Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 16: Això si que és rock'n'roll

Cada cop més sembla que el temps tingui pressa a escapar-se de les nostres mans, fins al punt que no ens adonem del pas del mateix (el meu pare sempre diu que no és que el temps passi més de pressa, sinó que fas moltes coses i, suposo, això relativitza la noció que tenim del propi temps). I, és clar, on abans tenies una boleta rosada d'uns quatre o cinc quilos, més o menys quietoneta i fàcilment transportable a braços, ara tens un petit pirata - amb totes les capacitats imaginables per a la extorsió emocional - que combina l'impossibilitat d'estar-se quiet més de deu segons amb una absoluta manca de discerniment sobre la perillositat d'allò que se li ha fotut al cap de fer.

Però, ep!, ara és molt més divertit (i "saludable"): 1) ja dorm a la nit (em venen ganes de plorar d'alegria, us ho prometo!), 2) puc jugar amb ell a coses "de nens" (sempre i que la mare del nen no ens vegi fer massa el gamberro, evidentment), 3) no és només que ja entengui el què se li diu (d'això ja en fa temps, n'estic convençut) sinó que a vegades en fa cas i 4) xerra pels descosits i - ara que encara és prou innocent - això proporciona moltes rialles, a tall d'exemple:

(àvia): "Jac vigila que t'embrutaràs la samarreta" (una samarreta que li agrada molt al nen)
(Jac): "no passa res, la mama posa la rentadora"
(àvia): ... (cara de pòquer)

[passem per davant d'un restaurant on un dia vam sopar "en família", en aquell moment amb totes les taules de la terrassa plenes de gent menjant]
(Jac, assenyalant cap a dins i cridant): "El Jac va fer caca aquí"

[comiat de soltera de la "tieta Beva", el Jac rodejat per 5 o 6 noies d'entre 18 i 25 anys, totes dient coses com "què mono", "que guapo", "ai quina gràcia que fa", etc.]
(Jac [amb un ninot de l'spider-man a les mans]): "porta sabates, com el Jac... ai, el Jac té un pet" [s'aixeca i es fot un pet de campionat, torna a seure i continua com si res] "sabates vermelles"
(nenes) "però quina monada!" [proveu-ho de fer vosaltres, valents!]

[entrem a comprar a una botiga de roba, jo vaig a emprovar-me una samarreta, torno i em trobo a 3 dependentes jovenetes fent-li moneries al Jac - a mi no em fotia ni puto cas ningú, evidentment - i l'Anna amb cara de satisfacció "quin nen que he fet, collons!"]
(Jac) "el drac tira 'petardos', que fan molt soroll i fa por. La moto de l'avi també fa soroll, però no passa res!"

[el Jac té una pila de 3 o 4 monedes d'euro que ha anat recollint - amb més o menys xantatge - per pujar a les motos aquestes que tant agraden als nens; l'Anna amb pressa per marxar a treballar, intenta que el Jac no plori - el nen ha decidit llevar-se abans de les 7h i està enganxat a la cama de la mare]
(Anna) "la mama ha de marxar Jac... per guanyar monedes!"
(Jac) "el Jac ja té monedes mama" [tot estirant-li la mà perquè es quedi]

--- Afegit a última hora ---

M'havia oblidat d'aquestes:

[L'àvia el va a recollir a la guarderia un dia "per sorpresa"]
(Jac, tot escapant-se i entrant a un forn que hi ha al costat de la guarderia i, mirant a l'àvia que no enten res, mentre seu a un banc que hi ha): "un cusant i un suc"

[Arribem del parc. Ahir vam netejar el pis. El Jac es treu les sabates, plenes de sorra, i deixa la seva habitació per tornar a netejar]
(Jo, en un moment de cabreig incontrolat): "collons Jac, mira quin merder, ja està bé, hòstia!"
(Jac): "papa, no diguis putaulotes"

[Tot passejant, passem per davant d'una botiga de joguines i el Jac demana alguna cosa]
(Jo): "Això ho has de posar a la carta dels reis i si et portes bé ja t'ho portaran."
(Jac): "El reis portaran una moto grossa"
(Jo): "Una altra moto? I que més demanaràs?"
(Jac): "Una tele"
(Jo): "Però si ja tenim tele, Jac"
(Jac): "Una tele maca"
(Jo): "Maca? Com?"
(Jac): "Com la de l'avi" [demostrant amb les mans que la nostra és evidentment massa petita].

Solcant l'oceà

Encara recordo aquelles tardes a l'escola on vam tenir la sort de poder solcar junts els oceans, amb el John Silver al timó. La teva il·lusió i passió per les històries amb espases (com les que vas portar a l'aula), trabucs i tresors (plens d'antigues monedes) ens transportaven a tots junts molt lluny de la rutina diària i ens oblidàvem dels rellotges (fins que la campana ens tornava a la realitat, per anar a alguna altra classe bastant més avorrida). I les recordo amb molt d'afecte; un petit tresor de la meva infància que puc recuperar fullejant aquells magnífics llibres. Descansa en pau Manuel; sé que ens veurem sempre que m'embarqui a La Hispaniola.

Fifteen men on the dead man's chest-Yo-ho-ho, and a bottle of rum!

Santa innocència!

El Jac ja ha fet dos anys i malgrat ja xerra bastant, ha assolit certa independència, consciència de si mateix i a vegades actua demostrant que entén moltes de les coses que passen al seu voltant, la veritat és que encara és més un bebè que no pas un nen. Si ho resumim en una paraula, ha de ser "innocència".

Doncs bé, combinar xerrameca i innocència té els seus riscos... de moment, però, encara és divertit! El fet és que vaig anar amb el Jac (a peu!... o sigui a coll i bé una bona estona) a recollir una funda per a una guitarra, a una escola de música prop de casa. Quan vam arribar sortien un nen i una nena de classe: el nen, d'uns 10 anys, portava ulleres i un serrell un tant 'beatle' (allò de posar una palangana al cap i tallar tots els cabells que en sobresurtin...).

La reacció (com a bon fan que és), no es va fer esperar. El Jac aixeca la maneta, apuntant amb el ditet i amb una cara d'il·lusió que ni el dia de reis i, tot estivant-me el texà a l'alçada de la cuixa, amb ulls com plats em diu "el Harry Potter!".

El millor és que el nen no ho va sentir, però li va fer gràcia que el Jac se'l mirés amb tanta cara d'il·lusió i l'anava saludant i dient-li hola. Només li va faltar treure la vareta i dir "leviosa!".

Evolució?

Com a persona nerviosa i constantment inquieta, així com a obsés musical, des que tinc ús de raó recordo d'haver aprofitat els trajectes a peu en solitari per escoltar música. És com una teràpia: desconnecto, em carrega les piles i puc aprofitar per a escoltar la música al volum que m'agrada sense emprenyar a ningú. M'agrada tant que, a vegades, desitjaria poder allargar el recorregut (de fet, quan era més jove i no tenia cap preocupació - excepte en què gastar el meu temps lliure i estudiar el dia abans dels exàmens - ho havia fet alguna que altra vegada).

L'evolució tecnològica ha fet que cada vegada puguis disposar de més música (hem passat de cassetes de 30 o 45 minuts per cara, a dispositius capaços d'emmagatzemar centenars d'àlbums), en un dispositiu més petit i amb més funcionalitats. Jo crec que he provat tots els formats que han anat sortint (si, inclòs els reproductors de CDs de 8cm... quina porqueria!) i no negaré com m'agrada poder tenir tota la meva música en el meu telèfon mòbil (les aplicacions o la navegabilitat per Internet queden a un segon pla per a mi, sobretot tenint en compte el poc ús que encara es fa avui en dia de les avantatges de la xarxa al nostre país). Aquesta disponibilitat permet escollir aquelles cançons que encaixen millor amb l'estat anímic que ens domina en aquell moment. I poder encadenar les cançons que més de gust ens ve escolar en aquell instant és impagable.

Ara bé, precisament degut a aquest estat de quasi-trànsit en el que em submergeixo quan escolto música a tot drap, em toca molt els collons que m'interrompin (en aquells moments, fins prefereixo no trobar-me ningú conegut pel carrer!). Imagineu-vos doncs, com em va emprenyar ahir quan caminant pels carrers humits al capvespre, hipnotitzat pels laments de les 6 cordes de "Shine On You Crazy Diamond", la cançó es talla per una trucada entrant: "Hola, es usted el titular de la linea? Queremos ofrecerle un importante ahorro en...". Napalm, litres de napalm!

Una neurona en remull

No podia deixar passar l'oportunitat de compartir amb vosaltres la següent noticia, amb la que m'he topat mentre llegia el correu electrònic: "La Guardia Civil intercepta a un legionario español cuando pretendía acceder a Ceuta a nado tras perder el pasaporte".

Pobre nano, quin ensurt! No li han fotut un tret des de la llanxa de miracle: fosca nit, ell vestit amb un neoprè... semblava ben bé un immigrant d'aquests de pell torradeta, disposat a robar a l'SGAE. Sort que el tuf a cabra ha evitat que fessin un disbarat!

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 15: Nadal i el "Xac"

Ja han passat quasi dos anys! Suposo que el fet de veure'l a diari fa que t'adonis menys de com creix, però certament tinc la sensació que el Jac (o "Xac" com diu ell, mentre s'apunta amb el ditet a l'alçada de l'espatlla, tot donant-se copets) aquest últim mes ha canviat moltíssim. Ja no és només que la roba se li quedi petita a un ritme vertiginós o que corri tant amb la "moto" que no se'l pot atrapar (quins cops de volant a últim moment, tot esquivant el marc de la porta, quan ja donaves per fet que es fotria una galeta de campionat!), que es foti els canelons com qui res (sempre i quan li posis el Potter... quina felera que hi ha agafat!... ah i de postres "pissuis... a tu" o sigui que se'l vol menjar ell sol), sinó que té un comportament més de nen i ja costa molt identificar aquell bebè que tenies en braços fa quatre dies.

Ja parla bastant i comença a construir frases (més o menys) complexes per expressar allò que vol o sent, aprèn nou vocabulari (a més, ara, al cap de 2 o 3 dies ja quasi sempre diu la paraula correcta en comptes de les variacions típiques dels nens), et fa veure com ja entén moltíssimes més coses que abans (seguint amb el Potter, en una setmana, ja sap que fa màgia, qui és bo i qui és dolent, que va en tren al cole, que quan és petit el porten en una moto que vola, etc.), vol portar un rellotge i deixar-lo al costat del del "papi", demana els colors per pintar (i, per fi, comença a estar-se entretingut ell sol a estonetes més o menys llargues), demana música i balla (per no parlar de les actuacions que ens ofereix amb el seu piano amb micròfon incorporat... malauradament ha heretat les gràcia pel ball del seu pare, sort que és petit i bufó!) i, el que em fa més gràcia, ja és bastant comú sentir-lo dir "mira papi" (o "mami") per ensenyar-nos alguna cosa.

Evidentment, ja ens té analitzats a tots i sap a qui ha de demanar què per a sortir-se amb la seva (cap avi es resisteix a la seva caiguda d'ulls!). Potser encara no ha acabat d'entendre el nadal, el tió, els reis... però si que ha entès que rebia joguines noves i ha repartit abraçades i petons a tothom! I parlant de regals, el primer que va dir en obrir el paquet més gros el dia de nadal va ser "ottia!". Si, ho repeteix tot. Si detecta que allò que ha dit "fa gràcia", encara que intentis ignorar-ho i no donar peu a que ho repeteixi, s'ho queda guardat a la memòria i torna a sortir. Com quan sent molestat mentre intentava jugar, tot emprenyat, i aixecant el braç va deixar anar "avi cuons!" (esperem que no en deixi anar gaires a la guarderia...). O com donava voltes a una cadira on l'esmentat avi havia estat fent el vermut (tal i com les restes de patates sobre el parquet demostraven) i tot imitant a l'àvia corresponent anava dient "casum nena, avi manano!".

En definitiva, crec que ja ho he dit algun altre cop, però és fascinant veure com creix i com aprèn (les coses bones i les dolentes) de tots els qui l'envoltem. I sóc conscient de que tot el que explico és de "pare embadalit", però per a mi és molt especial. Irrepetible!

I don't wanna live forever!

S'apaguen els llums. Surt a l'escenari. 65 anys. El rock'n'roll en persona. "We are Motörhead and we play rock'n'roll". Comencen 2 hores de música, de salts incontrolables, de crits, de mans enlaire, de cervesa... El putu Lemmy està pràcticament impassible durant tot el concert. Diu poques coses entre cançons... les justes. El Nikos i jo ens hem "tornat bojos" només sentir les primeres notes del baix. L'Anna no ha parat de botar i això que a priori venia a "aguantar aquests peluts". Un altre gran concert!

You bastards think it's funny,
Lyin' and thieving all your life,
Think all there is is money,
Got your future strapped up tight,
Just 'Cos You Got The Power,
That don't mean you got the right