets els avis que decideixen anar a plantar la tovallola a primera hora (per ells això vol dir que cal arribar a la sorra abans de dos quarts de vuit). S’identifiquen fàcilment doncs no passen de 60, condueixen amb el nas a un pam i mig del volant, gesticulen nerviosament mentre discuteixen amb la dona (“què collons hi fot tota aquesta gent a la carretera a aquestes hores?”, “Ja t’ho he dit que sortíem massa tard, Joan!”), no es volen deixar avançar i els seus canvis de carril es converteixen en una probabilitat d’accident superior al 50%.

No podia acabar sense esmentar als txeroquis amb el cotxe tunejat, música house a tot drap, ulleres de sol amb efecte mirall i esperit fernandoalonsoesdios, que creuen que un saxo amb un aleró els permetrà superar la velocitat de la llum. Condueixen en ziga-zaga i fins es permeten l’ús del voral per a avançar. A les matinades dels caps de setmana la quantitat d'alcohol i droga que trobareu a les seves venes és superior a la que hi ha a Las Vegas.

Només una pregunta final, perquè collons la gent redueix a 70 km/h (sigui quin sigui el límit de velocitat de la via) quan detecten, en un radi d’1 km, un cotxe de policia (és igual si és municipal i són en una autopista, guardia civil sense autoritat dins les carreteres catalanes o mossos que van a esmorzar)?.

Un dia d’aquests em compraré un bat de beisbol i un bidó de gasolina, crec que la meva ràbia ja generarà la guspira que engegarà la reacció destructiva en la que el Tarantino somia cada nit.

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 2: Bleach (Nirvana)

Rock'n'roll (grunge, ok) en estat pur: guitarres elèctriques amb la distorsió a petar, lletres i veu amb molta ràbia. Tot el geni del Kurt Cobain sense parafernàlies en l'edició. Publicat al 1989.

Fer-se gran

El dijous passat em vaig adonar, definitivament, que m'estic fent gran. El cas és que havia d'anar a recollir uns papers a l'Autònoma (ja fa algunes setmanes que hi hauria d'haver anat, però em feia mandra i no havia trobat el moment de fer-ho). Finalment, hi vaig anar el dijous al vespre, sense saber que precisament era el dia de la Festa Major de l'Autònoma (bé, la meva germana que encara estudia allà m'havia comentat alguna cosa al matí, però se m'havia oblidat completament).

Déjà vu és la primera paraula que em ve al cap (no és original, però és efectiva). L'última Festa a la que recordo haver assistit ja queda 7 o 8 anys enrere (abans que prohibissin fer-la al bell mig de la carretera que queda davant de Ciències, Dret, etc.), quan encara em semblava divertit veure d'un tetabrik de Don Simon calent, veure infinitat del què ara s'anomena multicultis borratxos i no em feia massa fàstic reutilitzar un got que treien d'un cubell de brossa, ple d'aigua i gel, reconvertit a nevera (per allò de que l'alcohol mata les gèrmens). Encara recordo la primera vegada que vaig assistir a tal Festa: en baixar del tren la Plaça Cívica quedava amagada sota un dens núvol de maria. Certament, durant 2 o 3 anys va ser prou divertit.

Aquest dijous, només baixar del cotxe, vaig agafar les escales que porten a la Plaça Cívica per anar a l'escola de Postgrau. Eren les 7 de la tarda i les escales estaven ocupades per nens vomitant. Jo també oferia una imatge tan lamentable en el seu moment? També fotia aquella pinta de nen que es creu que és el rei del món? Ja hi havia tant neng per l'Autònoma? Realment em vaig sentir fora de lloc. Quan un veu que ja no connecta amb les generacions posteriors, suposo que ja pot dir que s'ha fet gran, no?

Condescendència

Hi ha poques coses a la vida que em cabregin més que la gent que parla perdonant vides, donant consells que ningú els ha demanat i inflats per un egocentrisme violent. No cal dir que habitualment aquesta gent és subnormal. Normalment en situacions d'aquestes, m'és impossible esser condescendent i acabo vomitant la meva ràbia damunt seu. Hi ha vegades, però, que per múltiples raons t'has de contenir. L'únic consol que et queda en aquest cas és que, com l'experiència m'ha demostrat moltes vegades, el temps posa a tothom al seu lloc i aquesta gent aprenen a tancar la boca a hòsties. I tot, sense embrutar-te les mans.

Discs que no puc deixar d'escoltar - Episodi 1: Led Zeppelin II (Led Zeppelin)

Un dels grups més grans de la història del rock. Jimmy Page: un guitarrista genial. Publicat al 1969.