Evolució?

Com a persona nerviosa i constantment inquieta, així com a obsés musical, des que tinc ús de raó recordo d'haver aprofitat els trajectes a peu en solitari per escoltar música. És com una teràpia: desconnecto, em carrega les piles i puc aprofitar per a escoltar la música al volum que m'agrada sense emprenyar a ningú. M'agrada tant que, a vegades, desitjaria poder allargar el recorregut (de fet, quan era més jove i no tenia cap preocupació - excepte en què gastar el meu temps lliure i estudiar el dia abans dels exàmens - ho havia fet alguna que altra vegada).

L'evolució tecnològica ha fet que cada vegada puguis disposar de més música (hem passat de cassetes de 30 o 45 minuts per cara, a dispositius capaços d'emmagatzemar centenars d'àlbums), en un dispositiu més petit i amb més funcionalitats. Jo crec que he provat tots els formats que han anat sortint (si, inclòs els reproductors de CDs de 8cm... quina porqueria!) i no negaré com m'agrada poder tenir tota la meva música en el meu telèfon mòbil (les aplicacions o la navegabilitat per Internet queden a un segon pla per a mi, sobretot tenint en compte el poc ús que encara es fa avui en dia de les avantatges de la xarxa al nostre país). Aquesta disponibilitat permet escollir aquelles cançons que encaixen millor amb l'estat anímic que ens domina en aquell moment. I poder encadenar les cançons que més de gust ens ve escolar en aquell instant és impagable.

Ara bé, precisament degut a aquest estat de quasi-trànsit en el que em submergeixo quan escolto música a tot drap, em toca molt els collons que m'interrompin (en aquells moments, fins prefereixo no trobar-me ningú conegut pel carrer!). Imagineu-vos doncs, com em va emprenyar ahir quan caminant pels carrers humits al capvespre, hipnotitzat pels laments de les 6 cordes de "Shine On You Crazy Diamond", la cançó es talla per una trucada entrant: "Hola, es usted el titular de la linea? Queremos ofrecerle un importante ahorro en...". Napalm, litres de napalm!

Una neurona en remull

No podia deixar passar l'oportunitat de compartir amb vosaltres la següent noticia, amb la que m'he topat mentre llegia el correu electrònic: "La Guardia Civil intercepta a un legionario español cuando pretendía acceder a Ceuta a nado tras perder el pasaporte".

Pobre nano, quin ensurt! No li han fotut un tret des de la llanxa de miracle: fosca nit, ell vestit amb un neoprè... semblava ben bé un immigrant d'aquests de pell torradeta, disposat a robar a l'SGAE. Sort que el tuf a cabra ha evitat que fessin un disbarat!

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 15: Nadal i el "Xac"

Ja han passat quasi dos anys! Suposo que el fet de veure'l a diari fa que t'adonis menys de com creix, però certament tinc la sensació que el Jac (o "Xac" com diu ell, mentre s'apunta amb el ditet a l'alçada de l'espatlla, tot donant-se copets) aquest últim mes ha canviat moltíssim. Ja no és només que la roba se li quedi petita a un ritme vertiginós o que corri tant amb la "moto" que no se'l pot atrapar (quins cops de volant a últim moment, tot esquivant el marc de la porta, quan ja donaves per fet que es fotria una galeta de campionat!), que es foti els canelons com qui res (sempre i quan li posis el Potter... quina felera que hi ha agafat!... ah i de postres "pissuis... a tu" o sigui que se'l vol menjar ell sol), sinó que té un comportament més de nen i ja costa molt identificar aquell bebè que tenies en braços fa quatre dies.

Ja parla bastant i comença a construir frases (més o menys) complexes per expressar allò que vol o sent, aprèn nou vocabulari (a més, ara, al cap de 2 o 3 dies ja quasi sempre diu la paraula correcta en comptes de les variacions típiques dels nens), et fa veure com ja entén moltíssimes més coses que abans (seguint amb el Potter, en una setmana, ja sap que fa màgia, qui és bo i qui és dolent, que va en tren al cole, que quan és petit el porten en una moto que vola, etc.), vol portar un rellotge i deixar-lo al costat del del "papi", demana els colors per pintar (i, per fi, comença a estar-se entretingut ell sol a estonetes més o menys llargues), demana música i balla (per no parlar de les actuacions que ens ofereix amb el seu piano amb micròfon incorporat... malauradament ha heretat les gràcia pel ball del seu pare, sort que és petit i bufó!) i, el que em fa més gràcia, ja és bastant comú sentir-lo dir "mira papi" (o "mami") per ensenyar-nos alguna cosa.

Evidentment, ja ens té analitzats a tots i sap a qui ha de demanar què per a sortir-se amb la seva (cap avi es resisteix a la seva caiguda d'ulls!). Potser encara no ha acabat d'entendre el nadal, el tió, els reis... però si que ha entès que rebia joguines noves i ha repartit abraçades i petons a tothom! I parlant de regals, el primer que va dir en obrir el paquet més gros el dia de nadal va ser "ottia!". Si, ho repeteix tot. Si detecta que allò que ha dit "fa gràcia", encara que intentis ignorar-ho i no donar peu a que ho repeteixi, s'ho queda guardat a la memòria i torna a sortir. Com quan sent molestat mentre intentava jugar, tot emprenyat, i aixecant el braç va deixar anar "avi cuons!" (esperem que no en deixi anar gaires a la guarderia...). O com donava voltes a una cadira on l'esmentat avi havia estat fent el vermut (tal i com les restes de patates sobre el parquet demostraven) i tot imitant a l'àvia corresponent anava dient "casum nena, avi manano!".

En definitiva, crec que ja ho he dit algun altre cop, però és fascinant veure com creix i com aprèn (les coses bones i les dolentes) de tots els qui l'envoltem. I sóc conscient de que tot el que explico és de "pare embadalit", però per a mi és molt especial. Irrepetible!

I don't wanna live forever!

S'apaguen els llums. Surt a l'escenari. 65 anys. El rock'n'roll en persona. "We are Motörhead and we play rock'n'roll". Comencen 2 hores de música, de salts incontrolables, de crits, de mans enlaire, de cervesa... El putu Lemmy està pràcticament impassible durant tot el concert. Diu poques coses entre cançons... les justes. El Nikos i jo ens hem "tornat bojos" només sentir les primeres notes del baix. L'Anna no ha parat de botar i això que a priori venia a "aguantar aquests peluts". Un altre gran concert!

You bastards think it's funny,
Lyin' and thieving all your life,
Think all there is is money,
Got your future strapped up tight,
Just 'Cos You Got The Power,
That don't mean you got the right

Un bany en tots els sentits

Dos quillos. Dues neurones (o ni això). Cap gol. Molta frustració. Gens d'educació o d'esportivitat. Molt ego. Molta hormona...

El Laporta encara deu ser dins el 'Luz de Gas' (des que es va acabar l'escrutini). El Rossell no podia fer més cara de fàstic (penso que no està tant lluny dels dos primers).

Quins dies, tu! L'Alfonso perd, el tristpartit s'enfonsa (i el Montilla anirà al poble, entre els rucs, d'on no hauria d'haver sortit) i n'hi fotem una maneta als mandrils! Quantes feridures que deuen estar tractant a la capital dels espanyols!

Son

La falta d'hores de son, juntament amb la sensació de cansament i la lentitud de raciocini que se'n deriven, poden dur-nos tensions, mals humors, falta de destresa, o fins a situacions ben estranyes. Aquesta nit els astres s'han alineat i el Jac s'ha adormit d'horeta, hem pogut sopar i tenir una estona per a nosaltres i abans de les 23h ja ens n'anàvem a dormir. Evidentment, mitja hora més tard ja érem tres al llit. El Jac m'ha reclamat la mà i m'he posat a dormir panxa amunt (cosa que en situació de son normal no podria fer ni fart de vi): m'he adormit, si, però en fer-ho sembla que he roncat. M'ha despertat la seva rialla. El tio s'estava partint de riure i imitava el soroll dels meus roncs! Quan m'ha vist despert ha dit "papa, la pipa". Li he posat i s'ha adormit. Però això és només l'inici de la nit!

Ha sonat el despertador. M'he llevat i m'he dutxat. Tota l'estona he estat pensant que semblava mentida que, per un dia que podia dormir més de set hores, em llevés tant cansat. Tenia tanta son que no us ho podeu imaginar. Quan he anat a la cuina, m'ha estranyat que l'Anna no es llevés. Miro la hora: dos quarts d'una del matí. Com que ahir vam haver de "treure l'electricitat", he pensat que era un problema del rellotge del forn. Però... els veïns de davant estaven mirant la TV! Llavors he recordat que havia tornat a posar a l'hora tots els rellotges, inclòs el despertador. També he recordat llavors que no havia tornat a configurar l'hora del despertador i, efectivament, ha sonat a les dotze de la nit. M'he recordat del nostre creador (segons creuen alguns), m'he posat el pijama i he tornat al llit. Per sort, el Jac m'ha tornat a oferir la maneta i m'he tornat a situar!

Mala llet o estupidesa sense límits?

Que fort tiaaaaaaa! Ya vurás cuan tespliqui! (Tele-novel·la o realitat?)

A vegades sembla com si el nostre cervell fos capaç de predir situacions que es donaran en un futur proper, encara que sospito que simplement es dona el cas que massa gent és tant simple que actuen de forma repetitiva, sense més pensament que no pixar-se a sobre mentre el seu cervell (si, tots en tenim un... està científicament provat!) s'esforça en mantenir-los la respiració, el bateg del cor i altres funcions motrius imprescindibles per a l'elongació de la seva absurda existència (doncs quan un no s'ha adonat que el món va més enllà del Bershka i de com de bé combinen aquells leggins amb el color de les seves ulleres tant modernes, sincerament el món només notaria la falta de la seva presència per la ínfimament menor producció de diòxid de carboni atacant a la capa d'osó).

El fet, és que aquesta setmana l'he passada pràcticament tota fora de casa (per motius de feina), cosa que ha propiciat força hores de debats filosòfics (cervesa en mà) amb un amic meu a qui, tot sigui dit de passada, considero una de les persones més intel·ligents que mai he conegut (a qui, a més, li agraden tant la música i la cervesa com a mi!). Doncs bé, en una conversa sobre els problemes de la nostra societat (especialment en quant a la problemàtica Catalunya-espanyols dels collons - ell és d'un altre país i té una visió que ja voldríem que tinguessin aquests darrers), li vaig dir (simplificant) que pensava que un dels majors problemes els tenim amb la limitada visió i encara menor capacitat per pensar que té la gent (en general, però sobretot en referència a la gent amb qui compartim ciutat, província o país, doncs al cap i a la fi són als que "més coneixem)". De com de fàcil la gent s'acomoda a una rutina, a un (fals) benestar i de com tanquen els ulls davant la realitat de la seva vida (que simplement sobreviuen en massa casos).

Doncs bé, el destí ha volgut que avui mateix hagi vist materialitzat aquesta opinió verbalitzada tant recentment. No entraré en detalls, però si lliguem l'avorriment (que porta a neurones poc àgils, i poc acostumades al moviment, a rumiar massa estona), un excés de visionat de tele-novel·les sud-americanes barates (conduït la frustració per una existència probablement solitària, amb o sense parella per a satisfer tots aquells desitjos - a diversos nivells - que no s'accepta que són insatisfets, a una barreja de realitat i ficció per a fer més atractiva una vida rutinària) i un cervell tant evolucionat com el que us he descrit a l'inici, ja tenim una màquina de generar xerrameca, que amb l'orella-a-boca crea rumors, els quals podrien desembocar en la generació de problemes personals a un nivell que aquest cervell és incapaç d'arribar a copsar. Per sort, he baixat a fer el cafè amb uns bons companys i hem acabat fent-nos un bon tip de riure. Certament ha sigut millor solució que la primera que m'ha passat pel cap (hi participaven una grapadora, una taula d'oficina i un parell o tres de llengües; si, aquell apèndix que en alguna gent es mou més de pressa que els seus pensaments, quan en tenen un, és clar). Les tele-novel·les és millor ignorar-les, engreixen el cervell amb porqueria i fins la gent estúpida se n'acaba cansant de dolentes que són.