Indolència moral

Avui m’agradaria comentar lleugerament tres esdeveniments que han fet dringar el meu cor en un esclat d’alegria incontenible, mentre m’arrossegava lentament per la C-32 a les 7 del matí:

1) Il padrino papa, Joseph Goebbels-Ratzinger, de visita a l’Àfrica ha dit que la sida “no es pot resoldre amb preservatius, sinó amb una renovació espiritual; abstinència i oració – negrates, que sou iguals que els micos”. També ha dit que està en contra de la “lluita entre les diferents religions – excepte contra els jueus; sort que vaig poder rehabilitar al bisbe Williamson, decent home de nostrusenyor, que sap la veritat sobre el mal anomenat holocaust. Això amb les SS no passava”.

2) Aquest matí el subnormal del conseller d’interior, també conegut com Xoan el Verd, ha enviat dos dels seus subordinats motoritzats a acollonir/controlar ensenyar-nos als il·lusos conductors (mitjançant l’exemple institucional) com s’ha de circular sota la seva dictadura a les vies amb velocitat variable; s’ha de conduir tranquil·lament entre 110 i 130 km/h i en cas de radar o bé passar pel carril més a l’esquerra (on no hi ha càmera) o bé frenar a la velocitat que indiqui el panell lluminós (que no es veu fins que no hi ets a sobre). Dono fe que els senyors mossos miraven atentament – amb xuleria paternalment, m’atreviria a dir - els cotxes per tal que es sentissin acompanyats en aplicar aquesta tècnica de conducció variable.

3) S’ha anunciat que, seguint en la línia habitual de no fer un circ de la informació, s’estrenaran dos programes a la televisió que segur tindran molta audiència: una mini-sèrie pornogràfica (sadomasopederoterrorífica) – amb tot luxe de detalls – sobre els 24 anys de vexacions a que va ser sotmesa la pobre noia alemanya en el sotan on la va recloure el seu ¿pare? i un concurs on els participants no només hauran d’esbrinar el qui, l’on i el com sobre l’assassinat de la jove sevillana, sinó que participaran en la recerca del cos, mentre fan una recreació de la seva teoria en viu i en directe.

Encara que ara mateix em sembla un pèl frívol, probablement anirà bé per a relaxar una mica els ànims, tancar parlant sobre el patètic renovat mètode per a escollir el nou campió del món a la F1. Un gran encert, si senyor. Encara recordo quan es va canviar el sistema de puntuació, ja que donar 10 punts al guanyador i 6 al segon era injust i dolent per a l’espectacle (si no hagués estat per això, el Schumi no tindria ni un trist títol, oi Rubinho? Vinga va, que aquest any ho tens fet!). Com a argument per al canvi he sentit que, amb el nous sistema, l’any passat la corona hagués estat pel Massa (a vegades m’he de recordar a mi mateix que sóc ferrarista... Schumi torna! O fitxeu al Vettel ja!).

Venus in furs

Realment hi ha gent que està descol·locada. No només uns quants segles, sinó que sembla que visquin en una dimensió paral·lela, on tot el què cal saber està escrit en un llibre que ells mateixos van muntar, censurant i/o canviant el què no els agradava, després de centenars d’anys de distorsió, perdó, transmissió boca-orella.

Però no parlaré de la gran cagada de comparar una vida humana (un nadó) amb un animal (es nota que no són pares). Tampoc parlaré de que en un estat laic (o això diuen) la llei i les creences religioses (d’una majoria, si) no s’haurien de barrejar i encara menys confondre els respectius rols. No parlaré de com s’ha protegit històricament la vida des dels cercles de poder episcopal (i encara menys mencionaré com un sector dins aquests cercles ha usat els nens per a les seves perversions... dic mostres d’estima profundes fins l’ànima). Tampoc parlaré de que, com apuntava abans, es creguin que tenen el poder de la raó inequívoca a les seves mans.

Evidentment com pare que sóc no puc ser insensible al tema de l’avortament. No puc entendre que hi hagi gent que pugui decidir impossibilitar la vida que creix dins seu (fins quan pots sentir els batecs, notar com es mou...). Això quan hi ha infinites fonts d’informació i mètodes per a evitar arribar a aquesta situació no desitjada. Sé però que hi ha casos – que per sort no he hagut d’afrontar – on la situació pot no tenir altra sortida digna (encara que t’excomulguin per practicar l’avortament a una nena d’11 anys a qui el seu ¿pare? – monstre cabró – violava). En tot cas, tampoc parlaré d’això ja que em semblaria frívol generalitzar. Cada cas deu ser un món, encara que, sincerament, sentir que algú “no està en el moment adequat” provoqui un calfred. No em crec amb prou autoritat per jutjar a ningú i menys en un tema tant difícil com aquest.

Del que vull parlar és dels collons que té usar com a exemple la gran protecció que hi ha per als animals al país de les “corridas de toros”. Bravo!

Chorrear

One, two, three, four
Can I have a little more?

(All together now, The Beatles)

Mira quina una n'ha fet el Jac - Episodi 1: el primer bany

Principalment, podria dir que jo en sóc el culpable. Bé, més aviat la meva falta d'experiència (la meva ingenuïtat fins i tot).

Després de sopar es va reunir el gabinet de tàctica i logística nadóbiohigiènicoalimentícia (últimament especialitzat en supervivència en condicions extremes de baix descans en horari nocturn). La reunió va ser curta i la decisió aprovada per unanimitat. Calia aprofitar el necessari canvi de bolquer, per a efectuar la primera operació de neteja en banyera a la nostra petita boleta ploranera.

Jo era l'encarregat de treure el bolquer, de la primera etapa de neteja amb tovalloleta i transport del Jac a la banyera. Fetes les dues primeres tasques, sabent que el lavabo ja estaria calent i amb ganes de veure la cara resultant del primer contacte amb aigua i sabó, vaig decidir de portar el nen tal com va venir al món, aguantant-lo dret (o tant dret com el seu equilibri precari el deixa) de cara a mi (és a dir, amb la seva pistoleta del terror apuntant-me).

Entrem. Ell veu a la seva mare. Em mira amb aquella cara d'estar-me estudiant (però no, era una finta - ni el Jordan ho feia tant bé!). Evidentment la pistoleta comença a rajar. El primer impuls és de portar el Jac corrents a... A on? A la banyera? A la pica? A la tassa? En menys d'1 segon m'adono que l'impuls és inútil. El mal menor és deixar-lo acabar.

La samarreta està xopa. Els pantalons també. Al terra hi ha un bon bassal. L'Anna està pixant-se de riure. El Jac està satisfet, molt satisfet.

Sense paraules

Darrerament, la veritat, les coses no han anat massa bé. Tot semblava una merda, tot era gris i era dur adonar-se que les il·lusions que portàvem cultivant durant quasi nou mesos semblaven apagades. A més, el tio estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?

Ja eren les 23:45h del dimarts (semblava doncs que, definitivament, arribaria tard). Anem a dormir? Demà m’he de llevar molt d’hora i estic molt cansat.

...

Que has trencat què? Truco a l’orgullós avi...

...

L’entrada a l’hospital va ser dura: haver de recórrer el camí que vam fer amb l’avi (ni tant sols va poder arribar del cotxe a l’entrada d’urgències pel seu propi peu, tremolant de fred tot i posar-li el meu jersei al damunt), la màquina per dosificar l’oxcitocina em va recordar el Marc i, evidentment, estàvem nerviosos, cansats i espantats, tot i saber que érem a les millors mans possibles.

I ell que no volia sortir. Massa fred? Son? Crec que no; simplement, com ja he dit, estava molt còmode allà dins. Perquè sortir?

...

Entrem al quiròfan. No m’estic marejant, increïble (veig l’Anna espantada i sé que l’he de calmar... però a mi, a mi qui em calma?).

Ja? Si!!!!!! Sento el plor del nen! Ja és aquí!

...

Tinc al Jac als braços i no podria descriure què sento. Només us diré una cosa: per fi, per fi ha tornat a sortir el sol.

Coses que pots fer en 2 anys

- Casar-te.

- Construir una llar (i portar-hi la família i els amics).

- Conèixer una mica més a la persona a qui estimes (incloses les seves manies).

- Estimar més a aquesta persona (i trobar a faltar les seves manies quan no la tens al costat).

- L'amor (que no només sexe).

- Un nen (innegablement, està lligat amb el punt anterior).

- Passejar.

- Viatjar.

- Anar a concerts.

- Créixer (madurar? envellir?).

- Tenir un recolzament incondicional (i això que ja van 2 guitarres!).

- Fer-te més fort.

- Ser feliç (malgrat les èpoques difícils que han vingut).

- Saber que només hem fet dues petites passes en el llarg camí per recórrer junts.

Quan el teló s'abaixa

Encara que uns dies abans em passava pel cap el fet que si Déu existeix és un cabró molt cínic - inescrutable, per descomptat - la veritat és que una de les coses més tristes que he viscut mai, juntament amb la que suposo que serà la millor que hauré viscut mai - d'aquí a dues setmanes mal comptades - em fan veure-ho tot des d'un altre angle.

El cert és que encara no he assimilat tot el què ha passat últimament, sobretot el dilluns passat. Saber que algú a qui estimes no hi serà més és una idea difícil de materialitzar, com a mínim per a mi. Quan qui se'n va és una criatura, tot sembla una broma de mal gust, un malson del que no pots despertar i et submergeix en un espai sense temps, on tot és borrós.

En aquests moments, però, malgrat la terrible tristesa que desequilibra els nostres sentits, he de confessar que (encara que només sigui a petites estones) sento una pau interior que fa temps que havia oblidat. El Marc ens ha donat una cosa que no té preu: la seva visió de la vida. Probablement era una de les persones més enèrgiques, optimistes, vitals, fortes i valentes que hem tingut la sort no només de conèixer, sinó de compartir-hi un tram del nostre camí. Allà on la majoria haguéssim tirat la tovallola, ens haguéssim reclòs lamentant-nos de la nostra mala sort, haguéssim intentat comptar els dies, les setmanes, els mesos... ell sempre tenia un somriure, un pla, un somni, una broma a fer, una idea... Era realment viu, molt més del què altra gent pot ser-ho en 100 anys.

M'esforçaré a no deixar morir els meus somnis, a mirar les coses amb optimisme, a tenir sempre plans, idees, il·lusions i, el més important, un somriure per als qui m'estimo. T'ho dec, Marc. I començaré per no dir-te adéu, sinó per desitjar-te sort allà on siguis ara.

PD: la lletra d'aquesta cançó del Lluís Llach sempre m'ha agradat, encara que no estic segur d'haver-la vist mai tal i com ho faig ara...

Potser em deixin les paraules

o potser em deixeu vosaltres

o només els anys em posin

a mercè d’alguna onada,

a mercè d’alguna onada.

Mentre tot això m’arriba,

que a la força ha d’arribar-me,

potser tingui temps encara

de robar-li a la vida

i així omplir el meu bagatge.

Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,

de vegades veig encara els meus ulls d’infant que busquen,

més enllà del glaç del vidre,

un color a la tramuntana.

M’han dit les veus assenyades

que era inútil cansar-me;

però a mi un somni mai no em cansa,

i malgrat la meva barba

sóc infant en la mirada.

A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,

si em faig vell en les paraules

per favor tanqueu la porta

i fugiu de l’enyorança

d’una veu que ja s’apaga.

Que a mi no m’ha de fer pena,

que a mi no em farà cap pena

i aniré de branca en branca

per sentir allò que canten

nous ocells del meu paisatge.

Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,

si la mort ve a buscar-me

té permís per entrar a casa,

però que sàpiga des d’ara

que mai no podré estimar-la.

I si amb ella he d’anar-me’n,

i si amb ella he d’anar-me’n,

tot allò que de mi quedi,

siguin cucs o sigui cendra

o un acord del meu viatge,

vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules

o potser em deixeu vosaltres

o només els anys em posin

a mercè d’alguna onada,

a mercè d’alguna onada.

Mentre tot això m’arriba... vida, vida!

Mentre tot això m’arriba... vida, vida!