Un petit pas (enrere) per al sistema educatiu, un gran pas per als FPs

Ja fa dies que sento parlar de la polèmica que s'ha generat amb el procés d'assignació de les places universitàries per al proper curs acadèmic. Sembla que, enguany, la gent provinent dels cicles de formació professional (FP, per a no fer-ho massa complicat) té accés directe a aquestes places universitàries, competint directament amb els estudiants que s'han examinat de les proves de selectivitat. La fórmula que dictamina la nota amb què els FPs arriben a la competició és la següent (tal i com s'explica a la web de la Generalitat):

Nota d'admissió = NMC+ a*M1 + b*M2, on NMC és la nota mitjana del "estudis", M1 i M2 són les dues millors notes dels mòduls estudiats i a, b = 0.1.

De la mateixa manera, la següent fórmula dictamina la nota d'accés a la competició mitjançant les proves d'accés universitari (tal i com s'explica a la web de la Generalitat):

Nota d'admissió = 0.6*QMB + 0.4*QFG + a*M1 + b*M2, on QMB és la nota mitjana de batxillerat, QFG és la nota mitjana de les assignatures "comuns", M1 i M2 són les dues millors notes de les assignatures específiques als estudis que es volen fer i a,b = 0.1 o 0.2.

Ja en la fórmula crec que es pot observar un greuge comparatiu: perquè en el cas dels estudiants de batxillerat M1 i M2 no són directament les millors notes dels estudis de batxillerat (diguem-ne religió i educació física)? Millor dit, per què calen unes proves d'accés en el seu cas?

Potser sóc massa llepa-fils, però penso que s'estan prenent tot de mesures que estan rebaixant cada cop més la qualitat dels estudis universitaris (ja deixant de banda, l'evident fet que tenir un nombre gairebé il·limitat de titulats universitaris, en un país on el nombre de posicions de treball qualificades és ínfim, és absurd i potser el què s'ha de fer primer és millorar el teixit laboral i fer-lo més innovador). De totes maneres, o bé rebaixen el llistó (encara més) o amb la preparació a la que s'acabarà arribant a la universitat, en fotran a la meitat al carrer a la primera de canvis. Això si, segur que les universitats ingressaran més que mai! Ep, i de propina, en comptes de dir que en cas d'una hecatombe nuclear només sobreviurien les paneroles i els estudiants de mòduls, ara ja podrem dir que sobreviuran les paneroles i els estudiants universitaris: amics, la continuïtat de l'espècie humana està assegurada!

Doctors: a un pas de la divinitat

Diguem que conec (força bé) a un metge; més com a persona que com a metge. I aquest és un primer punt important, sembla que la gent oblidi que els metges són persones: pateixen (més del què haurien) quan veuen a gent patir, es preocupen (sovint portant "la feina" a casa; o l'estat anímic que se'n pot derivar) i, desgraciadament, no són Déu. Amb això últim vull dir que ni ho poden guarir tot (i, si, també n'hi ha de dolents i que s'equivoquen), ni ells són els causants dels mals que el pacient creu que el metge solucionarà màgicament.

Recentment, aquest metge m'explicava, visiblement afectat, com a una persona a qui feia anys que tractava (fixeu-vos que he dit persona, no pacient) li havien trobat un càncer d'aquests que fan molt ràpid la seva funesta feina (d'aquí que qui el pateix no acabi d'entendre que probablement faci molt poc que el pateixi). Doncs bé, aquesta persona, a qui feia bastants mesos li havien fet una anàlisi on el càncer no hi apareix (per més vegades que es revisin les dades que se'n van treure), ara culpa al metge de la seva futura mort.

Puc entendre que una noticia així ha de trastornar completament una persona (i més si és relativament jove). Sóc conscient que no ens han educat per a la mort, que vivim d'una manera que només sembla tenir sentit si arribes als límits de l'envelliment. Fins puc acceptar que tingui un rampell, un excés d'ira que li permeti canalitzar la frustració, la por i la desesperació que sent cap a algú. Però no puc entendre que vulgui culpar a una persona (que ha fet bé la seva feina, que l'ha tractada amb respecte i professionalitat - fins davant l'atac) dels efectes d'una malaltia que, en aquest cas, no té cura. Em sap greu per la persona que veu la seva vida esfondrada, però també me'n sap molt pel metge, que pateix (tant per veure com no pot fer res per ajudar i revertir la situació, com per l'atac rebut) en silenci. De totes maneres, per si aquest metge llegeix l'escrit, dir-li que la reacció de la persona afectada (si no rectifica; en el supòsit del rampell a que em referia abans) no diu massa a favor d'ella mateixa. Vull pensar que si em diguessin que em queden uns pocs mesos de vida, els dedicaria a gaudir d'aquells a qui m'estimo i a oblidar-me de tots els trets rutinaris i poc importants de l'existència a qui tractem de sobreviure en la vellesa. Qui dedica els seus últims sospirs a l'odi, probablement ha tingut una existència sense l'amor necessari per a deixar aquest món en pau.

Dignitat hispànica

Darrerament el campionat del món de F1 és un bon mirall de com són els espanyols. Potser hem de saber trobar-li el costat bo: qui sap si els europeus, gràcies a aquest fet, entendran com és aquest país que tants mals de cap econòmics els està provocant. Potser llavors entendran com de maltractada està Catalunya i, qui sap si fins ens podrien fer costat. Se n'adonaran que els espanyols es senten superiors? Que tot ho fan per a sortir-se amb la seva? Que no respecten res, ni a ningú? Que són tramposos i mentiders? I, el pitjor de tot, que no els fa vergonya i encara es creuen amb dret i raó d'actuar com rates?

Per als qui no hagueu vist la cursa, us en faig un brevíssim resum: fa un any del greu accident de Massa, qui té ganes de demostrar que està, no només recuperat, sinó amb més forces que mai. Els semàfors indiquen l'inici del gran premi. Vettel arrenca malament, intenta tapar a l'Alfonso. El Massa els avança a tots dos i comença el camí cap a una victòria més que merescuda. Arriba la parada a boxes; Ferrari sembla necessitar 1 segon més per a fer el canvi de pneumàtics a Massa. No obstant, surt per davant de l'Alfonso. Missatge de ràdio de l'espanyol: "guys, this is ridiculous" (veu que no pot avançar-lo sobre l'asfalt, tot i creure's superior, veu que perdrà la cursa i es comença a emprenyar; com aquell nen, rebolcant-se per terra, davant la nevera dels gelats a qui la mare li ha negat l'antull). El Massa li guanya temps, que més tard torna a perdre, quedant com abans. Missatge de ràdio per a Massa: "Fernando is faster than you; can you confirm that you understood the message?" (el Botín paga i vol que guanyi l'espanyol; aparta't i calla). Massa aixeca el peu de l'accelerador sortint d'un revolt (així ho confirma la telemetria). Alfonso guanya la cursa. Missatge de ràdio per Massa en acabar la cursa: "Good boy". Com va tenir els sants collons de dir el propi Alfonso, la F1 està manipulada. La FIA només els ha imposat una multa de 100.000 dòlars. Això val la teva dignitat, Felipe?

Cafè

Jo fins farà, aproximadament, un parell d'anys no bevia cafè: ni m'agradava massa, ni em calia dopar-me amb cafeïna. Actualment, si no me'n prenc un a mig matí, seria incapaç d'arribar al final del dia (a excepció del cap de setmana). I dic un, perquè si me'n prenc més d'un (que ho faria), em poso massa nerviós (a part del mal de panxa corresponent - sobretot si el cafè és de màquina "d''oficina"; un amic grec, d'aquest últim en diu clisma).

Les raons per aquesta necessitat cafeínica? La feina, l'estrès, la component social de fer un cafetó amb els companys, però, sobretot, la son. Des que va nàixer el Jac (bé, segurament hauríem de remuntar-nos als últims mesos de la seva gestació), hem dormit poc (o molt poc). Si hi sumem que la puça ens ha sortit mogudeta... avui he sentit un acudit de l'Eugenio per la ràdio que li va clavat: "- Ostres, nano, no sabia que havies tingut trigèmins!", "- Res, el nen que ens ha sortit una mica nerviós."

Per sort, ja només queden unes poques setmanes abans de les vacances, podré aparcar el cafè i, tot i així, tenir prou energies per a jugar amb el Jac i prou temps per a recuperar-me després!

De bon matí...

Aquest matí m'he llevat disposat a haver d'aguantar banderes espanyoles, mostres de patriotisme hispànic exacerbat, samarretes de la "roja", gent catalana defensant que al cap i a la fi era pràcticament com si guanyés el Barça (més d'un jugador que hem vist amb una estelada ha tingut un paper decisiu a la victòria espanyola... us imagineu si haguessin sortit amb una estelada al camp abans de començar el partit i s'haguessin retirat de la final dient que ells no són espanyols?), etc. Tot això amanit amb el record encara encès dels cotxes que van passar tocant la botzina ahir a la nit amb grans banderes espanyoles, gent cridant allò de "yo soy español-español-español", etc. Però, en passar per un dels principals carrers de la ciutat, el què he vist a molts balcons m'ha fet somriure i m'ha omplert d'esperança.

VISCA CATALUNYA!