dilluns, 27 d’abril del 2009

Ets polític? Així la teva mare quan cobra per un servei?


Es veu que un dia els polítics que governaven aleshores van decidir que s’havia de descentralitzar. El problema és que no van pensar en que per a que això tingui sentit, s’ha de proporcionar un mitja de transport (públic, a poder ser) també descentralitzat i que funcioni (més enllà dels límits de - la ciutat de - Barcelona, vaja).

Jo, sincerament, em nego a gastar més de 2h per trajecte i amb la RENFE; és a dir, perdre 4h i mitja (més del 50% del que dura una jornada laboral estàndard) - quan tot va bé! - en els 2 meravellosos trajectes diaris que no puc evitar, que tenen Castelldefels com a punt de destí/origen. Ampliem el problema: vaig amb cotxe i em menjo tot el tram amb limitacions de velocitat.

El govern actual - on un reduït grup de hippypolles exerceixen una dictadura, tot predicant que ells són del poble i treballen per al poble - ha fet tot el que està a les seves mans per tal que els trajectes en cotxe s’allarguin tant com els del transport públic. Suposo que esperaven que així aquest darrer tindria més èxit.

Per acabar-ho de rematar, després d’un any fent el mateix trajecte, un s’adona que conduir entre camions, amb retencions a cada sortida (que a més, has d’agafar, per canviar de carretera 500 vegades abans d’arribar a destí... descentralització màxima, vaja), amb gent histèrica i tot altre tipus de diversions, en una meravellosa gimcana abans de les 7h del matí, no és massa bo per a la pressió arterial. Solució? Els túnels de Vallvidrera. Una estafa, si, però com a mínim s’hi va tranquil. Bé, s’hi anava fins que els hippypolles van decidir que després de l’últim peatge s’havia d’anar a 80 (contaminació, accidents... pel tràfic que entra a Barcelona... ei, però que jo no vaig a Barcelona! Ah, que realment és per recaptar?).

Doncs bé, per a la nostra seguretat, aquest matí hi havia un passat de color gris fent fotos a l’entrada del túnel. Si és que en un moment de crisi el millor per al ciutadà és haver de pagar multes:

- Així s’eviten accidents; què és el preu d’una multa en comparació del què costa reparar un cotxe accidentat?

- Així s’evita contaminar; quants diners s’estalviaran a la seguretat social en forma de baixa laboral per problemes respiratoris!

- Així hom estalvia diners; el mateix mes de pagar una multa, segur que no es surt a sopar a fora. I el problema no és el sopar en si, sinó les despeses col•laterals: la copa de després, el pàrking o el taxi...

- Així es reinverteix en serveis per al propi ciutadà; no és evident que som l’enveja d’Europa?

Però és clar, tant criticar als inútils dels polítics, comporta conseqüències. Sempre hi ha algú que et diu: “però ells han decidit dedicar la seva vida a la política. Si no t’agrada com ho fan, perquè no te’n fas tu?”. La meva resposta: perquè si volgués vendre el meu cul per diners, treballaria del mateix que les seves mares.

I ara la pregunta que us esteu fent tots (jo inclòs): sortiré guapo a la foto?

diumenge, 26 d’abril del 2009

Imbecilitat en dolby surround


“Fernando, los tiffosi te están esperando con los brazos abiertos, porqué tu... tu no te irías a comer un helado, no?”

I tu... tu tens la EGB, subnormal?

diumenge, 19 d’abril del 2009

A través del mirall


Tant de bo hagués pogut guarir-te; aturar la teva lenta desaparició. Essent realista, simplement, tant de bo t’hagués agafat la mà quan vas tancar els ulls per última vegada i t’hagués dit com d’important has estat, ets i seràs per a mi. O potser si només hagués trobat més temps per a estar amb tu quan tot era més fàcil.

Tant de bo hagués pogut veure els teus ulls mentre tu, somrient, miressis com els seus petits dits s’agafen amb força a la teva ma. Tant de bo que per al meu fill no fossis només una història, unes fotografies; un personatge lluny de pertànyer a la realitat.

I llavors, enmig d’aquest núvol de pensaments entortolligats, he recordat quan a l’entrada de l’hospital, davant la sorpresa de tots, vas baixar de la cadira de rodes – amb la mateixa energia que té un adolescent - i em vas dir: “Va, Oriol, porta’m a casa... O no, espera, perquè no anem al bosc a buscar granotes?”.

En aquell moment vaig adonar-me que tot havia estat producte d’un pensament fosc: l’arbre encara és allà on em vas ensenyar i el forat a la seva escorça no s’ha tancat. Aquell forat que ens portava al món on puc ser la morsa i les granotes parlen. I sé que tu ets allà, esperant que jo i el Jac vinguem a jugar.

dijous, 2 d’abril del 2009

Rock 'n' roll

54 anys i, en principi, només té 10 dits a les mans...

For those about to rock, we salute you!