Que fort tiaaaaaaa! Ya vurás cuan tespliqui! (Tele-novel·la o realitat?)A vegades sembla com si el nostre cervell fos capaç de predir situacions que es donaran en un futur proper, encara que sospito que simplement es dona el cas que massa gent és tant simple que actuen de forma repetitiva, sense més pensament que no pixar-se a sobre mentre el seu cervell (si, tots en tenim un... està científicament provat!) s'esforça en mantenir-los la respiració, el bateg del cor i altres funcions motrius imprescindibles per a l'elongació de la seva absurda existència (doncs quan un no s'ha adonat que el món va més enllà del Bershka i de com de bé combinen aquells leggins amb el color de les seves ulleres tant modernes, sincerament el món només notaria la falta de la seva presència per la ínfimament menor producció de diòxid de carboni atacant a la capa d'osó).
El fet, és que aquesta setmana l'he passada pràcticament tota fora de casa (per motius de feina), cosa que ha propiciat força hores de debats filosòfics (cervesa en mà) amb un amic meu a qui, tot sigui dit de passada, considero una de les persones més intel·ligents que mai he conegut (a qui, a més, li agraden tant la música i la cervesa com a mi!). Doncs bé, en una conversa sobre els problemes de la nostra societat (especialment en quant a la problemàtica Catalunya-espanyols dels collons - ell és d'un altre país i té una visió que ja voldríem que tinguessin aquests darrers), li vaig dir (simplificant) que pensava que un dels majors problemes els tenim amb la limitada visió i encara menor capacitat per pensar que té la gent (en general, però sobretot en referència a la gent amb qui compartim ciutat, província o país, doncs al cap i a la fi són als que "més coneixem)". De com de fàcil la gent s'acomoda a una rutina, a un (fals) benestar i de com tanquen els ulls davant la realitat de la seva vida (que simplement sobreviuen en massa casos).
Doncs bé, el destí ha volgut que avui mateix hagi vist materialitzat aquesta opinió verbalitzada tant recentment. No entraré en detalls, però si lliguem l'avorriment (que porta a neurones poc àgils, i poc acostumades al moviment, a rumiar massa estona), un excés de visionat de tele-novel·les sud-americanes barates (conduït la frustració per una existència probablement solitària, amb o sense parella per a satisfer tots aquells desitjos - a diversos nivells - que no s'accepta que són insatisfets, a una barreja de realitat i ficció per a fer més atractiva una vida rutinària) i un cervell tant evolucionat com el que us he descrit a l'inici, ja tenim una màquina de generar xerrameca, que amb l'orella-a-boca crea rumors, els quals podrien desembocar en la generació de problemes personals a un nivell que aquest cervell és incapaç d'arribar a copsar. Per sort, he baixat a fer el cafè amb uns bons companys i hem acabat fent-nos un bon tip de riure. Certament ha sigut millor solució que la primera que m'ha passat pel cap (hi participaven una grapadora, una taula d'oficina i un parell o tres de llengües; si, aquell apèndix que en alguna gent es mou més de pressa que els seus pensaments, quan en tenen un, és clar). Les tele-novel·les és millor ignorar-les, engreixen el cervell amb porqueria i fins la gent estúpida se n'acaba cansant de dolentes que són.
Dos quillos. Dues neurones (o ni això). Cap gol. Molta frustració. Gens d'educació o d'esportivitat. Molt ego. Molta hormona...
