Son

La falta d'hores de son, juntament amb la sensació de cansament i la lentitud de raciocini que se'n deriven, poden dur-nos tensions, mals humors, falta de destresa, o fins a situacions ben estranyes. Aquesta nit els astres s'han alineat i el Jac s'ha adormit d'horeta, hem pogut sopar i tenir una estona per a nosaltres i abans de les 23h ja ens n'anàvem a dormir. Evidentment, mitja hora més tard ja érem tres al llit. El Jac m'ha reclamat la mà i m'he posat a dormir panxa amunt (cosa que en situació de son normal no podria fer ni fart de vi): m'he adormit, si, però en fer-ho sembla que he roncat. M'ha despertat la seva rialla. El tio s'estava partint de riure i imitava el soroll dels meus roncs! Quan m'ha vist despert ha dit "papa, la pipa". Li he posat i s'ha adormit. Però això és només l'inici de la nit!

Ha sonat el despertador. M'he llevat i m'he dutxat. Tota l'estona he estat pensant que semblava mentida que, per un dia que podia dormir més de set hores, em llevés tant cansat. Tenia tanta son que no us ho podeu imaginar. Quan he anat a la cuina, m'ha estranyat que l'Anna no es llevés. Miro la hora: dos quarts d'una del matí. Com que ahir vam haver de "treure l'electricitat", he pensat que era un problema del rellotge del forn. Però... els veïns de davant estaven mirant la TV! Llavors he recordat que havia tornat a posar a l'hora tots els rellotges, inclòs el despertador. També he recordat llavors que no havia tornat a configurar l'hora del despertador i, efectivament, ha sonat a les dotze de la nit. M'he recordat del nostre creador (segons creuen alguns), m'he posat el pijama i he tornat al llit. Per sort, el Jac m'ha tornat a oferir la maneta i m'he tornat a situar!

Mala llet o estupidesa sense límits?

Que fort tiaaaaaaa! Ya vurás cuan tespliqui! (Tele-novel·la o realitat?)

A vegades sembla com si el nostre cervell fos capaç de predir situacions que es donaran en un futur proper, encara que sospito que simplement es dona el cas que massa gent és tant simple que actuen de forma repetitiva, sense més pensament que no pixar-se a sobre mentre el seu cervell (si, tots en tenim un... està científicament provat!) s'esforça en mantenir-los la respiració, el bateg del cor i altres funcions motrius imprescindibles per a l'elongació de la seva absurda existència (doncs quan un no s'ha adonat que el món va més enllà del Bershka i de com de bé combinen aquells leggins amb el color de les seves ulleres tant modernes, sincerament el món només notaria la falta de la seva presència per la ínfimament menor producció de diòxid de carboni atacant a la capa d'osó).

El fet, és que aquesta setmana l'he passada pràcticament tota fora de casa (per motius de feina), cosa que ha propiciat força hores de debats filosòfics (cervesa en mà) amb un amic meu a qui, tot sigui dit de passada, considero una de les persones més intel·ligents que mai he conegut (a qui, a més, li agraden tant la música i la cervesa com a mi!). Doncs bé, en una conversa sobre els problemes de la nostra societat (especialment en quant a la problemàtica Catalunya-espanyols dels collons - ell és d'un altre país i té una visió que ja voldríem que tinguessin aquests darrers), li vaig dir (simplificant) que pensava que un dels majors problemes els tenim amb la limitada visió i encara menor capacitat per pensar que té la gent (en general, però sobretot en referència a la gent amb qui compartim ciutat, província o país, doncs al cap i a la fi són als que "més coneixem)". De com de fàcil la gent s'acomoda a una rutina, a un (fals) benestar i de com tanquen els ulls davant la realitat de la seva vida (que simplement sobreviuen en massa casos).

Doncs bé, el destí ha volgut que avui mateix hagi vist materialitzat aquesta opinió verbalitzada tant recentment. No entraré en detalls, però si lliguem l'avorriment (que porta a neurones poc àgils, i poc acostumades al moviment, a rumiar massa estona), un excés de visionat de tele-novel·les sud-americanes barates (conduït la frustració per una existència probablement solitària, amb o sense parella per a satisfer tots aquells desitjos - a diversos nivells - que no s'accepta que són insatisfets, a una barreja de realitat i ficció per a fer més atractiva una vida rutinària) i un cervell tant evolucionat com el que us he descrit a l'inici, ja tenim una màquina de generar xerrameca, que amb l'orella-a-boca crea rumors, els quals podrien desembocar en la generació de problemes personals a un nivell que aquest cervell és incapaç d'arribar a copsar. Per sort, he baixat a fer el cafè amb uns bons companys i hem acabat fent-nos un bon tip de riure. Certament ha sigut millor solució que la primera que m'ha passat pel cap (hi participaven una grapadora, una taula d'oficina i un parell o tres de llengües; si, aquell apèndix que en alguna gent es mou més de pressa que els seus pensaments, quan en tenen un, és clar). Les tele-novel·les és millor ignorar-les, engreixen el cervell amb porqueria i fins la gent estúpida se n'acaba cansant de dolentes que són.

Justícia divina

No puc definir-ho d'una altra manera: el que hem vist aquesta tarda ha estat un acte de justícia divina. Ha guanyat el millor. El millor pilot que hi ha a la graella (potser massa impetuós alguna vegada, però així ha de ser un pilot de F1, sobretot un de jove). El millor equip: tot i haver tingut massa fallades al llarg de la temporada (mecàniques sobretot) i de no haver designat a un pilot número 1 (i no em refereixo a ordres d'equip, sinó a coses molt més senzilles com qui para primer, qui fa de conillet d'índies en situacions complicades, etc.), han jugat net i han deixat que guanyés el millor. Un exemple a seguir. Esperem que molts n'aprenguin.

I el trampós, el brut, el prepotent, el qui creu que tot val per guanyar, el qui recriminava al Petrov la seva pròpia impotència tot aixecant-li la mà al final (s'havia d'apartar, Fernando? Com el Massa?), el qui té 7 punts de més al seu caseller, el qui és el protegit de debò (el tiet Botín tot ho pot comprar) se'n va a casa amb la cua entre les cames. Com tots els seus seguidors que no han volgut entendre res. I ara no direu res (i tu Rosés o Merlos)? Tant que dèieu que Red Bull us havia regalat el campionat (jo mateix, fa dues curses, pensava que aquella trencadissa de motor del Vettel us ho havia donat mastegat) perquè el Seb, a qui ja donàveu per descartat, no havia deixat passar al Webber (aquí he de dir allò de que creu el lladre que tots són de la seva condició)! Foteu-vos. No es pot córrer amb la calculadora a la mà (tu has escollit de parar darrere del Webber, Fernando, no culpis a l'equip com sempre)! Aquesta no és la F1 que m'agrada a mi. Prefereixo pilots com el Hamilton (a qui encara odieu), encara que es precipitin és la pròpia passió de la carrera que els pot. Així ha de ser!

I no vull sentir a parlar de cotxes de seguretat o de l'accident del Schumi. Ha guanyat qui s'ho mereixia. Qui no ha tirat la tovallola mai. Qui mai ha tret la calculadora, sinó el talent que té. Qui plora quan es veu campió i ho agraeix a l'equip. Penso que tenim campió per anys (amb el permís del Schumi!).

Me'n vaig a dormir. I molt content. Moltíssim!

Flaixos de cap de setmana

Dissabte: Els vaig començar a escoltar a mitjans dels 90, quan jo tenia uns 12 anys. Recordo que, a partir del seu darrer disc (The Spaghetti Incident?) - un gran disc de versions, vaig anar agafant més interès pel rock dur i pels seus discs anteriors (especialment pel primer, que probablement sigui el més senzill d'escoltar). Encara no m'havia adonat de com m'agradaven, que vaig sentir que es separaven. I ell passava a ser el dolent. I és divertit que tot i que la gent que ara omple estadis, els omple precisament per veure'l a ell i per a escoltar les cançons que - en major part- ell va escriure (no és un simple vocalista, encara que en aquest aspecte també sigui uns dels millors del rock dur), continuï sent el dolent, criticat perquè ja no sona a Guns N' Roses. Potser si que hagués estat millor que hagués canviat de nom; per evitar comparacions odioses. Certament, tots els qui hem estat seguidors del que va ser un dels grups més grans del món del rock, voldríem poder veure la formació original tocant aquelles melodies que ja hem fet nostres. Però no seria només per nostàlgia? Segurament el millor per un gran grup és que es separi quan és a dalt de tot. Segurament, també, molt poca gent sabrà escoltar el nou disc escrit per l'Axl i descobrir-ne la música. Veure com de bo és el disc (massa editat, si, però quan una cançó surt del més profund d'un gran músic, d'una persona sensible, com ell, es nota... i molt!). I el concert? Brutal. Millor en les cançons noves (en les antigues no podem evitar comparar els nous membres amb els antics, sentir que simplement imiten el passat). El Bumblefoot és un dels millors guitarres que he vist mai en directe. Sabeu quan torneu d'un concert i només teniu ganes d'escoltar la música que allà hi heu sentit? Quan us adoneu que aquella cançó del disc que no us deia res, després de sentir-la en directe, s'ha convertit en imprescindible? És quan el concert ha sigut grandiós. L'Axl era el 70% dels Guns originals i sempre serà un músic excepcional, amb una personalitat tant forta que a vegades se'ns fa antipàtic, si, però per això l'admirem, no?

Diumenge: 29. L'any que ve ja hauré de posar un 3 al davant... El Jac cada dia és més un nen i menys un bebè: per un costat és genial perquè veure com creix i com aprèn és meravellós, per l'altra fa una mica de pena, doncs cada cop costa més tenir-lo quietonet al damunt, abraçat, deixant-se mimar... però, ei!, ara ja vol jugar amb mi com un nen (fent coses més "bèsties") i intenta imitar allò que faig. He d'aprofitar que ell em vegi com un esser fort, que tot ho pot, que tot ho sap (va bé pel meu ego, doncs em vaig fent gran i des que va néixer el Jac que tinc un punt de referència - com un nou començament - pel pas del temps i aquest cada cop sembla anar més ràpid). Tard o d'hora veurà que tinc tantes inseguretats, febleses i pors com qualsevol altra persona. Això és l'important. Ara l'oci. Els Red Bull han regalat el campionat; ja s'ha demostrat repetidament que, a la F1, no voler assignar el rol de primer pilot és un desavantatge (encara que si l'Alfonso guanya el campionat per menys de 7 punts jo seré el primer que diré que ho ha fet gràcies a les ordres d'equip - ha conduït bé aquest any, però també ha comès errors) i han demostrat que els falta fiabilitat (no serveix de res ser el més ràpid si no pots arribar a veure la bandera quadriculada). Em sap greu pel Vettel, encara que ha sigut massa impetuós (però aquesta conducció agressiva, com la del Hamilton, és la que ha fet de la F1 el què és... o era... no?). M'hauré de tragar la dignitat i esperar que el Webber (em cau quasi tant bé com l'Alfonso) m'alegri el final de campionat. Ep, però el Schumi va fer 4rt! D'aquí a guanyar hi ha un pas (o 3...)!

Estacionarietat

Raonablement, els últims dies, la majoria de converses, blogs i discussions giren entorn de la recent vaga general. Tristament, però, un hi troba populisme barat, simplificacions de la situació i un taujanisme imperant als acèrrims defensors de qualsevol dels dos bàndols (perquè, al cap i a la fi, com sempre ha passat i passarà, molta gent necessita posar-se una etiqueta i penjar-ne una altra als altres - per a poder donar-los o treure'ls la raó en tot). Un troba molt "ninyatu" (a voltes només d'esperit) esverat i irreflexiu, que fa grans proclames (no importa si està al costat "proletari" o al "patronal") derivades de tòpics que ja són (o haurien de ser) totalment caducs.

Per sort, però, també es pot trobar a gent que vol veure més enllà de la situació immediata i pot trobar opinions (que no sempre es comparteixen) que el fan reflexionar. Segurament el problema de base el podríem trobar en com està estructurada la societat i l'estil de vida que s'ha adoptat (i deformat) als "països occidentals". Potser caldria canviar-lo de soca-rel per a solucionar els problemes actuals (que no vol dir que no n'apareixessin de nous i igualment complexes) i replantejar-se com volem viure i què és realment important. Però això no es pot canviar de forma immediata (ni tant sols ràpidament m'atreviria a dir) i requeriria d'un gran esforç individual. A més, caldria partir d'una situació on la gent fes l'esforç de veure-hi més enllà del què tenen al davant del nas. I, certament, la societat del benestar que ens hem muntat ens ofereix tantes comoditats, que prenem com a bàsiques, que es fa molt difícil de pensar en renunciar-hi (ni que sigui parcialment).

Evidentment jo no tinc una resposta als problemes. Ni tant sols penso que tingui una visió tant complerta de com funcionen les coses. A vegades, però, tinc la sensació que simplement s'ha disfressat l'antic esclavatge amb la creació de la classe mitjana. Realment vivim lliurement? No hi ha una petita quantitat de gent (anònima per la majoria de nosaltres) que és qui realment controla el què passa al món? No treballem i muntem la nostra vida al voltant d'unes obligacions (que ens priven de la llibertat de fer el què realment desitjaríem; si és que mai arribem a reflexionar prou com per a adonar-nos de què és el què realment volem com a individus) per a donar-los els beneficis econòmics que els permeten mantenir-se en la seva posició dominant?

Certament és important mobilitzar-se, protestar, fer vagues i manifestacions quan cal fer-les, no deixar-se trepitjar. El problema, per a mi, rau en quan aquestes eines han perdut una gran part de la seva efectivitat. M'explico: és clar que han provocat canvis i ens han dut fins a la situació de privilegi (real o teatralitzat, segons es vegi) que vivim ara, però també em sembla evident que actualment no tenen (quasi) cap efecte sobre polítics/empresaris/banquers i la majoria de treballadors les fan més per inèrcia/no-quedar-malament que no pas perquè hi creguin realment. Dit d'altra manera, és com si aquells qui manen deixessin que ens desfoguem els qui patim els problemes, ens donessin dos copets a l'espatlla (acompanyats d'una mirada paternal), deixessin anar un parell de frases solemnes sobre com de seriosament s'han pres el missatge rebut i, apa, tots contents. L'endemà tothom torna a la seva rutina habitual, al "benestar", i res canvia. I ja està? Penso que si no es dona continuitat a una protesta, si no se'n deriven altres accions i/o conseqüències, llavors no ha tingut cap sentit fer-la. És que la gent només està emprenyada i/o preocupada el dia de la vaga/manifestació? Un cop feta ja ens en podem oblidar? Segur que no podem pensar en canviar el món en dos dies, però si no comencem a caminar en una altra direcció, per més lents que hi anem, res canviarà.

Les cendres d'una carrera fallida

El Pedro aixecant la urna amb les cendres de la seva fallida carrera a la F1 o potser és una copa de xocolata (amb paper de plata pintat, com el de les monedes que es dóna als nens el dia de reis), premi-consolació, de la seva festa de comiat com a pilot oficial?

S'ha fet oficial: el Nick Heidfeld acabarà amb el patiment de l'animaló ferit de mort i substituirà al Pedro de la Rosa (un nom amb unes arrels catalanes tant fortes com el propi individu) com a pilot oficial de l'escuderia Sauber. Això ens farà feliços a casa per tres motius: 1) l'Anna és una fan del Nick (i, no, no té res a veure amb que li faci mal la cara de tant guapo que és), 2) a casa som tant del Pedro, que patíem molt veient-lo córrer (per si es feia mal) i 3) a TV3 tindran un espanyol menys de qui parlar (i d'explicar que ha guanyat una posició perquè no sé qui s'ha sortit de pista).

El bo del Nick sempre s'ha preocupat molt pels animalons; aquí el tenim en una tendra escena eliminada de la pel·lícula Bambi (rodada a Austràlia). No li faríeu una abraçada molt forta amb els ulls tancats? L'Anna si!

Ben mirat, però, potser si que trobarem a faltar al Pedro: qui més podria voler avançar a la tancada corba de la palmera a Mònaco provocant una pila que impedís el pas als altres pilots? (d'acord, l'Alfonso va provar-ho, però només va fer fora al bo del Nick, que ja li ha perdonat). Qui més podria estampar-se contra una pila de cotxes accidentats, passada la segona chicane a Monza, accelerant a fons quan per la ràdio t'avisen d'un accident davant teu i la sorra aixecada t'impedeix veure res? Qui més podria saltar la barrera de pneumàtics després d'un accident, tot caient de cul? Potser si que ja no era el mateix Pedro, aquell que va fer un pòdium després de sortir-se a cadascuna de les corbes on va provar d'avançar amb un cotxe superior (sort de les escapatòries d'asfalt!) i guanyar les posicions amb les baixes dels de davant. Ja no és el Pedro, que va començar competint amb cotxes teledirigits. Qui sap, potser al cotxe hi seurà el Nick, però el control el tindrà el Pedro, des dels boxs. Potser llavors arribaran els resultats. Reflexionem-hi, si us plau. Reflexionem-hi.

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 14: Estiu, un parèntesi màgic

Segurament no recordaràs la felicitat que desprenia la meva mirada, orgullosa,
mentre la teva petita mà picava el vidre tot intentant cridar l'atenció de les tortugues i els cocodrils.

Possiblement d'aquí poc ja no em demanaràs de seure a la meva falda,
on incansablement traces les corbes del circuit una vegada i una altra, només descansant per aplaudir els avançaments.

Les teves cames es faran prou fortes i llargues per a no necessitar que t'empenti,
amunt i avall pel passadís, damunt la teva lluent moto, tot cridant que encara hem de córrer més.

En algun moment ja no ens demanaràs d'anar al nostre llit,
amagant la pipa darrere l'esquena, no fos cas que te la poséssim i tornessis a adormir-te al teu bressol.

Mica en mica el teu llenguatge serà més ric i clar, dissolent així la teva innocència lentament,
aprenent a demanar allò que vols, sense que t'ho puguem fer oblidar simplement fent-te pessigolles.

Potser ja no voldràs caminar agafat de la meva mà o deixar-me que t'ompli de petons,
però sempre seré aquí, al teu costat, amb la mà estesa i tot el meu amor,
intentant que la meva mirada, orgullosa, mai deixi de desprendre la felicitat que sento quan ets amb mi.

Ja sé que les paraules no poden descriure fidelment els sentiments,
però sé que aquestes quatre ratlles em portaran molts records d'aquí a un temps;
records del millor estiu que un pare ha viscut fins al moment.