dilluns, 27 d’abril del 2009

Ets polític? Així la teva mare quan cobra per un servei?


Es veu que un dia els polítics que governaven aleshores van decidir que s’havia de descentralitzar. El problema és que no van pensar en que per a que això tingui sentit, s’ha de proporcionar un mitja de transport (públic, a poder ser) també descentralitzat i que funcioni (més enllà dels límits de - la ciutat de - Barcelona, vaja).

Jo, sincerament, em nego a gastar més de 2h per trajecte i amb la RENFE; és a dir, perdre 4h i mitja (més del 50% del que dura una jornada laboral estàndard) - quan tot va bé! - en els 2 meravellosos trajectes diaris que no puc evitar, que tenen Castelldefels com a punt de destí/origen. Ampliem el problema: vaig amb cotxe i em menjo tot el tram amb limitacions de velocitat.

El govern actual - on un reduït grup de hippypolles exerceixen una dictadura, tot predicant que ells són del poble i treballen per al poble - ha fet tot el que està a les seves mans per tal que els trajectes en cotxe s’allarguin tant com els del transport públic. Suposo que esperaven que així aquest darrer tindria més èxit.

Per acabar-ho de rematar, després d’un any fent el mateix trajecte, un s’adona que conduir entre camions, amb retencions a cada sortida (que a més, has d’agafar, per canviar de carretera 500 vegades abans d’arribar a destí... descentralització màxima, vaja), amb gent histèrica i tot altre tipus de diversions, en una meravellosa gimcana abans de les 7h del matí, no és massa bo per a la pressió arterial. Solució? Els túnels de Vallvidrera. Una estafa, si, però com a mínim s’hi va tranquil. Bé, s’hi anava fins que els hippypolles van decidir que després de l’últim peatge s’havia d’anar a 80 (contaminació, accidents... pel tràfic que entra a Barcelona... ei, però que jo no vaig a Barcelona! Ah, que realment és per recaptar?).

Doncs bé, per a la nostra seguretat, aquest matí hi havia un passat de color gris fent fotos a l’entrada del túnel. Si és que en un moment de crisi el millor per al ciutadà és haver de pagar multes:

- Així s’eviten accidents; què és el preu d’una multa en comparació del què costa reparar un cotxe accidentat?

- Així s’evita contaminar; quants diners s’estalviaran a la seguretat social en forma de baixa laboral per problemes respiratoris!

- Així hom estalvia diners; el mateix mes de pagar una multa, segur que no es surt a sopar a fora. I el problema no és el sopar en si, sinó les despeses col•laterals: la copa de després, el pàrking o el taxi...

- Així es reinverteix en serveis per al propi ciutadà; no és evident que som l’enveja d’Europa?

Però és clar, tant criticar als inútils dels polítics, comporta conseqüències. Sempre hi ha algú que et diu: “però ells han decidit dedicar la seva vida a la política. Si no t’agrada com ho fan, perquè no te’n fas tu?”. La meva resposta: perquè si volgués vendre el meu cul per diners, treballaria del mateix que les seves mares.

I ara la pregunta que us esteu fent tots (jo inclòs): sortiré guapo a la foto?

diumenge, 26 d’abril del 2009

Imbecilitat en dolby surround


“Fernando, los tiffosi te están esperando con los brazos abiertos, porqué tu... tu no te irías a comer un helado, no?”

I tu... tu tens la EGB, subnormal?

diumenge, 19 d’abril del 2009

A través del mirall


Tant de bo hagués pogut guarir-te; aturar la teva lenta desaparició. Essent realista, simplement, tant de bo t’hagués agafat la mà quan vas tancar els ulls per última vegada i t’hagués dit com d’important has estat, ets i seràs per a mi. O potser si només hagués trobat més temps per a estar amb tu quan tot era més fàcil.

Tant de bo hagués pogut veure els teus ulls mentre tu, somrient, miressis com els seus petits dits s’agafen amb força a la teva ma. Tant de bo que per al meu fill no fossis només una història, unes fotografies; un personatge lluny de pertànyer a la realitat.

I llavors, enmig d’aquest núvol de pensaments entortolligats, he recordat quan a l’entrada de l’hospital, davant la sorpresa de tots, vas baixar de la cadira de rodes – amb la mateixa energia que té un adolescent - i em vas dir: “Va, Oriol, porta’m a casa... O no, espera, perquè no anem al bosc a buscar granotes?”.

En aquell moment vaig adonar-me que tot havia estat producte d’un pensament fosc: l’arbre encara és allà on em vas ensenyar i el forat a la seva escorça no s’ha tancat. Aquell forat que ens portava al món on puc ser la morsa i les granotes parlen. I sé que tu ets allà, esperant que jo i el Jac vinguem a jugar.

dijous, 2 d’abril del 2009

Rock 'n' roll

54 anys i, en principi, només té 10 dits a les mans...

For those about to rock, we salute you!

dimarts, 24 de març del 2009

Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 3: Jacpocalipsi


Crec que la boleta diabòlica ha arribat al sostre de la seva capacitat de protesta mitjançant atacs químicobiològics. No dubto que el seu enginy encara no s’ha ni encetat i que el millor encara està per veure, però aquesta que relatarem ara és difícil de superar.

El gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia estava sota mínims (matí d’un dia laboral: mare sola). Per si les baixes fossin poc, els efectius disponibles tenien les seves forces altament minvades després d’una dura nit d’improvisats atacs (especialitzats en fer perdre el control psíquicoracioemocional a través de l’aplicació continuada d’un so altament agut – també bastant molest). Tot i això, heroicament, es va procedir – per enèsima vegada en mig matí – a la higienització del Jac.

L’Anna, amb samarreta de màniga llarga (sense cremalleres o altres ginys que facilitessin la seva extracció), procedeix a treure el bolquer. Se sent un... Tro? Noooo! El soroll que fa sempre el nen quan... No hi ha treva, ni es dóna temps a la retirada. Surten els “perdigons”. Anàlisi dels danys: mare, nen i canviador plens de merda.

Amb la samarreta regalimant (i aquella fragància – fins m’atreviria a descriure-la com a essència, de tant pura que és) l’Anna veu com el Jac està més emprenyat que mai. Riure histèric.

Però cal sobreposar-se... Primer cal treure’s la samarreta. Com? Ja sabem que els productes naturals van bé pel cabell, però... Més o menys s’aconsegueix. Agafa una tovalloleta... Ara plou? La pistoleta està rajant en totes direccions! Anàlisi dels danys: mare xopa, nen, canviador i terra “enfangats” (per sort, aquesta vegada el cotxet s’ha salvat). Ara, ara si que està més emprenyat que mai el nen. Riure encara més histèric.

Sort que un bon bany relaxa...

dilluns, 23 de març del 2009

Mira quina una n’ha fet el Jac – Episodi 2: glopejant el món


Avui presentarem un rànking de les 5 millors glopades ideades per la boleta diabòlica, en ordre ascendent (en quant al valor, destresa i/o enginy malèvol que cal tenir per a la seva planificació i posterior execució):

- 5a posició - el pare és tonto: el Jac, assegut a la seva cadireta-gronxadora (des d'on governa les nostres vides i planeja totes les seves mostres d'ingeni), comença a queixar-se; encara no plora, però és evident que vol que li fem cas. L'agafo i ell descansa el seu caparró (pobret, està perdent el cabell de la part superior - estil frare) a la meva espatlla. Jo li acaricio el cap i... Què és aquesta escalforeta? Una glopada, com no! No ha passat res; em canvio la samarreta (error de novell!). El Jac em despista amb una hàbil mirada de "ja està, ja estic bé, tot passat... però, agafa'm!". Me'l torno a posar al damunt i... Evident! Glopada!

- 4a posició - el pare és realment tonto: toca bany i, com sempre, m'encarrego de treure bolquer (d'higienitzar la zona, en cas de necessitat) i transport del nen al bany. Havent après dels errors passats, ja miro que la pistoleta hagi buidat, abans de procedir. Arribo al bany (amb samarreta i jersei nets, si) i miro content a l'Anna (com qui ha reconquerit un terreny perdut - o, com a mínim, ha recobrat una mica de l'autoritat que mai sap si realment ha tingut). El Jac em mira amb cara d'estar sospesant la situació (com dient "per què està tant content aquest tio?"). De nou, era una finta. La glopada va ser prou potent per empastifar el jersei, la samarreta, el meu braç i el terra del bany. Ara ja ens podem banyar (somriu)!

- 3a posició - el Jac és valent (i una mica mimat): aquí no es jutja una sola glopada, sinó diverses. La seva elevada posició al ràking es deu a la valentia que cal per a embrutar (deliveradament o no, això manca absolutament d'importància) alguns (bens in)mobles de la mare (si, cal ser realista, a mi me'ls deixa fer servir... sota promesa de no embrutar-los ni, sota pena de mort, fer-los malbé). En primer lloc va ser l'estimat sofà, color cru, diverses vegades (aquí, reclamant per tots els homes de la casa, el meu nen!) i després va seguir una de les cadires, de lluent cuir marró. El millor, la mirada de "estima'm, que sóc petit i molt mono" del nen i la reacció de "pobret!" de l'Anna. És un crack!

- 2a posició - l'àvia és incauta: podria ben ser la primera posició del rànking, ja que és una glopada de 9 sobre 10. El nen rondina. L'àvia diu "pobret, deu tenir mal a la panxa" i l'agafa (això després de dir-nos que no li hem de fer cas sempre que plori... Això és impossible! T'atrau com el cant de les sirenes). Se'l col·loca al damunt. Jo l'aviso "vigila, que ara farà una glopada". Ella diu "no passa res, ja netejarem la samarreta". Tot seguit, procedeix a aixecar el Jac fins... a l'alçada de la seva cara (no ho proveu a casa)!!! Aquí ell va veure clar que era "ara o mai". Cal que expliqui com va acabar? Heu vist l'exorcista, oi?

- 1a posició - tastar la pròpia medicina: aquesta requereix d'una gran habilitat i rapidesa d'execució. L'Anna l'està canviant (i ja ha fet com 4 o 5 glopades, així que l'operació sembla que serà tranquil·la). En el procés de donar-li la volta - l'havia posat cara avall per poder cordar-li la samarreta, i calia tornar-lo a posar, per raons evidents, cara amunt - fa la glopada, que arriba al canviador al mateix temps que el cap del nen. Resultat: semblant a posar-se mig pot de gomina a una petita part del cap. Però és que ja ens havia avisat que no li agradava la colònia... i nosaltres anar insistint! Cal afegir que l'acabàvem de banyar.

dijous, 19 de març del 2009

Ràbia: a un pas dels disturbis


Govern pel canvi. Govern d’esquerres. El govern del poble i pel poble. Merda. Merda. Merda. Quins fills de puta! Quant miserable que hi ha esforçant-se a escalar en un sistema que no s’aguanta per enlloc i del que reneguen públicament. I com donen pel cul! Estem sota la dictadura de gent sense escrúpols, sense esperances i amb un grau de retard mental bastant important.

Jo no he viscut la dictadura, ni els grisos, encara que tinc la sensació d’estar començant-ho a viure. Els estudiants, entre d’altres, tenen una de les funcions més importants de la societat: protestar, revoltar-se, desafiar l’autoritat, discutir-la; intentar canviar les coses. Quan la gent entra en el cercle de treball-diners-casa-cotxe-etc. normalment s’encadena als engranatges que engreixen la societat que s’ho està carregant tot. Llavors sembla que ja no hi hagi temps per a res més que no sigui conservar la feina, intentar escalar i perseguir un somni que mai s’ha tingut, sinó que algú s’ha inventat per tenir-nos calladets i sense emprenyar.

Hi ha qui diu que aquests que es revolten només són penques, gent que no fa res, que no sap res, que només busca sarau. A part del gran error que és generalitzar, cal veure que molts dels que fa 10, 20 o 30 anys eren així, no només ho continuen essent, sinó que ara són polítics, policies, ens firmen les hipoteques o bé ens aconsellen legalment. Però ara els aplaudim i deixem que guiïn les nostres vides. La gent que sol estar més en contra dels canvis són els que més ho necessitarien: senyors de 45 anys, amb una panxa que amb prou feines els deixa posar la samarreta del seu equip de futbol preferit, per anar al camp a cridar com energúmens, en l’únic espai on es senten lliures. Quina gran victòria de les societats occidentals el canviar l’extremisme religiós pel fanatisme futbolístic. Encara que també trobem els senyors de 45 anys, fervents creients, amb 8 fills als qui no han fet de pares mai i amb la moral tant recta com el pal d’escombra que porten posat al cul.

Cal, també, fer un esment especial per al conjunt de vividors que hi ha als sindicats i comissions “d’obrers” (qui coi els ha dit que representen als treballadors?). No només tenen la intel•ligència sota zero, sinó que són els gossos més fidels del sistema.

I què dir dels imbècils, amb mig dit de front, que es pensen que posar-se un uniforme els dóna autoritat i impunitat (moral i jurídica)? Com són els tríptics per recaptar mossos? Prometen poder descarregar tota la ràbia que porten a dins contra “rojos - separatistas - independentistas - radicales”? Que valents, dins els seus uniformes reforçats i darrere els seus cascs i escuts! Usar porres contra gent que protesta pacíficament. Continuar apallissant quan ja són a terra. Pegar-los al cap (no estava prohibit?). I llavors diuen “ens han tirat cadires”. I me n’alegro si us trenquen la carcanada, cabrons! Com diu la meva germana “no us mereixeu la senyera que porteu”.

Ja no n’hi ha prou amb demanar la dimissió del Xoan (quin grandíssim malparit!), ni de la resta de govern. Ja està bé de que ens quedem a casa, adormits o acollonits. Ja n’hi ha prou de deixar-nos trepitjar (a casa i pels veïns del costat). Aneu tots a la merda! Estem a un pas dels disturbis, es pot olorar al carrer.


Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.

Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.

(El Jorn dels miserables, Lluís Llach)